Pluralitat, individualitat i totalitarisme

 

El concepte de pluralitat és un concepte clau en l’obra d’Arendt i la defineix com “la condició de l’acció humana perquè tots nosaltres som el mateix, a saber, humans, però ho som d’una manera en què ningú no és mai exactament igual que qualsevol altre que hagi viscut, visqui o hagi de viure en el futur”. En altres mots, els éssers humans, no obstant ser tots iguals, som plurals i diversos. Som tots diferents els uns dels altres, malgrat viure en condicions de vida molt similars. Arendt insisteix que per accedir a aquesta pluralitat hem de sortir del nostre àmbit privat.

Els éssers humans estan empresonats en la pròpia subjectivitat i en la pròpia experiència. Per sortir d’aquesta subjectivitat, és imprescindible la relació amb els demés. En la pluralitat els éssers humans es reconeixen en els altres, i en el reconeixement d’aquests altres, l’individu construeix la seva individualitat. En definitiva, necessitem dels semblants a nosaltres per construir la nostra individualitat, però al mateix temps la pluralitat es construeix a partir de la unicitat dels individus. Així doncs, pluralitat i individualitat són dos conceptes oposats, però alhora complementaris.

Beauvoir, a diferencia d’Arendt, posa més èmfasi en la individualitat que en la pluralitat, ja que tota acció neix d’una reflexió solitària, encara que amb posterioritat l’individu actuï en l’exterior. Dit d’una altra manera, Beauvoir defensa que tota acció abans d’arribar a l’espai públic ha de passar per la interioritat de l’individu, mentre que  Arendt pensa que tot el que és important passa en exclusiva en l’espai públic, per tant, en el sí de la pluralitat.

En definitiva, tenint en compte les idees de les dues pensadores, els éssers humans necessiten dels altres per crear la seva identitat i la seva individualitat. Així és com es crea aquesta individualitat en el si de la seva interioritat, però necessiten posar-la en acció en la seva vida en pluralitat.

 

Per una banda, Arendt acusa als éssers humans d’haver-se tornat «uns éssers totalment privats”. Com a conseqüència d’aquest tancament en nosaltres mateixos vivim en una societat que venera l’individualisme exacerbat. Aquest individualisme despreocupat de la vida pública i centrat en els propis interessos privats, així com, en la seguretat de les persones properes a qualsevol preu és el que constitueix una de les bases del totalitarisme. Aquest tipus d’individu és el contrari del ciutadà, aquell que manté el compromís actiu amb el món i amb l’espai públic.

Per altra banda, Arendt considera que els totalitarismes en el seu afany de domini total són plenament contraris a la individualitat, ja que pretenen assolir la uniformització: “Los que aspiran a la dominación total deben liquidar toda espontaneidad, tal como la simple existencia de la individualidad siempre engendrará, y perseguirla hasta sus formas más particulares, sin importarles, cuán apolíticas e inocuas puedan parecer” .  

Hem vist, doncs, que els perills es troben tant en l’individualisme, que no té en compte els problemes de la societat i es centra tan sols en si mateix, com en la uniformització de les individualitats que condueix a que tothom pensi i es comporti de la mateixa manera. Per evitar l’aparició de nous totalitarismes, cal vigilar aquests dos extrems. És evident, doncs, que són molts els perills que ens poden conduir cap a una societat no desitjada, i com diu Arendt: “Jamás ha sido tan imprevisible nuestro futuro, jamás hemos dependido tanto de las fuerzas políticas, fuerzas que padecen pura insania y en las que no puede confiarse si se atiene uno al sentido común y al propio interés”.

En definitiva, han passat més de 75 anys d’aquestes publicacions d’Arendt i els seus advertiments continuen sent vàlids. Ens adonem que com a societat no hem aconseguit el antídot per immunitzar-nos contra els totalitarismes. És més, a vegades, tinc la impressió que ens apropem a marxes forçades a totalitarismes que prendran una forma diferent dels anteriors, però que no deixaran de tenir els tics autoritaris que Arendt evidencia en la seva obra.

La condició de la dona

 

Un dels elements essencials en l’obra de Beauvoir són les seves tesis sobre la condició de la dona. En realitat, tot el feminisme que es desenvoluparà després d’ella, és deutor, directa o indirectament, de les seves reflexions, ja que es va convertir en el punt de partida de moltes línies de pensament posteriors.

Primer de tot, exposarem el concepte de l’Altre, un concepte cabdal per entendre la condició de la dona tal com la presenta Beauvoir. En la relació de l’individu amb la societat hi ha un component mínim que és la relació de cadascú amb l’altre. Aquesta relació de cada subjecte amb l’Altre resulta imprescindible per conèixer-nos a nosaltres mateixos. Aquesta oposició als altres ens ajuda a definir-nos, no només com a individus, sinó també com a grup. Beauvoir defineix l’alteritat com “una categoría fundamental del pensamiento humano. Ningún colectivo se define nunca como Uno sin enunciar inmediatamente el Otro frente a sí”. Al cap i la fi, l’individu s’afirma com a subjecte quan s’oposa a l’Altre a qui converteix en objecte.

Aquesta imprescindible relació amb l’Altre acostuma a generar conflictes. De fet, vivim l’existència de l’Altre com un drama i una amenaça. És a partir d’aquesta relació i alhora conflicte entre el Jo i l’Altre que Beauvoir construeix la seva visió de la dona en la societat. En aquest sentit, Beauvoir planteja la paradoxa següent: “La mujer, siendo un ser humano de pleno derecho, como el hombre, es considerada por la cultura y la sociedad como la Otra, como un ser diferente del varón, y por ello, otro que él”. Efectivament, és amb aquesta categoria de l’Altra que explica la divisió de la societat en dos grups: el dels homes, el grup opressor i el de les dones, el grup oprimit. És per aquest motiu que aquesta oposició home-dona és un dels molts conflictes que genera la relació de l’individu amb la societat, i tanmateix, s’ha convertit en una disputa que impregna la societat al llarg de la seva història.

Així ho demostra Beauvoir en «El segon sexe» quan estudia la condició femenina des de diversos punts de vista. Dedica uns capítols a realitzar una anàlisi minuciosa tant antropològica com històrica de l’estatus de la dona en diferents cultures al llarg de la història de la humanitat. La major part de les situacions que analitza Beauvoir en els diferents períodes històrics resulten desfavorables per a les dones. Un exemple on la inferioritat de la dona es manifesta de forma evident és en la religió. De fet, totes les religions juguen un paper cabdal no només en contribuir a la submissió de la dona, sinó també en determinar els perills que representen els Altres. En aquest sentit, les diferents confessions consideren als Altres com a diferents, i els converteixen en enemics contra qui lluitar per eliminar-los, o en el seu defecte convertir-los. Això continua passant en ple segle XXI on encara s’utilitzen els motius religiosos per atiar els conflictes i les guerres actuals.

Un apartat al que Beauvoir dedica força espai, és el de la reproducció i procreació. Considera que al llarg de la història de la humanitat “las servidumbres de la reproducción representaban para ellas un terrible obstáculo… Es un primer hecho cargado de consecuencias”. Així és que la reproducció i la posterior procreació han condicionat molt la vida de les dones i la seva posició en la societat i ho continua fent. La reproducció és indispensable per la continuació de l’espècie i de la societat. En conseqüència, Beauvoir conclou que al llarg de la història la dona s’ha identificat molt més que l’home amb l’espècie humana. Aquest fet ha convertit la dona en un ésser subordinat a l’espècie en un grau molt més alt que l’home. Ara bé, tot i reconèixer aquests condicionants biològics, Beauvoir es revolta explícitament contra la situació i afirma que “rechazamos la idea de que constituyan para ella un destino predeterminado. No bastan para definir la jerarquía de los sexos; no explican por qué la mujer es la Alteridad, no la condena a conservar para siempre este papel subordinado”. 

En definitiva, Beauvoir arriba a la conclusió que el gènere és una construcció cultural sobre el sexe. Com en molts altres àmbits de l’existència, el gènere ha estat una imposició dels criteris de la societat en la divisió home-dona passant per sobre de tots els drets, tal com afirma Cornelio Agripa(1): “actuando contra todo derecho, violando impunemente la igualdad natural, la tiranía del hombre ha privado a la mujer de la libertad que recibe al nacer” . En realitat, és ben cert que la identitat personal i sexual no es pot construir al marge de la societat. Ara bé, això no significa que no hi hagi possibilitat d’elecció i que la dona hagi d’acceptar el seu «destí» amb passivitat. És Beauvoir amb la seva obra que obres les portes a “la possibilitat d'una dona alliberada, capaç de prendre a les seves mans el dret a ser un subjecte existencial, en una dialèctica per fi simètrica, d'individu a individu, respecte a l'home.”

---

[1] Cornelio Agripa (1486-1535) fou un humanista del Renaixement, expert en ocultisme, alquímia, càbala, medicina, astrologia, entre d’altres disciplines. En 1509 va escriure “De nobilitate et praeccelentia faemini sexus” (De la noblesa i preexcel·lència de les dones), tot i que no va ser publicada fins el 1529, on fa un al·legat sobre la superioritat de les dones.

El concepte de llibertat de S. de Beauvoir i H. Arendt

             

Arendt creu que no tan sols pensar ens permet ser lliures, sinó que la llibertat com a tal només es mostra en l’acció, en la interacció. D’aquí que l’acció sigui la que permeti als individus inserir-se en el món. En canvi, Beauvoir pensa que la llibertat té el seu origen en la lliure consciència i en la interioritat de l’individu. Encara que Beauvoir consideri que la llibertat és quelcom constitutiu de la realitat humana, les possibilitats concretes que se li ofereixen a cadascú per realitzar-se amb llibertat acaben sent finites. L’individu elabora el seu projecte i quan el porta a la pràctica es troba limitat per la situació. En aquest sentit, no tots els éssers humans gaudeixen del mateix grau de llibertat, ja que les circumstàncies en que viuen els condiciona. Per tant, la situació personal que viu l’individu pot ampliar o comprimir la llibertat. En conclusió, Beauvoir distingeix entre llibertat i possibilitat: “La libertad sin más no tiene límites, pero las posibilidades concretas que se le ofrecen son finitas y se pueden aumentar o disminuir desde fuera”.

Com acabem de veure, tant Arendt com Beauvoir consideren que la llibertat de l’individu es manifesta quan aquest actua en l’espai públic. D’acord amb les dues filòsofes, l’acció resulta ser clau i emfasitzen la vida activa per sobre de la vida contemplativa. Malgrat les temptacions que l’ésser humà pugui tenir per abandonar-se a la vida contemplativa, en realitat, aquest no pot escapar-se mai de la vida activa. Ara bé, en el pensament de Beauvoir, hi ha un primer moment en què el subjecte elabora un projecte d’acció en la seva consciència per, amb posterioritat, realitzar-lo en el món. D’altra banda, en el pensament d’Arendt, l’acció lliure “sólo se manifiesta en la esfera pública, bajo el prisma de la pluralidad de los sujetos”. A més a més, Arendt puntualitza que la motivació prèvia a l’acció reprimeix la llibertat i, de fet, l’anul·la en sí. Així doncs, mentre que per a Beauvoir l’acció és intencional, per a Arendt és impredictible i no hi ha finalitats. En aquest sentit, cal diferenciar què passa en la interioritat de l’individu respecte a la llibertat. Pel que fa a Beauvoir, la consciència de l’individu és lliure en la solitud de la subjectivitat interior, però, és necessària l’acció per posar-la en pràctica, ja que la llibertat en el nostre interior no resulta suficient. En canvi, Arendt pensa que de res ens serveix la llibertat en el nostre interior, en el nostre pensament, si aquesta no s’acaba manifestant en l’àmbit públic. En resum, com a subjectes lliures estem condemnats a actuar, però, segons Beauvoir, en el nostre pensament i en la nostra consciència ja som lliures. Per contra, segons Arendt, tan sols som veritablement lliures només quan actuem en l’àmbit públic, no hi ha llibertat en el nostre interior.

Malgrat aquestes divergències, el concepte d’acció d’Arendt i el concepte de projecte de Beauvoir convergeixen en gran part: “La acción para Arendt es aquella que permite a los sujetos insertarse en el mundo humano... En esta línea Beauvoir nos dice que el ser humano no es pasividad, el sujeto es un ser de acción, y la manera que tiene de hacerlo es lanzando al mundo su proyecto”. També coincideixen en afirmar la imprevisibilitat de l’acció i el projecte, ja que una cosa és la acció en sí o el projecte que un té al cap, i l’altra ben diferent són les conseqüències, moltes vegades, totalment inesperades d’aquestes accions i aquests projectes en situació.

En darrera instància, cal afegir que tant Arendt com Beauvoir reconeixen una relació evident entre acció i responsabilitat: “Todo acto que acometamos en el mundo es irreversible, una vez cometido no se puede volver atrás. Luego, ambas posiciones pregonan el que debemos hacernos cargo de las consecuencias que nuestro actuar provocará en el mundo, y en la relación con los otros”. Finalment, podem concloure que per a les dues filòsofes “la libertad es un componente inherente a la existencia, que da al ser humano la capacidad de elegir, y por lo tanto, lo  hace responsable de su existencia y de su construcción como sujeto”. No obstant, tant Arendt com Beauvoir consideren que la llibertat està limitada per l’acció en l’espai públic on l’ésser humà ha de viure.

Després d’aquesta breu anàlisi, m’agradaria pensar que els éssers humans som plenament lliures i rebels, però la realitat és tossuda i m’obliga a claudicar en el que serien els meus desitjos més íntims de rebel·lia i llibertat. He d’admetre la realitat i ser conscient que la societat i els seus inputs permanents condicionen les decisions i les actuacions que portem a terme al llarg de tota la nostra existència. En definitiva, vivim amb la il·lusió de ser lliures, però en realitat ho som ben poc.

La importància de la relació amb els altres.

Arendt categoritza la vida en dos ordres d’existència: privada i pública. En la vida diària dels éssers humans es pot distingir entre el que és privat i forma part de la nostra vida privada (en solitari, a casa, a la llar) i el que és públic, en relació amb els altres i la societat (fora de casa, a la polis), és a dir, tot allò que és comú. Tanmateix, no és indiferent que una activitat es realitzi en privat o en públic. Per exemple, les nostres accions i el nostre comportament en privat i en públic són molt diferents, i fins i tot, poden arribar a ser divergents. A més, les conseqüències de la realització d’una activitat, en privat o en públic, poden no ser ben bé les mateixes.

A finals dels anys 50, Arendt considerava que gran part de l’àmbit privat es dissolt a favor de la societat i de la vida pública. En conseqüència, anem perdent espais de la nostra privacitat en favor d’una vida cada vegada més pública. D’aquesta manera, Arendt ja s’avançava al que acabaria passant amb els grans canvis que ha sofert la nostra societat. Amb les noves tecnologies l’esfera pública de les activitats, abans privades, ha crescut de manera accelerada. Moltes de les tasques que eren exclusives de l’àmbit privat han passat a ser realitzades en públic i això, de ben segur, les ha modificat. A més a més, avui en dia la vida social ha entrat a les nostres llars a través de tot tipus de pantalles, o sigui que, la frontera entre públic i privat s’ha difuminat. De manera que, el control de la societat sobre l’individu ha penetrat fins el moll de l’os. Per aquest motiu, el nostre espai privat és cada vegada més reduït, i alhora, més públic.

Espai públic. Plaça Catalunya buida maig 2020

Espai privat

Hi ha un cert paral·lelisme entre els dos ordres d'existència d'Arendt (espai privat i espai públic), amb les dues dimensions de la realitat existencialista de Beauvoir.  Beauvoir distingeix entre immanència i transcendència. 

La immanència pertany a la interioritat de l’individu, és dir, és el que no surt del propi interior d’un mateix. Seria el nostre espai privat, el més privat de tots. En canvi, la transcendència és la superació de l’estat immanent del subjecte, és a dir, la superació de la interioritat. Així doncs, la transcendència ens obliga a sortir de nosaltres mateixos i a posar-nos en contacte amb l’espai públic. Beauvoir considera que la transcendència ha de ser l’objectiu de l’individu. Per tant, l’ésser humà ha de ser capaç de triar què vol ser o fer, ja que el contrari implicaria cedir als altres la capacitat d’escollir i acostar-nos més a ser un objecte, sense consciència ni capacitat d’elecció, que ser un ésser humà.

La immanència és una dimensió que només es realitza en l’àmbit personal i privat, o sigui, en la interioritat de l’individu. En canvi, la transcendència és genera en el nostre interior en forma de projecte per executar-lo en l’àmbit públic. En el moment de portar-lo a terme en una situació social, les decisions de l’individu entren en el joc constant que genera la nostra relació amb els altres, i que en molts moments pot obligar a canviar el projecte inicial.

De manera breu, podem concloure que mentre Arendt posa l’espai públic per sobre del privat, Beauvoir destaca la transcendència per sobre de la immanència. D’aquí que totes dues pensadores considerin que és en la relació amb els altres que s’acaba configurant la vida dels individus.