diumenge, 26 de setembre del 2021

On és el teu Walden?

Henry David Thoreau i el seu conegut Walden, llibre escrit a mitjans del segle XIX, ha esperat pacientment a ser llegit, molts i molts anys. Ja en l’època universitària es parlava d’aquest text i em temptava la seva lectura. Jordi Cuixart també l’ha esmentat sovint. Es prou conegut el que explica: Thoreau ens fa partícips de la seva experiència personal de viure dos anys en una cabana al mig del bosc de Walden.

El llibre en sí no m’ha agradat. Se m’ha fet pesat i feixuc. Explica el que crec que són detalls innecessaris i tampoc em resulta plaent la seva manera d’escriure, en canvi, comparteixo algunes de les seves reflexions. De fet, mentre llegia pensava que podria ser interessant provar l’experiència de viure un temps allunyat de tot i de tothom al mig de la natura. No és la primera vegada que em passa pel cap, però en realitat mai he posat fil a l’agulla. Massa “comodón” segurament. 

Andorra, agost 2014
 

Passa revista del que considera imprescindible per viure: casa, aliment i vestit. Però tot amb mesura. No cal massa. Adverteix que cal anar en compte sobre el nostre habitatge ja que “nuestras casas suelen ser tan complicadas que más que alojarnos parece que nos tienen presos

Proposa viure tan sols just amb el necessari i prescindir del que es superflu. Si ho mirem bé hi ha moltes coses supèrflues de les que podem prescindir. Podem viure molt millor sense acumular andròmines que no tenen utilitat i que tan sols acumulen pols en algun racó del nostre traster. Nuestra vida se desperdicia en detalles” Està farcida de coses supèrflues i prescindibles... “Se vive demasiado deprisa

Explica que per viure no cal treballar tantes hores, si reduïm les nostres necessitats vitals. Durante más de cinco años, me mantuve con sólo el trabajo de mis manos y descubrí que podía atender a todos los gastos de mi subsistencia trabajando unas seis semanas al año”. Em sembla una mica exagerat, però estic convençut que podríem viure, i viuríem millor, treballant molt menys.

Como había cosas que me gustaban más que otras, en especial mi libertad, y dado que era capaz de vivir ardua y frugalmente, aunque con desahogo, no quise malgastar mi tiempo…” en adquirir objectes luxosos i inútils. Ara bé, propugna que cadascú faci el que vulgui amb el seu temps i amb la seva vida.

Propugna també la vida solitària “el hombre que va solo puede emprender la marcha hoy; el que va con otro debe esperar a que su compañero esté listo, y puede transcurrir mucho tiempo antes de que partan

Todos los eventos memorables tienen lugar por la mañana, en una atmósfera matutina”. Hi estic d’acord, encara que amb això, hi ha gent molt diversa. Jo sempre he estat més de matí, però conec gent que és més creativa i es troba millor en una vida nocturna. Amb això, com gairebé amb tot, cada persona és un món.

Dona molta importància a la lectura i sobretot a la lectura dels clàssics … “para leer tenemos que estar en tensión y dedicar a ellos nuestra horas más despiertasperò no parla de qualsevol lectura, d’una lectura que només proporcioni entreteniment, sinó d’una lectura que alimenti la reflexió. Personalment la lectura em resulta imprescindible.

Me gusta conceder un amplio margen a mi vida”. Defensa passar-se hores sense fer res, deixant passar el temps i contemplant el que passa i sona al seu voltant. Encuentro saludable el estar solo la mayor parte del tiempo. La compañía, aun la mejor, cansa y relaja pronto. Me encanta estar solo. Jamás di con compañía más acompañadora que la soledad. Las más de las veces solemos estar más solos entre los hombres que cuando nos encerramos en nuestro cuarto… Por lo común la compañía es poca valiosa”. Totalment d’acord. Fa anys que defenso la solitud, estar hores i hores amb mi mateix, encara que no defujo la companyia de determinades persones.

La seva proposta de vida es resumeix en poques paraules: llibertat, solitud, lectura, no viure amb presses, poques necessitats. Però cadascú ha de cercar el seu Walden particular, el mode de vida que més li abelleixi i així poder viure el més feliç possible: quisiera que cada uno pusiera mucho cuidado en elegir y seguir su propio modo de vida

 

HENRY DAVID THOREAU

Walden o la vida en los bosques.

Del deber de la desobeciencia civil

Los libros de la Frontera, 2004 (ed. Original 1847); 332 pàgines


 

dijous, 9 de setembre del 2021

Consumimur igni

Segur que heu vist algun cop, de nit, com vola una falena, grossa o menuda, amb aquell estil irregular, atreta per la llum d’un fanal. A la pobra papallona nocturna li poden passar dues coses: o s’allunya perquè algun moviment la distreu i salva la vida o bé s’acosta al fanal i comença a fer voltes, posseïda pel frenesí, en una trajectòria helicoidal que s’accelera com més s’acosta a la bombeta o a la flama i quan la toca, queda rostida immediatament. Una mena d’autosacrifici al déu de la flama

Catllaràs, juny del 2013

 

Ismael és el protagonista ... “va néixer el dia més fred de l’any”. La seva mare va morir quan ell tenia 9 anys. El seu pare va embogir quan s’iniciava la seva adolescència i ell va entrar en un pis protegit.

Acaba de professor d’institut i donant classes de llengua. Viu sol. ... “I els anys s’escolaven sense fer soroll. I, més sol que la una, tornava a casa, llegia, mal dormia i veia com el temps s’escolava sense esforç i ell sense il·lusions. El país es transformava i la gent també; però ell continuava essent un llop solitari

Per casualitat es troba amb la Leo, una dependenta d’una merceria amb qui havia jugat de petit en el replà de l’escala i es comencen a veure.

Un dia que anava a comprar el pa, s’atura un cotxe conduït pel Tomeu, un ex-alumne que el convida a pujar... “I ell, imbècil del cul, va pujar al cotxe, sense pensar més en el pa. I aquí va començar tot

Es desperta al llit d’un hospital. Tot son preguntes que no sap respondre. No sap que ha passat, ni com hi ha arribat. “Estava molt atabalat. Molt. I desorientat. Com si caminés per la corda fluixa.”... “Tenia por perquè qui no té un relat coherent és sospitós. I allò que mig recordava no podia explicar-ho a ningú... Des que havia recuperat el coneixement a l’hospital tenia aquesta por de fer un pas en fals.”

Comença a sospitar. “El lloc on estava hospitalitzat no era cap hospital sinó una mena de magatzem”. I s’escapa, però li entren els dubtes. “Com és que han deixat que m’escapés de l’hospital?”

Intenta refer el que ha passat, fer memòria. “Va pensar en tot el que havia viscut aquells dies i feia esforços per no pensar què havia passat amb la senyora elegant, i el Tomeu fet una fúria i jo dient Tomeu que la mataràs i tot això de mal recordar”... i .... “jo només havia sortir a comprar el pa

Hi ha un personatge molt i molt especial, el godallet, una cria de senglar que veu tot el que passa al seu voltant amb uns ulls ben especials. Els seus pensaments són deliciosos. Com és natural, no entén res del món tan complicat que li ha tocat viure, a més a més,... “quan em poso a rumiar mentre camino pel bosc em passa que acabo descobrint paratges desconeguts i em falta Déu i ajuda per orientar-me

Ningú no el creuria. Un assassinat, un accident inexplicable, una desaparició durant dies...

Va baixar l’escala amb una sensació de poder començar un ordre impossible en la seva vida desordenada. Ja era fosc.”... “No es poder estar de dir a mitja veu in girum nocte et consumimur igni. Ho va recitar com si fos el prec d’un monjo. No podia saber que era el final de la història. I de la seva vida

No va poder evitar de fixar-se en les falenes que rondaven el fanal, assedegades de llum, capaces de deixar-se rostir per poder abraçar la llum, com aquells que abracen amors impossibles que fan mal i destrucció

Donem voltes a la nit i serem consumits pel foc. Encara que no ho volíem

El Jaume Cabré ens té acostumats a llibres gruixuts, en canvi, aquest volum té poques pàgines. De ben segur que no és de les seves millors obres, però no deixa de ser un llibre seu ple de girs i en el que poc a poc anem descobrint el que ha passat i com el protagonista principal fa com les falenes i s’acosta a la llum del fanal.

JAUME CABRÉ

Consumits pel foc

Ed. Proa, 2021; 183 pàgines


 

dimecres, 8 de setembre del 2021

Encerrados con un solo juguete

Juan Marsé és dels primers escriptors dels que vaig llegir l'obra complerta. Era a finals dels 70 o principis dels 80. Des d’aleshores vaig seguir llegint el que va anar publicant. No recordo quina va ser la meva primera lectura, però ben aviat vaig decidir començar per la seva obra prima i seguir l’ordre cronològic. Fa poc va caure a les meves mans la seva primera novel·la i m’ha vingut de gust tornar-la a llegir. En servava un bon record d’aquella lectura i haig de dir que m’ha agradat de nou.

Barcelona 1949

Su rostro, ladeado sobre la almohada, se volvió bruscamente hasta el techo. Los labios ya no estaban prietos y sin color como un momento antes, sujetos a la costumbre muscular de un largo mal sueño. Una mano rígida y semicerrada, como dispuesta a cazar una mosca, asomó entre las sábanas, cargada de sueño y de torpeza. Empezó a despertar

El que diu això és Andrés. Parla de Tina, la seva novia de 19 anys. Todo empezó aquel domingo por la mañana, el verano último… Sí, fue a partir de aquel domingo en la playa…” Abans de ser novia d’Andrés, ho va ser de Martín. La relació dels dos amb Martín és tèrbola. La mare també hi juga el seu paper. Tots volen i no volen o simplement no s’acaben d’atrevir, reprimeixen els seus desitjos. La relació que mantenen Tina i Andrés la podem qualificar si més no d’estranya.

Tina és una noia que viu amb la seva mare i dos germans en una petita torre amb jardí. El seu pare fa anys que va marxar a Brasil amb la promesa de que més tard es reunirien amb ell. Havia fugit primer a França. Els hi envia diners, però darrerament es retarda sovint. La mare està malalta.

Andrés, un noi que fa poc ha deixat de treballar en un taller de joiera. Viu amb la mare i una germana seva que està promesa. Al pare el van matar, només començar la guerra davant d’una església que no volia que cremessin.

Tina fa vida a la seva habitació, una habitació de dos llits on també dorm la mare, una habitació com la que surt a la foto de la portada. Es passa el dia escoltant música de la ràdio i llegint revistes. A part d’Andrés té altres pretendents.

Andrés no està pràcticament mai a casa seva. Vaga pels carrers i sobretot pels bars, i també passa moltes hores a la casa de Tina. Me gusta estar allí, mirar lo que hacen, espiarles, en casa de Tina siempre pasa algo. Hay como un peligro, ¿me entiendes? No sé, allí se vive…” Andrés se sent atret per Tina i tot el que passa en aquella casa, però té dubtes, molts dubtes.

Sobre Andrés diu: “Estaba todo el día como distraído, ausente, masticando una rabia y una impotencia

I la parella, Tina i Andrés, “por un instante tuvieron confusa conciencia de la ciudad que existía y vivía su vida independiente, al margen de ellos”. Les ciutats i els pobles sempre viuen la seva vida independent de nosaltres.

I seguint amb la parella “donde estaba realmente su impaciencia, era en sus cuerpos”… “Tina echó los brazos al cuello de Andrés, y de nuevo se sintió pequeña y frágil al notar las manos de él acariciando su espalda, de nuevo tuvo conciencia de un cierto desamparo cuya causa no habría sabido explicar

I els diumenges a la tarda... estuvimos así un rato… como si una certeza misteriosa y casual les mantuviera rígidos en medio de toda una ruina de incertidumbres y desengaños dominicales… nuevamente la ciudad era una chata pintura de fotógrafo ambulante, un decorado de charlatán. La tarde era densa, grávida y desapacible bajo una masa oscura de nubes… las calles estaban allí desiertas en esa hora de domingo…”

Tina vol marxar a Brasil a viure amb el seu pare i li explica a Andrés: “Te lo he contado todo porque quiero que tú también tengas confianza en un futuro mejor para mí, ¿entiendes? Necesito que tú también lo creas y lo desees”

“¡Y pensar que todo fue por culpa de papá y la asquerosa, la mil veces maldita guerra!” La guerra civil recent i sempre present encara que no se’n parli. La vida és sòrdida i gris.

En la habitación se había hecho un silencio cuadrado, sólido, como un bloque de hielo que la ocupara toda y les tuviera inmovilizados

Abrazados aún, volvieron los rostros al jardín, al frágil pavimento y a los tres escalones de ladrillo rojo quebrándose despectivamente junto con la barandilla y los tiestos abiertos en un costado, soltando tierra como de una herida. El aire se había detenido. De la luz, aquella luz de última hora de la tarde, cárdena, mustia de color como una rosa blanca aplastada ayer, ya no quedaba ahora más que su fino rastro replegándose en el pálido cielo”. És una generació sense futur, sense perspectives, segurament així era la vida d’aquella Barcelona de finals dels anys 40 que tan bé coneixia Marsé.

Qui és aquesta joguina? Sempre havia pensat que aquesta joguina era Tina, però també podria ser l’esperança de molta gent que vivia aquell temps i que pensava que la sortida de la vida estava fora i depenia d’un cop de sort de més enllà de l’oceà, però que gairebé mai va arribar. Una mica el famós mite “del tiet a Amèrica”

JUAN MARSÉ

Encerrados con un solo juguete

Seix Barral, 1978 (primera edición 1960) 261 pàgines.