dilluns, 26 de desembre del 2022

L'horror de Dunwich

 

Lovecraft i tot els mons terrorífics que va crear sempre han cridat la meva atenció. Aquest breu llibre estava en la prestatgeria de les novetats a la meva biblioteca de referència. No vaig dubtar ni un moment a agafar-lo. He llegit alguns coses d’ell i sempre aconsegueix fer-te entrar en el seu món de manera magistral.

La Garrotxa, desembre 2016

La Garrotxa, desembre 2016

Segons explica el mateix traductor, Jodri Dausà, en el proleg “l’horror de Lovecraft no pot ser destruït per mitjans humans ja que és etern i existeix de molt abans que nosaltres”. Els monstres creats per Lovecraft “no tenen un objectiu que els humans puguem comprendre, sinó que només els interessa el caos

Només començar la narració entrem de ple en el món de Lovecraft i aquest ens adverteix que “aquests terrors són aquí de fa temps, molt abans que existís el cos humà, ja que no ens necessiten per existir” ... Són “una llambregada al regne tenebrós de la preexistència

Som a Dunwich, un poble tètric, del que s’expliquen moltes històries misterioses, pel que ningú vol passar, ni anar. En una granja mig enrunada i isolada a uns pocs quilòmetres del poble neix i creix una criatura horrible: Wilbur Whateley.

El gegant amb cara caprina... semblava un engendre d’un altre planeta o dimensió, quelcom que és humà només en part, regurgitat dels abismes de la foscor, amb una essència i una entitat que s’escampaven com fantasmes infinits, més enllà de les esferes de la força i de la matèria, de l’espai i del temps

Però els horrors no s’acaben amb la figura de Wilbur Whateley, algun altre secret monstruós s’amaga darrera les parets de la seva granja.

Res del que passa a Dunwich i el seu entorn és raonable. “Tota especulació era inútil. La raó, la lògica, les idees i motivacions que se’ls poguessin acudir suraven en un magma de confusió

Tot era molt difícil i molt confús, la clau podia ser un manuscrit escrit per Wilbur Whateley en un idioma desconegut per a tots els experts. Tots els intents de traduir el text i de comprendre’l topaven amb obstacles insalvables. “Va haver-hi vegades que va estar a punt de veure la llum, només per ser retornat a les tenebres per culpa d’algun obstacle imprevist

Resolt el misteri la conclusió és que “el món estava en perill, perquè els Antics volien escombrar-lo del sistema solar i del cosmos de la matèria, i enfonsar-lo en algun altre pla o nivell incorpori del qual havia sorgit feia bilions i bilions d’anys

Com no podia ser d’una altra manera la descripció de la criatura que persegueixen és esgarrifosa... I però ¿què fer per deslliurar-se d’ella i de tota la destrucció que duia associada? I qui és? I d’on ve?...

No us quedarà més remei que llegir el llibre si voleu resoldre l’enigma. Sigueu valents i atrevir-vos a endinsar-se en la seva lectura sense por.

H.P. LOVECRAFT

L’horror de Dunwich

Ed. Laertes; 2022; 115 pàgines

Traducció i pròleg Jordi Dausà






divendres, 2 de desembre del 2022

El procés inacabat

 

El llibre engega amb una escena del 20/09/2012 amb la plaça de Sant Jaume plena convocats per l’ANC per rebre al president Mas a la seva tornada de Madrid amb el no al pacte fiscal com a resposta. Aquí segurament s’inicia tot el procés que ens conduirà fins l’1-O del 17. Jo hi era aquell dia a la plaça recolzant a un president Mas a qui no havia votat mai, però que va saber llegir perfectament que reclamava el carrer en aquell moment. Des d’aleshores vaig eixir infinitat de vegades al carrer per reclamar el que crec que és just.

Encara poques estelades.


Procés és la paraula que s’ha utilitzat per designar l’augment d’independentistes a partir de la sentència de l’Estatut fins a la proclamació de la república catalana el 27 d’octubre del 2017. Encara que després d’aquesta data, d’alguna forma continua podríem concloure que a l’octubre del 17 es clou una etapa, i a partir de l’aplicació del 155 en comença una de ben diferent.

El 2015, Jordi Amat publica aquest llibre amb el títol de “El llarg procés”. És un títol equívoc ja que el seu contingut poc té a veure amb el procés viscut des del 2010 fins ara. Potser el subtítol “Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014)”, és una mica més clarificador, però tampoc del tot, ja que el llibre comença en el 1937 i acaba al voltant del 2000 amb Aznar a Espanya i Maragall a la Generalitat.

No deixa de ser una mena de batibull d’articles de l’autor escrits en diferents moments i publicats en diferents mitjans de comunicació, congressos i simpòsiums ara relligats en format de llibre. Malgrat tot això, la seva lectura m’ha estat útil per a reflexionar.

 

Fa anys, “Serrahima considerava que les forces antigues eren inoperants per encarar els desafiaments del nou temps”. Aquesta reflexió és totalment aplicable al moment actual. Postula com a possible solució, quelcom que no ha passat: “la formació d’un nou partit polític que fos capaç de donar resposta”. Donat el punt en el que estem podria ser una bona possibilitat, però faltarà veure com evoluciona tot plegat.

Conclòs el procés arranca una nova etapa “calen començar de nou sincronitzar-se amb les coordenades d’un nou període” i per aquesta etapa cal foc nou. Els polítics que van liderar el procés estat amortitzats. Calen noves idees i noves persones per donar un pas més, i avançar. Cal nova gent, gent jove amb empenta i noves idees, que agafin el procés on el vam deixar a l’octubre del 17 i que aprenguin de les lliçons de la tardor del 2019.

Fins el 17 nosaltres marcàvem el pas i l’Estat espanyol anava a remolc reaccionant com podia. Des de l’aplicació del 155 estem a la defensiva, Espanya marca el pas. Cal revertir aquesta situació.

 

Al llarg dels anys de govern Pujol ens havíem acostumat a la identificació entre nació, líder, projecte, partit i Generalitat. Quan desapareix aquesta fusió i ens movem dins d’un marc divers de lideratges, partits i projectes ens trobem orfes d’aquest lideratge únic i com a col·lectiu enyorem i reclamen una unitat inexistent.

 

Encara que no vulguem i no en siguem conscients som fruit de la nostra història personal i col·lectiva. Els meus pares d’orígens humils, a base de treball i esforç van esdevenir petita burgesia amb un petit taller que treballava per la gran burgesia local. Malgrat l’origen, la seva mentalitat la considero burgesa. De sempre es van sentit catalans i en defensaven el seu sentiment de catalanitat i s’emocionaven amb els pocs elements de catalanitat que podien viure en la llarga i fosca nit del franquisme: Montserrat, la Santa Espina, les sardanes, la flama de la llengua catalana, la senyera, l’Abat Escarré, ... Van ser fidels votants de Pujol en qui veien el líder a seguir. Van viure la votació d’Arenys amb il·lusió i la mare va poder viure el 9N, preguntava si el Mas ho feia bé. Però situats al moment actual es lamentarien de la falta d’un lideratge que ens conduís per la travessa del desert en la que ens trobem.

 

El llibre fa un repàs històric d’elements del món del catalanisme i de la seva evolució i discussions i desencontres interns en aquest llarg període històric que va de la guerra civil gairebé fins avui en ple segle XXI. Aquest repàs ajuda a veure i a reflexionar sobre quins són els problemes de llarg abast que fa molts anys arrosseguem, i que fa que topem sempre amb els mateixos obstacles sense acabar de trobar com sortir de l’embús en que sempre ens trobem.

 

A Catalunya hi ha dos conflictes que conviuen i no es resolen, el conflicte identitari Catalunya versus Espanya, i el conflicte social o/i de classes. Posar l’accent en un o l’altre està en la base de què fer: construir la nació catalana o transformar les relacions socials.

Ens trobem en l’etern conflicte entre dretes i esquerres, però amb unes dretes que no són tan de dretes i unes esquerres que tampoc són tan d’esquerres i que s’acaben enfrontant per petites parcel·les de poder partidistes sense afrontar el veritable gran problema que tenim davant: deslliurar-nos de l’Estat Espanyol que ens ofega de forma permanent i de moltes maneres diverses. Aquest seria el punt cabdal i objectiu principal, però moltes vegades en la política quotidiana del dia a dia els diferents partits s’embarquen en debats estèrils que l’únic que fan es despistar-nos del que hauria de ser l’objectiu principal.

 

Com a societat tenim un problema no resolt i que també és una constant des de la dècada dels 60: “trobar una fórmula operativa d’integració a la catalanitat d’un contingent immigratori de dimensions enormes

Aquest és un punt clau i que no hem resolt encara. La societat catalana ha viscut un permanent allau de recepció d’immigrants i no ha trobat una manera eficaç d’integrar-los en la catalanitat. L’objectiu hauria de ser com aconseguir que es sentin i es vulguin sentir catalans, sobretot si a més tenim en compte que acaben vivint en zones on gairebé només hi ha immigrants i que gairebé només es relacionen entre ells. Tenim una bossa de ciutadans que viuen a Catalunya però que no són, ni volen ser catalans. Si això no ho resolem no avançarem.

 

A partir de l’11 de setembre de 2012 es visibilitza el desplaçament del catalanisme cap a posicions independentistes i des d’aquell moment “l’hegemonia del sobiranisme dins del catalanisme mediàtic ha esdevingut prou unànime.” Però a partir de l’octubre del 17 comencen a aflorar les esquerdes, i l’independentisme ha deixat de ser monolític. Les fissures, i les divergències en lloc de disminuir es van fent més i més grans, i les posicions a vegades no del tot clares es van radicalitzant. Fa molt de temps que no s’ha deixat d’atiar el foc de les diferències. Poques vegades han sorgit iniciatives i personatges que volguessin llimar aquestes diferències. Tot es resumeix a “o ets dels meus o no”. “El diàleg entre divergents no s’ha produït”. I si s’ha produït, no ha fructificat.

 

Ara bé ens cal molta més reflexió i autocrítica. “Si la culpa és sempre i només d’Espanya, això ens eximeix de la crítica interna. Aquesta insistència reiterada que els intents de pacte han fracassat per culpa d’Espanya -l’Espanya que ens roba i ens ocupa- carrega tota la responsabilitat en l’altre i evita que ens contemplem a nosaltres mateixos en el mirall de les nostres mancances”. I de ben segur, que hem comés errades greus. Fora bo conèixer-les en profunditat per poder construir de nou i fer passos endavant.

 

El passat no és mai simple” escriu Jordi Amat i ni el present, ni el futur són simples afegiria jo.

 

JORDI AMAT

El llarg procés

Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014)

Tusquets editors; 2015; 383 pàgines



 

dilluns, 14 de novembre del 2022

Ho volen tot de tu

 

“Volem el millor per a tu. Volem que el món estigui més connectat. Volem que tinguis la sensació que el món és teu. Volem que vegis el món a través nostre. Volem que siguis tu mateix. Volem que et sentis una mica menys sol. Volem que trobis altres persones com tu.

Volem que sàpigues que som la millor font de coneixement del món que pots tenir. Volem saber-ho tot de tu. Volem saber coses de tots els llocs on vas. Volem saber on ets ara mateix. Volem que pengis imatges del que està veient perquè recordis sempre aquest moment. Volem que donis un cop d’ull al que vas penjar fa deu anys. Per molts anys!! Volem recordar-te regularment els moments especials que vas viure en el passat. Volem ensenyar-te què penjaven els teus amics fa deu anys. Volem que gravis la teva vida perquè la teva vida és molt important. Volem que sàpigues tot el que signifiques per a nosaltres. Volem que sàpigues que ens interessa molt tot el que et preocupa. Volem que sàpigues que a nosaltres també ens preocupa.

Volem comptar cada pas que fas. Volem ajudar-te a estar en forma i fort. Volem saber què fa que se t’acceleri el cor...

... Volem saber què compres. Volem saber quina música escoltes pels auriculars. Volem saber quina roba portes. Volem adaptar els nostres anuncis a la teva mida. Volem que t’agradin. Volem que descobreixis més coses sobre tu mateix.... Volem ser capaços de categoritzar-te amb precisió perquè puguis fer una contribució útil a projectes divertits d’altres persones i també nostres.

Volem ser la teva sala d’estar. Volem ajudar-te a resoldre els problemes quotidians com ara on menjar, on anar de vacances, on fan una pel·lícula i a quines hores... Volem ajudar-te en la tasca de demanar articles en línia... Volem que ens consideris part de la teva família. Ens interessa tot el que dius. Volem sentir el que diu cada cop que mires la pantalla. Volem tenir possibilitats de veure’t a través d’aquesta pantalla mentre mires una cosa que no té res a veure amb nosaltres. Volem saber què us dieu els uns als altres a cada habitació de casa teva. Volem saber quins horaris fas, a què dediques el temps quan estàs en línia i quan no, i com et gastes els diners.

Volem que els telèfons que et venem funcionin més a poc a poc i menys bé que els models anteriors perquè així te’n vulguis comprar un model nou ben aviat...

Volem defensar la llibertat d’expressió, sobretot dels blancs rics i poderosos. Volem ajudar milions de persones a llegir posts de trolls. Volem contribuir a la propaganda del govern i ajudar a esbiaixar votacions, i no posar obstacles al que organitzen i promouen neteges ètniques, tot això com a útils resultats colaterals d’estar amb tu set dies a la setmana vint-i-quatre hores al dia.

Volem que sàpigues que la teva cara significa molt per a nosaltres. Volem que la teva cara i la cara de totes les persones que fotografies, la cara de tots els teus amics i de tota la gent que ells fotografien quedin gravades a les nostres webs per integrar el nostre arxiu de dades i investigació.

Volem que sàpigues que amb nosaltres estàs segur. Volem que sàpigues que respectem i protegim la teva intimitat... Volem assegurar-te que el control és teu. Volem que sàpigues que hi ha molt control sobre qui pot veure la teva informació. Volem que sàpigues que tens ple accés a la teva informació -tu i qualsevol persona que et segueixi.

Volem narrar la teva vida. Volem ser el teu llibre. Volem ser l’única relació que importa. Volem que sigui poc convenient per a tu no fer-nos servir. Volem que miris i, tan bon punt deixis de mirar-nos, sentis que necessites tornar a mirar-nos...

Volem el teu passat i el teu present perquè també volem el teu futur.

Ho volem tot de tu.”

ALI SMITH

Primavera

Raig Verd, 2021, pàgines 115-118



divendres, 11 de novembre del 2022

Isabel i Maria: mare i filla

 

Segons el pròleg de Carme Arnau “Isabel i Maria, és una novel·la inèdita i inacabada de Mercè Rodoreda, ben possiblement la primera que va començar a escriure a la postguerra. I també, molt probablement, la matriu de bona part de la seva producció” Més que inacabada la meva impressió és que són fragments que han trobat i als que s’ha intentat donar un ordre per  convertir-los en una novel·la publicable.

Està escrita des del punt de vista de diferents narradors que expliquen els fets i ens donen les seves opinions. Amb la narració dels diferents personatges se’ns presenta un mosaic del que passa, però vist amb diferents ulls i diferents veus que ho expliquen.

Lluís i Joaquim són dos germans que des de sempre han desitjat a Isabel. Aquesta es va casar amb Joaquim per decisió de la família, malgrat que a qui realment estimava era a Lluís.

Passen els anys i té una filla, Maria que no és filla de Joaquim, sinó de Lluís que en aquells moments també vivia a la casa de la família després de passar molts anys a Bordeus.



S’havia casat amb l’un ... però estimava l’altre... Quan en Lluís va tornar tenia els dos homes seus, un dintre de cada mà. Tots eren joves aleshores i puc assegurar que, en aquella època, tant l’un germà com l’altre feien goig” Isabel ens diu: “Tota la meva joventut fou aquesta por de tots dos i l’amor de tots dos...”

El naixement de la Maria provoca un gran trasbals a la casa. “A la casa hi va haver molt de mal viure fins que el senyor Joaquim de cop va desaparèixer amb la nena i no se’n va saber res més fins al cap d’un parell d’anys ben bons. I la senyora Isabel i el senyor Lluís van quedar sols com dues fustes i vivien malament...

“... no es pot explicar el deliri que em va venir de tenir aquella criatura, l’enyorament d’aquella criatura, la tendresa per aquella criatura que no havia vist mai més”... “Tots estaven contra mi. Els dos germans estaven contra mi: el que m’havia deixat i el que em quedava. I girarien la nena contra mi. Estava sola

Joaquim mor. “Li vaig dir de seguida que no s’amoïnés, que si en Joaquim havia mort era perquè Déu ho hauria volgut i que aquesta desgràcia representava la nostra estabilització i la normalitat per la nena...”Però no va ser així. “La mort del meu germà, el primer dia, em va semblar que seria un respir. El vaig plorar: la sang sempre és la sang... Però no va ser un respir. Aquella mort va pesar més que una vida

Conté molts elements que apareixen en moltes de les novel·les de la Rodoreda: una casa de rics amb jardí, unes relacions familiars complexes i turmentoses, la intervenció del servei com a personatges imprescindibles.

Isabel torna a casa de la seva llarga estada a la clínica. “Tots, tots m’han fet mal, cadascú a la seva manera, cadascú amb el seu estil: els uns amb més traça; els altres amb menys

La seva estada a la clínica és deguda a un avortament d’un fill. Ha estat tres setmanes a la clínica. “Aquestes parets saben el que mai no es podrà explicar. Dia per dia, hora per hora, minut per minut, han viscut el meu lent camí cap a la mort. Els vidres ho saben tot. Els vidres són els mateixos de fa divuit anys, de fa vint anys... He resseguit la casa com si fes molts anys que no l’hagués vista. Cambra per cambra, tot se m’ha fet foraster en tres setmanes. Tot s’havia buidat de mi...” La casa gairebé com un protagonista més de la narració.

La Creu de Bàrbera, 2010, els carrers de la meva infantesa

Mor Isabel i la segona part és un diari de Maria. En aquesta part revivim una gran part del que ja sabem, però des del punt de vista de la Maria. Viu amb el Joaquim en una caseta amb jardí a Sant Gervasi (un dels típics escenaris de la Rodoreda). No sap qui són els seus pares. Tracta al Joaquim d’oncle. Els diumenges rep la visita de l’oncle Lluís. No sap que fa, i on viu l’oncle Lluís la resta de la setmana. Maria intueix que al seu voltant hi ha molts misteris.

Sempre esperava saber alguna cosa; alguna cosa que tots sabien menys jo. Aquesta mena de misteri latent, així que vaig tenir ús de raó vaig començar a respirar-lo junt amb l’aire

Quan té 12 anys mor l’oncle Joaquim i aleshores coneix la seva mare i canvia de casa. El que li explica és l’oncle Lluís: “La teva mare i el meu germà feia anys i anys que estaven renyits. S’havia dit, i el teu oncle Joaquim s’ho creia que era culpa meva. Però no és veritat. No. La vida és plena de malentesos. Ara que, saps?, d’això en parlarem més endavant. Ara només et vull anunciar que et preparis a canviar de vida. No viuràs més aquí... Viuràs amb mi i amb la teva mare...”

Més endavant Maria marxa a París i segueix el seu diari, però si fins aquí la novel·la mantenia un cert interès, però a partir d’aquí el va perdent.

Si encara fos jove diria que em trobo en un moment important de la meva vida. Avui només dic que les coses han canviat una mica per a mi; i que han canviat en un sentit favorable. Per això tinc interès a escriure el que m’ha passat: per posar una mica d’ordre en les meves idees i veure més clara la meva situació”. Quantes vegades utilitzem l’escriptura per posar en ordre els nostres pensaments!

La novel·la promet molt en la primera part i una part de la segona. Està plena d’embolics i de relaciones personals complicades, però de ben segur que faltava treballar un final més elaborat i que donés resposta des del punt de vista de Maria als conflictes de la primera part.

MERCÈ RODOREDA

Isabel i Maria

Eliseu Climent editor, 1992; 266 pàgines

Pròleg Carme Arnau

dimarts, 8 de novembre del 2022

Fi de la trilogia: Mamut

 

El primer que feia cada dia, abans de sortir del llit, era obrir el finestral i empassar-me l’alè del matí... Barcelona, a punta de dia, té un no-se-què de sacríleg

La protagonista de “Mamut” viu a ciutat, però no hi està bé. No està satisfeta de la vida que porta... “M’havia de desengabiar. Com si l´única manera de seguir fos la fugida

Camino pels boscos. No ho havia fet mai i m’enganxa... La primera vegada que vaig anar-hi vaig sentir-me amenaçada

Deixa ciutat on no s’ha acabava de trobar a gust i va a viure a un lloc allunyat i solitari. “Arribar aquí dalt és trepitjar un palmell gegant, accedir a la immensitat... El cel, al meu damunt, descomunal...

I allà tot és ben diferent, “s’acosta l’hivern... L’hivern, aquí, vol que se l’anticipi, que s’hi pensi bé

Viu sola “en la casa isolada en risc, plena de tot el que em cal per nodrir-me i escalfar-me, i trobo que el meu passat no significa res, però que hi ha un passat aliè on quedar-m’hi a viure ... Cada vegada suporto menys sortir de casa. Cada vegada més la gent amenaçadora, fa que pensi en la extinció... Vinc de viure en una ciutat enfonsada i necessito això, el silenci reparador d’aquesta cambra de descompressió

I arriba a la següent conclusió: “soc ... en el lloc més isolat del món, el menys interessant i expugnable.” ¿És això el que realment volia? ¿És això el que realment cercava quan pren la decisió de deixar la ciutat i venir a viure aquí?

Volia un fill d’un home anònim i finalment es queda embarassada del pastor que viu a prop de casa seva i a qui ha fet de puta al llarg d’un any. No era pas això el que volia. Aquest no és el fill desitjat. Però tenir un fill, tan desitjat com no, et canvia la vida. “Estava embarassada i no podia deixar de pensar que ho estava. Impossible oblidar-me’n una estona, descansar.”

S’acosta la fi d’un temps, ho noto al cos

Bellver de la Cerdanya, tardor 2021


No hi ha res meu fora de mi. Mano que tot el que ha estat meu, sigui de la vida, que busqui i trobi el seu camí dins de la vida inhumana i crua, perquè ja no es meu. Mano un nou desterrament, ara que he pervertit el vell. Què sàpiga estar alerta quan la vida, a mitjanit, m’enviï els seus llancers” El fill haurà de trobar el seu camí, haurà de fer la seva vida.

Amb “Mamut” finalitza la trilogia que es va iniciar amb “Permagel” i va continuar amb “Boulder”. Tres llibres diferents, però amb trets comuns: tres protagonistes femenines i lesbianes a qui no els agrada la societat en la que han de viure i tracten de fugir, cadascuna d’una manera diferent.  Reflexiona sobre la soledat, el desig, els desitjos irrefrenables i, a vegades, inconfessables. Ens explica la seva vida interior, les seves emocions i passions, i també les seves relacions. “Permagel” em va enganxar i em va agradar molt, “Boulder” ja no em va agradar tant, i en la meva opinió, “Mamut” és el més fluix de tots tres.

EVA BALTASAR

Mamut

Club editor, 2022; 128 pàgines




dimecres, 19 d’octubre del 2022

Klara

“Un AA podia sentir-se envaït per l’apatia després d’unes quantes hores sense contacte amb el Sol i començar a patir per si li passava alguna cosa estranya: per si tenia alguna tara exclusiva d’ell que, si es descobrís li impedís de trobar una llar”

La Klara és un AA (una Amiga Especial), especialitzada per a tenir cura d’adolescents. Està en una botiga a l’espera de ser comprada per una família. En aquesta societat tots els adolescents tenen una AA, un androide que els acompanya en el seu dia a dia mentre esdevenen adults.  La Klara és un AA especial, diferent i curiós: “com més observava, més volia saber”

És comprada per la Josie, una noia de 12 anys: “una noia pàl·lida i prima... que tenia un caminar diferent dels altres vianants”. Viu en una casa solitària amb la seva mare i una assistenta, la Melania. Té per veí en Dick, un noi un parell d’anys més gran que ella, que també viu amb la seva mare.

La Klara emmagatzema informació de tot el que l’envolta, així com del comportament humà. A través dels seus ulls i el seu pensament descobrim que passa a la Josie, la seva mare i en tot el seu entorn. La Josie és una noia malalta. La seva vida sembla estar en perill.

Si en un llibre anterior, Ishiguro planteja si és lícit la creació d’uns éssers humans només per ser utilitzats com a donants d’òrgans, en aquest planteja la possibilitat de preparar a un androide per ocupar el lloc de la Josie quan aquesta mori. És evident que aquesta no és una qüestió gens senzilla i que planteja molts interrogants: “¿no creus que per conèixer la Josie n’hauries de conèixer no només els hàbits sinó també el que té dintre seu? ...  amb una imitació no n’hi hauria prou, per més reeixida que fos. Li hauries d’arribar a conèixer el cor, i del tot, perquè si no, no seràs la Josie en el que té de més essencial

Com ens mostra el títol la Klara té una relació especial amb el sol. Des del primer moment se’ns fa evident que necessita del sol per carregar-se d’energia. La Klara mostra una fe cega en el que el Sol pot aconseguir. Fins i tot arriba a creure que pot ajudar a guarir a la Josie. “Aquella era l’última oportunitat que tenia de suplicar-li el seu auxili especial... i vaig pensar què podria representar per a la Josie que no me’n sortís. Em va envair un moment la por, però tot seguit vaig pensar en la benevolència del Sol...” La Klara és un androide amb una fe absoluta en el Sol i els seus poders màgics.

Montcau, hivern 2016

Malgrat ser una màquina, un androide, té pensaments que més aviat semblen d’un ésser humà quan es fa gran i resta abandonada en una mena de dipòsit d’antigues màquines ja en desús ... “aquests últims dies, els records han començat a encavalcar-se’m de forma estranya... Aquests records mixtos m’han ocupat sovint el pensament d’una forma viva que, durant llargues estones he oblidat que en realitat estic aquí asseguda al solar, sobre aquest terra dur

KAZUO ISHIGURO

La Klara i el Sol

Ed. Anagrama; 2021; 332 pàgines

Traducció de Xavier Pàmies



dijous, 29 de setembre del 2022

Lídia o Judita?

Amb aquest llibre acabo la meva lectura de les obres de Francesc Trabal.

Narra en forma de cartes a un amic l’encontre amb una Lídia enfebrada i el seu enamorament, “en arribar el matí aquells ulls verds que jo havia descobert el dia abans s’havien tornat pàl·lids i llur mirada no inspirava follies sinó amorosiment

La cuidava, però la situació no millorava, “Lídia s’anà enfebrant i l’escalfor tornava a menjar-se-la. El seu cos era un forn... Les hores, així semblava que no passessin

Canterbury, agost 2007


Lídia acabava d’adormir-se ... i jo estava segur que els seus somnis feien reviure els dolls de tendresa que damunt aquells darrers dies havien resolt figuracions fantàstiques” I el narrador tampoc deixa de pensar en el que ha passat. “Tot el que s’havia esdevingut aquella setmana girava davant meu infinitament reduït

Les cartes s’interrompen i es reprèn la correspondència vuit mesos després. L’enamorament segueix: “Simultàniament ens sentirem atrets l’un a l’altre quan un raig de sol venia a donar-nos el bon dia. Ens miràrem suaument, mig sorpresos, mig inconscients de la nostra “realitat”. I un petit bes no arribà a mullar els nostres llavis...” “... No ens adonàvem que d’una manera tan simple la nostra vida prenia un camí impossible

A la contraportada llegim que “Judita és una història d’amor idealitzat” i que el mateix ... “Carles Riba, sempre tan exigent pel que fa als valors literaris, la considerava una obra mestra”. No sé si és una obra mestra, però sí que és la història d’una enamorament on mostra els sentiments que es produeixen en aquells moments.

Però, ¿com és que té per títol Judita, si fins ara el narrador només ens ha parlat de Lídia? Quin misteri s’amaga darrera de Lídia? No ho sabrem fins ben avançada la narració. I un cop desvetllat el misteri del nom, i alguns altres fets menys platònics, veurem si continua o no la història d’amor.

El que havia d’esdevenir ha esdevingut. Tot és finit!”.

Evaporada la flama, ¿la cendra quedava xopa de punyetetes?”

FRANCESC TRABAL

Judita

Edicions 62, 1998 (ed. original, 1930); 109 pàgines



dimarts, 20 de setembre del 2022

Un llarg enterrament

 

Per una d’aquelles casualitats no buscades la mort de Elisabeth II i el procés inacabable del seu enterrament m’ha agafat llegint un llibre també d’una mort i d’un enterrament, també ben singular.

Per a fer-te calen dues persones, i una sola per a morir.” Ara bé, per enterrar-te tot és molt més complex com hem pogut comprovat aquests dies i com també posa de manifest aquest llibre.

La família Bundren la componen el matrimoni, l’Anse i l’Audie i cinc fills: Cash, Darl, Jewel, Dewey Bell i Vardaman.

Mentre l’Audie agonitza, a través de la finestra contempla com el seu fill gran fabrica el taüt amb el que l’han de traslladar a Jefferson a seixanta quilòmetres d’on viuen per enterrar-la un cop morta.

Un cop algú mort, un cop l’Audie Brunden ha mort, “... no és ella. Ja ho sé. Jo hi era. Jo he vist quan ha deixat de ser ella”...

... “Diuen que la mare és morta. Voldria tenir temps per a deixar-la morir. Voldria tenir temps per a voler-ne tenir... No és que jo no vulgui i no voldré, és que és massa aviat...”

La família es disposa a complir el desig de la mare. És una narració coral estructurada en capítols curts que van canviant de narrador. Cadascú d’ells ens explica el que veu i sent, mentre avança la narració, i així, podem conèixer de primera mà totes les peripècies tant abans com al llarg de tot el viatge.

He fet tot el que he pogut. Ho he procurat fer com ella volia”. Però tot plegat no resulta gens fàcil i al llarg del camí es troben amb entrebancs. Ha plogut molt, ha plogut com mai i el riu s’ha emportat els ponts.

Li ho vas prometre. No se’n va voler anar fins que li ho vas haver promès. Pensava que es podia fiar de tu. Si no fas, caurà una maledicció damunt teu

Es troben davant del riu decidits a travessar-lo

Davant nostre corre l’aigua espessa i fosca. Ens parla en un murmuri incessant i múltiple, inflada la superfície groga, monstruosament, en remolins esborradissos que naveguen per la superfície un instant, silenciosos, provisionals i profundament significatius, com si, sota mateix de la superfície, quelcom d’enorme i vivent es desvetllés en un moment de peresosa atenció per tornar de seguida a una lleugera somnolència.

L’aigua cloqueja i murmura entre els raigs i al voltant dels genolls de les mules, groga, coberta de desferres i de grans clapes d’escuma bruta, com un cavall llançat al galop. Corre entre les herbes submergides amb un so planyívol, un so meditabund. Les canyes i els rebrolls s’hi ajeuen com sota un vent de tempesta, ondulant sense reflexos, com suspesos per filferros invisibles penjats de les branques altres -arbres, canyes, lianes- sense arrels, segades de la terra, espectrals, per damunt d’un escenari de desolació immensa i tanmateix circumscrita, plena de la veu de l’aigua desolada i planyívola

La Riera de Gualba, 2019


No els resulta fàcil però amb penes i treballs ho aconsegueixen. En la travessa perden les dues mules i algunes eines, i en Cash es trenca la cama.

Segueixen el camí. Ara en el carro porten el taüt amb la morta, cada dia més pudenta, i a sobre el Cash amb la cama immobilitzada.

No només han de travessar el riu embravit. També han de superar l’incendi d’un estable on hi tenien el taüt amb la morta. Però assoleixen el seu objectiu, arriben a Jefferson i enterren a l’Audie acomplint el seu desig.

Amb menys entrebancs que en aquesta narració ahir finalment Elisabeth II també va arribar al seu destí i va ser enterrada després d’un llarg pelegrinatge tal com ella havia desitjat.

 

WILLIAM FAULKNER

Mentre agonitzo

Ed. Proa; 1990; 245 pàgines

Traducció Ramon Folch i Camarasa



 

dimarts, 13 de setembre del 2022

La vellesa, la malaltia i la mort

No sé on soc.

Hi ha d’haver alguna raó perquè sigui aquí i intueixo que se’m desvelarà si puc reconèixer el lloc on soc, però no puc perquè ho hi he estat mai

Em dec haver perdut i, en perdre’m, també he perdut el record d’haver vingut. Però hi soc

Amb reflexions breus i amb un llenguatge concís el protagonista ens va posant en situació i ens explica el que li passa i el que pensa. Sembla que no pot elaborar-ho de forma més complexa i precisa. El seu pensament és breu amb moltes estones en blanc.

Entra en el que sembla un poble abandonat amb les cases en runes. Pot ser una metàfora de quan ens fem grans i perdem la salut, i acabem sent una mena de casa en runes. “Me’l miro des d’on me’l miri, al poble només hi ha carrers desempedrats, teules trencades i cases vençudes

La Mussara 2016


Entro en la primera casa... Em recordo de les cases on vaig entrar per primera vegada: cases d’amics i cases desconegudes, les cases on he viscut i les cases dels fills... No l’he perdut tota, la memòria”... “Encara soc l’amo de la meva voluntat” Està preocupat per la pèrdua de la memòria. Tots estem més o menys preocupats per l’Alzheimer que ens pot sorprendre al passar qualsevol cantonada i aleshores deixem de ser nosaltres mateixos.

Cada vegada em costava més entendre les coses que em deien i això que sempre ho he entès tot”... “M’adono que tots aquests noms se’m van esfumant de la memòria”... “Em recordo del nen que vaig ser i llavors em recordo que aquell nen va ser pare

No volia estar malalt; això era fàcil. Va ser més difícil aprendre a estar-ho” Ningú vol estar malalt. Ha de costar molt aprendre a estar-ho. Fins ara he estat de sort i no sé el que és estar malalt. No tinc ni idea que em passarà el dia que la malaltia arribi.

“... No hi ha ningú. Que sol que estic. És una soledat intensa i profunda, definitiva. Però també és efímera...”. Una altra por que tenim els éssers humans, el fet de sentir-nos sols, que no és el mateix que estar sol. A mi m’agrada molt estar sol.

Hi ha moltes coses que vaig oblidar”. La seva malaltia va ser un càncer de pròstata, però després va venir el anar oblidant. “Fins que arriba un dia que dic paraules que ja sé que no tornaré a dir perquè quan les dic se’n van per sempre

Imatges i escenes, llocs i nous personatges es succeeixen un darrera l’altra amb una mena de sense sentit. Algunes podrien ser imatges angoixants, però no ho són. Simplement desfilen davant del narrador en una mena de somni incoherent i sense fi.

“... Vull desaparèixer. Vull que sigui un somni i despertar-ne. Vull que sigui mentida i que brilli la veritat...Vull tancar els ulls però no puc”.

Una imatge, una escena darrera l’altra. Podrien ser imatges i escenes esgarrifoses però no ho són, simplement l’home camina sense parar d’un lloc a l’altre i ens descriu amb frases breus, i alhora poètiques el que veu i el que li passa. El que podria ser una mena de viatge a l’infern, es converteix en un viatge agradable, potser un viatge al fons d’un mateix. La vida, la nostra vida no deixa de ser un misteri, i un enigma, un lloc pel que caminem, transitem, passem i ens fem preguntes sense resposta, i observem el que passa al nostre voltant.

Camino cap a l’únic lloc a on puc anar i ho trobo bé. Quan em van prescriure la morfina també ho vaig trobar bé. M’acostumo a la penombra de la cova igual que em vaig acostumant a la llum de la malaltia... Travesso unes quantes sales esgarrifoses i en totes hi passo molta por” S’apropa la mort i n’és conscient. No sabem el que sentirem i el que pensarem fins que ens hi trobem.

Necessito que l’explicació sobre el futur fos sincera perquè era l’últim futur i perquè seria molt curt encara que se’m fes molt llarg”. Tothom té dret a saber quin futur proper li espera quan la mort s’apropa. Ocultar el que està passant és un gran error. No s’hauria de fer mai.

La mort jugava amb mi per entretenir l’espera dels que m’acompanyaven”. La mort a vegades pot ser més dura pels acompanyants que no pas pel que s’està morint.

Però cada vegada que repetia la pregunta em repetien la resposta: encara no podem, la llei no ens deixa encara. O sigui que després d’haver-lo esquivat tota la vida, al final de la vida topava amb el codi penal. Què trist, que la llei et faci això”. Encara no existia la llei d’eutanàsia. Amb tot semblen que l’adormen per tal que tingui una mort plàcida. Així va ser tant en el cas del pare com de la mare. És d’agrair que les persones que estimes no pateixin en les seves darreres hores.  “Tampoc sabien quant de temps dormiria. Podien ser dos dies o en podrien ser tres. Però em van dir que em semblaria un somni, l’últim somni de la meva vida

Em va semblar bonic, morir somiant

“... intueixo que el viatge s’acaba

Sé que al món ja no és meu encara hi viuen els fills que ara abandono i els fills que els fills també hauran d’abandonar

Perquè ja sé que tothom fa el seu camí i també sé que el meu s’acaba aquí....

Sé que no he viscut sol perquè vivien en els altres encara que no ho sabés.

Sé per fi que vosaltres sou tot el que queda de mi.

Perquè ara ja sé que només soc la memòria que deixo i per això espero deixar-vos només els bons records, que els altres me’ls emporto jo...”

 

 

JOAN CARRERAS

Torno a casa

                                                                                                                 Proa; 2021; 119 pàgines


 

dimecres, 24 d’agost del 2022

Hivern

 

Hivern”, segon llibre de la quadrílogia d’Ali Smith que va iniciar amb “Tardor”. No son llibres de fàcil lectura, i malgrat que no m’acaben d’agradar del tot perquè a vegades son difícils de seguir, tampoc em desagraden del tot.

El llibre per moments és un recull de fragments de vida. En part la vida també és així de fragmentària. Ens porta d’una cosa a l’altra sense massa sentit. De ben segur el món sempre ha estat així.

Era el matí de la vigília de Nadal. Seria un dia atrafegat. Venia gent a casa per Nadal

Madrid, Nadal 2009


L’hivern: un exercici per recordar com endurir-te i després com tornar flexiblement a la vida.”

La Sophia ja és una dona gran i es troba amb els problemes que avui cada dia tenen les persones grans amb els bancs, els horaris, interaccionar amb les màquines.... Espera al seu fill Arthur (Art) i a la seva parella, Charlotte, pel dinar de Nadal.

Art i Charlotte són parella, una parella que no funciona massa bé i ho deixen estar pocs dies abans de Nadal. A Art l’espera la seva mare Sophia per Nadal i no hi vol anar sense parella. La mare no coneix a la Charlotte. Aleshores Art busca una noia per que faci de Charlotte, algú que no coneix de res. La dona substituta és la Lux: “Ja no hem acordat. Tres dies sencers, 1000 lliures

Quan l’Art i la Lux arriben a casa de la Sophia veuen que aquesta no està bé. Té la nevera buida i alguna cosa li passa. Es posen en contacte amb la germana de la Sophia, que ve immediatament, malgrat que fa anys que no es poden veure: “L’Iris: una càrrega insuportable. Díscola. Malbaratant la vida. Advertida una vegada i una altra... Coneguda per les forces de l’ordre. Té antecedents policials”. Manifestant ecologista, hippies, ocupa, deixa la seva família i marxa. Fa anys que no es veuen amb Sophia.

Tots els presents, sobretot Sophia i el seu fill Arthur recorden moments del seu passat. El Nadal és un dia propici a rememorar altres temps i altres persones. És el que passa en aquest llibre. És una família ben estranya. No sé pas qui és més estrany dels tres.

És com si els personatges de l’obra visquessin al mateix món però separats l’un de l’altre, com si els seus mons d’alguna manera s’haguessin desencaixat...

Qui soc jo per saber res del meu fill. Només soc la seva mare. Qui soc jo per saber res de la seva vida. Qui soc jo per pensar que sé la veritat” Bones preguntes.

Per que no treballar sempre per la pau a la terra i la bona voluntat? Quin sentit té el Nadal, si no? Les setmanes de compres que comencen al juliol, aquest és el sentit?”. Els sense sentit de les festes de Nadal.

Què farà el món si no podem resoldre el problema dels milions i milions de persones que no tenen cap casa on anar o que tenen cases que no són prou bones, de cap altra manera que dient-los que se’n vagin i construint tanques i murs? Que un grup de persones pugui ser responsable del destí d’un altre grup de persones i triar si se’ls exclou o se’ls inclou no és una resposta prou bona... Hem de trobar una resposta millor”. Però no sembla que la humanitat i les diferents societats estiguin disposat a trobar aquesta resposta millor.

Arriba un moment en que “l’Art ja en té prou, de Nadal. Ara sap que no vol tornar a viure més un dia de Nadal”....“Ha estat Nadal tot el dia i necessita un descans del que educadament qualifiquem de rica tradició de Nadal.”

Records i històries de Nadals del passat, i no només del Nadal, també d’altres fets del passat de la família, sobretot de la Sophia i l’Arthur. Al llarg de la nostra vida hi ha molts moments en que l’únic que fem és rememorar el nostre passat i els nostres records.

Un petit nucli familiar (Sophia, Iris i Art) i un testimoni neutral (Lux) amb un passat ple d’enrenous i amb versions ben diferents del mateix segons qui sigui el narrador. Potser mai acabem de saber del cert com va ser el nostre passat. No deixa de ser una història absurda en una societat absurda ple de festes i tradicions absurdes.

No posseïm coses. Mira com ens tornen la mirada. Ens pensem que són nostres, que les podem comprar, tenir-les, llançar-les quan ja no ens serveixen. Saben sense que els calgui saber res que els rebutjables som nosaltres

 

 ALI SMITH

Hivern

Raig Verd 2020; 275 pàgines

Traducció de Dolors Udina

Pròleg de Marina Espasa



dijous, 18 d’agost del 2022

No diguis res

El conflicte d’Irlanda del Nord es va perllongar al llarg de molts anys. Ja omplia les notícies dels televisors en blanc i negre. Aquest llibre és una investigació periodística sobre el desenvolupament d’aquest conflicte des de finals dels anys 60, fins pràcticament l’actualitat.

Comença amb el segrest de Jean McConville, mare de 10 fills i amb una marxa pacífica d’estudiants catòlics aturada per l’agressió violenta d’un grup de protestants.

Els protestants que constituïen la majoria de la població d’Irlanda del Nord però que eren minoria en el conjunt de la illa, temien ser sotmesos per la Irlanda catòlica; els catòlics, majoria a l’illa, però minoria a Irlanda del Nord, se sentien discriminats als sis comtats.

A Irlanda del Nord, hi vivien un milió de protestants i mig milió de catòlics, i era cert que els catòlics s’enfrontaven a una discriminació flagrant, sovint eren exclosos de les feines i els habitatges més bons, i també se’ls negava el poder polític ... Durant mig segle, cap catòlic hi havia ocupat mai un càrrec executiu.”

L’odi i el recel entre les dues comunitats no parava de créixer atiada per diferents personatges. Jean McConville és una protestant casada amb Arthur, cristià, enmig de les turbulentes i violentes relacions entre les dues comunitats. “Una societat tradicionalment antiquada i reprimida s’estava partint de cop i volta de la manera més catastròfica possible”. I en ple segle XX i a Europa la religió és de nou un element fonamental en el conflicte.

Una gran part del llibre ens descriu els temps més violents des de mitjans i finals dels anys 60 i primera meitat dels anys 70. Malgrat no ser una novel·la, l’acció és tan trepidant que costa de deixar de llegir.

En aquells anys “a Belfast s’hi respirava la desagradable sensació que no hi havia cap indret on estiguessis del tot segur” Realment es pot viure així? En un viatge amb Inter-Rail a l’estiu del 1977 per les illes britàniques vaig visitar Belfast. Teníem curiositat per conèixer el que veiem de manera continuada a les notícies. Un cop allà ens sentíem observats. Hi havia barricades als carrers. Ens van regirar les motxilles diverses vegades. Finalment només hi vam estar unes hores. La decisió va ser fàcil: fotem el camp d’aquí. Ens vam dirigir a Dublín i vam continuar el nostre periple.


Belfast 1977


Una de les conseqüències dels Troubles va ser la instauració del silenci. Amb tantes faccions armades lliurant una guerra als carrers, un acte tan innocent com fer preguntes sobre un ésser estimat desaparegut podia ser perillós”. De ben segur, aquesta és la explicació d’un títol ben eloqüent: NO DIGUIS RES

Les execucions eren habituals: una mena de ritual macabre que s’utilitzava sovint contra qui era acusat de traïdor, i sobretot, als que s’anaven de la llengua: “L’acte de matar, en si mateix, tenia un caràcter ritual, una coreografia assajada... Et posen una bossa al cap. Et lliguen les mans a l’esquena. T’agenolles sobre l’herba suau. I caus cap endavant quan la bala penetra al cervell

Gerry Adams passa un llarg període a la presó. És allà on madura una nova estratègia ja que era conscient que la guerra seria llarga i que la possible victòria no estava a prop, ni seria fàcil. “El final del conflicte no seria el resultat d’un simple triomf militar, sinó d’una sèrie d’acords polítics” Com així seria finalment, molts anys després.

A part de Gerry Adams el llibre segueix la vida d’altres dirigents de l’IRA com  Brendan Hughes, i les germanes Pride.

Havien passat dues dècades des de l’inici de la violència, a finals dels anys seixanta, i a Alec Reid li costava seguir carregant el pes de tot aquell vessament de sang. “La gent ja n’ha tingut prou” va declarar en una entrevista, hores després dels trets. “El que ha de fer la gent és escoltar-se els uns als altres. Fins ara, la gent no ho ha fet això” I afegia: L’ús de la força és un senyal de desesperació de la gent pobra”. Però mentre passava això, a la vegada que desafiava la turba i assistia als soldats assassinats, Reid estava tramant alguna cosa entre bastidors. Estava donant forma a un pla: un pla clandestí i agosarat per posar fi al conflicte”. Juntament amb Gerry Adams, Alec Reid serà un altre dels que ajudarà arribar a de l’acord de pau de Divendres Sant.

Gerry Adams, avui un polític respectat que viu bé, és qüestionat per ex-companys seus que no entenen les seves decisions. Aquests pensen si han valgut la pena tants sacrificis personals i tantes morts per arribar a on han arribat: seguir formant part de la Gran Bretanya. Amb el procés de pau del Divendres Sant (1998) s’acaba la violència, però Irlanda del Nord segueix formant part de la Gran Bretanya. L’objectiu de l’IRA no s’ha assolit.

Tant Price com Hughes “estaven indignats perquè Adams els havia ordenat cometre actes brutals i després havia renegat d’ells, afirmat que només ells en tenien la responsabilitat moral, perquè ell no havia pertangut mai a l’IRA. Quan finalment tots dos van donar la seva versió, Adams va sostenir que estaven mentint i, per tal de desacreditar-los, va assenyalar el trauma genuí que estaven experimentant. Adams, en canvi, semblava totalment impàvid en relació amb el passat. Mentre els altres vivien torturats pel que havien experimentat durant els Troubles, ell no semblava que hagués perdut ni una nit de son

Ara bé, el conflicte està realment resolt? Han passat els anys, però segons afirma l’autor al 2015, “la realitat era que la majoria de residents encara vivien en barris segregats per la religió i més del noranta per cent dels infants d’Irlanda del Nord continuava anant a escoles segregades. En algunes zones de Belfast, les parades d’autobús es designaven informalment com a catòliques o protestants, i la gent caminava una o dues files de cases per evitar possibles agressions

Com en gairebé tot quan Pattrick Radden Keefe estava acabant el llibre “havia acceptat que probablement no s’arribaria a saber mai tota la veritat sobre aquesta història fosca, perquè el grapat d’individus que coneixien la veritat se l’endurien amb ells a la tomba”. En realitat, els conflictes humans que engendren violència i morts són molt difícils de tancar del tot, i les seqüeles s’allarguen en el temps, i ningú pot assegurar que no tornin a sortir a la superfície un cop passats els anys. La història de la humanitat n’està ple d’exemples.

PATRICK RADDEN KEEFE

No diguis res

Ed. Periscopi, 2020, 574 pàgines

Traducció de Ricard Gil



dimecres, 17 d’agost del 2022

On tot comença

 

En arribar a la maduresa,

cada record té dolçor de tristesa.

Cada record té una història llarga.

Guerau de Liost

 

Vaig néixer el 3 de maig de 1957 a la Mutua dels Amos del carrer de la Creueta com la majoria de sabadellencs d’aquells anys.

Però d’alguna manera tot va començar molt abans. Els meus pares s’havien casat el 6 de marc de 1950. Van tenir una filla que va néixer morta. En el part va perillar la vida de la meva mare. Van decidir no tenir pressa per anar a buscar descendència, i van estar de sort perquè el seu mètode anticonceptiu no era gens de fiar: el popularment conegut com a “marxa enrere”.

Es van comprar una moto i amb una colla d’amics acostumaven a viatjar per Catalunya, però també per la resta d’Espanya. I segons havia escoltat explicar més d’una vegada als meus pares jo vaig ser concebut al Monestir de Sant Joan de la Peña. Aquell dia els va costar trobar allotjament i finalment deien que aquella nit van dormir a sobre d’una taula.

No fa massa he trobat fotos d’aquella jornada i també una petita llibreta on anotaven l’etapa de cada dia de vacances, amb el lloc de sortida, i d’arribada els quilòmetres recorreguts i les despeses. Va ser el 24 de juliol de 1956.

Sant Joan de la Peña, 24 de juliol de 1956


Tal com sempre ha explicat la mare vaig venir amb retard. Segons ella devia estar bé allà dins i no tenia pressa per a sortir. Aquesta és una característica del meu caràcter. No acostumo a tenir pressa. A més a més un cop es va posar de part, aquest també va ser lent. No acabava de sortir. Sembla que vaig donar força feina.

La Mutua dels Amos, 1932, foto de F. Casañas extreta del grup de Facebook Patrimoni Sabadell


 

dimarts, 9 d’agost del 2022

Enigma sense resoldre

 El anciano está sentado al borde de la estrecha cama, las manos apoyadas en las rodillas, la cabeza gacha, mirando al suelo. No sabe que hay una cámara instalada en el techo, justo encima de él… Aunque supiera que lo están vigilando, le daría lo mismo. Está como ausente, perdido entre los fantasmas que pueblan su imaginación mientras busca una respuesta a la pregunta que lo atormenta. ¿Quién es? ¿Qué está haciendo ahí? ... ”

No tiene claro dónde se encuentra exactamente. En la habitación, sí, pero ¿en qué edificio está? ¿Es una casa? ¿El hospital? ¿La cárcel?”

Sitges, març 2019
Un inici de llibre que promet molt. L’enigma està servit. Està en tractament? Està malalt? Això és el que sembla, però Míster Blank no ho sap. Es fa moltes preguntes. Els lectors també ens les fem. Me parece que no estoy enfermo. Un poco cansado y aturdido, quizás, pero aparte de eso no me siento mal. Teniendo en cuenta mi edad, me encuentro bastante bien

Míster Blank se pasa la mayor parte del tiempo con la cabeza en otra parte, perdido en un nebuloso territorio de seres fantasmales y recuerdos fragmentarios mientras busca una respuesta a la pregunta que lo atormenta

A sobre la taula hi ha uns documents i unes fotografies sin duda contienen la respuesta a la pregunta que lo atormenta. Porque de ellos emana su angustia, y aun cuando sería sencillo volver a la cama y olvidarlos, se siente obligado a proseguir sus indagaciones, por tortuosas y desagradables que puedan resultar

Ha de haber alguna razón, … que explique lo que le está sucediendo, que justifique el hecho de encontrarse en esta habitación con las fotografías y los cuatro montones de documentos

Tot molt misteriós. Sembla que Míster Blank en un altre temps era algú poderós que ha viatjat molt, però no sabem ben bé que va fer ni que fa aquí tancat.

Però el llibre s’acaba i no dona cap resposta a les moltes preguntes que planteja. Realment m’ha decebut.

De tots els llibres de Paul Auster que he llegit fins ara, aquest és el menys interessant sense cap mena de dubte.

Una curiositat que em va fer pensar que igual era la clau que podia desvetllar algun dels enigmes. El llibre està dedicat al seu sogre: “Para Lloyd Hustvedt (in memoriam)”. A la seva biografia no he trobat res que resulti significatiu.

 

PAUL AUSTER

Viajes por el Scriptorium

Círculo de Lectores; 2007; 172 pàgines

Traducción de Benito Gómez Ibánez



dilluns, 1 d’agost del 2022

El silenci dels arbres

Tot i que el vaig llegir ja fa 10 anys, al tenir-lo de nou a les mans no m’he pogut resistir a rellegir-lo. No recordava de què anava, però a mesura que llegia em retornava a la memòria. No m’ha decebut gens la seva lectura. Eduard Màrquez és un autor del tot recomanable. Podeu llegir una interessant entrevista de fa una anys que us ajudarà a conèixer-lo una mica millor.

Per primer cop en molt de temps, l’Andreas Hymer plora. L’avió s’enlaira entre turons recremats. Els arbres, com estaques ennegrides, gairebé sense branques, aguanten un tendal de boira que amaga la ciutat assetjada

Recorda els dies passats a la ciutat assetjada i les sensacions que li ha produït el retorn a la ciutat on va néixer i on va viure força anys. Ha tornat per fer un concert, però no s’ha estat de visitar els llocs i les persones conegudes en altres temps

Les hores de solitud furguen en els replecs de les emocions i les transformen en un vespre imprevisible, difícil de controlar. Un tel massa fràgil separa la pena del tedi, la por de la ràbia, el sofriment de la calma. De tant en tant les detonacions i les sirenes sacsegen la superfície pestilent del silenci

Fa temps que va fugir de la ciutat, quan era una ciutat normal, sense guerra, però “sempre s’acaba tornant al lloc d’on es fuig. Mira tu. Què hi fas aquí?... Es comença a parlar de guerra. Rumors... Però no t’ho vols creure. No aquí. Aquí no pot ser. Les guerres sempre són en una altra banda. Lluny” La guerra dels Balcans la vam veure a prop, i ara ens passa el mateix amb la guerra a Ucraïna. Comencen de sobte i ens sorprenen. Les seguim a través de les notícies, però ens hi acabem acostumant i ja no els hi fem massa cas. No és el nostre problema.

Va arribar un moment que tocar ja no tenia cap sentit. Tot era sempre el mateix. Massa previsible. Fins que la monotonia dels assajos i dels concerts se’m va fer insuportable” La vida a vegades és monòtona i rutinària, i aquesta monotonia es pot convertir en insuportable.

És un relat dramàtic com tota situació de guerra: vides creuades, vides desgraciades per la guerra, i pel mig l’amor i la música. El relat va endavant i enrere en el temps. Andreas Hymer torna a una ciutat assetjada. on tot és destrucció, i por als atacs amb foc de morter i també als franctiradors. Els records, les vivències del passat i antigues coneixences i amors es barregen en el relat.

Cada cop em queden menys records. Moren, i, durant un temps els trobes a faltar i hi penses moltes vegades al llarg del dia. Després, però, de mica en mica, deixes de fer-ho. Al començament et sents culpable, però els anys ho esborren tot i t’abandones amb quatre fils inconnexos que no duen enlloc”... “Les paraules, els esguards, les emocions dels últims dies s’imposen amb la fermesa del foc. Es barregen amb els records confinats al fons de la memòria per protegir-se’n

Andreas Hymer està centrat gairebé en exclusiva en la música. “No vaig adonar-me de res. Com de costum, estava penjat de la música, abstret dins la closca per protegir-me, per defugir el risc de trobar algú capaç de capgirar-me la vida” Som molts els que vivim dins de la nostra pròpia closca amb les nostres dèries i poca cosa més ...

Sempre he cregut que els pares són un misteri. Vius amb ells un munt d’anys i amb prou feines n’arribes a conèixer la superfície i poc més. Molt sovint penso que si ara hi fossin, els preguntaria allò o allò altre. Però és massa tard. Em passa sobretot quan miro les seves coses. Els àlbums de fotografies, les cartes... Però t’acostumes a viure sense respostes”. Quanta raó té! Quan els pares moren és quan ets conscient el poc que els has arribat a conèixer.

Amb quina facilitat aprenem a perdre. Llocs, noms, gent, objectes... I seguin com si res. Només una mica més sols” Les pèrdues, els records, els objectes, els llocs, formen part de les nostres vides tant si volem com si no. Allà els tenim. A vegades emergeixen de sobte.

No amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres. Avui més que mai



EDUARD MÁRQUEZ

El silenci dels arbres

Ed. Empúries; 2008; 141 pàgines