Llums i ombres de Richard Rorty

Richard Rorty (1931-2007)

Encara que com afirma Ibañez (2001, 143) “me seduces, pero me inquietas. La fuerza de tus argumentos me impresiona, pero intuyo que hay una coincidencia entre tus conclusiones y los intereses de tu sociedad y de tu país, y esto me intranquiliza”. Tot i acceptar aquesta intranquil·litat, m’interessen els seus esforços per criticar el realisme i el conjunt de creences que l’acompanyen.

Rorty qüestiona el coneixement mateix i la realitat, en el moment en que per considerar que un coneixement és vàlid necessitem que aquest es correspongui a la realitat que pretén representar. És un peix que es mossega la cua. Estem presoners de la realitat, ja que aquesta mateixa valida el coneixement que genera. Hi ha quelcom (la realitat mateixa) per sobre de nosaltres (els éssers humans) que dictamina que el que diem que és veritat, o simplement vàlid. Rorty posa en qüestió que puguem arribar a la certesa de poder realment conèixer la realitat.

Rorty vol acabar amb la creença de que després que la humanitat s’ha agenollat al llarg del segles davant d’una autoritat suprahumana, como és la divinitat, ara que ja sembla que una part important ja ho ha superat, els éssers humans es segueixen sotmetent a noves autoritats suprahumanes, com per exemple, la pròpia realitat i el coneixement que d’ella ens proporciona la ciència.

Rebutja la dicotomia subjecte-objecte: “Es imposible separar lo que proviene del sujeto y lo que proviene del objeto. Los inputs que provienen del mundo sólo existen en la medida en que están procesados; es decir, llevan ya la marca del sujeto, y no podemos saber como eran antes de su procesamiento. Con todo, el sujeto está constreñido, a su vez, por el mundo en cuanto a su capacidad de engendrar inputs, no los puede inventar a su antojo y, por lo tanto, los inputs llevan ya la marca del mundo” (Ibañez, 2019, 256). Aquestes reflexions ens condueixen a l’absurd, però no per això són menys certes.

Rorty i Foucault presenten certes coincidències en el seu pensament, però alhora també tenen fortes desavinences. Ambdós coincideixen en considerar que no hi ha cap naturalesa humana intrínseca, simplement els éssers humans som el resultat d’unes pràctiques contingents que ens han constituït com el que som. Podem voler construir-nos d’una o una altra forma, però cap d’aquestes formes serà més conforme que l’altra amb la nostra veritable naturalesa. Simplement, perquè no hi ha cap naturalesa humana.

En canvi observo fortes desavinences en les seves propostes polítiques així com en el paper dels intel·lectuals en la vida tal com exposa Fortanet en “Dos modos de concebir la labor intel·lectual: Foucault y Rorty”.

Per últim, estic plenament d’acord amb la conclusió crítica final de M. Garcés al pensament de R. Rorty: “quan el nou capitalisme ha envaït els espais més íntims de la subjectivitat, ha colonitzat la parla i el llenguatge i s'ha tenyit amb totes les nostres emocions; en resum, quan tota la vida ha estat posada a treballar i a crear valor, com es pot mantenir aquesta separació? Com es pot deixar el treball amb les idees en l'espai del privat, de l'edificant, del personal? Tant si el volem anomenar filosofia com si no, li posem el prefix post o no, el cert és que el món d'avui reclama noves idees, exigeix que no deixem de pensar i que ho fem amb els altres.” (45)

Aquests són les llums i ombres que observo en el pensament de R. Rorty.

Catllaràs 2013

 

Bibliografia:

FORTANET, J. (2010). Dos modos de concebir la labor intelectual: Foucault y Rorty. Isegoría, (42), 215–229. https://doi.org/10.3989/isegoria.2010.i42.692

GARCÉS, M. (2010). El problema de la diferència. BARCELONA: UOC

IBAÑEZ, T. (2001). Municiones para disidentes. Realidad – Verdad – Política. Barcelona: Gedisa

IBAÑEZ, T. (2019). Contra la dominación. En compañía de Castoriadis, Foucault, Rorty y Serres. Barcelona: Gedisa