Maleïda Guerra

 

La lectura d’aquest llibre de Jordi Armadans sobre la pau en aquests precisos moments fa reflexionar. Fa anys que la despesa militar no fa més que augmentar a tot el planeta. “El discurs imperant diu que la despesa militar és insuficient i que cal augmentar-la.” És una falsa justificació que per augmentar la seguretat al món cal més despesa militar. Més armes no garanteix en absolut més seguretat. És una bella cantarella que fa anys que dura fins el punt que ens la volen fer creure als més crítics i escèptics a base de repetir-la i repetir-la.

És una gran contradicció “tant esforços (científics, tècnics, humans, econòmics) per generar aquests estris d’aniquilació humana, mentre no podem fer res per salvar la vida dels que es moren de fam”. ¿Com seria el món si tots els esforços humans i econòmics que fa la humanitat per barallar-se, per fer les guerres, per matar-se,... s’utilitzessin per ajudar a viure a tothom millor? De, ben segur que viuríem en un món molt diferent. “Té sentit tenir unes forces armades magníficament ben fornides i equipades mentre deixem que” la gent visquin a la misèria?

“Les guerres, les d’abans i les d’ara, són una brutalitat. Fomentar-les, iniciar-les, mantenir-les, incrementar-les només provoca més brutalitat. D’altra banda, si les causes de molts conflictes bèl·lics es troben en factors econòmics, socials, ambientals o de vulneració de drets individuals i col·lectius, el més adequat és construir i executar polítiques que incideixin en aquests factors en lloc de respondre-hi amb accions militars que ni van a les causes dels conflictes ni els resolen de manera justa”

“Si fa temps que tenim nivells inèdits de despesa militar i maquinària bèl·lica, i estem com estem és gairebé irracional pensar que la solució és més militarisme”. Hem de concloure que la espècie humana no té res de racional.

“Què fem davant d’un líder que se salta totes les normes i ataca un país?”... “Cal tenir un molt bon sistema que faci molt difícil que es puguin iniciar aquests atacs i agressions”

Algú portarà o denunciarà a Donald Trump davant del Tribunal Penal Internacional per la seva política d’agressions a països? Es vetarà als equips de Estats Units en esdeveniments esportius com s’ha fet amb altres països que han iniciat una guerra?

Ara tot són notícies sobre la guerra d’Iran. Ja ens oblidat d’Ucraïna, Gaza, la reconstrucció de Síria i molts d’altres conflictes que segueixen i dels que no es parla.

En quina merda de món vivim? I ara de sobte tornen a insistir en revifar l’energia nuclear com a solució. Ja no recordem el “Nuclears, no gràcies” com també tenim oblidat el “OTAN d’entrada NO”.

A part de les morts i la destrucció que genera una guerra també suposa un gran cost econòmic. Quin cost té tot el material que s’utilitza: míssils, drons, ...

També cal afegir els perills ecològics i els riscos medi ambientals que suposa tota guerra per la gran quantitat de combustible que s’utilitza, el fum de la destrucció d’infraestructures energètiques, la contaminació de la runa que estarà anys sense ser recollida, ... Aquests són uns danys que mai es comptabilitzen i que és una evidència que empitjoren les condicions atmosfèriques que provoquen el canvi climàtic.

Què podem fer els ciutadans del món per evitar aquests desastres als que ens condueixen aquests tenebrosos personatges?

JORDI ARMADANS

Pau. El valor de la vida als nostres dies

Arallibres; 2022; 156 pàgines

Solitud i societat

 M’agrada la solitud i gaudeixo d’ella, per tant un llibre amb el títol de “La Solitud Voluntària” sens dubte em crida l’atenció.

“Lejos del bullicio, el individuo aprende a saber qué cosas dependen de su voluntad…”

En la solitud “uno se enfrenta a sí mismo y reflexiona mucho”

“Somos excesivamente sociales… Dependemos demasiado de los demás y de los vínculos que entablamos con ellos. Somos moscas atrapadas en una telaraña inmensa”

El llibre ens parla de la solitud voluntària, no de la solitud no desitjada. Tots sabem que hi ha gent que viu sola i que es troba sola. A aquestes persones els hi agradaria viure d’una altra manera, i pateixen d’aquesta solitud no volguda. No és el meu cas. Visc sol i m’agrada molt estar sol. De fet quan estic massa temps acompanyat enyoro tornar a casa i estar sol.

Glen Gloud “confiesa que cada encuentro debe compensarse con un período de aislamiento: siempre he tenido la sensación de que, por cada hora pasada con otros seres humanos, se necesita un número x de horas de soledad” Aunque no dé una cifra, considera que esa x representa “una proporción considerable”

“Todas las experiencias de soledad voluntaria desvelan momentos de una intensidad sin precedentes. Ofrecen la ocasión de vivir muy cerca de uno mismo.” Ara bé, també és cert que “el estado de soledad interior no garantiza una vida feliz”

El solitari “hace tabla rasa de las obligaciones falsas, lo simplifica todo y piensa en él. Ya solo hace lo que quiere. Descubre que puede vivir su vida como quiera. Hasta ese momento, las distracciones constantes le habían privado de sí mismo”

Agost 2012

“Quien desarrolla el sentido de la observación incrementa las probabilidades de disfrutar de la soledad, a la vez que disfruta de la sociedad. Quedándose algo apartado, perfecciona la facultad de pensar por sí mismo, que amplía y ejercita al relacionarse con la gente. Todo depende del uso que haga tanto de la soledad como de la sociedad”

“Uno se convierte en ciudadano del mundo cuando combina de esta manera los ritmos de la soledad y de la sociedad”. Aquesta és la proposta de l’autor del llibre, combinar amb la mesura adient a cadascú les estones de solitud amb les estones de viure en societat. Segurament cadascú ha de trobar la combinació que més li convé per la seva forma de ser.

Olivier Reamud “no contrapone soledad a sociedad. Las convierte en indisociables. Así espera prevenir tanto el empacho de una como el hartazgo de la otra”

“Soledad, amistad y sociedad son indisociables. Los fines de una no contradicen los de las otras. Es más, unos incumben a los otros. Son tres regímenes sociales interrelacionados, tres formas de vida que encajan. Solo varía la intensidad de su relación, en función de las circunstancias y las necesidades”

Montaigne quan parla de la solitud ens parla de la “rebotiga” en contraposició a la “botiga”. També ens parla de la “guarida” de la mateixa manera que jo mateix quan parlo de casa meva a vegades la defineixo com la meva cova. Segons Montaigne quan estem amb els altres estem a la botiga, en canvi, quan estem amb nosaltres mateixos ens refugiem a la rebotiga.

Olivier Remaud ens proposa conjugar la desvinculació i la vinculació, el retir i la participació, la quietud i la inquietud, en definitiva estones de viure en solitud i estones de viure en societat en funció de les nostres necessitats personals.

OLIVIER REMAUD

Soledad voluntaria

Gallo Nero; 2022; 209 pàgines

Traducción de Marta Cabanillas

Les meves cases: el pis de la Creu

 

No recordo massa quan, però devia ser cap a l’any 1961 ens vam traslladar de casa i vam anar a viure a un pis a la carretera de Barcelona que no era massa lluny d’on vivíem Recordo als meus pares i alguns amics de la família portant estris pel carrer d’una casa a un altre. També tinc una imatge del meu primer dia al pis assegut a sota la taula del menjador amb el tricicle.

Allà vam viure fins el 1973. Era una carretera amb molt de trànsit i, per tant, molt de soroll ja que hi passaven tots els vehicles que anaven i venien de Barcelona. L’autopista encara no existia i encara trigaria uns quants anys. A més a més no estava asfaltada sinó que estava empedrada amb llambordes.

Recordo que en aquells anys hi van fer obres. Van estar-hi mesos. No tinc ni idea per on devien desviar el trànsit. Recordo als tractors arrencant les arrels dels plàtans que hi havia plantats a les voreres i els treballadors posant les llambordes.

El pis on vivia el teníem llogat al ferrer que tenia el taller sota casa. M’encuriosia veure treballar el ferro roent quan passava per davant del taller i tenien la porta oberta.

El pis era petit, però suficient per nosaltres. No hi havia dutxa i els meus pares van demanar fer obres per tenir-ne. Al ferrer no li va agradar massa, però ens va deixar que ho féssim. Fèiem vida al menjador, allà menjàvem, estudiava, jugava, la mare i la iaia feien ganxet i mitja. Un balcó al menjador donava a la carretera. La cuina també tenia una finestra que donava a la carretera. La porta del lavabo i la dutxa donava al menjador i els dissabtes que era el dia en que ens dutxàvem tota la família l’aigua arribava fins al menjador.

Un cop entraves al pis hi havia un curt passadís que conduïa al menjador que estava al fons. Des del passadís s’entrava a les tres habitacions del pis: la dels pares, la de la iaia, i la meva. Cap de les tres tenia finestres, s’airejaven per la seva corresponent claraboia. Una vegada que ens vam deixar les claus de casa, el pare va poder-hi accedir per la claraboia des del pis dels veïns.

A la meva habitació tenia una petita prestatgeria feta amb “multimueble” penjada a la paret, un armari, i un petit escriptori d’aquells que s’obria amb una mena de porta. A les parets tenia penjats infinitat de banderins de tots els llocs que havíem visitat amb els pares.

Una nit mentre dormia va caure el “multimueble” amb tots els llibres i devia fer un bon terrabastall, però jo seguia dormint tranquil·lament. La mare va venir a veure que passava i em va despertar. Sempre he tingut un son profund.

Al menjador hi havia la taula, una prestatgeria amb alguns llibres, de la col·lecció de l’editorial bruguera dels que només llegia les pàgines que tenien dibuixos, amb el moble-bar i la televisió quan aquesta va arribar a casa. Un trinxant, i un petit racó amb una butaca, el moble amb el tocadiscos i el telèfon, completaven el mobiliari. De fet, el telèfon era un supletori del telèfon del taller del pare i quan sonava deixaven que primer l’agafessin des del taller. Si la trucada era per nosaltres aleshores ens avisaven. Davant del balcó hi havia la cadira de boga que utilitzava bàsicament la iaia i també la mare i a l’hivern l’estufa de petroli, i més endavant la de butà.

També teníem un terrat, amb el safareig i la primera rentadora, una rentadora Balay cilíndrica i moltes plantes i flors que cuidaven entre l’iaia i la mare. A l’estiu jugava molt al terrat i em banyava al safareig.

Al pis s’entrava per una escala que donava a dos pisos més a part del nostre. A la porta del davant hi vivia el Marcel, la Juanita i la seva filla Olga. El Marcel treballava al tèxtil, però d’ofici era barber i venia a casa a pelar-nos a mi i al pare. Era molt futbolero, i soci del Sabadell, i amb ell vaig anar algunes vegades a veure el trofeu Gamper i també algun partit del Sabadell quan el Sabadell jugava a primera divisió.

En l’altra pis vivia una família amb dos fills, el gran era adoptat. Amb aquesta família no vam tenir mai tanta relació. De fet no recordo ni els seus noms.

Algunes vegades que havia perdut o m’havia deixat les claus a casa  m’esperava amb paciència a l’escala que arribessin els pares. Si arribaven els veïns em feien entrar a casa seva i allà esperava.

Ja fa uns anys que aquest pis ha desaparegut i ara en el seu lloc hi ha un bloc de pisos.

Lenu i Lila, una amistat tòxica?

“La primavera del 1966, la Lila en un estat de gran agitació, em va confiar una capsa de llauna que contenia vuit quaderns”

Tornem a on va acabar el primer volum, al dia del casament de la Lila i l’Stefano. La lluna de mel i el viatge de noces és l’inici d’una relació de parella tumultuosa.

La Lenu, la narradora, té dubtes de seguir estudiant i, de fet, passa una temporada llarga sense anar a l’institut. “Per molt que volgués tenir un aire despreocupat i seguir una disciplina fèrria, cedia contínuament, amb dolorosa satisfacció, a diverses onades d’infelicitat. Tot semblava conjurar-se en contra meu”. El seu cap dona mil voltes. Està envaïda pels dubtes sobre què fer de la seva vida tan personal com en els estudis. “Estava angoixada i tenia la impressió d’equivocar-me contínuament”... “Hi havia una part de mi que estava cansada de ser una persona de seny”. Però, finalment torna a estudiar de valent.

L’objectiu de tots els habitants d’aquest barri de Nàpols que viuen en “la grisor miserable de les velles construccions, parets escrostonades, portes ratllades, objectes eterns, sempre els mateixos, gastats, escantellats...” era viure en un lloc nou, lluny de tot això vell.

Dènia, març 2023

Segueix la història de les dues amigues i de les famílies del barri que ja vam conèixer en el primer volum. Ara tot centrat en els primers anys de la dècada dels 60, entre els 18 i 23 anys de les protagonistes. Vivim moments de gran amistat i moments de desencontres. Tothom vol prosperar i sortir del barri, fer-se ric. Hi ha dues vies, el casament i l’estudi. Sembla que el primer no acaba de sortir prou bé i el segon malgrat tots els dubtes és més segur, encara que segurament més laboriós.

A la Lila “des del dia del casament, l’esclafava una infelicitat cada vegada més gran, més ingovernable, i em va fer pena”... Més endavant li demana a la Lenu “encara que siguis millor que jo, encara que sàpigues més coses, no em deixis”

Amb molts alts i baixos l’amistat entre les dues amigues segueix però la Lenu se sent “encadenada a un pacte d’amistat insuportable”. En un moment determinat decideix que “que a partir d’aquell moment viuria preocupant-me de mi i prou, i des que vaig tornar a Nàpols ho vaig fer així, em vaig obligar a allunyar-me’n.”. I així viu molt millor: “Què fàcil que és parlar de mi sense la Lila: el temps es calma i els fets més destacats llisquen anys enllà com maletes sobre una cinta de l’aeroport...” però “... la seva vida treu el cap contínuament en la meva”

Cap al final es retroben de nou “sentia la necessitat de fer-la seure al meu costat, dir-li “goita quina sintonia que hem tingut, som una en dues, dues en una”... desitjava abraçar-la, fer-li petons i dir-li “Lila, d’ara endavant, qualsevol cosa que ens passi a tu o a mi, no ens hem de tornar a separar”

Però en realitat no va ser així aquest nou encontre... “al món no hi havia gran cosa a guanyar, que la seva vida estava plena d’aventures diverses i insensates, exactament igual que la meva, i que senzillament el temps anava lliscant sense sentit, i que era bonic veure’s encara que fos de tant en tant per sentir el so esbojarrat del cervell de l’una retrunyir dins el so esbojarrat de l’altra”

“Ens vam abraçar, ens vam fer petons. Li vaig dir que tornaria, que no volia perdre-la i ho deia de debò”. Però no és una amistat tòxica, aquesta amistat amb la Lila?

 

 

ELENA FERRANTE

Història del nou cognom. Joventut. (2n. volum)

La Campana; 20216; 718 pàgines

                                                                                                              Traducció de Cesc Martínez 

Baumgartner es fa gran

“En Baumgartner és al seu escriptori del pis de dalt a l’habitació que a vegades anomena el seu estudi, el seu cogitorium, o el seu cau”

Baumgartner és un home gran que viu sol fa més de nou anys que és quan es va morir la seva dona. En el matí que comença la història li passen tot de coses, una darrera l’altra, trucades de telèfon, el timbre de la porta, visites inesperades, es crema la mà al treure un pot del foc i també cau per les escales sense fer-se massa mal. Un matí d’incidents sense fi.

“Ara en Baumgartner és un monyó humà, un mig home que ha perdut la meitat que l’havia fet sencer, i sí, els membres perduts encara hi són, i encara fan mal, fan tant de mal que a vegades li sembla que el seu cos està a punt d’esclatar en flames i consumir-se a l’acte”

Han passat deu anys de la mort de la seva dona Anna i “en Baumgartner encara sent, encara estima, encara desitja carnalment, encara vol viure, però la part més interior d’ell mateix és morta. Ho sap des de fa deu anys, i durant aquests últims deu anys ha fet tot el que estava al seu abast per no saber-ho”

Baumgartner escriu un assaig sobre el síndrome del membre fantasma, i el compara amb el síndrome de la persona fantasma, la presència ben viva de la persona absent, quelcom que li està passant a ell mateix. “Qui continua vivint, descobreix que la teva part amputada, la teva part fantasma, encara pot ser font d’un dolor profund, blasfem”

“Seria absurd creure que els seus pensaments mantenen l’Anna en alguna mena d’altra vida incorpòria, etèria, que el simple fet de mantenir-se viu a la terra li ha permès a ella de mantenir contacte amb ell...”

Recorda la seva vida amb l’Anna, al mateix temps que dubta de demanar-li a la Judith que es casi amb ell. Però la resposta de la Judith és contundent: vol tenir el control de la seva vida, en canvi, viure amb algú fa que no el tinguis. Pot haver moments, dies d’estar junts, però vol viure i estar sola.

Ja té setanta-un anys i està a prop dels setanta-dos i “encara pot pensar, i com pot pensar, encara pot escriure, i tot i que ara li costa una mica més de temps acabar les frases i sentències, els resultats són més o menys els mateixos”

Planoles 2022

Quan li tornen records llunyans a la memòria s’interroga “per què alguns moments fugissers, aleatoris, persisteixen en la memòria mentre que altres moments, suposadament més importants s’esvaeixen per sempre”

Al llarg del llibre coneixem una part de la vida de Baumgartner i els orígens de la seva família tan paterna com materna.

Aquest és el darrer llibre de Paul Auster. Té una primera part interessant, però a mesura que vaig anar avançant en la seva lectura aquest interès es va anar esvaint a poc a poc.

“Tots depenem els uns dels altres i cap persona, ni tan sols la més aïllada entre nosaltres, pot sobreviure sense l’ajuda dels altres”

PAUL AUSTER

Baumgartner

Edicions 62; 2024; 252 pàgines

 

Qui és A.I. Ferguson?

 “Según la leyenda familiar, el abuelo de Ferguson salió a pie de Minsk, su ciudad natal, con cien rublos cosidos en el forro de la chaqueta…” Els Ferguson tenen el seu origen en la immigració, una immigració pobre que a principis del segle XX va passar per tots els oficis i penúries.

Aquest Ferguson casat amb Fanny va tenir tres fills: Louis, Aaron i Stanley. Stanley es casa als 30 anys amb Rose Adler. Després de tres avortaments, a la quarta va la vençuda i el 3 de març de 1947 neix Archibald Isaac Ferguson el protagonista principal d’aquesta novel·la. “Al emerger del cuerpo de su madre, durante unos segundos fue el ser humano más joven sobre la faz de la Tierra”

“Ferguson aún no tenía cinco años, pero ya entendía que el mundo se componía de dos reinos, el visible y el invisible, y que las cosas que no podían verse eran con frecuencia más reales que las que se veían”

A la nostra vida s’obren moltes possibilitats i moltes no depenen directament de nosaltres mateixos. Tot el que passa al nostra voltant ens condiciona, sobre tot al llarg de la infantesa. En l’adolescència hom ja pren decisions personals, però l’entorn encara és molt determinant. Tots som el que som depenent del que ha passat en el nostre entorn i de les decisions que hem pres al llarg de la vida, En aquesta novel·la, Auster explora quatre vides diferents que hauria pogut tenir aquest A.I. Ferguson en funció de totes aquestes variables.

«Nunca sabes si has elegido bien o mal. Para saberlo, tendrías que conocer todos los hechos de antemano, y la única forma de conocer todos los hechos de antemano es estar en dos sitios a la vez, cosa que imposible» 

En el món passen milions de coses, el món és «un enorme y agitado revoltijo, con millones de cosas diferentes ocurriendo al mismo tiempo» I mentre Ferguson creix, fa anys i madura en la societat americana es produeixen fets molt rellevants: l’assassinat de Kennedy, la guerra del Vietnam, l’arribada de l’home a la Lluna, les revoltes d’estudiants, els disturbis racials, ... En aquest transfons els diferents Ferguson es desenvolupen. Una curiositat és que tot i ser una època en la que la droga ja circula en els ambients joves en que es mou el protagonista en cap moment fa la seva aparició al llarg de l’obra.

Parc Catalunya, Sabadell

Gairebé ja a punt d’acabar el llibre, el mateix Auster ens desvetlla el per què d’aquest títol. “Ferguson volvería del revés la proposición, y en vez de seguir la idea de una persona con tres nombres, inventaría otras tres versiones de sí mismo, narraría las tres historias en paralelo a la suya propia, … y escribiría un libro sobre cuatro personas idénticas pero diferentes que tuvieran el mismo nombre: Ferguson”

“El mundo tal cual era nunca podría ser más que una fracción del mundo, porque lo real también consistía en lo que podría haber ocurrido, pero no sucedió, que un camino no era mejor o peor que cualquier otro, pero el tormento de estar vivo en un solo cuerpo significaba que en un momento dado uno tenía que encontrarse exclusivamente en un solo camino, aunque pudiera haber estado en otro dirigiéndose a un lugar enteramente diferente.”

“Idénticos pero diferentes, en este caso, cuatro chicos con los mismos padres, el mismo cuerpo y el mismo material genético, pero viviendo en casas diferentes de ciudades distintas, cada uno con sus propias circunstancias particulares. Impulsados a un lado y a otro por la fuerza de esas circunstancias, los muchachos empezarían a divergir a medida que el libro avanzaba, pasando a rastras, caminado o galopando de la infancia a la adolescencia y al comienzo de la edad adulta mientras el carácter los iba diferenciando cada vez más, cada uno por su camino particular y sin dejar por ello de ser el mismo individuo, tres versiones imaginarias de su propia persona, para luego incluirse a sí mismo, el autor del libro, como Número Cuatro”

“De ahí el título del libro: 4 3 2 1”

De fet, llegits aquests paràgrafs s’ofereix una manera diferent de llegir el llibre. En lloc de llegir-lo tot seguit tal com he fet, es pot llegir la història dels quatre Ferguson com històries independents.

En definitiva qui és Ferguson? Qui som cadascú de nosaltres?

La vida, moltes vegades, no deixa de ser un munt de casualitats. Si els fets haguessin estat diferents la nostra vida també hauria estat ben diferent. Sabem com ha estat la nostra vida però podria haver estat ben diferent en altres circumstàncies. No heu pensat mai que hauria passat si ... On estaríeu ara si ...?

“¿Quién sabe si quiero o no quiero? ¿Quién sabe si tú quieres o no? ¿Quién sabe algo?”

 

 

PAUL AUSTER

4 3 2 1

Seix Barral; 20217; 957 pàgines

Traducció Benito Gómez Ibañez

Molt interessant l'entrevista que li va fer Anna Guitart en el primer programa de "Tot el temps del món" quan Paul Auster va venir a Catalunya a presentar aquest llibre.

Escolto música amb nostàlgia

 

“li aguanto la mirada

al vell que em mira recelós

des del mirall.

em fan mal les arrugues del seu rostre.”

Francesc Garriga Barata

 

La música té el poder de transportar-nos a altres moments de la nostra vida. Fa uns dies escoltant aquesta preciosa interpretació de Traffic vaig tornar al març del 1974.

Tenia 16 anys. Era un dissabte de març plujós. El Josep, l’Ernest i jo estàvem a casa de l’Ernest. Teníem les entrades des de feia uns dies.

El concert era a l’antic pavelló del Joventut a Badalona. Hi havíem d’anar amb moto. Dubtaven. Seria el nostre segon gran concert. El primer havia estat Santana en sessió de tarda al pavelló municipal de Barcelona del carrer Lleida al desembre del 1973. Són records que no s’esborren de la memòria. Al final decidim anar malgrat la pluja. En una corba a la baixada de La Conreria perdo el control de la moto i vaig per terra. Per sort, tret d’un estrip al pantaló no em passa res. Gaudim del concert i de l’ambient.

A l’agost del mateix any vaig tenir la sort de tornar-los a escoltar al Reading Festival. Tancaven les actuacions del segon dia del festival. La música de Traffic m’ha acompanyat al llarg de tots aquests anys.

A la meva habitació d’adolescència hi tenia penjat entre altres un pòster d’ells.

Poca estona després a la radio va sonar un cançó d’un dels músics catalans que també he escoltat moltes vegades. La música m’ha retornat enrere en el temps amb una certa nostàlgia.