dilluns, 25 de juliol del 2022

Els enigmes de Can Sol

El llibre comença amb la mort d’en Jordi de Can Sol, el 8 de març de 2014

Els morts són com els records, no són enlloc, però tothom els necessita per viure

A la vall del Ser queda tan poca gent que quan algú es mor, tothom sent que mor una mica

En Jordi s’havia mort i això ho canviava tot, ens canviava el món

Les històries que recordem són forats de cuc que comuniquen universos autònoms, que ens desplacen a llocs i temps diferents. És per això que he començat pel final, perquè només ho sé explicar d’aquesta manera

Han passat quatre anys d’ençà que vam enterrar en Jordi, en fa onze que vaig arribar al Sallent, i cinc que me’n vaig anar

Em separava, havia passat una mala temporada i anava molt just. Uns coneguts, la Consol i en Josep, m’havien parlat sovint de Can Mau” I allà va a viure no sense reticències. Estava al Sallent. Era el mes de desembre de 2007.

Can Mau, febrer de 2022

Tots estàvem perduts enmig d’un mar de muntanyes i turons que es desplegaven com si fossin onades entre buits i espadats. El Sallent, per a mi, en aquell moment, era una illa en el Pacífic... Jo tenia alguna cosa de nàufrag... Res d’exotisme, era un naufragi contemporani, sense innocència ni romanticisme. D’alguna manera, al meu voltant, tots n’érem una mica, de nàufrags

Els que arriben a la vall del Ser, intenten deixar enrere altres parts del món i de la vida... O hi havies nascut, o t’hi portava un divorci, una mala temporada a la feina, un disgust o qualsevol cosa que volguessis perdre als revolts de la carretera.”

El Jordi de Can Sol demana al nostre narrador que faci conferències (classes particulars) a la seva neta Mar. No està massa decidit a fer-ho i al·lega que té molta feina però finalment accepta.

A poc a poc es va endinsant en aquella micro-societat, en pren coneixement i va sabent el que hi passa. Evidentment no tot són flors i violes en el món rural. Hi ha moltes coses amagades pel que hi arriba per primer cop. 

Sense la història que recorden tots plegats, aquí no són res, sense aquesta barreja de records individuals i compartits, tota aquesta gent es desfaria com si fossin de cendra, una bufada de vent com la que va tòrcer l’estructura de l’envelat, i desapareixerien tots.

Jordi de Can Sol, la seva filla Carmina i la seva neta Mar, són l’eix de la història, juntament amb el narrador. Són una família ben particular. Jordi pensa que tot ho pot aconseguir amb diners. Sembla que en té molts. Hi ha moltes coses amagades que no es diuen, i que s’oculten en aquesta família i en tot el microcosmos de El Sallent.

Salt de Can Batlle a la riera de Sant Martí abans d'abocar les aigües al riu Ser, febrer de 2022

“Tots arrosseguem un univers propi, taques a la pell, por dels altres animals, records de diluvis i desastres personals i col·lectius i què sé jo quantes coses més.

Mentre ho escric m’adono de fins a quin punt havíem teixit una teranyina de prejudicis i justificacions que ens lligaven a tots molt més que no ens imaginàvem, un neguit que ens estrenyia i que ens feia moure mentre entre nosaltres s’anaven creant tot d’espais estrets, pantanosos i boirosos

Els altres construeixen mons per on circulen altres tus, altres formes de tu mateix que són paral·leles al que penses que ets.”

D’entrada és un llibre dels gruixuts, no dels més gruixuts, però déu n’hi do. Però la seva lectura resulta fàcil, senzilla i agradable. Entren ganes de continuar i no deixar-ho. L’arribada d’un estrany al lloc que actua com a narrador no és nou en literatura, el que fa interessant el llibre són els misteris que rodegen el Sallent i sobretot, les persones que viuen a Can Sol.

I com afirma aquest narrador-foraster, “vaig veient, vaig entenent i vaig avançant”, nosaltres també anem veient, anem entenent i anem avançant en la comprensió del que passa en aquest microcosmos que formen en Jordi, la Carmina i la Mar: una història molt complexa de relacions en tota la vall que ells mateixos ens aniran descobrint en llargues converses amb el narrador.

La conversa infinita, una conversa inacabable que comença amb el Jordi, continua amb la Carmina i després amb la Mar posa sobre la taula els secrets de Can Sol, però sense desvetllar-los ni resoldre’ls. De tots els enigmes ocults i totes les tafaneries que corren per la vall, l’únic que en sap la veritat és el Jordi, però tampoc l’acaba de dir del tot. Cadascú a la vall diu i pensa el que li sembla dels de Can Sol, però ningú tret d’en Jordi sap la veritat del que realment va passar.

El narrador és un acompanyant dels de Can Sol que ens explica el que va esbrinant i ens situa a nosaltres com espectadors de tots els embolics. Entren ganes de seguir llegint sense interrupcions per saber-ho tot.

Ho hem explicat tot tant que ens sabem els camins i les cruïlles, els enforcalls i, sobretot, els carrers sense sortida. Hem après a mirar-nos des de tots els punts de vista possibles, a mirar-nos per dins, a treure tota la merda que portem, a recordar coses que voldries haver oblidat

“... aquest és un lloc tancat, un petit microcosmos on passa de tot...”. D’alguna manera tots els llocs son un microcosmos especial on passa de tot. “...I al final no sabem ben bé què va passar, ni sabem ben bé què som”. I com els de Can Sol i els habitants del Sallent i de la vall, ens costa de saber que ha passat i on som realment.

Et penses que ho tens tot controlat però és mentida perquè saps el que saps, i potser en saps molt, però quan has de prendre decisions, hi ha molta més foscor que llum. És pitjor, no saps ni si hi ha llum ni la quantitat de foscor que has de travessar a les palpentes

És que ens ho fem venir bé perquè la història tingui sentit i perquè els detalls encaixin. Si les coses apareixen sense explicació ni continuïtat, sense relació amb la resta de fets que les envolten, ens destaroten

El marc on passen les històries no és el món si no és un món petit que vol contenir els mons possibles”

He tingut pocs temps a la vida tan nítids, tan ben començats i acabats com els sis anys i mig que vaig viure a Sallent. Vaig arribar net, sense saber-ne gairebé res, i me’n vaig anar amb la sensació que en sabia prou i massa o, si més no, que no em feia falta voler-ne saber res més. Aquells sis anys i mig són una càpsula que s’aguanta en el temps, un contenidor tancat i ple.”

Potser era la vall, la que estava viatjant en el temps a través nostre, a través d’un nosaltres en el qual aquesta història és només una de moltes, una baula més de les històries que graten, buiden i excaven per trobar les restes d’altres històries més antigues.”

“De tot el que he explicat, ara que ja està escrit, el record ja no serà meu. És una confessió, l’única manera de perdonar-nos”

 

 

FRANCESC SERÉS

La casa de foc

Proa editors, 2020; 587 pàgines

Premi Proa de novel·la 2020



diumenge, 17 de juliol del 2022

Què mou el món?

Després del bombardeig de Gernika, el lehendakari José Antonio Aguirre va prendre la decisió de mirar de garantir la seguretat dels infants. Entre el maig i el juny de l’any 1937, 19000 nens van sortir del port de Bilbao per anar a diversos països europeus

En un d’aquests vaixells, “L’Habana”,  Karmentxu Cundin Gil, “una nena de vuit anys... i el seu germà Ramon, dos anys més gran, anaven cap a Gant”. Allà Karmentxu va viure a casa de Robert Mussche.

Robert i Herman eren amics des de petits, possiblement s’estimaven. “L’amor entre les persones en realitat no és mai simètric, ni entre els amics ni entre els amants. No hi ha cap amor que sigui totalment just

Aquest inici del llibre ens situa en l’exili forçat dels infants bascos per mirar de protegir-los de la guerra civil. En el moment actual, la història es repeteix, ara amb els infants d’Ucraïna. “Els bombardejos omplien de terror els bilbaïns. I també de ràbia”. La història de les guerres i de persones de tots colors, races i ideologies marxant del seu país a la cerca d’un lloc segur on viure ha estat permanent al llarg dels segles.

Pais basc 18 de juliol 2013, monument als 2000 presoners antifeixistes que van obrir la carretera.

Però el llibre també reflexiona sobre com són les relacions humanes. Com coneixem als altres i com es produeixen els trencaments en les relacions.

Els trencaments no es produeixen de cop i volta; la majoria de les vegades són el resultat d’una ferida que ha anat creixent a poc a poc. Com en un terratrèmol, quan forces ocultes van actuant silenciosament sobre les capes internes de la terra, empenyent-les les unes contra les altres, fins que, en un instant, la superfície s’esquinça. De la mateixa manera, la raó íntima d’un trencament no sol ser neta, té arrels profundes en el temps i poques vegades es deu a una sola cosa, poques vegades hi ha una discussió, una sola desavinença que desencadeni el terratrèmol.”

Quantes oportunitats ens dona la vida per tenir amics? Quantes amistats de debò arribem a sentir com a tals?” Bones preguntes, d’aquelles que fan pensar. “Quantes amistats  de debò arribem a tenir?” Coneguts en tenim molts, però amistats, el que podem dir amistats, ben poques.

La guerra no és la protagonista principal de la narració, però si que és el testimoni mut que canvia del tot la vida dels diferents personatges que desfilen al llarg de les seves pàgines. La Guerra Civil i la Segona Guerra mundial trastoca i transforma les seves vides.

Una guerra suposa molts morts, molts desapareguts, i molts desplaçats, i molta gent que lamenta les morts de les persones estimades. Molts que no paguen els seus crims. I la vida continua, i la guerra al final no ha servit de res. Però les guerres, malgrat la seva inutilitat evident, són una constant en la història de la humanitat.

La guerra no és una situació corrent, en què pràcticament tot es manté estable. En una guerra, tot allò que consideràvem inamovible, la cara, la família, la feina, tot es trasbalsa. No hi ha res que sigui fix, i això porta les persones a comportar-se d’una altra manera... En temps de guerra, les relacions són molt més vives. Ningú pot saber si no serà mort l’endemà

El que mou el món” és un títol suggerent que res té a veure amb el títol original de la novel·la, “Musshe”, el cognom del veritable protagonista a qui resseguim al llarg de la seva existència. No he trobat resposta al que el títol en català posa en qüestió: potser l’afany de supervivència, de resistir, d’ajudar-se uns als altres malgrat les desgràcies que ens puguin envoltar.

El món no va tan bé com pensaven. De fet, que se n’ha fet, d’aquell món meravellós que havien somniat plegats... El món no pensa en la solidaritat, sinó que creu que cadascú és responsable de la seva pròpia vida i que ha d’enriquir-se només per obtenir una millor posició

Acaba els agraïments amb aquesta nota: “A Karmentxu Cundin i a tots els nens de la guerra, d’ahir i d’avui , perquè coses com aquestes no tornin a succeir”, però malauradament seguien succeint i seguiran en quelcom que sembla no tenir fi.

KIRMEN URIBE

El que mou el món

Edicions 62; 2013; 176 pàgines

Traducció de Pau Joan Hernández

Títol original: Mussche

  


dimarts, 12 de juliol del 2022

Tot és estrany

Vaig llegir “L’etranger” a COU dins l’assignatura de francès com a lectura obligatòria que comentàvem a classe, però no en recordo res. Puc dir que gairebé ha resultat una lectura inèdita.

Comença amb la mort de la mare del narrador en una residència i el seu posterior enterrament.

Explica en detall tot el que veu, fa i li passa.... “He pensat, al capdavall, havia passat un altre diumenge, ... que demà reprendria el meu treball i que, en definitiva, res no havia canviat”. El temps passa, moltes vegades de forma molt rutinària. La vida va passant per davant d’aquest estrany com si estès davant d’una pel·lícula en pantalla gran i en tecnicolor. Es deixa portar pels esdeveniments sense saber gairebé perquè fa una cosa o una altra. Potser és així la vida de tots, i anem passant dia rere dia sense més. Ens fem il·lusions, pensem en projectes i plans que no sempre portarem a terme. Realment sabem què és la vida?

Bristol, agost 2008


Condemnat a mort, espera l’execució. Rep les visites insistents d’un capellà. Ell que no creu en Déu ja n’està una mica fart de les seves prèdiques. “... jo estava segur de mi, segur de tot, més segur que no pas ell, segur de la meva vida. I d’aquesta mort que venia”. Tots estem condemnats a mort des del moment del nostre naixement. Simplement no sabem la data de la nostra execució, però sabem que un dia arribarà sense que ho puguem evitar.

Havia viscut d’aquesta manera i hauria pogut viure de tal altra. Havia fet això i no havia fet allò altre. I què?” Al llarg de la vida podem escollir camins diferents, però és realment important l’elecció què fem?  

Era com si hagués estat esperant des de sempre aquell minut i aquella matinada en què em trobaria justificat. Res, res no tenia importància” Són aquells moments lúcids que tenim poques vegades al llarg de la nostra vida, aquells moments en que tenim la impressió que ho comprenem tot.

Tothom era privilegiat. No hi havia sinó privilegiats. Els altres també serien condemnats algun dia. També a ell el condemnarien” És ben estrany aquest narrador, és ben estranya la seva conducta i els seus pensaments. Tots som ben estranys. En definitiva, la vida és ben estranya.

ALBERT CAMUS

L’estrany

Ed. La Butxaca, 2011 (ed. Original, 1942); 149 pàgines

Traducció Joan Fuster

 


dissabte, 9 de juliol del 2022

Cinc petites joies

Des que vaig llegir per primera vegada Stefan Zweig que em vaig quedar amb ganes de llegir més escrits d’ell. A la biblioteca tenen un bon assortiment de les seves obres i fa pocs dies vaig agafar tres petits volums.

La lectura de “Carta de una desconocida” em va deixar bocabadat, tant per la història que explicava, com per la manera de fer-ho. La vaig llegir en una tarda. Estava tan capbussat en la seva lectura que no vaig prendre cap nota.

En canvi, “El candelabro enterrado”, encara que està també molt ben escrita, no em va interessar gens.

Les quatre històries breus de la “Petita crònica” em van encantar de nou: “La col·lecció invisible”, “Un episodi del llac de Ginebra”, “Leporella” i “El llibreter Mendel”. Em van ocupar quatre tardes i les vaig paladejar lentament intentant copsar tots els matisos. Son una molt bona manera de passar una tarda. Si no les heu llegit, només puc que recomanar-les. Agafeu el llibre i deixeu-vos endur per la seva bellesa. Són literatura d’alta volada.

Sant Martí de Puigbó, juliol 2022


“... Si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres éssers humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’implacable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit