S'han de conservar totes les tradicions?

 

Tönnies en la seva obra “Comunitat i Societat” ens presenta la diferència entre aquests dos termes. Per una banda, considera que una comunitat està regida per ritus, costums, tradicions i la religió. D’altra banda, continua afirmant que una societat regida pel dret racional i pels drets humans entre homes lliures resulta ser fruit de l’evolució de la societat que engloba tota l’etapa anterior i la canvia. En altres paraules, Tönnies entén la comunitat, com a antiga i la societat, com a moderna.

Teruel, 2015

Tönnies, també, afirma que la religió i les tradicions van perdent pes amb el pas del temps: “la actitud intelectual del individuo se ve cada vez menos influida por la religión y más por la ciencia”. Tot i la relativa certesa d’aquesta afirmació, es continuen mantenint tradicions com la de la Setmana Santa, una festa amb tradicions i costums antigues d’una “comunitat” d’altres temps, però que en la modernitat en què vivim encara se celebren i són seguides per una munió important de gent. I, no fa massa que vam poder assistir en directe a tot l’espectacle ple de ritus que suposa la mort i enterrament del Papa i la seva posterior successió.

Durkheim, en canvi, defineix la “consciència col·lectiva comú” com el conjunt de creences i sentiments d’una mateixa societat. Ara bé, en el món globalitzat actual la gran mobilitat de la població genera que en un mateix territori convisquin grups socials amb consciències col·lectives diferenciades i que, per tant, es regeixin per costums, normes i tradicions diferents que poden entrar fàcilment en conflicte. En aquesta situació, Durkheim exposa el que fàcilment pot passar en situacions similars: “una convicción opuesta a la nuestra no puede manifestarse ante nosotros sin perturbarnos”. Es fa evident, doncs, que en la societat multicultural en què estem immersos es produeixen topades que ens pertorben, fruit de l’estreta convivència entre consciències col·lectives d’origen cultural divers.

 Davant d’aquestes situacions, plantejo les següents preguntes:

      Com es pot facilitar la cohesió social i la convivència entre consciències col·lectives heterogènies?
        S’han de mantenir o tolerar certes tradicions?
        S’haurien de transformar, prohibir o perseguir algunes tradicions?

Fins a quin punt, la societat té dret a legislar i intervenir en assumptes de l’àmbit privat i personal? Per exemple, en l’entorn de les famílies que mantenen les seves tradicions i costums?

Som esclaus de la tecnologia?

És temptador deixar-se portar pel sentiment de ser esclaus de la tecnologia i, en especial, dels seus algoritmes. És ben cert que aquesta té una influència abassegadora en la nostra vida actual. Fins i tot, podríem arribar a pensar que la nostra vida actual no seria possible sense la tecnologia. Ara bé, pensar que som esclaus de la tecnologia és inexacte i no s’avé amb la definició d’esclau que dona Aristòtil (2008, 123): «el que siendo hombre no se pertenece por naturaleza a sí mismo, sino que es un hombre de otro». L’home actual per ser esclau, segons la concepció aristotèlica del terme, hauria de pertànyer a la tecnologia. Tot i la seva forta influència en les nostres vides, no és així, ja que l’ésser humà es pertany a si mateix. En altres paraules, ens deixem influenciar molt per la tecnologia, però no som la seva pertinença, i per tant no som el seu esclau.

British Museum, 2007

Altrament, Aristòtil (2008, 124), també, afirma que “desde su nacimiento, algunos están dirigidos a ser mandados y otros a mandar”. En el món actual, no és del tot cert que la tecnologia dirigeixi els éssers humans. Sortosament, hi estem per sobre. Desconec si s’arribarà a desenvolupar una tecnologia que ens mani i decideixi per nosaltres, però, a hores d’ara, encara, tenim el poder de decisió. Per això mateix, la tecnologia només pot dirigir la nostra vida si l’ésser humà ho permet.

Si tenim en compte el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, l’esclau és “el qui està sota el domini absolut d’un amo; persona privada de tota llibertat i sotmesa a la voluntat d’un altre”. Aquesta definició ens fa adonar que l’home, per ser esclau de la tecnologia, hauria d’estar sota el seu domini absolut i no ho està. D’altra banda, també és cert que la tecnologia d’alguna manera ens dicta una part important de la nostra vida, però no ens priva, en absolut, de la nostra llibertat ni estem sotmesos a la seva voluntat. És més, en qualsevol moment podem decidir deixar d’utilitzar-la.

Al llarg de la història de la humanitat la major part dels avenços tecnològics han provocat incerteses i pors, a les que hem reaccionat de forma defensiva. Es pot entendre aquest temor a convertir-nos en esclaus de la tecnologia, en general, i de la IA en particular. És quelcom encara molt nou, i les novetats sempre generen aquestes reaccions tan humanes que amb el pas del temps de ben segur que arribarem a superar.

Què és real i què és irreal?

 “Tu em vas parlar d’aquella ciutat... Jo tenia disset anys i tu setze... Era com si milers de fils invisibles em lliguessin el cor ben fort al teu cos... La ciutat està envoltada d’una muralla molt alta... El meu jo real viu dins la ciutat envoltada d’aquesta muralla tan alta – vas dir.... Jo no desitjava res més que entrar a la ciutat. I trobar-hi el teu jo real...”

A l’estiu del 2014 deia prou aMurakami. Havia llegit força llibres d’ell i me n’havia cansat. En aquests anys n’he llegit uns quants més, però ara ja feia gairebé cinc anys de la lecturadel meu darrer Murakami. Aquest nou llibre m’ha encantat. És Murakami en la seva més pura essència: un noi, una noia, dos mons, una cova,  dubtes sobre quin és el món real, girs sorprenents de guió... Tots els elements per no poder deixar la lectura i tenir ganes de continuar-la a la més mínima oportunitat per saber que passarà més endavant.

Un noi i una noia encara adolescents s’enamoren. “El sol fet d’estar junts ens satisfeia i no ens semblava que hi haguéssim d’afegir res més”... “Estava boig per tu i mentre estava despert eres l’únic tema en què pensava. També pensava en tu en somnis”

De sobte la noia desapareix. “Pel que semblava, havies desaparegut en secret del meu món. Sense deixar cap rastre ni donar cap explicació. No sabia si aquella desaparició havia estat intencionada o si era resultat d’alguna causa de força major... L’únic que m’havies deixat era un silenci pregon, uns records vius i una promesa incomplerta”

Al cap dels anys el noi troba la ciutat de les muralles i aconsegueix entrar. Sap que “qui travessa la porta i entra a la ciutat ja no pot tornar a sortir”, i tot i ser-ne conscient entra. Allà troba a la noia.

La ciutat “és un lloc molt diferent del món de fora” i viure allà és ben diferent. El temps tal com el coneixem desapareix. “El temps no significava res. El temps no estava aturat, però no tenia sentit... Al matí sortia el sol i al vespre es ponia. Qui necessitava compartimentar més el temps? Qui volia saber la diferència entre un dia i el següent -suposant que hi hagués cap diferència?”

A la ciutat “aquest jo d’aquí no és la meva essència, la meva essència és en un altre lloc. El jo d’aquí té la meva aparença, però en realitat no és més que una silueta projectada a terra o la paret... De vegades, em fa l’efecte que soc l’ombra d’una altra persona”. Ressonen referències al mite de la caverna de Plató. Fa entrar dubtes de quin és el món real, aquest en el que viu ara, o aquell en el que va viure abans. “No sabia fins a quin punt era realitat i fins a quin punt era ficció... A quin dels mons havia de pertànyer? M’era impossible decidir-ho”

“Anar fins allà és difícil, però tornar-ne és gairebé impossible. Normalment no ho aconsegueix ningú”... “Jo vaig decidir quedar-me al món d’allà per voluntat pròpia. Però contràriament al que volia, vaig tornar a aquest món” És inexplicable en la lògica de la ciutat de les muralles, però és així. El noi torna a estar aquí. Malgrat haver tornar a aquest món el protagonista està ple de dubtes.

“Quina part hi havia de realitat i quina de ficció en els meus records? Què havia passat de debò i que era inventat?”

“Voltava sense rumb pel laberint dels meus pensaments. Per què era aquí? Per què no era allà? ... ”

“Per més voltes que hi donés, les meves idees i els meus raonaments topaven sempre amb una paret gruixuda que no ens permetia avançar”

“De vegades tinc la sensació que només soc una ombra. I, quan em passa això, m’angoixo perquè em sembla que visc com si fos només una reproducció de la meva forma fingint que soc jo”

“Hi havia moltes preguntes i cap resposta segura. Tot allò era una acumulació de fets incomprensibles”

“Encara ara em costa saber si vaig prendre la decisió correcta. No sé si m’hauria hagut de quedar a la ciutat o si hauria hagut de tornar aquí. Al final, independentment de la decisió que vaig prendre, vaig tornar aquí com repel·lit...”

Un dels personatges llegeix “El amor en los tiempos de cólera” de Gabriel Garcia Márquez. Fa mols anys que em vaig entusiasmar per les novel·les de Garcia Márquez. El seu realisme màgic em tenia captivat. Fins que no l’he vist referenciat en aquest llibre de Murakami no he fet el paral·lelisme entre els dos. Les obres de Murakami també estan impregnades d’una mena de realisme màgic i segurament per això m’agrada tant.

“Què era real i què era irreal? En aquest món existien realment coses com les muralles que separessin la realitat de la irrealitat?

Creia que sí, que les muralles potser existien. No, sens dubte, existien.

Però eren unes muralles d’allò més incertes. Com un ésser viu”

Finalment sembla que arriba a una conclusió, “la realitat potser no era una de sola. La realitat era allò que un mateix havia d’escollir entre diverses opcions”

“Com més hi pensava, menys m’entenia a mi mateix”

“Es va fer la foscor. Una foscor d’allò més profunda i infinitament suau”

 

 

HARUKI MURAKAMI

La ciutat i les seves muralles incertes

Empúries; 2024; 572 pàgines

Traducció d’Albert Nolla

No m'agrada aquest món, i a vosaltres?

En aquest llibre Borja Muntada intenta donar-nos elements per ajudar a comprendre millor com és aquesta societat en la que ens ha tocat viure. Molt del que diu no és cap novetat, ni és original però està bé recordar-ho i pensar-hi una estona.

Seguint a Heidegger afirma que l’ésser humà ha estat llançat al món, un món de difícil comprensió i en el que no és gens fàcil viure. És un món complex i el més senzill es des-responsabilitzar-se “de tomar decisiones propias y dejar que su entorno, que la sociedad decida por él.” De fet, “la posibilidad de libertad es angustia.” i aquesta angoixa “puede surgir en las situaciones más anodinas.”  En realitat, “existir es decidir”

Per decidir ens cal pensar però en la societat actual “pensar se ha vuelto cada vez más difícil”. L’entorn i els mitjans de comunicació ens condicionen i gairebé podem dir que moltes vegades acaben decidint per nosaltres. Ens fan viure dins d’una il·lusió democràtica plena de falsedats, on les majories exerceixen una fèrria dictadura sobre les minories.

Barcelona 2007

Encara que no en siguem del tot conscients el nostre pensament està molt condicionat per factors externs. “Pensar no se hace desde un interior, sino bajo la injerencia de un afuera que fuerza a pensar … Pensar es … enfrentarse al caos.” Malgrat els perills que comporta pensar, aprofitem les propostes que ens fa l’autor i pensem:

• Vivim “un tiempo acelerado de consumo que condena al individuo a la decepción permanente, a la adición y a la dictadura del objeto… El sistema de consumo se complementa ideológicamente con el sistema electoral… El sistema político ofrece diferentes candidatos, que, como los objetos, se diferencian unos de otros por diminutas diferencias, ya que todos ellos forman parte de una misma serie que tiene como modelo la reproducción de una misma Realidad: el sistema global de producción capitalista”
• “El sistema de la moda contribuye a que … los objetos se vuelven anticuados en breves períodos de tiempo.” … “Los objetos, ciertamente, podrían durar más y, de hecho, técnicamente lo hacen. Pero … los ciclos de vida de los productos tienden a acelerarse cada vez más”
• “Tener objetos durables fue en un tiempo símbolo de estatus social, en la modernidad fluida el privilegio de estatus es la capacidad de acortar el lapso de durabilidad, de olvidar el largo plazo, de deshacerse de las cosas con ligereza para dejar paso a la novedad de otras cosas igualmente transitorias y destinadas a consumirse, en definitiva: derrochar”
• “La sociedad de consumo se caracteriza por la velocidad y el consumo acelerado o turboconsumo… Estamos organizando la vida a la velocidad de la luz… Como consecuencia, la ansiedad se convierte en uno de los síntomas de nuestra época ya que cada momento se convierte en una carrera contra reloj provocando estragos en la salud mental de las personas”
• “El hiperconsumo crece como paliativo de las frustraciones personales… A medida que aumenta la frustración lo hace también el consumismo” … “Se nos induce a todos a comprar compulsivamente…”
• “Berman habla de cultura ahorista o cultura acelerada para referirse a nuestro modelo de sociedad…”  “La vida ahorista es una vida acelerada, para la que no hay segundas oportunidades, porque como los objetos, los momentos, también se consumen y desaparecen”
• “Trabajo y ocio son las dos caras de la misma moneda. Se trabaja para consumir, se consume para trabajar. En definitiva, se trabaja y consume para que la máquina del capital no se detenga” … “El tiempo libre y el tiempo de trabajo son estrictamente controlados, porque, en definitiva, no existe una diferencia entre el uno y el otro”
• “La cultura de evasión se ha convertido en un nuevo opio del pueblo cuya tarea es hacer olvidar la miseria y la monotonía de la vida cotidiana”
• “El hombre ocioso siempre busca desesperadamente algo que hacer, antes que perder el tiempo. Escapa del aburrimiento” … “Un mundo acelerado reclama más y más pasatiempos que nos distraigan del tiempo vacío y de su opresión …  Después de todo siempre buscamos algo con lo que podamos estar ocupados, por eso la naturaleza del pasatiempo, generalmente no nos importa: su función es llenar vacíos, escapar al aburrimiento. La sociedad de consumo nos abastece con un completo surtido de pasatiempos”
• “Fracasado el marxismo como doctrina política y económica aplicable a la realidad, el liberalismo – en el cual incluimos la socialdemocracia- se autopresenta hoy como el único discurso económico legítimo para hablar de la realidad económica, política y social”
• “Uno de los mantras del capitalismo es que todas sus instituciones deben crecer económicamente año tras año” … “El dinero que no produce beneficios, produce pérdidas”
• “La sociedad policial se consuma en la sociedad digital. Cuando todo es controlable, cuando todo es observable, ya no es necesaria la figura del chivato”
• “La moneda hoy no es más que un impulso electromagnético. Esto es, el dinero ya no es material, sino que es transmisión de información en tiempo global e instantáneo”
• “El mundo se ha vuelto demasiado pequeño. Vivimos en una caja cerrada bajo una nueva forma de clausura que es la interactividad. Somos víctimas de un encarcelamiento global cada vez más generalizado. El mundo se ha hecho tan pequeño que es insoportable vivir en él… Antes el cuerpo estaba encerrado en el espacio, ahora es el tiempo el que nos aprisiona.”
• “No consumimos cosas, sino emociones. Las emociones se pueden consumir infinitamente, mientras que las cosas no”
• “La política democrática funciona a través de consignas y eslóganes, que, ni uno ni otro dan tiempo a la reflexión y a la meditación, porque quedan bloqueadas por emociones controlables y manipulables” … “Ambos se sostienen en la inmediatez” El món actual amb la seva velocitat ens allunya de la reflexió, demanda actuació immediata sense reflexió, i sense reflexió no hi ha democràcia.
• “Vivir es, de manera creciente estar pegado a la pantalla y conectado a la red”
• “Cada uno de nosotros vigila y es vigilado”
• “Somos presos de una memoria digital: cada página, cada portal por el que pasamos queda registrado en nuestra memoria digital… El Big Data conoce a la perfección nuestros gustos y nuestros deseos incluso, con la información de que dispone puede adelantarse a ellos”

No m'agrada gens el món en el que vivim, ni la direcció que està prenent tot plegat. I a vosaltres? Ara bé tampoc puc afirmar que el món del que venim fos millor.

 

BORJA MUNTADAS FIGUERAS

Inmediatez. Capitalismo y vidas aceleradas.

Chiado editorial; Lisboa; 2016; 321 pàgines

 

La confusió és l'enemic del coneixement

 

Pamplona, agost 2016

De nou uns fragments d’aquest llibre de Tony Judt i Thimothy Snyder que m’han fet reflexionar sobre el moment que estem vivim. Ambdós son historiadors reconeguts. Aquest llibre és la transcripció d’unes converses abans de la mort de Tony Judt per ELA quan aquest ja estava malalt.

“Falsejar el passat és la forma més antiga de control del coneixement: si tens poder sobre la interpretació del que va passar abans (o simplement pots mentir sobre allò), tens el present i el futur a la teva disposició. Per tant, és simple prudència democràtica garantir que els ciutadans estiguin històricament informats” (329)

Segurament sempre ha estat així, però en l’actualitat és molt evident que els governants i els aspirants a governar-nos intenten manipular la informació de totes les maneres possibles per tal de dominar-nos amb el seu discurs i crear-nos confusió. Disposar de tot l’allau d’informació que ens arriba a través dels mitjans d’informació i de les xarxes socials no ens vacuna contra aquesta manipulació, ans el contrari ens converteix en molt vulnerables.

“La confusió és l’enemic del coneixement.” (330). Crear-nos confusió és el seu gran objectiu. D’aquesta manera, ens deixem entabanar amb facilitat per aquests encantadors de serps i les seves fórmules màgiques que segons diuen han de solucionar tots els nostres problemes amb gran facilitat.

“Tothom sembla lliure; però de fet tothom és esclau de qui manipula millor, sense possibilitat de recórrer a la realitat o a la veritat com a defensa pròpia” (332). Realment resulta molt difícil saber si ens deixem portar per aquesta manipulació. Ens pot semblar que no estem manipulats, però com ho podem saber?

“Si creus en la llibertat d’elecció de la gent, però també creus que tu saps millor que els altres que és bo per a ells, aleshores estàs davant d’una potencial contradicció” (351). Tothom ha de tenir llibertat d’elecció, però al mateix temps tots creiem que estem en possessió de la veritat i que sabem millor que ningú que ens convé com a individus i com a societat. Ens estranya i ens costa d’admetre que hi hagí tanta gent que pensi molt diferent a nosaltres. Ens plauria imposar el nostre criteri, i que tothom pensi més o menys com nosaltres, però això és impossible i ens toca acceptar aquesta diversitat malgrat que moltes vegades no ens agradi i ens resulti difícil d’acceptar.

 

TONY JUDT amb THIMOTHY SNYDER

Pensar el segle XX

La Magrana; 2012; 509 pàgines

La història es repeteix

 "El feixisme va prosperar sobre la fragilitat distintiva de l'esquerra democràtica d'aleshores: els socialdemòcrates no tenien política econòmica. Sens dubte, tenien polítiques socials i idees generals pel que fa a com pagar-les. I, evidentment, tenien teories -fins i tot teories econòmiques- que explicaven per què el capitalisme era disfuncional. Ara bé, no tenien gaire idea sobre com gestionar economies capitalistes disfuncionals ara que es trobaven en posicions de responsabilitat.

Així doncs, el silenci absolut de l'esquerra democràtica als anys vint i durant la Gran Depressió va deixar les mans lliures als feixistes per proposar mesures econòmiques i fer-ho sense gaires competidors" (213)

Reflexiu a la Serra de l'Obac, maig 2012

Ha passat un segle i la història es torna a repetir. L'esquerra no fa, no sap fer, no vol fer les polítiques d'esquerra que li corresponen. No tenen cap política efectiva, ni realista sobre la immigració. Només saben fer discursos "bonistes". El mateix sobre habitatge, educació i sanitat i a poc a poc els discursos populistes de l'extrema dreta els menja el terreny i ocupa l'espai que s'hauria d'ocupar des d'aquesta esquerra que fa temps que ja no és esquerra. El seu discurs és buit de contingut, amb promeses que no compleixen i que ja no es creu ningú. Està molt clar que l'espècie humana no aprèn de la seva història i qui no aprèn de la seva història està condemnat a repetir-la. 

TONY JUDT amb TIMOTHY SNYDER

Pensar el segle XX

La Magrana; 2012; 509 pàgines

Wembley 1974

 

El passat 3 de gener Albert Puig va dedicar el seu programa Delicatessen a Stephen Stills per celebrar que aquest músic americà complia 80 anys. Escoltant el programa em va venir a la memòria que al setembre del 1974, o sigui, ja fa més de 50 anys, i quan jo tan sols en tenia 17 vaig assistir a un festival al Wembley Stadium on tocava formant part dels mítics CSN&Y.

És un festival que tinc ben viu a la meva memòria. Per allà van desfilar Joni Mitchel, The Band i els ja citats que tancaven el festival. Van ser un bon grapat d’hores de bona música i de bones vibracions al costat del meu amic belga Michael De Decker. Però qui m’havia de dir que més de 50 anys després podria veure el festival gairebé sencer! El so no és massa bo, però poder reviure aquell dia és més que suficient per passar una llarga estona davant de la tele.