dilluns, 29 de març del 2021

Plaer de viure

Després de deixar-me captivar per la senzillesa i alhora profunditat del seu darrer llibre Més enllà del parlar concís segueixo llegint Montserrat Abelló amb el seu “Memòria de tu i de mi” escrit poc després de la mort del seu company, com queda reflectit a la perfecció en el mateix títol.

 

M’ATURO A SOSPESAR

M’aturo a sospesar

el meu viure. I ja no sé

qui soc.

 

M’estavello

en les preguntes

m’esquinço

en les respostes

 

Camino a les palpentes.

 

He perdut l’ombra,

la veu.

Em fugen       les paraules

 

L’autora ja amb 88 anys a les espatlles i encara no sap qui és. No té respostes. Som molts els que malgrat anar sumant anys seguim vivint sense respostes a les preguntes claus de la vida. I aquestes preguntes encara van a més quan és mor algun ésser estimat proper a nosaltres.

 

I desconeixes qui ets

on vas i d’on vens

 

 

“... i la llum cerques,

 

que lluny et porti

vers ignorats paisatges

dins el més dens silenci.”

 

Insisteix a explicar-nos que no tan sols encara no sap on va, sinó que tampoc sap d’on ve, però segueix cercant. Quin remei, no?

 

QUIETUD D’AQUEST MOMENT

Quietud d’aquest moment

de trobar-te sola

davant de tu mateixa.

 

De voler arribar al límit

de captar l’indefinible

de fer teu el deliri, l’esperança.

 

I dur amb tu, sense fremir,

aquest llegat           que saps que és teu

pel sol fet de ser de          viure.”

El plaer d’estar sol amb un mateix, i de voler arribar al límit aprofitant tot el que la vida ens ha donat i ens dona.

 

AQUEST COS QUE ARA VEIEU

Aquest cos que ara veieu

vell i decrèpit té el valor

d’un vell pergamí.

 

Mireu les mans i els dits

que es mouen pel teclat

inquiets     buscant plasmar

amb lletra més clara

pensaments encara

fugissers.

 

I els ulls interrogants

i la boca que ha perdut

el seu esclat.     I tanmateix

no deixa       d’estimar.

 

Amb la pàtina sempre

present d’aquest desig intens

de voler ser     prop vostre.”

Ha passat el temps, el cos ja és vell, però manté les ganes de continuar pensant, desitjant i estimant, en definitiva, gaudir del simple plaer de viure.

 

PLAER DE VIURE

Plaer de viure, d’estar

asseguda i contemplar

com cau la tarda.

 

Tarda d’un gris lluminós

ara que el dia s’allarga

I ser feliç com Epicur

 

amb el poc que vull

al meu abast.

I, en no esperar

 

ja res d’un més enllà,

no tenir por de la vida

ni de la mort.”

Per gaudir del viure no cal massa. Tenim la capacitat de poder gaudir de la vida amb ben poc. Fa temps que m’agraden molt les tardes al costat de la finestra, llegint, pensant, mandrejant, prenent el te ... És això la felicitat?

 

Voldria tenir-te

prop meu.

Càlid

com un amant.

 

Sense cap lligam.

 

Sense paraules,

tan sols

amb la teva mirada

dins la meva

clavada.

Però també es queixa d’haver perdut la seva parella, de no poder tenir-la simplement al seu costat.

 

Ens neguem a acceptar

la veritat més clara.

i ens aferrem, obtusos,

a falsedats         gairebé

obscenes.”

I quan ens passa això ens neguem una i altra vegada a acceptar-ho.

 

DEIXA’M TORNAR-TE A DIR

Deixa’m tornar-te a dir

allò que abans et deia:

 

“Demà passat vindré

Pels corriols de la lluna.

 

Vindré a dir-te

que t’estimo.

 

Demà passat i l’altre també

I no sabràs què fer-ne

 

d’aquest amor tan

senzill i persistent.

 

I no sabràs què fer-ne

ni què dir-me’n

 

I te n’aniràs,

i seguiré estimant-te.

 

I tornaràs, i et miraré

amb els ulls plens de somriures.

 

I tampoc sabràs què

fer ni què dir-me.”

Què bonic, no?

 

MONTSERRAT ABELLÓ

Memòria de tu i de mi

Editorial Denes, 2006; 61 pàgines

 

Anella olímpica, juliol 2009

 

Dos anys més tard, ja amb 90 anys publicava un nou poemari: “El fred íntim del silenci

 

QUINA PREGUNTA

Quina pregunta

em faig, quan busco

aquella única paraula.

 

La que perdurarà per

sempre com un eco

en l’espai obert,

 

enllà de l’estratosfera;

en la immensitat sospesa,

navegat per milions

 

i milions d’anys llum.

Càlida i penetrant,

resum de tota una llarga

 

esperança humana,

engolida dins aquesta

eternitat nostra,

 

indefugible,

del tot

inconeguda.”

 

EL SILENCI

El silenci que

s’escampa dins la nit

és el preludi de pensaments

que es claven en les parets

nues, on els ulls

cerquen signes

inequívocs que els guiïn

enllà de tants dubtes.

 

I voldries posar-hi

paraules. Però és

mostren esquives,

ara ocultes al fons

d’aquest jo que,

de sobte, se’m fa estrany.”

La cerca de la paraula justa, aquella paraula que a vegades costa tant de trobar, però que sabem que en algun racó del nostre cervell està esperant amagada i que no sempre resulta fàcil de trobar. Què seria de nosaltres sense les paraules!

 

SE M’HAN EIXUGAT LES LLÀGRIMES

Se m’han eixugat les llàgrimes,

encara que volgués no puc plorar.

No som res més que l’absurd

contra la més flagrant evidència.

 

Així oblidem que tot moment

viscut ja mai no torna.

 

I mai no podrem fugir d’aquest

destí final que se’ns acosta.”

La vida és fugaç, passa més ràpid del que sembla, tot el que vivim ja no torna. El final s’apropa encara que moltes vegades no en vulguem ser conscients.

 

FUGEN ELS SOMNIS

Fugen els somnis,

fugen els desitjos,

 

queda la calma,

la placidesa.

 

Sempre ple d’interrogants

que et trasbalsen.

 

I et donen vida

 

Tot passa, i l’únic que resta és la calma que a vegades tan ens costa de gaudir.

 

 

QUÈ ÉS EL QUE PENSEM

Què és el que pensem

quan enfonsem la mà dins

les profundes esquerdes

de l’espai i el temps?

 

Potser hi trobem

silencis que prediuen

futures preguntes

que ens assetgen,

 

com quan dirimim

en quin racó del

pensament s’allotja

el llarg procés

 

amb què les

cèl·lules s’uniren

per esdevenir qui

i com som.

 

Ara que soc tan

a prop d’aquell altre

procés irreversible,

en què jo ja no seré.

Es pregunta què pensa ara que ja sap que el seu final s’acosta inexorablement.

 

 

 

 

 

“..., què és

la vida sinó cada

moment viscut que

se’ns escapa.

 

Com aquest mateix instant

en què sostinc la ploma

entre els dits per escriure

aquest poema.”

 

DE VEGADES DUBTES

De vegades dubtes

si no seria millor

cridar, cridar.

 

Cridar sense cap fre!

 

I no quedar-se

atrapada dins

un silenci culpable.”

 

MONTSERRAT ABELLÓ

El fred íntim del silenci

Editorial Denes, 2008; 50 pàgines

dimarts, 9 de març del 2021

Deixem de perdre el temps

Aquest segon llibre de Carles Puigdemont i Xevi Xirgo no resulta tan emocionant ni èpic com el primer quesegueix tot la legislatura que va acabar amb l’1 d’octubre, però resulta d’utilitat per reflexionar sobre tot el que ha passat d’ençà de les eleccions del 21 de desembre del 2017 fins ara. És un bon reflex dels moments durs que ha viscut a l’exili.

Comença amb la primera reunió amb dirigents d’ERC per definir l’estratègia a seguir després de les eleccions del 21-D i aquestes són les seves reflexions: “No es pot fer república sense confrontació. I ells no la volen, la confrontació. Potser no s’ho pensaven, que l’independentisme guanyaria: ni això ni que JxCat obtingués un resultat millor que ERC. No volen confrontació. I la confrontació és la única eina que tenim. La reunió no ha anat bé. En surt preocupat”. Està clar que molt del que encara està passant en les files de l’independentisme ja havia començat a les acaballes del 2017

S’apropa la data del ple d’investidura i “una cosa és saber que un cop investit hauré de prendre la decisió de dimitir, i l’altra és que els teus no et vulguin ni investir, que estiguin pactant a la teva esquena i, sobretot, que no plantin cara per defensar la república. Si a mi m’investeixen i després el Tribunal Constitucional em destitueix, a mi ja m’és igual. Internacionalment seré un president que després d’haver estat cessat pel 155 ha recuperat la dignitat i la presidència, i que, després, Espanya ha tornat a cessar.”

El 30 de gener del 2018, després de ni tan sols fer el ple de la que havia de significar la seva investidura com a President de la Generalitat restituït deia el següent: “Nosaltres no acceptem que es puguin dictar presidències des de Madrid. No ho podem acceptar, perquè fer-ho seria hipotecar d’ara endavant i per sempre els resultats electorals de Catalunya

15 dies després afegia: “Hi ha qui pensa que vull ser president sigui com sigui. Però no és això. Jo si soc aquí, si ho he sacrificat tot, i si hi vull continuar tenint un paper, és perquè la república continuï viva. I no s’hi val que els que m’han empès a proclamar-la ara s’arronsin.

Soc conscient que s’està instal·lant, perquè així ho volen tots els grups mediàtics, la sensació que hem de parar, que vam embogir proclamant la república, que ens vam passar i que ara hem de fer marxa enrere. Però tots aquests que compren aquest relat, el relat que ens hem de normalitzar, no s’adonen que si parem estem perduts

Pocs dies després de sortir de la presó de Neumünster constata quelcom que és una evidència: “La unitat territorial està per sobre de tot. Amb Rajoy, i fins i tot amb Sánchez, no pots ni tan sols arribar a parlar de la possible idea de la inexistència de la unitat de la pàtria. Per a ells és divina, sagrada

Al setembre del 2018 dona voltes a com és possible que malgrat la demanda constant d’unitat d’una part important de l’independentisme els partits no siguin capaços d’assolir-la: “A la gent li demanem una cosa i la fa. I a nosaltres ara ens demanen una cosa, que és unitat, i no la fem. Tenen dret a estar emprenyats amb nosaltres”. Passen els anys i seguim sense solucionar aquest problema. Realment hi ha actituds molt difícils d’entendre. Com per exemple aquesta pregunta que es formula el 14 novembre 2018: “¿Com pot ser que el president del Parlament no hagi trepitjat Waterloo?”.

Durant anys el moviment d’independència anava pel davant de l’Estat, planificava les accions i les executava i l’Estat reaccionava. Des de finals d’octubre del 17 i com a molt des del 30 de gener del 2018 és a l’inrevés, anem a remolc de l’Estat i de la seva repressió. Reaccionem a les diferents repressions. Aquest període coincideix en un període en que la unitat s’ha perdut, i ni està, ni se l’espera, i així no hi ha res a fer. I de moment seguim sense superar aquesta etapa de desconcert. El moviment independentista no troba la manera de revertir la situació i ja portem massa temps així. Estem esgotant els darrers cartutxos.

 

A part de les reflexions polítiques en el llibre també trobem reflexions més de caire personal “No m’hauria imaginat mai que viuria a Bèlgica, que acabaria a l’exili, amb unes circumstàncies personals tan complicades... Personalment, n’estic pagant un preu molt alt”... “Sé que la meva vida no tornarà a ser una vida normal mai més

He d’assumir que m’hi posi com m’hi posi, si soc traslladat a Espanya em cauran molts anys, molts. I que esperaran a que jo demani clemència, cosa que no faré, de cap manera”. Pateix, i molt, per la seva dona i les seves dues filles. Sap que cas d’anar a la presó ell s’hi acostumarà i allà també podrà fer el que li ve molt de gust fer ara: “llegir, escriure i pensar”. Però com ho viuran elles?

Sembla que -sense desitjar-la en cap moment- la hipòtesi de ser extradit li permet veure un final. Una extradició, un judici, una condemna... són certeses, hi ha dates al darrere. L’exili, no. Només té incerteses

L’angoixa de l’exili et corrou internament, et va burxant, et consumeix dia a dia. A la presó has aturat la teva activitat. A l’exili fent el que faig, sent actiu, no faig res més que anar acumulant proves perquè em condemni un tribunal polític

Potser serà impossible, i potser em serà impossible fer-ho tota la resta de la meva vida, però aquest és el meu màxim desig. Tornar a l’anonimat”. Tal com es desenvolupa tot, està clar que difícilment es complirà aquest desig.

I tornen les reflexions polítiques.

L’opció de la negociació per arribar a la independència ja no existeix. El conflicte no s’evitarà negociant. Amb Espanya sempre trobarem una paret. I és una paret molt dura

Necessitem tornar a posar en comú l’anàlisi d’on som, perquè ens queda molt camí per córrer

El rei és el vèrtex. És qui ha fet l’encàrrec a la justícia, als militars, als polítics i als empresaris d’anar contra els independentistes catalans. El rei fa política a Espanya

No hi ha cap alternativa. No hi ha cap via de negociació amb l’Estat que ens porti a cap referèndum d’autodeterminació... El que ens proposem és un camí extraordinàriament difícil, incert, i a voltes dolorós.”

La conseqüència és que probablement el camí cap a la independència és més llarg i complicat del que ens havíem imaginat tots plegats. És més complicat, sobretot, perquè hi ha unes dificultats interiors que ens les hauríem pogut estalviar. Sense elles, ves a saber on seríem, ara. El que sí que sabem és on ens porta la divisió: enlloc. I sabem on ens porta la unitat: a fer un 1-O i a mobilitzar com mai l’independentisme i el catalanisme. És un error pensar que en les condicions d’ara podrem guanyar un embat de tanta importància amb l’Estat Espanyol.”

L’Estat sempre serà una paret. Pensar que no hi haurà sempre una paret és d’una ingenuïtat que fins i tot em fa malpensar. ¿Oi que ja sabem que no hi haurà cap acord de bon grat amb l’Estat per fer un referèndum d’autodeterminació? Doncs si estem d’acord en això i continuem volent la independència, ¿no ens hem de preparar per a quan arribem a la paret? Espero que algun dia algú a ERC faci aquesta reflexió. I que s’adoni del gran error que és arribar a aquesta paret dividits i afeblits. La via negociada sense confrontació, sense una confrontació democràtica, no hi és. A l’Estat espanyol la via negociada indolora sense confrontació amb la independència no hi és. I ho dic amb el coneixement de l’experiència apresa. Al final després d’una confrontació gestionada amb èxit, hi haurà d’haver una negociació. Espanya acabarà amb una negociació i un acord. Però per arribar aquí ens caldrà gestionar abans amb èxit i intel·ligència la fase de la confrontació, que és una fase crítica. Si no es reconeix això, o s’és molt ingenu, o s’està enganyant la gent. La via indolora, sense confrontació, de bon grat no existeix. L’Estat no la vol. Siguem el quaranta per cent o siguem el seixanta o el setanta per cent

CARLES PUIGDEMONT amb XEVI XIRGO

La lluita a l’exili 2018-2020

Editorial La Campana, setembre 2020; pàgines 383

Els dos fets d’avui mateix són una demostració més d’on estem: retirada de la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí i retirada del tercer grau als 7 de Lledoners: Junqueras, Romeva, Rull, Turull, Sánchez, Forn i Cuixart. ¿A què més han d’esperar els tres partits parlamentaris que es passen el dia parlant d’independència per posar en comú estratègies i governar junts i fer camí cap a l’objectiu de la independència?

Deixem de perdre el temps d’una vegada.

Saballuts, novembre 2019

 

dimarts, 2 de març del 2021

El llogaret, el Revolt del Francès

Aquesta és la segona novel·la de William Faulkner (Premi Nobel, 1949) que llegeixo després d’estrenar-me amb “Llums d’Agost”. Amb “El Llogaret” enceta una trilogia amb la que coneixerem la vida de la família Snopes.

Descriu el microcosmos dels habitants de El Revolt del Francès, “un poble recòndit, sense nom, sense gràcia, abandonat”, on arriba el clan dels Snopes

En Will Varner (60 anys), el propietari actual de la finca del Francès, era l’home més important de per allà. Era el que més terra tenia”... “Era astut, reservat i jovial ... era mogut i mandrós alhora”. La gent d’allà “eren protestants, demòcrates i prolífics, i no hi havia ni un sol terratinent negre en tota la regió

El fill, en Jody, d’uns trenta anys... era el novè de setze fills”. Solter, treballa a la botiga del seu pare.

Puigdoure, febrer 2015

 

Els Snopes arriben a la regió i s’instal·len a la finca del Francès. Son 6: ell, l’Ab, “un noi i dues noies, la dona i sa germana”. Venen precedits de la fama d’haver provocat un parell d’incendis, sense que s’hagi pogut demostrar la seva autoria, després d’enfadar-se amb els propietaris. Aquests fets preocupen i causen recel a en Will Varner.

Flem Snopes, el fill, entra a treballar a la botiga dels Varner. “Un home curt i rabassut, flonjo, d’una edat indefinida entre els vint i trenta anys, de cara ampla i tranquil·la amb una línia prima per boca, ..., uns ulls del color de l’aigua estancada... , un nas minúscul de rapinyaire com el bec d’un petit falcó”. En Flem Snopes es va convertint en l’amo de tot el que passa a la botiga i voltants.

El ritme de la narració és lent, farcit de descripcions i de moments en el que s’atura l’acció davant d’un gest o d’un paisatge. Em recorda la lentitud d’algun tipus de cinema, en el que les imatges són més importants que la pròpia acció. És un tipus de literatura que s’allunya del que està més de moda.

En molts capítols en Ratliff es converteix en el narrador. Un venedor de qualsevol cosa, però sobretot de màquines de cosir que viu allà, però que va i ve, i observa els canvis que es produeixen.

Quan en Flem Snopes va entrar de dependent a la botiga,... l’Eula Varner encara no havia complert els tretze anys. Era la més petita dels setze fills... Igual que el seu pare era una mandrosa incorregible

Eula Varner aparenta més anys dels que té i sense ella ser-ne conscient és objecte de desig de tots els nois i joves del poble que la rodegen allà on va.

L’Eula es queda embarassada. El seu pare sense voler esbrinar de qui és el fill, la fa casar amb el Flem Snopes. Es casen a Texas i la parella desapareix del poble.

La història que explica no és que sigui massa del meu interès, però m’encanta com ho explica, les descripcions dels llocs i el desenvolupament de les accions. La narració està farcida de digressions que a voltes poc tenen a veure amb l’acció principal.

Sembla escrit a raig i sense planificació, però de ben segur que no és així.

La narració va endavant i enrere furgant en el passat dels personatges, sobretot dels homes. Encara que la història que explica no sigui massa interessant, el seu llenguatge i les seves descripcions t’embolcallen de manera abassegadora.

“L’ahir no existia, el demà no existeix, l’avui és tan sols una estupefacció plàcida i virginal...”Pensa l’Isaac, l’idiota que té delit per una vaca. L’Isaac i la seva obsessió per la vaca ocupa un bon munt de pàgines. Malgrat no tenir molt a veure amb la narració general és llegeix amb ganes i de fet són algunes de les pagines més brillants.

Apareixen nous personatges i nous conflictes com el de Houston i Mink Snopes. Mostra unes vides ben miserables d’uns personatges rudes, primaris i violents. Mink Snopes és condemnat a pagar una indemnització de cinc centaus a Houston. Mink mata a Houston. “Tu vas venir la setmana passada a la botiga i vas comprar cinc centaus de pólvora. I llavors tu li pots explicar com és que tenies la intenció d’agafar en Houston i pagar-li amb pólvora la indemnització per aquell vedell...”

Mink: “Em pensava que quan mataves un home el problema s’acabava. Però no. Tot just comença

Torna l’Eula Varner amb el fill i  tothom resta a l’espera la tornada del Flem Snopes. Aquest arriba amb un texà i un ramat de ponies salvatges que són venuts amb molt d’enrenou.

Van enfilar la carretera en grup, trepitjant la pols emblanquida per la lluna en aquella nit trèmula d’abril, plena dels murmuris de la saba que es mou i de l’esclat humit de fulles i brots que neixen, carregada de crits prims insistents ...”

Ratlift, Bookwright i H. Armstid busquen un suposat tresor que hi ha la finca del vell Francès. Sembla que no són els únics que ho fan. Després de cercar ajuda d’un vell, troben tres saquets del suposat tresor, però pensen que hi ha més. Abandonen la cerca quan clareja amb la idea de seguir.

La galeria davant la botiga es constitueix en l’àgora del Revolt Francès, un lloc des d’on es contempla una gran part de tot l’escenari on transcorre la major part de la narració i on ens trobem sovint els homes de la contrada desvagats comentant les jugades. Es converteix en un niu de tafaneries. “...Ajupits a la galeria de la botiga dels Varner mentre mastegaven tabac...”Passava poc de les deu... però ja hi havia la quota habitual de tafaners de cada dia, a més dels que encara no havien marxat...” A través del que allà s’explica, els lectors ens assabentem de tot el què passa.

El camí ja no era una ferida mig esborrada i gairebé curada. Ara estava tot solcat de roderes perquè la setmana passada havia plogut, i sobre l’herba i les plantes que havien viscut tranquil·les durant gairebé trenta anys es veien quatre trajectòries diferents: dues d’exteriors, per on havien passar les rodes amb llandes de metall, i dues d’interiors, per on els tirs amb arnesos havien passat cada des d’aquella tarda...”

La Vall del Flequer, febrer 2011

 

Varner, la seva dona, la seva filla casada amb el Flem Snopes abandonen la seva casa i marxen a ciutat, a Jefferson i s’ho emporten tot.

M’ha agradat? No, no puc dir que m’ha agradat. No és una història fàcil de seguir i tampoc m’ha resultat una història engrescadora per si mateixa, però en canvi, com ja he dit abans, la forma de narrar i el llenguatge emprat m’han entusiasmat.

És el primer llibre de la trilogia, el més segur és que continuï llegint Faulkner amb els dos volums següents i després ja veurem

WILLIAM FAULKNER

El llogaret

Edicions de 1984; 2013 (edició original, 1940); pàgines 418

Traducció de Maria Iniesta i Agulló