S'han de conservar totes les tradicions?

 

Tönnies en la seva obra “Comunitat i Societat” ens presenta la diferència entre aquests dos termes. Per una banda, considera que una comunitat està regida per ritus, costums, tradicions i la religió. D’altra banda, continua afirmant que una societat regida pel dret racional i pels drets humans entre homes lliures resulta ser fruit de l’evolució de la societat que engloba tota l’etapa anterior i la canvia. En altres paraules, Tönnies entén la comunitat, com a antiga i la societat, com a moderna.

Teruel, 2015

Tönnies, també, afirma que la religió i les tradicions van perdent pes amb el pas del temps: “la actitud intelectual del individuo se ve cada vez menos influida por la religión y más por la ciencia”. Tot i la relativa certesa d’aquesta afirmació, es continuen mantenint tradicions com la de la Setmana Santa, una festa amb tradicions i costums antigues d’una “comunitat” d’altres temps, però que en la modernitat en què vivim encara se celebren i són seguides per una munió important de gent. I, no fa massa que vam poder assistir en directe a tot l’espectacle ple de ritus que suposa la mort i enterrament del Papa i la seva posterior successió.

Durkheim, en canvi, defineix la “consciència col·lectiva comú” com el conjunt de creences i sentiments d’una mateixa societat. Ara bé, en el món globalitzat actual la gran mobilitat de la població genera que en un mateix territori convisquin grups socials amb consciències col·lectives diferenciades i que, per tant, es regeixin per costums, normes i tradicions diferents que poden entrar fàcilment en conflicte. En aquesta situació, Durkheim exposa el que fàcilment pot passar en situacions similars: “una convicción opuesta a la nuestra no puede manifestarse ante nosotros sin perturbarnos”. Es fa evident, doncs, que en la societat multicultural en què estem immersos es produeixen topades que ens pertorben, fruit de l’estreta convivència entre consciències col·lectives d’origen cultural divers.

 Davant d’aquestes situacions, plantejo les següents preguntes:

      Com es pot facilitar la cohesió social i la convivència entre consciències col·lectives heterogènies?
        S’han de mantenir o tolerar certes tradicions?
        S’haurien de transformar, prohibir o perseguir algunes tradicions?

Fins a quin punt, la societat té dret a legislar i intervenir en assumptes de l’àmbit privat i personal? Per exemple, en l’entorn de les famílies que mantenen les seves tradicions i costums?

Som esclaus de la tecnologia?

És temptador deixar-se portar pel sentiment de ser esclaus de la tecnologia i, en especial, dels seus algoritmes. És ben cert que aquesta té una influència abassegadora en la nostra vida actual. Fins i tot, podríem arribar a pensar que la nostra vida actual no seria possible sense la tecnologia. Ara bé, pensar que som esclaus de la tecnologia és inexacte i no s’avé amb la definició d’esclau que dona Aristòtil (2008, 123): «el que siendo hombre no se pertenece por naturaleza a sí mismo, sino que es un hombre de otro». L’home actual per ser esclau, segons la concepció aristotèlica del terme, hauria de pertànyer a la tecnologia. Tot i la seva forta influència en les nostres vides, no és així, ja que l’ésser humà es pertany a si mateix. En altres paraules, ens deixem influenciar molt per la tecnologia, però no som la seva pertinença, i per tant no som el seu esclau.

British Museum, 2007

Altrament, Aristòtil (2008, 124), també, afirma que “desde su nacimiento, algunos están dirigidos a ser mandados y otros a mandar”. En el món actual, no és del tot cert que la tecnologia dirigeixi els éssers humans. Sortosament, hi estem per sobre. Desconec si s’arribarà a desenvolupar una tecnologia que ens mani i decideixi per nosaltres, però, a hores d’ara, encara, tenim el poder de decisió. Per això mateix, la tecnologia només pot dirigir la nostra vida si l’ésser humà ho permet.

Si tenim en compte el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, l’esclau és “el qui està sota el domini absolut d’un amo; persona privada de tota llibertat i sotmesa a la voluntat d’un altre”. Aquesta definició ens fa adonar que l’home, per ser esclau de la tecnologia, hauria d’estar sota el seu domini absolut i no ho està. D’altra banda, també és cert que la tecnologia d’alguna manera ens dicta una part important de la nostra vida, però no ens priva, en absolut, de la nostra llibertat ni estem sotmesos a la seva voluntat. És més, en qualsevol moment podem decidir deixar d’utilitzar-la.

Al llarg de la història de la humanitat la major part dels avenços tecnològics han provocat incerteses i pors, a les que hem reaccionat de forma defensiva. Es pot entendre aquest temor a convertir-nos en esclaus de la tecnologia, en general, i de la IA en particular. És quelcom encara molt nou, i les novetats sempre generen aquestes reaccions tan humanes que amb el pas del temps de ben segur que arribarem a superar.