Vaig néixer a Sabadell i hi
he viscut sempre. Els meus primers anys vaig
viure a la Creu de Barberà. D’alguna manera el considero el meu barri.
Crec
que els primers quatre anys, vaig viure al carrer Eduard Brossa, en una caseta de planta baixa
amb pati al darrera, el que a Sabadell es coneix com a casa anglesa. No recordo
massa cosa d’aquesta casa. Només tinc el record del pati on al fons hi havia el
lavabo, i també la foscor. Ara estem acostumats a viure en cases ben il·luminades,
però no era pas així a meitat del segle XX. Les bombetes donaven poca llum.
Però també hi havia constants talls de llum i també d’aigua. Igual aquesta
foscor que recordo és deguda a tot això.
El carrer com tots els
carrers del barri i la majoria de Sabadell era de terra, un fangar en els dies
de pluja. Per la nit no funcionaven tots els fanals. Recordo que quan anava un
dels fanals la resta estaven apagats i s’anaven alternant al llarg de la nit.
Curiosament també recordo
alguns veïns del carrer. Davant de casa hi havia un barber, amb el seu fill, el
Josep Gerona, un any més gran que jo. Encara ens veiem i xerrem de tant en
tant. De fet, vam compartir feina de mestre en el curs que va ser el nostre
debut en la docència. En la vorera del davant, també hi havia un senyor que era
paleta, ofici que a mi m’agradava i que ell em volia treure del cap, perquè
deia que era molt dur, i una parella amb una filla, la Candibel, amb els que
els meus pares van recuperar la relació molts anys més tard quan ja grans
passaven una part de l’estiu a Pineta.
Al costat de la casa, hi
havia unes estades. Aleshores les estades eren habituals. Consistien en un passadís
més o menys llarg i amb una sèrie d’habitacions on hi vivia una família
sencera. Els serveis que eren comuns a tots els estadants estaven al fons de l’estada.
En aquesta mateixa vorera, més avall vivia una família amb un nen més petit que
jo al que vaig donar cases particulars durant un temps molts anys després quan
ja no vivien al barri. I al final del carrer i vivia el lampista, el Jaume, una
parella sense fills, que es van casar el mateix dia del meu naixement.
Ha canviat molt. Ara té garatge i han aixecat tres pisos.
Albert Camus (1913-1960) va publicar “L’home
revoltat” al 1951. Només començar el llibre defineix l’home rebel com “ un hombre que dice no... La
rebelión va acompañada de la idea de tener uno mismo, de alguna manera y en
alguna parte, razón … Prefiere la probabilidad de la muerte a la negación de
ese derecho que defiende”
Més endavant ens parla de la rebel·lió
metafísica com “el
movimiento por el cual un hombre se alza contra su condición y la creación
entera… El rebelde metafísico protesta contra la condición que se le impone
como hombre…, se declara frustrado por la creación”. No nega
l’existència de Déu, però la desafia i la posa en qüestió. Si enderroca a Déu,
haurà de crear un substitut. Déu representava l’ordre, ara l’ordre se l’haurà
de crear ell mateix. Ja sense Déu ens toca governar-nos a nosaltres mateixos. Són
molts els pensadors que neguen l’existència de Déu: Sade, els romàntics,
Nietzsche, ... De fet, “Nietzsche no ha matado a Dios, lo ha encontrado muerto en el alma de
su época.” … “En este mundo desembarazado de Dios y de los ídolos
morales, el hombre se halla ahora solitario y sin amo” i aleshores “La pregunta ¿libre de
qué? Es substituida entonces por ¿libre para qué?”
La llibertat està en el centre. “La libertad está en el
principio de todas las revoluciones. Sin ella, la justicia parece inimaginable
a los rebeldes. Sin embargo, llega un tiempo en que la justicia exige la
suspensión de la libertad. El terror, pequeño o grande, viene entonces a coronar
la revolución” I esdevenen els crims i els assassinats en nom de la
llibertat i la justícia. “Todas o casi todas las revoluciones han sido homicidas”:
la
mort de l’amo, del rei, del que sigui ... És això el que volíem? Ens preguntem
aleshores. També s’ho pregunta Camus.
“Al golpear, el rebelde divide el mundo en dos”
i
la mort, l’assassinat i la violència l’omple de contradiccions. Vol construir
un món nou, però per construir-ho ha d’acceptar matar. El rebel accepta el seu
propi sacrifici, mata, però també mor.
“La libertad más extrema, la de matar, no es
compatible con las razones de la rebelión. La rebelión no es en modo alguno una
reclamación de libertad total… El rebelde quiere que se reconozca que la
libertad tiene sus límites en todas partes donde haya un ser humano, siendo el
límite precisamente, el poder de rebelión de ese ser… El rebelde exige, sin
duda, cierta libertad para sí mismo, pero en ningún caso, el derecho a destruir
el ser y la libertad del prójimo… Reclama para todos, la libertad que reivindica
para sí mismo…”. No està gens clar doncs que la rebel·lió justifiqui la
violència i l’assassinat. Hi ha rebel·lió perquè hi ha mentida, injustícia i
violència, però pot haver-hi rebel·lió sense violència? La rebel·lió arrossega
sempre la contradicció de ser o no ser violenta.
El Contracte Social que proposa Rousseau
fonamenta la nova societat ja no com quelcom que emergeix des de Déu, sinó que
és fruit de l’acord entre els homes, però la nova fe “al hacerse dogmática erige sus
propios altares y exige la adoración incondicional”. Es converteix en
un nou evangeli, “lo
que le lleva a tratar de edificar un templo… Principios eternos gobiernan
nuestra conducta: la Verdad, la Justicia, la Razón. Aquí está el nuevo dios”
… “La religión de la razón establece naturalmente la república de las leyes.
La voluntad general se expresa en leyes codificadas por sus representantes”
… “Sustituyeron los mandamientos divinos por la ley que debía ser reconocida
por todos, puesto que era la expresión de la voluntad general”.
“En el siglo pasado el hombre suprime las
coacciones religiosas. Pero apenas se libra de ellas, inventa otras nuevas e
intolerables”. No és tan clar que hagin desaparegut les coaccions
religioses. Més aviat el que ha fet la humanitat és substituir-les per unes
altres.
“La historia de los hombres es, en cierto sentido,
la suma de sus rebeliones sucesivas… Todavía no ha llegado la rebelión
definitiva”, i molt probablement no arribarà mai. Fins ara “todas las revoluciones
modernas acabaron robusteciendo el Estado”, sense complir cap de les seves
promeses i dels seus ideals, un cop consolidada en el poder.
De fet, “hacen que avance la historia quienes
saben rebelarse también contra ella en el momento deseado”
Distingeix entre rebel·lió (rebel) i
revolució (revolucionari). La revolució pretén ser universal i imposar-se a tot
el món, en canvi, la rebel·lió no. La rebel·lió és un esclat, moltes vegades
sense sortida, en canvi “la revolución es una tentativa para modelar el acto a partir
de una idea, para encuadrar al mundo en un marco teórico” i s’acaba amb la
constitució d’un nou govern revolucionari, quedeixa de ser revolucionari en el mateix acte de la seva constitució.
Ara bé el que no podem fer és
rebel·lar-nos contra la natura. “Rebelarse contra la naturaleza equivale a rebelarse
contra sí mismo. Es golpearse la cabeza contra las paredes”. Això és el que
està fent l’ésser humà del segle XX, al no reconèixer que si no posem mans a
l’obra amb la qüestió del canvi climàtic ens dirigim sense paracaigudes cap a
la destrucció del medi natural que ens permet viure, i per tant, cap a la
destrucció del propi ésser humà.
“El hombre no puede sino proponerse la disminución
aritmética del dolor del mundo. Pero la injusticia y el sufrimiento subsistirán
y, por mucho, que se les limite, no dejarán de escandalizar”
“Rino me llamó esta mañana; pensé que iba a pedirme más dinero y me
preparé para decirle que no. El motivo de su llamada era otro: su madre había desaparecido”
“Hace por lo menos treinta años que me dice que quiere
desaparecer sin dejar rastro…”
“No solo quería desaparecer ella, ahora, con sesenta y
seis años, sino borrar además toda la vida que había dejado a su espalda”
“Veremos si se sale con la suya, me dije. Fue entonces
cuando encendí el ordenador y me puse a escribir hasta el último detalle de
nuestra historia, todo lo que quedó grabado en la memoria”
“No siento nostalgia de nuestra niñez, está llena de
violencia. Nos pasaba de todo, en casa y fuera a diario, pero no recuerdo haber
pensado nunca que la vida que nos había tocado en suerte fuese especialmente
fea”
Així comença el llibre que
dona inici a la tetralogia “Les dues amigues” d’Elena Ferrante en les
seves primeres pàgines.
Elena Ferrante ens explica
la història de Elena Greco (Lenu), la veu narradora i de Raffaella Cerullo, per
a tots Lina, per ella Lila. Són dues amigues que viuen en un barri pobre de
Napoli dels anys 50 i 60.
Carrer de la Creu de Barberà de Sabadell, el meu barri d'infantesa i adolescència a finals dels anys 50 i dècada dels 60 i principis dels 70. Aleshores aquest carrer i cap carrer del barri estava asfaltat.
En el transcurs del llibre
dona a conèixer les seves il·lusions infantils i el seu pas a l’adolescència.
Pel llibre desfilen algunes famílies del barri i les relacions d’odi i enfrontaments
entre elles, i també les amistats. Els fills i filles d’aquestes famílies
(Rino, Stefano, Pinuccia, Alfonso, Pasquale, Carmela, Antonio, Ada, Nino, Enzo,
...) formen una colla. A mesura que creixen sorgeixen els amors entre ells i
elles. No poden veure als fills de la família Solara, Marcello i Michele que
fan ostentació de la seva riquesa de forma constant.
Tant Lenu, com Lila volen
sortir d’aquesta misèria i d’aquest pobre ambient que les rodeja. Agafen dos
camins ben diferents: un bon casament, per una banda, els estudis, per l’altra.
Caldrà llegir el segon volum
de la tetralogia per esbrinar com segueix la història de “Les dues amigues”
