Arrel de la publicació del manifest del grup Koiné, ha revifat la polèmica entorn a quin haurà de ser el tractament oficial de les llengües en la organització de la futura república catalana. No és un tema nou. Però està clar que hi ha opinions molt enfrontades i alhora viscerals.
Sóc fill de família catalanoparlant que sempre ha parlat català a casa, però que vivia en un barri castellanoparlant. Com era habitual en aquella època vaig patir l'escola franquista on el castellà era la llengua única. Em vaig convertir en bilingüe i així he estat sempre. Tinc molta facilitat per viure en els dos idiomes, i malgrat que intento mantenir-me parlant català sempre que puc, no em costa gens posar-me a parlar castellà.
El català només el parlava, i encara que era capaç de llegir-lo, (el Cavall Fort va ser la meva escola) la majoria de les meves lectures eren en castellà. Ja de jove, recordo que a la Universitat tenia professors que impartien la seva matèria en català però jo prenia els apunts directament en castellà en una mena de traducció immediata.. Era incapaç de fer-ho en català i tampoc podia estudiar en català.
Amb els anys i a base d'estudi i esforç vaig estar capaç d'escriure en català fins que aquest s'ha convertit en el meu idioma preferent en tots els àmbits de la meva vida tant públics com privats.
Porto més de 34 anys a l'ensenyament primari. He viscut el pas de l'escola castellanoparlant a l'escola actual en la que ja fa molts i molts anys que les classes s'imparteixen en català. Però també he pogut comprovar que la utilització majoritària del català a les aules no es garantia de res. L'idioma que predomina en els passadissos i en l'esbarjo és el castellà. Pocs són els alumnes que parlen en català. També és així en les reunions de mestres. Tots saben el català i són capaços de parlar-ho però hi ha una gran majoria que la seva parla més habitual fora de l'aula és el castellà.
Al mateix temps en el barri que visc, de fet en la major part dels barris en que viscut, el castellà també és l'idioma més habitual. Poques vegades s'escolten converses en català. Es preocupant que després de tants anys d'immersió l'únic objectiu assolit és que la major part de la població és capaç d'entendre el català. En canvi penso que el nombre real de parlants habituals en català no ha variat gens en tot aquest temps. A molts barris i pobles de Catalunya es pot viure perfectament sense parlar català. Si no es reverteix aquesta situació, si no generem la necessitat d'utilitzar el català, serà qüestió de temps que aquest acabi fagocitat pel castellà. I que consti que no tinc res en contra del castellà i que estic molt orgullós de poder llegir, parlar i escriure indistintament amb els dos idiomes.
Podem pensar que estem en un bon moment (nombre de llibres en català, mitjans en català, escola en català, ...) i viure en aquesta bombolla, però els advertiments de que el català està en perill que fa el manifest els hem de prendre seriosament si no volem lamentar-ho al cap dels anys, quan ja sigui molt difícil revertir la situació.
El català només el parlava, i encara que era capaç de llegir-lo, (el Cavall Fort va ser la meva escola) la majoria de les meves lectures eren en castellà. Ja de jove, recordo que a la Universitat tenia professors que impartien la seva matèria en català però jo prenia els apunts directament en castellà en una mena de traducció immediata.. Era incapaç de fer-ho en català i tampoc podia estudiar en català.
Amb els anys i a base d'estudi i esforç vaig estar capaç d'escriure en català fins que aquest s'ha convertit en el meu idioma preferent en tots els àmbits de la meva vida tant públics com privats.
Porto més de 34 anys a l'ensenyament primari. He viscut el pas de l'escola castellanoparlant a l'escola actual en la que ja fa molts i molts anys que les classes s'imparteixen en català. Però també he pogut comprovar que la utilització majoritària del català a les aules no es garantia de res. L'idioma que predomina en els passadissos i en l'esbarjo és el castellà. Pocs són els alumnes que parlen en català. També és així en les reunions de mestres. Tots saben el català i són capaços de parlar-ho però hi ha una gran majoria que la seva parla més habitual fora de l'aula és el castellà.
Al mateix temps en el barri que visc, de fet en la major part dels barris en que viscut, el castellà també és l'idioma més habitual. Poques vegades s'escolten converses en català. Es preocupant que després de tants anys d'immersió l'únic objectiu assolit és que la major part de la població és capaç d'entendre el català. En canvi penso que el nombre real de parlants habituals en català no ha variat gens en tot aquest temps. A molts barris i pobles de Catalunya es pot viure perfectament sense parlar català. Si no es reverteix aquesta situació, si no generem la necessitat d'utilitzar el català, serà qüestió de temps que aquest acabi fagocitat pel castellà. I que consti que no tinc res en contra del castellà i que estic molt orgullós de poder llegir, parlar i escriure indistintament amb els dos idiomes.
Podem pensar que estem en un bon moment (nombre de llibres en català, mitjans en català, escola en català, ...) i viure en aquesta bombolla, però els advertiments de que el català està en perill que fa el manifest els hem de prendre seriosament si no volem lamentar-ho al cap dels anys, quan ja sigui molt difícil revertir la situació.
2 comentaris:
Ricard, saps que em costa parlar i escruire en Català. Però últimament ho faig perquè només cal que hi hagi una persona castellano-parlant perquè tothom canvia automàticament al castellà.
I fins i tots el tiets (tots independentistes) de la meva dona, encara que jo parli/escriu en català... molts cops em contesten en castellà...
Això és el problema.
Tot i així, suposo que en 10÷15 anys això ja no passarà.
Per a mi el bilingüisme és això: Tothom pot parlar l'idioma que vol, però tothom hauria d'entendre els dos idiomes. Es a dir, encara que jo et responc en castellà, tu hauries de seguir parlant en català..
Tens tots la raó, però en els de nostra generació ens costa. Vam ser educats a parlar i, fins i tot, diria a pensar en castellà. Malgrat que sóc conscient que hauria de parlar sempre en català i ho intento no sempre ho faig.
Sento no ser tan optimista com tu. No tinc tant clar que el català s'estigui imposant socialment. Els patis de l'escola són en castellà, encara que l'escola sigui en català.
Publica un comentari a l'entrada