Jo confesso

"Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m'havia avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes. Ahir ..... vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus erros són responsabilitat meva i només meva. M'han fet falta seixanta anys per veure-ho   ... Em mantinc sense creences, sense sacerdots, sense codis consensuats que m'aplanin el camí cap a no sé on...
... Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys...."

Sant Pere de Burgal

Així de contundent i suggeridor inicia Jaume Cabré la seva darrera novel·la. És tota una declaració d'intencions de les confessions de Adrià Ardèvol, un intel·lectual de prestigi que explica la seva vida a algun molt especial: des de la seva infantesa sempre acompanyat pel sheriff Carson i Àguila Negra fins a la seva degradació per l'Alzheimer.

El llibre va està esperant pacientment el seu moment de ser llegit. Volia tenir temps per endavant per gaudir-lo. Hi ha pagat la pena. M'ha enganxat des d'un inici. No el podia deixar. Els seus personatges, la seva trama que salta d'un lloc a un altre, perfeccionant tècniques que ja havia emprat en L'ombra de l'eunuc i les Veus del Pamano. En aquell llibre passen per les seves pàgines 75 anys d'història d'Espanya, però ara ho ha ampliat i s'ha atrevit amb 500 anys d'història d'Europa enllaçant períodes i personatges. El paral·lelisme i barreja que fa entre els temps i la forma de funcionar de la Inquisició i dels camps d'extermini nazis tot confonent personatges i situacions és un dels moments més vibrants. Barreja personatges reals amb els personatges de ficció. Alguns dels professors d'Adrià Ardevol, així com alguns músics i també d'altres personatges que apareixen al llarg de la novel·la són persones reals: Isaiah Berlin, Nicolau Eimeric, Coseriu, ...
El misteri al voltant del violí i els seus diferents propietaris, un instrument maleït, que dóna unitat als fets i que en alguns moments ens sorprèn amb cops d'efecte que no esperem està present al llarg de totes les pàgines, així com altres petits detalls.

Gaudia tant de la seva lectura que a mesura que m'apropava al final he alentit el meu ritme per tal de prolongar el plaer.

"El dolor no és obra de Déu, sinó una conseqüència de la llibertat humana"


"Per tot això, començava a comprendre que mai no arribaria a assolir la felicitat. Que segurament ningú la podia assolir. La felicitat sempre era allà al davant a tocar, però inabastable; segurament, inabastable, per a tothom"

"Tot, les vides i els relats, comença així, amb un inofensiu gra de sorra que passa inadvertit"

"El mal procura corrompre tots els projectes de felicitat, per humils que siguin, i es basqueja per aconseguir el màxim de destrucció possible al seu voltant"

"No temo la mort; només m'hi enfado. M'enutja la mort però no em fa por. On tu ets, no hi ha la mort; on hi ha la mort, no hi ets tu. Per tant, tenir-li por és perdre el temps"

"T'has fixar que la vida és una insondable casualitat. Dels milions d'espermatozous del pare, només un fecunda l'òvul que toca. Que hagis nascut tu; que hagi nascut jo, són immenses casualitats. Podríem haver nascut milions d'éssers diferents que no hauríem estat ni tu ni jo ..."

"... hi ha retalls de l'ànima que em sembla que no saps perquè és impossible conèixer del tot una persona .."

.... La flama de la seva espelma es va apagar i no veure ni viure res més. Res més. Ni va poder dir on sóc perquè ja no era enlloc"

Llegit a la xarxa:

• Al bloc del nét del tio Pipo
• A la wikipedia
• Vilaweb
• El núvol
• El rastre de Clarisse

Tuiteja

Som energia

Com amb altres qüestions que a vegades aparco i deixo per més endavant feia temps que volia canviar de companyia elèctrica. Endesa, la companyia de tota la vida no em feia el pes, segurament el que va fer vessar el got van ser algunes actituds d'aquesta companyia arrel de la gran apagada en més de 300000 llars de Barcelona de juliol del 2007, així com de la gran nevada de fa un parell d'hiverns que va deixar sense servei elèctric a moltes poblacions de la província de Girona al llarg de molts dies. Una empresa, com totes les grans empreses del sector que guanya milions i que cada any reparteix dividends als seus accionistes, però que no fa les inversions necessàries per mantenir les seves línies com cal, mentre els seus directius cobren uns bons sous. A més a més darrerament cada dos per tres pugen les tarifes que paguem els usuaris al meu entendre amb explicacions molt poc justificables. Ens volen fer combregar amb rodes de molí amb l'excusa que aquestes companyies fan un gran esforç ja no fan res més que perdre diners.
Em cansa que les grans empreses s'aprofitin de nosaltres, prefereixo petites empreses, empreses més locals. En aquest cas concret tenia interès en alguna companyia que apostés per una energia més verda i sostenible en lloc de les grans fonts d'energia tradicionals i contaminants.
Va ser en aquestes circumstàncies, i encara no sé massa com, que vaig rebre informació de Som Energia, una cooperatiu amb l'objectiu de treballar per oferir energies renovables als seus socis. Em vaig informar del seu funcionament i objectius i em van semblar una bona alternativa a l'actual model energètic de les grans empreses d'energies que ens tenen lligats de peus i mans i que podia ser una forma d'aportar el meu granet de sorra i ajudar a propiciar un canvi de model. Doncs dit i fet:

Aviat farà un any que sóc soci de Som Energia i des de ja fa uns mesos els tinc com a comercialitzadora d'electricitat i de moment n'estic molt satisfet.

L'últim dia abans de demà

Una vida marcada per les morts i les desaparicions i pel que podia ser i no va ser. Tenia l'aspiració d'assolir un altre món, però finalment no va ser així. Aleshores toca arrossegar-se per una vida grisa. Els moments brillants de la seva vida formen part d'un passat llunyà.

La construcció narrativa no segueix un fil cronològic sinó que està feta de retalls, de diferents moments de la vida del protagonista: l'escola, l'amistat, l'amor, la solitud, les diferents relacions socials. Podem dir que aquest és el problema del protagonista. No sap manegar-se en la complicada xarxa de les relacions amb els altres. No està mai del tot segur de fer el que ha de fer, o el que s'espera d'ell que faci.

Terranova, una altra terra, el desig d'un altre món que mai ha existit. El paradís perdut i ignot està molt lluny. Mai hi ha arribat i tampoc sabia com arribar-hi. Ningú ens mostra el camí.

L'escola rancia dels "hermanos" és el pol oposat del que serà l'explosió de la seva vida universitària, el món del sex, drugs, and rock and roll, possiblement menys sex, drugs and rock and roll del que a molts ens hagués agradat. Tot s'hi val, però no és fàcil. Després d'una educació fosca i repressiva i busquem la claror i la llibertat total, però no sabem pas ni on, ni com trobar-la. La busquem en l'art (literatura, pintura, fotografia, música) en el sexe i en les drogues. És el moment del sexe lliure i de l'eclosió de les drogues. Però en lloc de la llibertat és molt fàcil endinsar-se en un túnel fosc del que no se sap sortir, per què ningú ens ho ha ensenyat.

  I saw the best minds of my generation destroyed by 
              madness, starving hysterical naked, 
       dragging themselves through the negro streets ... 

Les diferents escenes s'entrellacen i sense ser-ne conscient vas penetrant en la història. El ritme és ferotge. No et permet aturar-te i t'obliga a seguir i seguir endavant.

Les decisions que prenem al llarg de la vida estan massa influenciades i mediatitzades per l'entorn. Realment molt poques vegades acabem fent el que volem i ens deixem portar pel que és més còmode, el més fàcil, el que suposa assumir menys riscos.

Els projectes i somnis de joventut poques vegades s'enllesteixen i arriben a la seva fi. Com a molt queden al calaix de la memòria o simplement perduts en el no-res.

Els dubtes i la solitud de la joventut. Cap on anem ? Què volem ? Només tenim una certesa, no ens volem convertir en la generació aposentada i burgesa que per nosaltres representa la vida que veiem que porten els nostres pares.

I com ja aponsentat ens ve l'anoyarança dels vells temps, les nit borroses que mai acabaven i que no retornaran. Allà estan, allà resten al fons dels nostres records, un camí que ni tan sols ens van atrevir a iniciar. Potser era massa arriscat, qui sap ?, però ben aviat, molt més aviat del que ens pensem vam encetar el camí de la vida acomodada, aquella que tant havíem criticat i refusat.

No ens agradava semblar-nos als nostres pares, però moltes vegades acabem sent com ells i assolint molts fracassos, lluny de tot allò que havíem somiat.

I la xarxa també ha dit:

• Viu i llegeix
• Totxanes, totxos i maons
• David Serrano
• Punt de llibre
• Llibres i més llibres
• L'home cactus
• Xavier Serrahima: el racó de la paraula

Vida de consum

Es tracta d'un llibre publicat el 2007 i en el que entre altres podem llegir les següents afirmacions:

"Els consumidors de la societat consumista són entrenats des que neixen i al llarg de les seves vides"

"S'empren moltes estratagemes en el màrqueting dels béns de consum per tal d'encoratjar els joves (i cada cop més joves) adeptes al consumisme a no desenvolupar un vincle a llarg termini amb les coses que compren i de les quals gaudeixen."

"S'ha oficialitat la idea que viure a crèdit, amb deutes i sense estalvis és un mètode correcte i adequat de portar els assumptes humans en tots els àmbits, tant en el de la política vital individual com en el de la política estatal"

"Els préstecs estatals (parlant dels Estats Units), igual que el deute dels consumidors, estan pensats per finançar el consum, no pas la inversió. Els diners importats que caldrà retornar tard o d'hora (encara que l'administració actual fa grans esforços per ajornar el pagament ad calendas graecas) no es gasten en inversions potencialment rendibles, sinó en la tasca de sostenir el boom consumista i, així, potenciar el "factor del benestar" entre l'electorat, i en el finançament del dèficit federal creixent, que és agreujat (malgrat les retallades cada vegada més fortes en els serveis socials) per una constant reducció d'impostos per als rics"

És clar que ha estat en gran part aquesta política d'endeutar-se per consumir sense aturar-se, i sense pensar en res, tot comprant bens de consum del tot prescindibles que ens ha portat a aquesta crisi de la que ara no sabem com sortir.

En una societat de consumidors és normal que els impostos recaiguin en el consum i per tant en els consumidors (la majoria de la població) i no en els productors (o sigui, els rics). Per tant, també podem considerar que la solució de la crisi s'estigui buscant en el augment d'impostos sobre els consumidors, la majoria de la població, i no sobre "els pobres productors", els rics.


Segons Zygmunt Bauman la societat de productors utilitzava la llibreta d'estalvis, mentre que la societat de consumidors acostuma a viure a crèdit. La base de la societat dels productors eren els ingressos, mentre que la base de la societat dels consumidors són les despeses. Vam passar d'una societat de productors a una societat de consumidors, de la societat sòlida a la societat líquida. Ara bé, la crisi actual és una crisi del model líquid o una crisi del model sòlid provocat pel model líquid ? O potser encara cal ser més agosarat i pensar que la crisi ens portarà a un nou model ?

Les primeres consignes a l'inici de la crisi van ser que s'havia de refundar el capitalisme (N. Sarkozy) i que la solució de la crisi estava en consumir més. A hores d'ara s'han apagat aquestes consignes i el foc de la crisi segueix igual de virulent. De fet no hi ha cap consigna. Simplement assistim com espectadors preocupats a l'espectacle diari dels mitjans de comunicació, els polítics i els mercats amb tots els seus números i paraules tècniques a voltes força incomprensibles. 

Sense entendre massa res, el que si que veiem és que la situació es preocupant i que cada vegada anem pitjor. Ningú sap massa cap on anem i tampoc que és el que cal fer i les mesures que es prenen no se sap massa quin resultat tindran, però si que és clar a qui perjudiquen.