Lovecraft i tot els mons terrorífics
que va crear sempre han cridat la meva atenció. Aquest breu llibre estava en la
prestatgeria de les novetats a la meva biblioteca de referència. No vaig dubtar
ni un moment a agafar-lo. He llegit alguns coses d’ell i sempre aconsegueix
fer-te entrar en el seu món de manera magistral.
La Garrotxa, desembre 2016
La Garrotxa, desembre 2016
Segons explica el mateix
traductor, Jodri Dausà, en el proleg “l’horror de Lovecraft no pot ser
destruït per mitjans humans ja que és etern i existeix de molt abans que
nosaltres”. Els monstres creats per Lovecraft “no tenen un objectiu que
els humans puguem comprendre, sinó que només els interessa el caos”
Només començar la narració entrem
de ple en el món de Lovecraft i aquest ens adverteix que “aquests terrors
són aquí de fa temps, molt abans que existís el cos humà, ja que no ens
necessiten per existir” ... Són “una llambregada al regne tenebrós de la
preexistència”
Som a Dunwich, un poble tètric,
del que s’expliquen moltes històries misterioses, pel que ningú vol passar, ni
anar. En una granja mig enrunada i isolada a uns pocs quilòmetres del poble
neix i creix una criatura horrible: Wilbur Whateley.
“El gegant amb cara caprina...
semblava un engendre d’un altre planeta o dimensió, quelcom que és humà només
en part, regurgitat dels abismes de la foscor, amb una essència i una entitat
que s’escampaven com fantasmes infinits, més enllà de les esferes de la força i
de la matèria, de l’espai i del temps”
Però els horrors no s’acaben amb
la figura de Wilbur Whateley, algun altre secret monstruós s’amaga darrera les
parets de la seva granja.
Res del que passa a Dunwich i el
seu entorn és raonable. “Tota especulació era inútil. La raó, la lògica, les
idees i motivacions que se’ls poguessin acudir suraven en un magma de confusió”
Tot era molt difícil i molt
confús, la clau podia ser un manuscrit escrit per Wilbur Whateley en un idioma
desconegut per a tots els experts. Tots els intents de traduir el text i de
comprendre’l topaven amb obstacles insalvables. “Va haver-hi vegades que va
estar a punt de veure la llum, només per ser retornat a les tenebres per culpa
d’algun obstacle imprevist”
Resolt el misteri la conclusió és
que “el món estava en perill, perquè els Antics volien escombrar-lo del
sistema solar i del cosmos de la matèria, i enfonsar-lo en algun altre pla o nivell
incorpori del qual havia sorgit feia bilions i bilions d’anys”
Com no podia ser d’una altra
manera la descripció de la criatura que persegueixen és esgarrifosa... I però ¿què
fer per deslliurar-se d’ella i de tota la destrucció que duia associada? I qui
és? I d’on ve?...
No us quedarà més remei que
llegir el llibre si voleu resoldre l’enigma. Sigueu valents i atrevir-vos a endinsar-se
en la seva lectura sense por.
El llibre engega amb una escena del 20/09/2012 amb la plaça de Sant Jaume
plena convocats per l’ANC per rebre al president Mas a la seva tornada de
Madrid amb el no al pacte fiscal com a resposta. Aquí segurament s’inicia tot
el procés que ens conduirà fins l’1-O del 17. Jo hi era aquell dia a la plaça
recolzant a un president Mas a qui no havia votat mai, però que va saber llegir
perfectament que reclamava el carrer en aquell moment. Des d’aleshores vaig
eixir infinitat de vegades al carrer per reclamar el que crec que és just.
Encara poques estelades.
Procés és la paraula que s’ha utilitzat per designar l’augment
d’independentistes a partir de la sentència de l’Estatut fins a la proclamació
de la república catalana el 27 d’octubre del 2017. Encara que després d’aquesta
data, d’alguna forma continua podríem concloure que a l’octubre del 17 es clou
una etapa, i a partir de l’aplicació del 155 en comença una de ben diferent.
El 2015, Jordi Amat publica aquest llibre amb el títol de “El llarg
procés”. És un títol equívoc ja que el seu contingut poc té a veure amb el
procés viscut des del 2010 fins ara. Potser el subtítol “Cultura i política
a la Catalunya contemporània (1937-2014)”, és una mica més clarificador,
però tampoc del tot, ja que el llibre comença en el 1937 i acaba al voltant del
2000 amb Aznar a Espanya i Maragall a la Generalitat.
No deixa de ser una mena de batibull d’articles de l’autor escrits en
diferents moments i publicats en diferents mitjans de comunicació, congressos i
simpòsiums ara relligats en format de llibre. Malgrat tot això, la seva lectura
m’ha estat útil per a reflexionar.
Fa anys, “Serrahima considerava que les forces antigues eren inoperants
per encarar els desafiaments del nou temps”. Aquesta reflexió és totalment
aplicable al moment actual. Postula com a possible solució, quelcom que no ha
passat: “la formació d’un nou partit polític que fos capaç de donar resposta”.
Donat el punt en el que estem podria ser una bona possibilitat, però faltarà
veure com evoluciona tot plegat.
Conclòs el procés arranca una nova etapa “calen començar de nou
sincronitzar-se amb les coordenades d’un nou període” i per aquesta etapa
cal foc nou. Els polítics que van liderar el procés estat amortitzats. Calen
noves idees i noves persones per donar un pas més, i avançar. Cal nova gent,
gent jove amb empenta i noves idees, que agafin el procés on el vam deixar a
l’octubre del 17 i que aprenguin de les lliçons de la tardor del 2019.
Fins el 17 nosaltres marcàvem el pas i l’Estat espanyol anava a remolc
reaccionant com podia. Des de l’aplicació del 155 estem a la defensiva, Espanya
marca el pas. Cal revertir aquesta situació.
Al llarg dels anys de govern Pujol ens havíem acostumat a la identificació
entre nació, líder, projecte, partit i Generalitat. Quan desapareix aquesta
fusió i ens movem dins d’un marc divers de lideratges, partits i projectes ens
trobem orfes d’aquest lideratge únic i com a col·lectiu enyorem i reclamen una
unitat inexistent.
Encara que no vulguem i no en siguem conscients som fruit de la nostra
història personal i col·lectiva. Els meus pares d’orígens humils, a base de
treball i esforç van esdevenir petita burgesia amb un petit taller que
treballava per la gran burgesia local. Malgrat l’origen, la seva mentalitat la
considero burgesa. De sempre es van sentit catalans i en defensaven el seu
sentiment de catalanitat i s’emocionaven amb els pocs elements de catalanitat
que podien viure en la llarga i fosca nit del franquisme: Montserrat, la Santa
Espina, les sardanes, la flama de la llengua catalana, la senyera, l’Abat
Escarré, ... Van ser fidels votants de Pujol en qui veien el líder a seguir.
Van viure la votació d’Arenys amb il·lusió i la mare va poder viure el 9N,
preguntava si el Mas ho feia bé. Però situats al moment actual es lamentarien
de la falta d’un lideratge que ens conduís per la travessa del desert en la que
ens trobem.
El llibre fa un repàs històric d’elements del món del catalanisme i de la
seva evolució i discussions i desencontres interns en aquest llarg període
històric que va de la guerra civil gairebé fins avui en ple segle XXI. Aquest repàs
ajuda a veure i a reflexionar sobre quins són els problemes de llarg abast que
fa molts anys arrosseguem, i que fa que topem sempre amb els mateixos obstacles
sense acabar de trobar com sortir de l’embús en que sempre ens trobem.
A Catalunya hi ha dos conflictes que conviuen i no es resolen, el conflicte
identitari Catalunya versus Espanya, i el conflicte social o/i de classes.
Posar l’accent en un o l’altre està en la base de què fer: construir la nació
catalana o transformar les relacions socials.
Ens trobem en l’etern conflicte entre dretes i esquerres, però amb unes
dretes que no són tan de dretes i unes esquerres que tampoc són tan d’esquerres
i que s’acaben enfrontant per petites parcel·les de poder partidistes sense afrontar
el veritable gran problema que tenim davant: deslliurar-nos de l’Estat Espanyol
que ens ofega de forma permanent i de moltes maneres diverses. Aquest seria el
punt cabdal i objectiu principal, però moltes vegades en la política quotidiana
del dia a dia els diferents partits s’embarquen en debats estèrils que l’únic
que fan es despistar-nos del que hauria de ser l’objectiu principal.
Com a societat tenim un problema no resolt i que també és una constant des
de la dècada dels 60: “trobar una fórmula operativa d’integració a la
catalanitat d’un contingent immigratori de dimensions enormes”
Aquest és un punt clau i que no hem resolt encara. La societat catalana ha
viscut un permanent allau de recepció d’immigrants i no ha trobat una manera
eficaç d’integrar-los en la catalanitat. L’objectiu hauria de ser com
aconseguir que es sentin i es vulguin sentir catalans, sobretot si a més tenim
en compte que acaben vivint en zones on gairebé només hi ha immigrants i que
gairebé només es relacionen entre ells. Tenim una bossa de ciutadans que viuen
a Catalunya però que no són, ni volen ser catalans. Si això no ho resolem no
avançarem.
A partir de l’11 de setembre de 2012 es visibilitza el desplaçament del
catalanisme cap a posicions independentistes i des d’aquell moment “l’hegemonia
del sobiranisme dins del catalanisme mediàtic ha esdevingut prou unànime.” Però
a partir de l’octubre del 17 comencen a aflorar les esquerdes, i l’independentisme
ha deixat de ser monolític. Les fissures, i les divergències en lloc de
disminuir es van fent més i més grans, i les posicions a vegades no del tot
clares es van radicalitzant. Fa molt de temps que no s’ha deixat d’atiar el foc
de les diferències. Poques vegades han sorgit iniciatives i personatges que
volguessin llimar aquestes diferències. Tot es resumeix a “o ets dels meus o no”.
“El diàleg entre divergents no s’ha produït”. I si s’ha produït, no ha
fructificat.
Ara bé ens cal molta més reflexió i autocrítica. “Si la culpa és sempre
i només d’Espanya, això ens eximeix de la crítica interna. Aquesta insistència
reiterada que els intents de pacte han fracassat per culpa d’Espanya -l’Espanya
que ens roba i ens ocupa- carrega tota la responsabilitat en l’altre i evita
que ens contemplem a nosaltres mateixos en el mirall de les nostres mancances”.
I de ben segur, que hem comés errades greus. Fora bo conèixer-les en
profunditat per poder construir de nou i fer passos endavant.
“El passat no és mai simple” escriu Jordi Amat i ni el present, ni
el futur són simples afegiria jo.
JORDI AMAT
El llarg procés
Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014)
“Volem el millor per a tu.
Volem que el món estigui més connectat. Volem que tinguis la sensació que el
món és teu. Volem que vegis el món a través nostre. Volem que siguis tu mateix.
Volem que et sentis una mica menys sol. Volem que trobis altres persones com
tu.
Volem que sàpigues que som la
millor font de coneixement del món que pots tenir. Volem saber-ho tot de tu.
Volem saber coses de tots els llocs on vas. Volem saber on ets ara mateix.
Volem que pengis imatges del que està veient perquè recordis sempre aquest
moment. Volem que donis un cop d’ull al que vas penjar fa deu anys. Per molts
anys!! Volem recordar-te regularment els moments especials que vas viure en el
passat. Volem ensenyar-te què penjaven els teus amics fa deu anys. Volem que gravis
la teva vida perquè la teva vida és molt important. Volem que sàpigues tot el
que signifiques per a nosaltres. Volem que sàpigues que ens interessa molt tot
el que et preocupa. Volem que sàpigues que a nosaltres també ens preocupa.
Volem comptar cada pas que
fas. Volem ajudar-te a estar en forma i fort. Volem saber què fa que se
t’acceleri el cor...
... Volem saber què compres.
Volem saber quina música escoltes pels auriculars. Volem saber quina roba
portes. Volem adaptar els nostres anuncis a la teva mida. Volem que t’agradin.
Volem que descobreixis més coses sobre tu mateix.... Volem ser capaços de
categoritzar-te amb precisió perquè puguis fer una contribució útil a projectes
divertits d’altres persones i també nostres.
Volem ser la teva sala d’estar.
Volem ajudar-te a resoldre els problemes quotidians com ara on menjar, on anar
de vacances, on fan una pel·lícula i a quines hores... Volem ajudar-te en la
tasca de demanar articles en línia... Volem que ens consideris part de la teva
família. Ens interessa tot el que dius. Volem sentir el que diu cada cop que
mires la pantalla. Volem tenir possibilitats de veure’t a través d’aquesta
pantalla mentre mires una cosa que no té res a veure amb nosaltres. Volem saber
què us dieu els uns als altres a cada habitació de casa teva. Volem saber quins
horaris fas, a què dediques el temps quan estàs en línia i quan no, i com et
gastes els diners.
Volem que els telèfons que et
venem funcionin més a poc a poc i menys bé que els models anteriors perquè així
te’n vulguis comprar un model nou ben aviat...
Volem defensar la llibertat d’expressió,
sobretot dels blancs rics i poderosos. Volem ajudar milions de persones a
llegir posts de trolls. Volem contribuir a la propaganda del govern i ajudar a
esbiaixar votacions, i no posar obstacles al que organitzen i promouen neteges
ètniques, tot això com a útils resultats colaterals d’estar amb tu set dies a
la setmana vint-i-quatre hores al dia.
Volem que sàpigues que la teva
cara significa molt per a nosaltres. Volem que la teva cara i la cara de totes
les persones que fotografies, la cara de tots els teus amics i de tota la gent
que ells fotografien quedin gravades a les nostres webs per integrar el nostre
arxiu de dades i investigació.
Volem que sàpigues que amb
nosaltres estàs segur. Volem que sàpigues que respectem i protegim la teva
intimitat... Volem assegurar-te que el control és teu. Volem que sàpigues que
hi ha molt control sobre qui pot veure la teva informació. Volem que sàpigues
que tens ple accés a la teva informació -tu i qualsevol persona que et
segueixi.
Volem narrar la teva vida.
Volem ser el teu llibre. Volem ser l’única relació que importa. Volem que sigui
poc convenient per a tu no fer-nos servir. Volem que miris i, tan bon punt deixis
de mirar-nos, sentis que necessites tornar a mirar-nos...
Volem el teu passat i el teu
present perquè també volem el teu futur.
Segons el pròleg de Carme Arnau “Isabel i Maria, és una novel·la inèdita
i inacabada de Mercè Rodoreda, ben possiblement la primera que va començar a
escriure a la postguerra. I també, molt probablement, la matriu de bona part de
la seva producció” Més que inacabada la meva impressió és que són fragments
que han trobat i als que s’ha intentat donar un ordre perconvertir-los en una novel·la publicable.
Està escrita des del punt de vista de diferents narradors que expliquen els
fets i ens donen les seves opinions. Amb la narració dels diferents personatges
se’ns presenta un mosaic del que passa, però vist amb diferents ulls i diferents
veus que ho expliquen.
Lluís i Joaquim són dos germans que des de sempre han desitjat a Isabel. Aquesta
es va casar amb Joaquim per decisió de la família, malgrat que a qui realment
estimava era a Lluís.
Passen els anys i té una filla, Maria que no és filla de Joaquim, sinó de
Lluís que en aquells moments també vivia a la casa de la família després de
passar molts anys a Bordeus.
“S’havia casat amb l’un ... però estimava l’altre... Quan en Lluís va tornar
tenia els dos homes seus, un dintre de cada mà. Tots eren joves aleshores i puc
assegurar que, en aquella època, tant l’un germà com l’altre feien goig”
Isabel ens diu: “Tota la meva joventut fou aquesta por de tots dos i l’amor
de tots dos...”
El naixement de la Maria provoca un gran trasbals a la casa. “A la casa
hi va haver molt de mal viure fins que el senyor Joaquim de cop va desaparèixer
amb la nena i no se’n va saber res més fins al cap d’un parell d’anys ben bons.
I la senyora Isabel i el senyor Lluís van quedar sols com dues fustes i vivien
malament...”
“... no es pot explicar el deliri que em va venir de tenir aquella
criatura, l’enyorament d’aquella criatura, la tendresa per aquella criatura que
no havia vist mai més”... “Tots
estaven contra mi. Els dos germans estaven contra mi: el que m’havia deixat i
el que em quedava. I girarien la nena contra mi. Estava sola”
Joaquim mor. “Li vaig dir de seguida que no s’amoïnés, que si en Joaquim
havia mort era perquè Déu ho hauria volgut i que aquesta desgràcia representava
la nostra estabilització i la normalitat per la nena...”Però no va ser
així. “La mort del meu germà, el primer dia, em va semblar que seria un
respir. El vaig plorar: la sang sempre és la sang... Però no va ser un respir.
Aquella mort va pesar més que una vida”
Conté molts elements que apareixen en moltes de les novel·les de la
Rodoreda: una casa de rics amb jardí, unes relacions familiars complexes i
turmentoses, la intervenció del servei com a personatges imprescindibles.
Isabel torna a casa de la seva llarga estada a la clínica. “Tots, tots
m’han fet mal, cadascú a la seva manera, cadascú amb el seu estil: els uns amb
més traça; els altres amb menys”
La seva estada a la clínica és deguda a un avortament d’un fill. Ha estat
tres setmanes a la clínica. “Aquestes parets saben el que mai no es podrà
explicar. Dia per dia, hora per hora, minut per minut, han viscut el meu lent
camí cap a la mort. Els vidres ho saben tot. Els vidres són els mateixos de fa
divuit anys, de fa vint anys... He resseguit la casa com si fes molts anys que
no l’hagués vista. Cambra per cambra, tot se m’ha fet foraster en tres
setmanes. Tot s’havia buidat de mi...” La casa gairebé com un protagonista
més de la narració.
La Creu de Bàrbera, 2010, els carrers de la meva infantesa
Mor Isabel i la segona part és un diari de Maria. En aquesta part revivim una
gran part del que ja sabem, però des del punt de vista de la Maria. Viu amb el
Joaquim en una caseta amb jardí a Sant Gervasi (un dels típics escenaris de la
Rodoreda). No sap qui són els seus pares. Tracta al Joaquim d’oncle. Els
diumenges rep la visita de l’oncle Lluís. No sap que fa, i on viu l’oncle Lluís
la resta de la setmana. Maria intueix que al seu voltant hi ha molts misteris.
“Sempre esperava saber alguna cosa; alguna cosa que tots sabien menys
jo. Aquesta mena de misteri latent, així que vaig tenir ús de raó vaig començar
a respirar-lo junt amb l’aire”
Quan té 12 anys mor l’oncle Joaquim i aleshores coneix la seva mare i
canvia de casa. El que li explica és l’oncle Lluís: “La teva mare i el meu
germà feia anys i anys que estaven renyits. S’havia dit, i el teu oncle Joaquim
s’ho creia que era culpa meva. Però no és veritat. No. La vida és plena de
malentesos. Ara que, saps?, d’això en parlarem més endavant. Ara només et vull
anunciar que et preparis a canviar de vida. No viuràs més aquí... Viuràs amb mi
i amb la teva mare...”
Més endavant Maria marxa a París i segueix el seu diari, però si fins aquí
la novel·la mantenia un cert interès, però a partir d’aquí el va perdent.
“Si encara fos jove diria que em trobo en un moment important de la meva
vida. Avui només dic que les coses han canviat una mica per a mi; i que han
canviat en un sentit favorable. Per això tinc interès a escriure el que m’ha
passat: per posar una mica d’ordre en les meves idees i veure més clara la meva
situació”. Quantes vegades utilitzem l’escriptura per posar en ordre els
nostres pensaments!
La novel·la promet molt en la primera part i una part de la segona. Està
plena d’embolics i de relaciones personals complicades, però de ben segur que
faltava treballar un final més elaborat i que donés resposta des del punt de
vista de Maria als conflictes de la primera part.
“El primer que feia cada dia, abans de sortir del llit, era obrir el
finestral i empassar-me l’alè del matí... Barcelona, a punta de dia, té un
no-se-què de sacríleg”
La protagonista de “Mamut” viu a ciutat, però no hi està bé. No està
satisfeta de la vida que porta... “M’havia de desengabiar. Com si l´única
manera de seguir fos la fugida”
“Camino pels boscos. No ho havia fet mai i m’enganxa... La primera
vegada que vaig anar-hi vaig sentir-me amenaçada”
Deixa ciutat on no s’ha acabava de trobar a gust i va a viure a un lloc
allunyat i solitari. “Arribar aquí dalt és trepitjar un palmell gegant,
accedir a la immensitat... El cel, al meu damunt, descomunal...”
I allà tot és ben diferent, “s’acosta l’hivern... L’hivern, aquí, vol
que se l’anticipi, que s’hi pensi bé”
Viu sola “en la casa isolada en risc, plena de tot el que em cal per
nodrir-me i escalfar-me, i trobo que el meu passat no significa res, però que
hi ha un passat aliè on quedar-m’hi a viure ... Cada vegada suporto menys
sortir de casa. Cada vegada més la gent amenaçadora, fa que pensi en la
extinció... Vinc de viure en una ciutat enfonsada i necessito això, el silenci
reparador d’aquesta cambra de descompressió”
I arriba a la següent conclusió: “soc ... en el lloc més isolat del món,
el menys interessant i expugnable.” ¿És això el que realment volia? ¿És
això el que realment cercava quan pren la decisió de deixar la ciutat i venir a
viure aquí?
Volia un fill d’un home anònim i finalment es queda embarassada del pastor
que viu a prop de casa seva i a qui ha fet de puta al llarg d’un any. No era
pas això el que volia. Aquest no és el fill desitjat. Però tenir un fill, tan
desitjat com no, et canvia la vida. “Estava embarassada i no podia deixar de
pensar que ho estava. Impossible oblidar-me’n una estona, descansar.”
“S’acosta la fi d’un temps, ho noto al cos”
Bellver de la Cerdanya, tardor 2021
“No hi ha res meu fora de mi. Mano que tot el que ha estat meu, sigui de
la vida, que busqui i trobi el seu camí dins de la vida inhumana i crua, perquè
ja no es meu. Mano un nou desterrament, ara que he pervertit el vell. Què
sàpiga estar alerta quan la vida, a mitjanit, m’enviï els seus llancers” El
fill haurà de trobar el seu camí, haurà de fer la seva vida.
Amb “Mamut” finalitza la trilogia que es va iniciar amb “Permagel”
i va continuar amb “Boulder”. Tres llibres diferents, però amb trets
comuns: tres protagonistes femenines i lesbianes a qui no els agrada la
societat en la que han de viure i tracten de fugir, cadascuna d’una manera diferent.
Reflexiona sobre la soledat, el desig,
els desitjos irrefrenables i, a vegades, inconfessables. Ens explica la seva
vida interior, les seves emocions i passions, i també les seves relacions. “Permagel”
em va enganxar i em va agradar molt, “Boulder” ja no em va agradar tant,
i en la meva opinió, “Mamut” és el més fluix de tots tres.
“Un AA podia sentir-se envaït per
l’apatia després d’unes quantes hores sense contacte amb el Sol i començar a
patir per si li passava alguna cosa estranya: per si tenia alguna tara
exclusiva d’ell que, si es descobrís li impedís de trobar una llar”
La Klara és un AA (una Amiga Especial), especialitzada per a tenir cura
d’adolescents. Està en una botiga a l’espera de ser comprada per una família.
En aquesta societat tots els adolescents tenen una AA, un androide que els
acompanya en el seu dia a dia mentre esdevenen adults. La Klara és un AA especial, diferent i curiós:
“com més observava, més volia saber”
És comprada per la Josie, una noia de 12 anys: “una noia pàl·lida i
prima... que tenia un caminar diferent dels altres vianants”. Viu en una
casa solitària amb la seva mare i una assistenta, la Melania. Té per veí en
Dick, un noi un parell d’anys més gran que ella, que també viu amb la seva
mare.
La Klara emmagatzema informació de tot el que l’envolta, així com del
comportament humà. A través dels seus ulls i el seu pensament descobrim que
passa a la Josie, la seva mare i en tot el seu entorn. La Josie és una noia
malalta. La seva vida sembla estar en perill.
Si en un llibre anterior, Ishiguro planteja si és lícit la creació d’uns
éssers humans només per ser utilitzats com a donants d’òrgans, en aquest
planteja la possibilitat de preparar a un androide per ocupar el lloc de la
Josie quan aquesta mori. És evident que aquesta no és una qüestió gens senzilla
i que planteja molts interrogants: “¿no creus que per conèixer la Josie
n’hauries de conèixer no només els hàbits sinó també el que té dintre seu?
... amb una imitació no n’hi hauria
prou, per més reeixida que fos. Li hauries d’arribar a conèixer el cor, i del
tot, perquè si no, no seràs la Josie en el que té de més essencial”
Com ens mostra el títol la Klara té una relació especial amb el sol. Des
del primer moment se’ns fa evident que necessita del sol per carregar-se
d’energia. La Klara mostra una fe cega en el que el Sol pot aconseguir. Fins i
tot arriba a creure que pot ajudar a guarir a la Josie. “Aquella era
l’última oportunitat que tenia de suplicar-li el seu auxili especial... i vaig
pensar què podria representar per a la Josie que no me’n sortís. Em va envair
un moment la por, però tot seguit vaig pensar en la benevolència del Sol...”
La Klara és un androide amb una fe absoluta en el Sol i els seus poders màgics.
Montcau, hivern 2016
Malgrat ser una màquina, un androide, té pensaments que més aviat semblen
d’un ésser humà quan es fa gran i resta abandonada en una mena de dipòsit d’antigues
màquines ja en desús ... “aquests últims dies, els records han començat a
encavalcar-se’m de forma estranya... Aquests records mixtos m’han ocupat sovint
el pensament d’una forma viva que, durant llargues estones he oblidat que en
realitat estic aquí asseguda al solar, sobre aquest terra dur”
Narra en forma de cartes a un amic l’encontre amb una Lídia enfebrada i el
seu enamorament, “en arribar el matí aquells ulls verds que jo havia
descobert el dia abans s’havien tornat pàl·lids i llur mirada no inspirava
follies sinó amorosiment”
La cuidava, però la situació no millorava, “Lídia s’anà enfebrant i
l’escalfor tornava a menjar-se-la. El seu cos era un forn... Les hores, així
semblava que no passessin”
Canterbury, agost 2007
“Lídia acabava d’adormir-se ... i jo estava segur que els seus somnis
feien reviure els dolls de tendresa que damunt aquells darrers dies havien
resolt figuracions fantàstiques” I el narrador tampoc deixa de pensar en el
que ha passat. “Tot el que s’havia esdevingut aquella setmana girava davant
meu infinitament reduït”
Les cartes s’interrompen i es reprèn la correspondència vuit mesos després.
L’enamorament segueix: “Simultàniament ens sentirem atrets l’un a l’altre
quan un raig de sol venia a donar-nos el bon dia. Ens miràrem suaument, mig
sorpresos, mig inconscients de la nostra “realitat”. I un petit bes no arribà a
mullar els nostres llavis...” “... No ens adonàvem que d’una manera tan
simple la nostra vida prenia un camí impossible”
A la contraportada llegim que “Judita és una història d’amor idealitzat”
i que el mateix ... “Carles Riba, sempre tan exigent pel que fa als valors
literaris, la considerava una obra mestra”. No sé si és una obra mestra,
però sí que és la història d’una enamorament on mostra els sentiments que es
produeixen en aquells moments.
Però, ¿com és que té per títol Judita, si fins ara el narrador només ens ha
parlat de Lídia? Quin misteri s’amaga darrera de Lídia? No ho sabrem fins ben
avançada la narració. I un cop desvetllat el misteri del nom, i alguns altres
fets menys platònics, veurem si continua o no la història d’amor.
“El que havia d’esdevenir ha esdevingut. Tot és finit!”.
“Evaporada la flama, ¿la cendra quedava xopa de punyetetes?”
Per una d’aquelles casualitats no buscades la mort de Elisabeth II i el procés
inacabable del seu enterrament m’ha agafat llegint un llibre també d’una mort i
d’un enterrament, també ben singular.
“Per a fer-te calen dues persones, i una sola per a morir.” Ara bé,
per enterrar-te tot és molt més complex com hem pogut comprovat aquests dies i
com també posa de manifest aquest llibre.
La família Bundren la componen el matrimoni, l’Anse i l’Audie i cinc fills:
Cash, Darl, Jewel, Dewey Bell i Vardaman.
Mentre l’Audie agonitza, a través de la finestra contempla com el seu fill
gran fabrica el taüt amb el que l’han de traslladar a Jefferson a seixanta
quilòmetres d’on viuen per enterrar-la un cop morta.
Un cop algú mort, un cop l’Audie Brunden ha mort, “... no és ella. Ja ho
sé. Jo hi era. Jo he vist quan ha deixat de ser ella”...
... “Diuen que la mare és morta. Voldria tenir temps per a deixar-la
morir. Voldria tenir temps per a voler-ne tenir... No és que jo no vulgui i no
voldré, és que és massa aviat...”
La família es disposa a complir el desig de la mare. És una narració coral estructurada
en capítols curts que van canviant de narrador. Cadascú d’ells ens explica el
que veu i sent, mentre avança la narració, i així, podem conèixer de primera mà
totes les peripècies tant abans com al llarg de tot el viatge.
“He fet tot el que he pogut. Ho he procurat fer com ella volia”.
Però tot plegat no resulta gens fàcil i al llarg del camí es troben amb entrebancs.
Ha plogut molt, ha plogut com mai i el riu s’ha emportat els ponts.
“Li ho vas prometre. No se’n va voler anar fins que li ho vas haver
promès. Pensava que es podia fiar de tu. Si no fas, caurà una maledicció damunt
teu”
Es troben davant del riu decidits a travessar-lo
“Davant nostre corre l’aigua espessa i fosca. Ens parla en un murmuri incessant
i múltiple, inflada la superfície groga, monstruosament, en remolins
esborradissos que naveguen per la superfície un instant, silenciosos,
provisionals i profundament significatius, com si, sota mateix de la
superfície, quelcom d’enorme i vivent es desvetllés en un moment de peresosa
atenció per tornar de seguida a una lleugera somnolència.
L’aigua cloqueja i murmura entre els raigs i al voltant dels genolls de les
mules, groga, coberta de desferres i de grans clapes d’escuma bruta, com un
cavall llançat al galop. Corre entre les herbes submergides amb un so
planyívol, un so meditabund. Les canyes i els rebrolls s’hi ajeuen com sota un vent
de tempesta, ondulant sense reflexos, com suspesos per filferros invisibles
penjats de les branques altres -arbres, canyes, lianes- sense arrels, segades
de la terra, espectrals, per damunt d’un escenari de desolació immensa i
tanmateix circumscrita, plena de la veu de l’aigua desolada i planyívola”
La Riera de Gualba, 2019
No els resulta fàcil però amb penes i treballs ho aconsegueixen. En la
travessa perden les dues mules i algunes eines, i en Cash es trenca la cama.
Segueixen el camí. Ara en el carro porten el taüt amb la morta, cada dia
més pudenta, i a sobre el Cash amb la cama immobilitzada.
No només han de travessar el riu embravit. També han de superar l’incendi d’un
estable on hi tenien el taüt amb la morta. Però assoleixen el seu objectiu,
arriben a Jefferson i enterren a l’Audie acomplint el seu desig.
Amb menys entrebancs que en aquesta narració ahir finalment Elisabeth II
també va arribar al seu destí i va ser enterrada després d’un llarg
pelegrinatge tal com ella havia desitjat.
Hi ha d’haver alguna raó perquè sigui aquí i intueixo que se’m desvelarà si
puc reconèixer el lloc on soc, però no puc perquè ho hi he estat mai”
“Em dec haver perdut i, en perdre’m, també he perdut el record d’haver
vingut. Però hi soc”
Amb reflexions breus i amb un llenguatge concís el protagonista ens va
posant en situació i ens explica el que li passa i el que pensa. Sembla que no
pot elaborar-ho de forma més complexa i precisa. El seu pensament és breu amb
moltes estones en blanc.
Entra en el que sembla un poble abandonat amb les cases en runes. Pot ser
una metàfora de quan ens fem grans i perdem la salut, i acabem sent una mena de
casa en runes. “Me’l miro des d’on me’l miri, al poble només hi ha carrers
desempedrats, teules trencades i cases vençudes”
La Mussara 2016
“Entro en la primera casa... Em recordo de les cases on vaig entrar per
primera vegada: cases d’amics i cases desconegudes, les cases on he viscut i
les cases dels fills... No l’he perdut tota, la memòria”... “Encara soc
l’amo de la meva voluntat” Està preocupat per la pèrdua de la memòria. Tots
estem més o menys preocupats per l’Alzheimer que ens pot sorprendre al passar
qualsevol cantonada i aleshores deixem de ser nosaltres mateixos.
“Cada vegada em costava més entendre les coses que em deien i això que
sempre ho he entès tot”... “M’adono que tots aquests noms se’m van
esfumant de la memòria”... “Em recordo del nen que vaig ser i llavors em
recordo que aquell nen va ser pare”
“No volia estar malalt; això era fàcil. Va ser més difícil aprendre a
estar-ho” Ningú vol estar malalt. Ha de costar molt aprendre a estar-ho.
Fins ara he estat de sort i no sé el que és estar malalt. No tinc ni idea que
em passarà el dia que la malaltia arribi.
“... No hi ha ningú. Que sol que estic. És una soledat intensa i
profunda, definitiva. Però també és efímera...”. Una altra por que tenim
els éssers humans, el fet de sentir-nos sols, que no és el mateix que estar
sol. A mi m’agrada molt estar sol.
“Hi ha moltes coses que vaig oblidar”. La seva malaltia va ser un
càncer de pròstata, però després va venir el anar oblidant. “Fins que arriba
un dia que dic paraules que ja sé que no tornaré a dir perquè quan les dic se’n
van per sempre”
Imatges i escenes, llocs i nous personatges es succeeixen un darrera
l’altra amb una mena de sense sentit. Algunes podrien ser imatges angoixants,
però no ho són. Simplement desfilen davant del narrador en una mena de somni
incoherent i sense fi.
“... Vull desaparèixer. Vull que sigui un somni i despertar-ne. Vull que
sigui mentida i que brilli la veritat...Vull tancar els ulls però no puc”.
Una imatge, una escena darrera l’altra. Podrien ser imatges i escenes
esgarrifoses però no ho són, simplement l’home camina sense parar d’un lloc a
l’altre i ens descriu amb frases breus, i alhora poètiques el que veu i el que
li passa. El que podria ser una mena de viatge a l’infern, es converteix en un
viatge agradable, potser un viatge al fons d’un mateix. La vida, la nostra vida
no deixa de ser un misteri, i un enigma, un lloc pel que caminem, transitem,
passem i ens fem preguntes sense resposta, i observem el que passa al nostre
voltant.
“Camino cap a l’únic lloc a on puc anar i ho trobo bé. Quan em van
prescriure la morfina també ho vaig trobar bé. M’acostumo a la penombra de la
cova igual que em vaig acostumant a la llum de la malaltia... Travesso unes
quantes sales esgarrifoses i en totes hi passo molta por” S’apropa la mort
i n’és conscient. No sabem el que sentirem i el que pensarem fins que ens hi
trobem.
“Necessito que l’explicació sobre el futur fos sincera perquè era l’últim
futur i perquè seria molt curt encara que se’m fes molt llarg”. Tothom té
dret a saber quin futur proper li espera quan la mort s’apropa. Ocultar el que
està passant és un gran error. No s’hauria de fer mai.
“La mort jugava amb mi per entretenir l’espera dels que m’acompanyaven”.
La mort a vegades pot ser més dura pels acompanyants que no pas pel que s’està
morint.
“Però cada vegada que repetia la pregunta em repetien la resposta:
encara no podem, la llei no ens deixa encara. O sigui que després d’haver-lo
esquivat tota la vida, al final de la vida topava amb el codi penal. Què trist,
que la llei et faci això”. Encara no existia la llei d’eutanàsia. Amb tot
semblen que l’adormen per tal que tingui una mort plàcida. Així va ser tant en
el cas del pare com de la mare. És d’agrair que les persones que estimes no
pateixin en les seves darreres hores. “Tampoc
sabien quant de temps dormiria. Podien ser dos dies o en podrien ser tres. Però
em van dir que em semblaria un somni, l’últim somni de la meva vida”
“Em va semblar bonic, morir somiant”
“... intueixo que el viatge s’acaba”
“Sé que al món ja no és meu encara hi viuen els fills que ara abandono i
els fills que els fills també hauran d’abandonar”
“Perquè ja sé que tothom fa el seu camí i també sé que el meu s’acaba
aquí....
Sé que no he viscut sol perquè vivien en els altres encara que no ho sabés.
Sé per fi que vosaltres sou tot el que queda de mi.
Perquè ara ja sé que només soc la memòria que deixo i per això espero
deixar-vos només els bons records, que els altres me’ls emporto jo...”
“Hivern”, segon llibre de la quadrílogia d’Ali Smith que va iniciar
amb “Tardor”. No son llibres de fàcil lectura, i malgrat que no m’acaben
d’agradar del tot perquè a vegades son difícils de seguir, tampoc em desagraden
del tot.
El llibre per moments és un recull de fragments de vida. En part la vida
també és així de fragmentària. Ens porta d’una cosa a l’altra sense massa
sentit. De ben segur el món sempre ha estat així.
“Era el matí de la vigília de Nadal. Seria un dia atrafegat. Venia gent
a casa per Nadal”
Madrid, Nadal 2009
“L’hivern: un exercici per recordar com endurir-te i després com tornar
flexiblement a la vida.”
La Sophia ja és una dona gran i es troba amb els problemes que avui cada
dia tenen les persones grans amb els bancs, els horaris, interaccionar amb les
màquines.... Espera al seu fill Arthur (Art) i a la seva parella, Charlotte,
pel dinar de Nadal.
Art i Charlotte són parella, una parella que no funciona massa bé i ho
deixen estar pocs dies abans de Nadal. A Art l’espera la seva mare Sophia per
Nadal i no hi vol anar sense parella. La mare no coneix a la Charlotte.
Aleshores Art busca una noia per que faci de Charlotte, algú que no coneix de
res. La dona substituta és la Lux: “Ja no hem acordat. Tres dies sencers,
1000 lliures”
Quan l’Art i la Lux arriben a casa de la Sophia veuen que aquesta no està
bé. Té la nevera buida i alguna cosa li passa. Es posen en contacte amb la
germana de la Sophia, que ve immediatament, malgrat que fa anys que no es poden
veure: “L’Iris: una càrrega insuportable. Díscola. Malbaratant la vida.
Advertida una vegada i una altra... Coneguda per les forces de l’ordre. Té
antecedents policials”. Manifestant ecologista, hippies, ocupa, deixa la
seva família i marxa. Fa anys que no es veuen amb Sophia.
Tots els presents, sobretot Sophia i el seu fill Arthur recorden moments
del seu passat. El Nadal és un dia propici a rememorar altres temps i altres
persones. És el que passa en aquest llibre. És una família ben estranya. No sé
pas qui és més estrany dels tres.
“És com si els personatges de l’obra visquessin al mateix món però
separats l’un de l’altre, com si els seus mons d’alguna manera s’haguessin desencaixat...”
“Qui soc jo per saber res del meu fill. Només soc la seva mare. Qui soc
jo per saber res de la seva vida. Qui soc jo per pensar que sé la veritat”
Bones preguntes.
“Per que no treballar sempre per la pau a la terra i la bona voluntat?
Quin sentit té el Nadal, si no? Les setmanes de compres que comencen al juliol,
aquest és el sentit?”. Els sense sentit de les festes de Nadal.
“Què farà el món si no podem resoldre el problema dels milions i milions
de persones que no tenen cap casa on anar o que tenen cases que no són prou
bones, de cap altra manera que dient-los que se’n vagin i construint tanques i
murs? Que un grup de persones pugui ser responsable del destí d’un altre grup
de persones i triar si se’ls exclou o se’ls inclou no és una resposta prou
bona... Hem de trobar una resposta millor”. Però no sembla que la humanitat
i les diferents societats estiguin disposat a trobar aquesta resposta millor.
Arriba un moment en que “l’Art ja en té prou, de Nadal. Ara sap que no
vol tornar a viure més un dia de Nadal”....“Ha estat Nadal tot el dia i
necessita un descans del que educadament qualifiquem de rica tradició de Nadal.”
Records i històries de Nadals del passat, i no només del Nadal, també
d’altres fets del passat de la família, sobretot de la Sophia i l’Arthur. Al
llarg de la nostra vida hi ha molts moments en que l’únic que fem és rememorar
el nostre passat i els nostres records.
Un petit nucli familiar (Sophia, Iris i Art) i un testimoni neutral (Lux)
amb un passat ple d’enrenous i amb versions ben diferents del mateix segons qui
sigui el narrador. Potser mai acabem de saber del cert com va ser el nostre
passat. No deixa de ser una història absurda en una societat absurda ple de
festes i tradicions absurdes.
“No posseïm coses. Mira com ens tornen la mirada. Ens pensem que són
nostres, que les podem comprar, tenir-les, llançar-les quan ja no ens
serveixen. Saben sense que els calgui saber res que els rebutjables som
nosaltres”
El conflicte d’Irlanda del Nord es va perllongar al llarg de molts anys. Ja
omplia les notícies dels televisors en blanc i negre. Aquest llibre és una
investigació periodística sobre el desenvolupament d’aquest conflicte des de
finals dels anys 60, fins pràcticament l’actualitat.
Comença amb el segrest de Jean McConville, mare de 10 fills i amb una marxa
pacífica d’estudiants catòlics aturada per l’agressió violenta d’un grup de
protestants.
“Els protestants que constituïen la majoria de la població d’Irlanda del
Nord però que eren minoria en el conjunt de la illa, temien ser sotmesos per la
Irlanda catòlica; els catòlics, majoria a l’illa, però minoria a Irlanda del
Nord, se sentien discriminats als sis comtats.
A Irlanda del Nord, hi vivien un milió de protestants i mig milió de
catòlics, i era cert que els catòlics s’enfrontaven a una discriminació
flagrant, sovint eren exclosos de les feines i els habitatges més bons, i també
se’ls negava el poder polític ... Durant mig segle, cap catòlic hi havia ocupat
mai un càrrec executiu.”
L’odi i el recel entre les dues comunitats no parava de créixer atiada per diferents
personatges. Jean McConville és una protestant casada amb Arthur, cristià,
enmig de les turbulentes i violentes relacions entre les dues comunitats. “Una
societat tradicionalment antiquada i reprimida s’estava partint de cop i volta
de la manera més catastròfica possible”. I en ple segle XX i a Europa la
religió és de nou un element fonamental en el conflicte.
Una gran part del llibre ens descriu els temps més violents des de mitjans
i finals dels anys 60 i primera meitat dels anys 70. Malgrat no ser una
novel·la, l’acció és tan trepidant que costa de deixar de llegir.
En aquells anys “a Belfast s’hi respirava la desagradable sensació que
no hi havia cap indret on estiguessis del tot segur” Realment es pot viure
així? En un viatge amb Inter-Rail a l’estiu del 1977 per les illes britàniques
vaig visitar Belfast. Teníem curiositat per conèixer el que veiem de manera
continuada a les notícies. Un cop allà ens sentíem observats. Hi havia
barricades als carrers. Ens van regirar les motxilles diverses vegades.
Finalment només hi vam estar unes hores. La decisió va ser fàcil: fotem el camp
d’aquí. Ens vam dirigir a Dublín i vam continuar el nostre periple.
Belfast 1977
“Una de les conseqüències dels Troubles va ser la instauració del
silenci. Amb tantes faccions armades lliurant una guerra als carrers, un acte
tan innocent com fer preguntes sobre un ésser estimat desaparegut podia ser
perillós”. De ben segur, aquesta és la explicació d’un títol ben eloqüent:
NO DIGUIS RES
Les execucions eren habituals: una mena de ritual macabre que s’utilitzava
sovint contra qui era acusat de traïdor, i sobretot, als que s’anaven de la
llengua: “L’acte de matar, en si mateix, tenia un caràcter ritual, una
coreografia assajada... Et posen una bossa al cap. Et lliguen les mans a
l’esquena. T’agenolles sobre l’herba suau. I caus cap endavant quan la bala
penetra al cervell”
Gerry Adams passa un llarg període a la presó. És allà on madura una nova
estratègia ja que era conscient que la guerra seria llarga i que la possible
victòria no estava a prop, ni seria fàcil. “El final del conflicte no seria
el resultat d’un simple triomf militar, sinó d’una sèrie d’acords polítics”
Com així seria finalment, molts anys després.
A part de Gerry Adams el llibre segueix la vida d’altres dirigents de l’IRA
com Brendan Hughes, i les germanes Pride.
“Havien passat dues dècades des de l’inici de la violència, a finals
dels anys seixanta, i a Alec Reid li costava seguir carregant el pes de tot
aquell vessament de sang. “La gent ja n’ha tingut prou” va declarar en una
entrevista, hores després dels trets. “El que ha de fer la gent és escoltar-se
els uns als altres. Fins ara, la gent no ho ha fet això” I afegia: L’ús de la
força és un senyal de desesperació de la gent pobra”. Però mentre passava això,
a la vegada que desafiava la turba i assistia als soldats assassinats, Reid
estava tramant alguna cosa entre bastidors. Estava donant forma a un pla: un
pla clandestí i agosarat per posar fi al conflicte”. Juntament amb Gerry
Adams, Alec Reid serà un altre dels que ajudarà arribar a de l’acord de pau de
Divendres Sant.
Gerry Adams, avui un polític respectat que viu bé, és qüestionat per ex-companys
seus que no entenen les seves decisions. Aquests pensen si han valgut la pena
tants sacrificis personals i tantes morts per arribar a on han arribat: seguir
formant part de la Gran Bretanya. Amb el procés de pau del Divendres Sant (1998)
s’acaba la violència, però Irlanda del Nord segueix formant part de la Gran
Bretanya. L’objectiu de l’IRA no s’ha assolit.
Tant Price com Hughes “estaven indignats perquè Adams els havia ordenat
cometre actes brutals i després havia renegat d’ells, afirmat que només ells en
tenien la responsabilitat moral, perquè ell no havia pertangut mai a l’IRA.
Quan finalment tots dos van donar la seva versió, Adams va sostenir que estaven
mentint i, per tal de desacreditar-los, va assenyalar el trauma genuí que
estaven experimentant. Adams, en canvi, semblava totalment impàvid en relació
amb el passat. Mentre els altres vivien torturats pel que havien experimentat
durant els Troubles, ell no semblava que hagués perdut ni una nit de son”
Ara bé, el conflicte està realment resolt? Han passat els anys, però segons
afirma l’autor al 2015, “la realitat era que la majoria de residents encara
vivien en barris segregats per la religió i més del noranta per cent dels
infants d’Irlanda del Nord continuava anant a escoles segregades. En algunes
zones de Belfast, les parades d’autobús es designaven informalment com a
catòliques o protestants, i la gent caminava una o dues files de cases per
evitar possibles agressions”
Com en gairebé tot quan Pattrick Radden Keefe estava acabant el llibre “havia
acceptat que probablement no s’arribaria a saber mai tota la veritat sobre
aquesta història fosca, perquè el grapat d’individus que coneixien la veritat
se l’endurien amb ells a la tomba”. En realitat, els conflictes humans que
engendren violència i morts són molt difícils de tancar del tot, i les seqüeles
s’allarguen en el temps, i ningú pot assegurar que no tornin a sortir a la
superfície un cop passats els anys. La història de la humanitat n’està ple d’exemples.
Vaig néixer el 3 de maig de 1957
a la Mutua dels Amos del carrer de la Creueta com la majoria de sabadellencs
d’aquells anys.
Però d’alguna manera tot va
començar molt abans. Els meus pares s’havien casat el 6 de marc de 1950. Van
tenir una filla que va néixer morta. En el part va perillar la vida de la meva
mare. Van decidir no tenir pressa per anar a buscar descendència, i van estar
de sort perquè el seu mètode anticonceptiu no era gens de fiar: el popularment
conegut com a “marxa enrere”.
Es van comprar una moto i amb una
colla d’amics acostumaven a viatjar per Catalunya, però també per la resta
d’Espanya. I segons havia escoltat explicar més d’una vegada als meus pares jo
vaig ser concebut al Monestir de Sant Joan de la Peña. Aquell dia els va costar
trobar allotjament i finalment deien que aquella nit van dormir a sobre d’una
taula.
No fa massa he trobat fotos
d’aquella jornada i també una petita llibreta on anotaven l’etapa de cada dia
de vacances, amb el lloc de sortida, i d’arribada els quilòmetres recorreguts i
les despeses. Va ser el 24 de juliol de 1956.
Sant Joan de la Peña, 24 de juliol de 1956
Tal com sempre ha explicat la
mare vaig venir amb retard. Segons ella devia estar bé allà dins i no tenia
pressa per a sortir. Aquesta és una característica del meu caràcter. No
acostumo a tenir pressa. A més a més un cop es va posar de part, aquest també
va ser lent. No acabava de sortir. Sembla que vaig donar força feina.
La Mutua dels Amos, 1932, foto de F. Casañas extreta del grup de Facebook Patrimoni Sabadell
“El anciano está
sentado al borde de la estrecha cama, las manos apoyadas en las rodillas, la
cabeza gacha, mirando al suelo. No sabe que hay una cámara instalada en el
techo, justo encima de él… Aunque supiera que lo están vigilando, le daría lo mismo.
Está como ausente, perdido entre los fantasmas que pueblan su imaginación
mientras busca una respuesta a la pregunta que lo atormenta. ¿Quién es? ¿Qué
está haciendo ahí? ... ”
“No tiene claro
dónde se encuentra exactamente. En la habitación, sí, pero ¿en qué edificio
está? ¿Es una casa? ¿El hospital? ¿La cárcel?”
Sitges, març 2019
Un inici de llibre que promet molt. L’enigma està servit. Està en
tractament? Està malalt? Això és el que sembla, però Míster Blank no ho sap. Es
fa moltes preguntes. Els lectors també ens les fem. “Me
parece que no estoy enfermo. Un poco cansado y aturdido, quizás, pero aparte de
eso no me siento mal. Teniendo en cuenta mi edad, me encuentro bastante bien”
“Míster Blank se
pasa la mayor parte del tiempo con la cabeza en otra parte, perdido en un
nebuloso territorio de seres fantasmales y recuerdos fragmentarios mientras
busca una respuesta a la pregunta que lo atormenta”
A sobre la taula hi ha uns documents i unes fotografies “sin duda contienen la respuesta a la pregunta que lo atormenta. Porque
de ellos emana su angustia, y aun cuando sería sencillo volver a la cama y
olvidarlos, se siente obligado a proseguir sus indagaciones, por tortuosas y
desagradables que puedan resultar”
“Ha de haber
alguna razón, … que explique lo que le está sucediendo, que justifique el hecho
de encontrarse en esta habitación con las fotografías y los cuatro montones de
documentos”
Tot molt misteriós. Sembla que Míster Blank en un altre temps era algú
poderós que ha viatjat molt, però no sabem ben bé que va fer ni que fa aquí
tancat.
Però el llibre s’acaba i no dona cap resposta a les moltes preguntes que
planteja. Realment m’ha decebut.
De tots els llibres de Paul Auster que he llegit fins ara, aquest és el
menys interessant sense cap mena de dubte.
Una curiositat que em va fer pensar que igual era la clau que podia
desvetllar algun dels enigmes. El llibre està dedicat al seu sogre: “Para Lloyd Hustvedt (in memoriam)”. A la seva biografia no he trobat res que resulti
significatiu.
Tot i que el vaig llegir ja fa 10 anys, al tenir-lo de nou a les mans no
m’he pogut resistir a rellegir-lo. No recordava de què anava, però a mesura que
llegia em retornava a la memòria. No m’ha decebut gens la seva lectura. Eduard
Màrquez és un autor del tot recomanable. Podeu llegir una interessant entrevista
de fa una anys que us ajudarà a conèixer-lo una mica millor.
“Per primer cop en molt de temps, l’Andreas Hymer plora. L’avió
s’enlaira entre turons recremats. Els arbres, com estaques ennegrides, gairebé
sense branques, aguanten un tendal de boira que amaga la ciutat assetjada”
Recorda els dies passats a la ciutat assetjada i les sensacions que li ha
produït el retorn a la ciutat on va néixer i on va viure força anys. Ha tornat
per fer un concert, però no s’ha estat de visitar els llocs i les persones
conegudes en altres temps
“Les hores de solitud furguen en els replecs de les emocions i les
transformen en un vespre imprevisible, difícil de controlar. Un tel massa
fràgil separa la pena del tedi, la por de la ràbia, el sofriment de la calma.
De tant en tant les detonacions i les sirenes sacsegen la superfície pestilent
del silenci”
Fa temps que va fugir de la ciutat, quan era una ciutat normal, sense guerra,
però “sempre s’acaba tornant al lloc d’on es fuig. Mira tu. Què hi fas
aquí?... Es comença a parlar de guerra. Rumors... Però no t’ho vols creure. No
aquí. Aquí no pot ser. Les guerres sempre són en una altra banda. Lluny” La
guerra dels Balcans la vam veure a prop, i ara ens passa el mateix amb la
guerra a Ucraïna. Comencen de sobte i ens sorprenen. Les seguim a través de les
notícies, però ens hi acabem acostumant i ja no els hi fem massa cas. No és el
nostre problema.
“Va arribar un moment que tocar ja no tenia cap sentit. Tot era sempre
el mateix. Massa previsible. Fins que la monotonia dels assajos i dels concerts
se’m va fer insuportable” La vida a vegades és monòtona i rutinària, i
aquesta monotonia es pot convertir en insuportable.
És un relat dramàtic com tota situació de guerra: vides creuades, vides
desgraciades per la guerra, i pel mig l’amor i la música. El relat va endavant
i enrere en el temps. Andreas Hymer torna a una ciutat assetjada. on tot és
destrucció, i por als atacs amb foc de morter i també als franctiradors. Els
records, les vivències del passat i antigues coneixences i amors es barregen en
el relat.
“Cada cop em queden menys records. Moren, i, durant un temps els trobes
a faltar i hi penses moltes vegades al llarg del dia. Després, però, de mica en
mica, deixes de fer-ho. Al començament et sents culpable, però els anys ho
esborren tot i t’abandones amb quatre fils inconnexos que no duen enlloc”...
“Les paraules, els esguards, les emocions dels últims dies s’imposen amb la
fermesa del foc. Es barregen amb els records confinats al fons de la memòria
per protegir-se’n”
Andreas Hymer està centrat gairebé en exclusiva en la música. “No vaig
adonar-me de res. Com de costum, estava penjat de la música, abstret dins la
closca per protegir-me, per defugir el risc de trobar algú capaç de capgirar-me
la vida” Som molts els que vivim dins de la nostra pròpia closca amb les
nostres dèries i poca cosa més ...
“Sempre he cregut que els pares són un misteri. Vius amb ells un munt
d’anys i amb prou feines n’arribes a conèixer la superfície i poc més. Molt
sovint penso que si ara hi fossin, els preguntaria allò o allò altre. Però és
massa tard. Em passa sobretot quan miro les seves coses. Els àlbums de
fotografies, les cartes... Però t’acostumes a viure sense respostes”. Quanta
raó té! Quan els pares moren és quan ets conscient el poc que els has arribat a
conèixer.
“Amb quina facilitat aprenem a perdre. Llocs, noms, gent, objectes... I
seguin com si res. Només una mica més sols” Les pèrdues, els records, els
objectes, els llocs, formen part de les nostres vides tant si volem com si no.
Allà els tenim. A vegades emergeixen de sobte.
“No amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres.
Avui més que mai”