El silenci dels arbres

Tot i que el vaig llegir ja fa 10 anys, al tenir-lo de nou a les mans no m’he pogut resistir a rellegir-lo. No recordava de què anava, però a mesura que llegia em retornava a la memòria. No m’ha decebut gens la seva lectura. Eduard Màrquez és un autor del tot recomanable. Podeu llegir una interessant entrevista de fa una anys que us ajudarà a conèixer-lo una mica millor.

“Per primer cop en molt de temps, l’Andreas Hymer plora. L’avió s’enlaira entre turons recremats. Els arbres, com estaques ennegrides, gairebé sense branques, aguanten un tendal de boira que amaga la ciutat assetjada”

Recorda els dies passats a la ciutat assetjada i les sensacions que li ha produït el retorn a la ciutat on va néixer i on va viure força anys. Ha tornat per fer un concert, però no s’ha estat de visitar els llocs i les persones conegudes en altres temps

“Les hores de solitud furguen en els replecs de les emocions i les transformen en un vespre imprevisible, difícil de controlar. Un tel massa fràgil separa la pena del tedi, la por de la ràbia, el sofriment de la calma. De tant en tant les detonacions i les sirenes sacsegen la superfície pestilent del silenci”

Fa temps que va fugir de la ciutat, quan era una ciutat normal, sense guerra, però “sempre s’acaba tornant al lloc d’on es fuig. Mira tu. Què hi fas aquí?... Es comença a parlar de guerra. Rumors... Però no t’ho vols creure. No aquí. Aquí no pot ser. Les guerres sempre són en una altra banda. Lluny” La guerra dels Balcans la vam veure a prop, i ara ens passa el mateix amb la guerra a Ucraïna. Comencen de sobte i ens sorprenen. Les seguim a través de les notícies, però ens hi acabem acostumant i ja no els hi fem massa cas. No és el nostre problema.

“Va arribar un moment que tocar ja no tenia cap sentit. Tot era sempre el mateix. Massa previsible. Fins que la monotonia dels assajos i dels concerts se’m va fer insuportable” La vida a vegades és monòtona i rutinària, i aquesta monotonia es pot convertir en insuportable.

És un relat dramàtic com tota situació de guerra: vides creuades, vides desgraciades per la guerra, i pel mig l’amor i la música. El relat va endavant i enrere en el temps. Andreas Hymer torna a una ciutat assetjada. on tot és destrucció, i por als atacs amb foc de morter i també als franctiradors. Els records, les vivències del passat i antigues coneixences i amors es barregen en el relat.

“Cada cop em queden menys records. Moren, i, durant un temps els trobes a faltar i hi penses moltes vegades al llarg del dia. Després, però, de mica en mica, deixes de fer-ho. Al començament et sents culpable, però els anys ho esborren tot i t’abandones amb quatre fils inconnexos que no duen enlloc”... “Les paraules, els esguards, les emocions dels últims dies s’imposen amb la fermesa del foc. Es barregen amb els records confinats al fons de la memòria per protegir-se’n”

Andreas Hymer està centrat gairebé en exclusiva en la música. “No vaig adonar-me de res. Com de costum, estava penjat de la música, abstret dins la closca per protegir-me, per defugir el risc de trobar algú capaç de capgirar-me la vida” Som molts els que vivim dins de la nostra pròpia closca amb les nostres dèries i poca cosa més ...

“Sempre he cregut que els pares són un misteri. Vius amb ells un munt d’anys i amb prou feines n’arribes a conèixer la superfície i poc més. Molt sovint penso que si ara hi fossin, els preguntaria allò o allò altre. Però és massa tard. Em passa sobretot quan miro les seves coses. Els àlbums de fotografies, les cartes... Però t’acostumes a viure sense respostes”. Quanta raó té! Quan els pares moren és quan ets conscient el poc que els has arribat a conèixer.

“Amb quina facilitat aprenem a perdre. Llocs, noms, gent, objectes... I seguin com si res. Només una mica més sols” Les pèrdues, els records, els objectes, els llocs, formen part de les nostres vides tant si volem com si no. Allà els tenim. A vegades emergeixen de sobte.

“No amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres. Avui més que mai”

EDUARD MÁRQUEZ

El silenci dels arbres

Ed. Empúries; 2008; 141 pàgines