Fa 50 anys que arribava a London

 

Avui fa exactament 50 anys que aterrava a Heathrow amb dues maletes pesants.

Tenia 17 anys recents fets. El meu pare va tenir la dèria que havia d’aprendre anglès. Al llarg de 5 anys anava dos o tres dies en setmana a casa de la Josefina, una amiga dels meus pares que feia classes particulars d’anglès. En els anys 70 a l’escola estudiàvem francès.

L’altre dèria del meu pare era que estudiés música, però en això no se’n va sortir, i no vaig estudiar música. Eren uns temps en que els nens no fèiem extraescolars. Al finalitzar les classes anàvem a casa. A part d’anglès un curs vaig jugar a escacs i, ben aviat, vaig començar a jugar handbol.

Pocs dies abans de marxar vaig anar al barber i em vaig fer aquesta foto de carnet. El pare em va fer anar de nou al barber a que em tallés més el cabell. No massa convençut vaig tenir que fer-ho.

L’objectiu d’aquest viatge era consolidar l’anglès que havia aprés. Recordo molt bé l’arribada. Tants els pares com la Josefina m’havien dit que agafés un taxi fins a la casa on m’havia d’allotjar aquell estiu. Però jo, garrepa i tossut de mena, tenia clar que hi podia arribar per altres mitjans i així va ser.

Em vaig arrossegar amb les dues maletes pel metro amb transbordament inclòs i, finalment un autobús em va deixar a la cantonada de Magdalen Road al barri de Earlsflied. Va resultar que era un carrer molt llarg amb tot de casetes angleses típiques, d’aquelles que es veuen a les pel·lícules. De tant en tant m’havia d’aturar i descansar del pes d’aquelles maletes. Sempre he tingut la idea que devia ser com aquell de poble amb boina que arriba a la gran ciutat.

Va ser realment feixuc arribar a la casa de Mrs Richards que ja m’estava esperant. Era mitja tarda quan en vaig instal·lat a l’habitació. Ben aviat va ser l’hora de sopar. Sopàvem a les 18.00 hores. Havent sopat vàrem estar mirant un partit del mundial de futbol. Era el mundial que va guanyar Alemanya, però l’equip revelació va ser Holanda, amb els blaugranes Cruyff i Neeskens, i que feien un futbol espectacular que es va conèixer com “la taronja mecànica”.

Recordo que em feia entendre com podia, però em costava molt més entendre quan em parlaven. A la mateixa casa també s’allotjava un estudiant japonès i un estudiant suís. Al llarg de l’estiu van marxar i van venir dues germanes italianes i d’altres estudiants que no recordo massa.

Al dia següent em vaig presentar a la que seria la meva escola d’anglès tot aquell estiu: St. Gilles School situada a Oxford Street. També vaig gestionar el meu passi pel transport que al ser menor de 18 anys em va sortir molt econòmic.

Ja estava a London. Vaig viatjar sol. Venia de l’Espanya grisa del franquisme, una Espanya a la que ja havia arribat alguna informació del que passava fora de les nostres fronteres, però una cosa era el es deia, i un altre ben diferent va ser experimentar-ho en primera persona. Va ser el meu viatge iniciàtic, aquell viatge que marca un abans i un després. Allà vaig veure la meva primera manifestació legal, un debat electoral a la televisió, festivals de rock a l’aire lliure, els pubs londinencs, ...

Ja portava el cabell llarg, però vaig tornar al setembre a casa amb el cabell llarg i barba i amb unes maletes plenes d’experiències i d’alguns vinils.