Comencem per precisar a què ens referim quan parlem del problema del social. L’ésser humà és un ésser dual que, per una banda, viu una existència individual, i per l’altra, forma part de la societat. Simmel exposa aquesta dualitat dels éssers humans de la següent manera: “son seres que, por un lado, se sienten cual existencias plenamente sociales y, por otro, cual existencias personales, sin cambiar por ello de contenido”. Aquesta dualitat genera un conflicte entre l’ésser humà i la societat, ja que aquest està en constant perill de ser arrossegat per les directrius del grup. Així doncs, l’ésser humà viu en conflicte permanent entre els seus desitjos i els límits imposats per la societat. Beauvoir també posa en qüestió les dificultats d’aquesta relació entre individu i societat: “la unidad humana aparece como quebrada, no hay ilación entre el individuo y la sociedad”.
Aquesta relació entre individu i
societat comença en el moment del naixement. L’ésser humà quan neix, ja ho fa
en el si de la societat en la que haurà de desenvolupar la seva existència. De
fet, el naixement en si mateix ja és un fet social. Segons Arendt, som una mena
de parèntesi en aquest món, és a dir, el parèntesi que va del
naixement a la mort. Nosaltres morirem, però el món i la societat continuarà, “ja
hi era quan vam néixer i ens sobreviurà després d’haver-hi fet el nostre
sojorn”(Arendt). Tal com ja deia Heiddeger, un dels mestres
d’Arendt, som llançats a aquest món i un cop aquí ens hem d’espavilar, i això
no ens resulta gens fàcil. Segons Arendt, el fet de néixer suposa una irrupció
nova en el món que possibilita el començament de quelcom nou. Però, al néixer
ens trobem en una societat on per força haurem de viure. Efectivament, no
deixem de ser un parèntesi en el si de la humanitat, o sigui, en el si de la
societat, i per tant, d’alguna manera, haurem de trobar-hi el nostre lloc.
Paral·lelament, Beauvoir està d’acord en
què tot comença en el moment del nostre naixement, i remarca la impossibilitat
que l’ésser humà existeixi en absència de l’altre. Beauvoir continua la idea ja
expressada per Sartre, que l’home comença per ser res i que només serà després.
En aquest mateix
sentit, l’ésser humà pren consciència del què és en el sí de la societat de la
que forma part, ja que no ho pot fer des de l’aïllament. A més a més, Beauvoir especifica que vivim en una permanent relació amb el món, i que
l’individu es defineix a si mateix en aquesta relació. És en aquest món on
haurem de respondre a les preguntes que ens preocupen. Resulta evident, doncs,
que els individus no es poden desenvolupar en solitud, necessiten dels altres i
de la societat per trobar respostes. No obstant això, la societat tampoc
existeix de forma autònoma, ja que necessita dels individus per la seva pròpia
existència. En definitiva, arribem a la conclusió que individu i societat es
necessiten mútuament.
Cal destacar que Arendt i Beauvoir
coincideixen en què l’única manera de prendre consciència de la nostra condició
humana és en relació amb els altres i que, per tant, el diàleg intern amb
nosaltres mateixos no és suficient per desenvolupar-la. De fet, encara que
volguéssim no podríem créixer aïllats de la societat que ens envolta. Un primer
exemple és la vida de Thoreau quan viu dos anys aïllat en una cabana al
mig del bosc. En aquests dos anys, s’allunya de la societat i demostra que és
possible viure en aïllament. Ara bé, passat aquest temps torna a la vida en
societat, i deixa testimoni escrit de la seva experiència en solitud. D’alguna
manera, necessita d’aquest retorn per poder continuar vivint, i, potser,
simplement, per poder seguir sent humà. En poques paraules, es pot desitjar
viure en plena solitud, aïllat dels altres; però, complir plenament aquest
desig esdevé irrealitzable. Com la mateixa Arendt afirma, “la
experiència de l’entotsolament és tan contradictòria amb la condició humana de
la pluralitat què és simplement insuportable”. Un segon exemple que mostra
aquest aïllament irrealitzable és el dels mateixos filòsofs quan fan un treball de reflexió que exigeix de la solitud per
ser realitzat. Amb tot, malgrat la necessitat d’un aïllament imprescindible per
desenvolupar les seves idees, també els hi resulta indispensable el diàleg amb
els altres. És el que Arendt defineix com a filosofia de la
humanitat: “una filosofía de la humanidad se distingue de una
filosofía del hombre por su insistencia en el hecho de que no es un hombre,
hablándose a sí mismo en diálogo solitario, sino los hombres hablándose y
comunicándose entre sí, los que habitan la tierra.”
Tal com hem mostrat en els dos
exemples anteriors, el diàleg dels éssers humans amb els altres és imprescindible.
Ara bé, aquest diàleg provoca molt dubtes. Els éssers humans quan actuen ignoren
quina serà la reacció dels altres, i això els genera inseguretat. Per evitar
aquestes incerteses cal comportar-se tal com la societat espera que ho facin: “La
societat espera de cada un dels seus membres un cert tipus de comportament, tot
imposant innombrables regles vàries, totes les quals tendeixen a “normalitzar”
els seus membres, a fer-los comportar de tal manera que quedin bandejades les
accions espontànies”. Arendt insisteix que
aquesta situació condueix a un conformisme que s’ha incrementat amb el pas del
temps, on cada vegada més “els homes es comporten en lloc d’actuar”. Efectivament, mentre que «actuar» significa mostrar-te com
ets i evidenciar la teva individualitat, «comportar-se» significa mostrar-se
tal com la societat espera de l’individu, i com dictaminen les seves regles i
els seu codis.
En conclusió, és evident que els
éssers humans, vulguem o no, som uns éssers condicionats per la societat.
Segons Arendt i Beauvoir, no vivim sols i consideren que tot el que fa l’ésser
humà està supeditat al lloc i la societat en què es viu. Beauvoir constata que les relacions amb la societat configuren la vida dels individus i
totes les accions que realitzen depenen de la situació social on les desenvolupen.
Igualment, Arendt sosté que “els homes independentment del que
facin són sempre éssers condicionats”.
