L'edat avançada. La proximitat de la mort. Com s'entoma ? Res a fer i tot ja fet. Molt passat i poc futur per endavant. Què es pot pensar ? ¿ Quins objectius es poden tenir quan tot d'una els teus objectius han desaparegut i la teva vida s'acaba convertint en una buidor que no saps omplir ?
Amb els anys s'acumula el pes de les absències, de les morts del camí i dels que t'han o has abandonat. La solitud no volguda és una mala companyia difícil de pair. Aïllament, solitud, incomunicació i inutilitat van en augment. Ha de ser molt difícil continuar vivint. Potser ho fas sense esma, sense il·lusió, qui sap ? De ben segur que es passen mals moments en aquella casa de tota la vida i que ara és tan gran i s'ha quedat tan buida.
Després d'un mateix només hi ha l'oblit o potser el record en la ment d'algú i els teus objectes personals que s'omplen de pols encara sobrevius. Fins a on paga la pena resistir ? Resistir per a què ? Per viure necessitem objectius i si aquests desapareixen què fer ?
" ... sense futur, de què serveix el present ?"
Sílvia Alcàntara (La casa cantonera)
 | ||
| La creu d'en Toret |
6 comentaris:
Caram quin text tant negatiu i punyent. Suposo que per això és important viure intensament cada moment amb els éssers estimats: família, amics, companys de feina.
I tot i el pas dels anys, potser encara que a vegades és complicat, mirar de mantenir aquells amics de sempre, i mirar de fer-ne de nous, per no perdre mai el contacte humà.
Només és una reflexió, i suposo que hi ha vides amb una dinàmica on això es pot resultar complicat.
És una reflexió veient el que està passant a la mare, després de la mort del pare. De fet una constant a mesura que s'han fet grans és dir-me aprofita tot el que puguis que a mesura que et facis gran en perdràs les ganes. I això ho diuen per que ells les van a anar perdent a mesura que han fet anys.
M'ha agradat molt la reflexió i sap greu el que dius de la mare: conec aquests casos de prop també.
Un altre reflexió és quan fas alguna cosa que saps que pots morir, com una marató: també m'ha passat fa poc. Mires tot com si fos la última vegada.
Un petó per la mare de part meva.
Veure la mort a prop et canvia, et fa pensar d'una altra manera. Fins ara havia vist morir familiars, i familiars d'amics. Alguna vegada em vaig sentir tocat, però era un instant breu. Aquest any ha estat el pare, primer la malaltia i després la mort. I després la repercussió en la mare. I tot plegat et fa pensar.
Si que fa pensar quan se't mor algun ésser estimat. A l'estiu va ser el meu cosí amb 30 anys, i avui ha estat la gosseta que teníem a casa, amb només 9 mesos. Sé que pot semblar una falta de respecte per alguns, però per mi la gosseta era una més de la família i aquestes morts prematures et fan pensar molt en tot plegat.
Salut
Vivim en una societat que està d'esquena a la mort i quan aquesta es presenta ens trasbalsa.
Publica un comentari a l'entrada