Un nou obús de W. Mouawad

Del fons de l’escenari despullat surt descalç amb calçotets i samarreta i s’apropa a poc a poc. “No se sap mai com comença una història”. Una trucada de telèfon ho precipita tot. Ens permet endinsar-nos dins la seva ànima turmentada amb un llenguatge precís. Els únics elements de l’escenari són una cortina, una cadira i les llums. Són del tot suficients. L’important és el text i l’actor, la resta resulta superflu.

Un monòleg dur que ens transporta a diferents escenes de la seva vida. Ernest Villegas amb la seva gestualitat ens permet veure altres personatges que l’envolten  (la mare, la tieta, la germana, el conductor de l’autobús, ...) i ens transporta a altres llocs i a altres temps. És un text dramàtic, però amb tocs d’humor i ironia. Et va colpint sense treva. No hi ha descans.

Revivim de nou l’escena de l’atemptat terrorista a l’autobús des dels ulls d’un infant que no entén el que passa. La guerra que ho arrabassa tot. La vida i la mort que ens trasbalsa i ens deixa asseguts a la cadira entre sanglots.

Ara si, vestit, i ben abrigat amb la seva jaqueta que el protegeix del fred i la pluja, s’allunya fins desaparèixer darrera de l’escenari. Uf, s’ha acabat! 

Incendis

En la introducció Eladio de Pablo escriu: "Mouawad en un vaivén apasionante e hipnótico va a trasladarnos, del presente al pasado, va a impregnar el presente del pasado y el pasado del presente, en una ósmosis que sugiere el carácter imprescindible del pasado, que se constituye en la materia que estamos hechos los humanos por más que lo ignoremos o lo neguemos. El pasado tarde o temprano reclama sus derechos y se hace presente con toda su contundencia trágica e irreparable"
Moltes vegades vivim d'esquenes al nostre passat, com també vivim d'esquena a molts fets d'actualitat (guerres refugiats, immigració, violència, ...) instal·lats en el refugi íntim i personal que ens hem construït a poc a poc. Però encara que no vulguem el passat empeny amb força per sortir i se'ns fa present malgrat que intentem continuar amagant-lo. Volem seguir vivint en el present i en el nostre món actual i oblidar la resta, però a vegades no és possible. Això és el que els hi passa als protagonistes (Jeanne i Simon) d'aquesta obra de teatre. La mort de la seva mare els posa contra les cordes d'un passat que no coneixen.
"Los dos venimos de la misma tierra, de la misma lengua de la misma historia, y cada tierra, cada lengua, cada historia es responsable de su pueblo y cada pueblo es responsable de sus traidores y de sus héroes. Responsable de sus verdugos y de sus víctimas, responsable de sus victorias y de sus derrotas. En este sentido, yo mismo soy responsable de usted y usted, responsable de mí. No amamos la guerra ni la violencia, y hemos hecho la guerra y hemos sido violentos"

La guerra és un dels grans temes d'aquesta obra, com escriu Eladio de Pablo de nou en la introducció "la guerra es una locura monstruosa que nos envuelve a todos. Un desatino que tuvo comienzo un día por razones ya olvidadas y que se renueva y realimenta a cada instante" Així és, i difícilment es fa net. Té conseqüències molts anys després. De fet només cal pensar en la nostra guerra civil. Han passat els anys, ha mort el dictador, vam viure la transició, però a voltes encara la trobem ben present en alguns llocs, en alguns discursos i en algunes pintades.

Haig de dir que no sóc cap expert en matemàtiques i que "la teoria de grafo" i la lectura que en fa relacionant-la amb la família en va sorprendre: "Todos pertenecemos a un polígono. Yo creía conocer mi sitio en el interior del polígono al que pertenezco", però quan de sobte es produeix una novetat, en aquest cas la mort de la mare, hi ha sorpreses i canvis. De fet, la mort d'algú proper sempre acaba produint canvis en la vida personal, ja que acostuma a replantejar-nos les nostres idees.

Viuen en la misèria, "todo esto nos viene de la miseria" en un país on fa anys i anys que estan envoltats de guerres i conflictes. Fa tants anys que gairebé ningú sap el motiu de tanta guerra i violència. Quan Sawda pregunta el per què d'una matança, la resposta del metge és: "Para vengarse. Hace dos días, los milicianos colgaron a tres refugiados adolescentes que se aventuraron fuera de los campos. ¿Por qué colgaron los milicianos a los adolescentes? Porque dos refugiados del campo habían violado y matado a una chica del pueblo de Kfar Samira. ¿Por qué violaron esos dos tipos a la chica? Porque los milicianos habían lapidado a una familia de refugiados. ¿Por qué los habían lapidado los milicianos? Porque los refugiados habían quemado una casa cerca de la colina del tomillo. ¿Por qué quemaron los refugiados la casa? Para vengarse de los milicianos que habían destruido un pozo de agua perforado por ellos. ¿Por qué destruyeron el pozo los milicianos? Porque los refugiados habían quemado una cosecha al lado del río. ¿Por qué quemaron la cosecha? Hay ciertamente una razón, mi memoria se detiene ahí, no puedo retroceder más, pero la historia puede proseguirse aún mucho tiempo, de hilo en hilo, de cólera en cólera, de pena en tristeza, de violación en asesinato, hasta el comienzo del mundo"

I com es pot sortir d'aquest cercle viciós que es repeteix d'una forma interminable i eterna? La solució l'ofereix l'avia a Nawal amb un consell que segurament és la única via possible de sortida, encara que no sempre: "aprende a leer, aprende a escribir, aprende a contar, aprende a hablar. Aprende. Es tu única oportunidad de no parecerte a nosotros" "Aprende a pensar" 

L'obra de teatre em va deixar enganxat a la cadira i la lectura del llibre m'ha servit per recordar-la i poder reflexionar-hi més pausadament. Està clar que a partir d'ara Wajdi Mouawad entrarà a formar part dels meus referents literaris.

Ànima

"On són doncs els llamps de Zeus, on és el sol refulgent, si davant d'aquests crims, es queden en la fosca sense fer res"

Sòfocles, Electra

Un company de la feina em va deixar el llibre. Em va dir que m'agradaria i no es va equivocar. Havíem aprofitat algun torn de vigilància d'esbarjo per comentar-lo. De seguida vaig entrar en la història. Trobo molt original que els successius narradors de la història siguin diferents animals. Alguns els vaig trobar molt encertats.

Haig de dir que no he vist l'aclamada Incendis, però que segurament després de llegir el llibre m'acostaré aquest estiu a la Biblioteca de Catalunya.

Per moments em recordava la brutalitat dels llibres de Cormac McCarthy: els paisatges, la frontera, malgrat que aquí és la frontera amb Canada i en els llibres del Cormac és la frontera amb Mèxic, el viatge, la violència i les descripcions d'algunes escenes. "Els humans són més animals que els animals i els animals són més humans que els humans".
És una mena de viatge per les profunditats de l'ànima de Wahhch Debch a la recerca de la seva pròpia història personal, vist a través dels ulls i de la psicologia dels diferents animals amb els que el protagonista es creua al llarg del seu deambular. El terrible assassinat de la seva dona ha remogut el més profund de si mateix i té, primer, la necessitat de conèixer personalment a l'assassí, i després, d'arribar al fons dels seus orígens: "... despert de dia, despert de nit, amb els somnis llençats al bassal negre dels insomnis, amb el son ofegat en l'aigua dels dolors".
Aquest desig de conèixer a fons el seu passat li crea pors i neguits, però no vol aturar-se en aquest cerca: "si aturem la seva fugida, l'excavadora que em remena la memòria també s'aturarà". Fins i tot, té por de dormir-se: "el son és com la mort: es viu tot sol. Ningú no dorm el son d'un altre, ningú no mor la mort d'un altre"

Ja avançada l'obra és acompanyat per un llop. No sé sap massa bé qui escull a qui, però s'acaben convertint en inseparables. "Ets d'una raça salvatge, un fill brut de la natura. No has de deixar de ser-ho. No et vull domesticar, no vull convertir-te en temorós, en animal sotmès, en animal cec. Et donaré la meva veu, et donaré la meva llengua, tu em donaràs els teus silencis, em donaràs el teu present. Ets un gos, de la raça dels llops. ... Home i gos anirem per la superfície de la terra." 

Wahhch Debch és un supervivent de la matança dels camps de Sabra i Xatila. Acompanyat del gos s'enfronta a un recorregut per l'Amèrica profunda marcada per la sang i la mort a la cerca del seu veritable origen. És una vida errant que en alguns moments ens pot semblar sense sentit, però que té un clar objectiu que assoleix en un capítol final que et deixa assegut a la cadira sense alè a l'acabar la lectura. Cal respirar a fons per tal de reincorporar-se de nou a la vida rutinària.
Però encara resta un epíleg on es canvia el narrador. Per primera vegada es tracta d'un homo sapiens sapiens. És totalment inesperat, de nou es manifesta la brutalitat més extrema.
Moltes vegades dóna la impressió que l'horror màxim de l'especie humana es va produir en l'holocaust, i que després d'aquells fets ja res pitjor era possible. En canvi resulta que la història de la humanitat del que resta de segle XX i del que portem de segle XXI està farcida de fets esfereïdors que han marcat profundament a generacions i generacions d'éssers humans de molts països.

Imatge de from Beirut to the Beltway

"L'infortuni que de vegades s'abat sobre els humans i el dolor que engendra la permanència de la memòria res no esborra"

A la xarxa podem llegir altres opinions:

• Tot és una mentida
• Perturbadora 
• La medicina de Tongoy 
• A la ombra del crim