divendres, 28 de novembre del 2008

diumenge, 23 de novembre del 2008

Ens van enganyar i ens segueixen enganyant.

Amb la llei d'amnistia de finals dels any 70 ens van enganyar. Després de moltes manifestacions amb el crit de Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, al final els presos polítics van sortir de la presó. Però ningú ens va explicar que aquella llei també incloïa els delictes que els addictes al règim havien comès en els llargs i foscos anys de la dictadura. I ara quan molts anys després s'intenta furgar en la història i demanar justícia resulta que no és possible ja que aquells delictes van estar amnistiats amb aquella llei o això diuen. Quin engany! Em sento enganyat i estafat.
El superjutge Garzón inicia unes diligències judicials per després acabar concloent que no són de la seva incumbència i que no hi pot fer res ja que resulta que el General Franco està mort. Què no ho sabia abans ? Tan ignorant és aquest senyor ? Si no fos un tema tan seriós seria per riure.
Franco i tota la seva camarilla d'assassins no poden ser jutjats mentre que el President Companys i molts d'altres continuen sent oficialment culpables i els seus judicis no són i no poden ser revisats. És clar ells van ser amnistiats per la llei d'amnistia i Companys i els altres no? No ho entenc.


dimecres, 22 d’octubre del 2008

Cansats dels emmetzinadors

Jo
us conjuro, germans meus, sigueu fidels a la terra i no creieu a qui
us parlen d'esperances sobreterrenals! Són emmetzinadors, ho
sàpiguen o no.
Són
menyspreadors de la vida, són moribunds i estan ells també
emmetzinats, la terra està cansada d'ells: Tant de bo
desapareguin!
En
altre temps el delicte contra Déu era el màxim delicte,
però Déu ha mort i amb Ell han mort també
aquests delinqüents. Ara el més horrible és
delinquir contra la terra ....!

divendres, 10 d’octubre del 2008

Crisis, what crisis ?

Qui no recorda aquest títol emblemàtic dels Supertramp ? Mai ha estat un dels meus grups favorits, però s'ha de reconèixer que tenen algunes melodies emblemàtiques.
Després de setmanes i mesos en que els nostres dirigents polítics tractessin de falsejar la realitat ara tots reconeixen l'evidència: hem entrat en un període de crisi econòmica que serà llarg i profund. Això últim encara no ho volen reconèixer, però ja ens podem començar a preparar per la que ens espera.
El sistema econòmic sobre el que sobrevivim és un sistema construït sobre bases falses i no ens ha d'estranyar que en molts moments caigui en crisi. Està basat en l'engany i en el creixement indefinit, insostenible i innecessari, amb un crèdit a sobre l'altre que en algun moment ha de fer fallida. Ni la societat en general, ni els particulars podem viure en un endeutament infinit i inacabable. Potser ja ha arribat l'hora que aquest edifici construït sobre fonaments falsos caigui d'una vegada i construïm un altre més sòlid.
Tot són alarmes i recerca de formes per apuntalar l'edifici i que no caigui. Però on estan els responsables ? On estan els que s'han enriquit a base de “delinquir”, guanyant milions de diners a costa dels demés ? No són aquests els que han de pagar les seves errades ? Però aquests, pobrets ells, es beneficiaran de totes les ajudes, perquè se suposa que són els motors de l'economia i de les nostres vides i que sense ells no podríem viure.
Ja fa temps que es veia venir que aquest creixement desmesurat no podia continuar fins a l'infinit, però ningú hi posava aturador. Alguns guanyaven molts diners i estaven ben contents amb les seves fortunes aconseguides a costa dels demés.
En moments en que es podien començar a fer coses per evitar el desastre ningú hi volia pensar. Estaven massa ocupats fent recompte dels seus guanys. Però ara tot són urgències. Per què ens animàvem a subscriure plans de pensions amb els que després hi perdríem diners ? Per què no s'incentivaven les hipoteques a interès fix en lloc de les d'interès variable ?
I què hi te a veure amb aquesta crisi la guerra de l'Irac ? De fet els dos països més afectats i per on comença la crisi en són els dos principals instigadors d'aquella guerra. Fa pensar malament, però gairebé ningú piula al respecte.
Potser tot és més simple i com afirmava aquesta setmana el Papa Benet XVI les societats cada cop menys creients seran castigades per Déu. 
Però també pot ser una oportunitat per agafar-se amb seriositat les teories del decreixement, possiblement la única sortida viable a tot el que està passant, però sembla que no anirem per aquest camí, perquè deixar de créixer pot ser terrible per els que només tenen com interès acumular guanys passi el que passi a la resta dels éssers humans. Sembla que no n'aprendrem mai, no rectificarem i seguirem caient en els mateixos errors.

Dreamer, you know you are a dreamer ......
I said dreamer, youre nothing but a dreamer ....
Dreamer, you stupid little dreamer ....
Now theres not a lot I can do  ...
can you do something out of this world?  ....
Dream, dream, dream, dream, dream along...


dimecres, 17 de setembre del 2008

L'enigma de la memòria

¿Con qué criterio la memoria selecciona los rasgos que han de sobrevivir y representar todo cuanto en su tiempo fue completo y real? ¿Elimina quizá, destruye sin escrúpulos lo que el conocimiento no logra amar o
comprender? ¿O es al revés, y sólo tiende a perdurar lo que una vez nos asombró y, en cierto modo, sigue
siendo para nosotros un enigma?

El guitarrista

dissabte, 13 de setembre del 2008

La vida, una suma de experiencias inconexas

Gentes así, gentes de paso, yo he conocido a muchas en la vida. A todos nos ocurre. Gente que llega, levanta su tinglado junto al nuestro, iniciamos una relación donde no faltan los planes, las promesas, la presunción de un futuro común, se traban nuestros días en un único nudo de aconteceres, y luego de pronto uno de los dos desaparece para siempre arrastrado por cualquier contingencia y ahí se cierra la historia. Según pasan los años, uno comprende cada vez mejor que el grueso de la vida es una suma de experiencias inconexas y apenas esbozadas. Gente como el profesor de filosofía, y otros muchos de los que apenas recuerdo una cara, un gesto, una voz, una impresión, un nombre o una frase, que enraizaron en mí un breve tiempo y después prosiguieron su rumbo, y yo el mío, de manera que nuestros destinos, que por momentos parecía que iban a unir sus cauces y a formar uno solo, finalmente se bifurcaron para ya no encontrarse nunca.

El guitarrista
Luis Landero

divendres, 12 de setembre del 2008

Ahir a la tarda, una tarda decebedora

Fa temps que formo part del grup de catalans emprenyats i cada cop ho estic més. Fa uns dies vaig decidir participar en la manifestació convocada per ahir a la tarda per Sobirania i Progrés sota el lema “Som una nació i volem un estat propi”. M'agradava que es convoqués des de la societat civil i fora dels partits polítics.
A les 5, hora taurina, arribava a la Plaça Urquinaona i aquesta va ser la primera decepció. Érem 4 gats. Primer de tot calia vigilar a on em ficava, no volia anar amb la manifestació d'ERC. Anava arribant gent (siguem realistes tampoc massa), però cansat d'esperar em vaig avançar i de cop i volta es va posar en marxa. La capçalera era ben estranya. No hi havia els rostres visibles de la convocatòria. Potser és que no volen protagonisme.
Avança a poc a poc i gairebé a l'alçada del monument a Rafael de Casanovas a la vorera de l'altra banda hi ha corredisses i comencen a volar taules i cadires cap a l'interior d'un bar. Després d'uns moments de confusió continua la marxa. Els actes violents em posen nerviós i em creen tensió i quan aquesta violència és gratuïta encara més. I estava clar que alguns tenien ganes de gresca.
La marxa segueix sent lenta. Canten els segadors i també criden In-de-pen-dèn-cia. De tant en tant prop d'on estic llencen petards. Tampoc m'agrada. A l'alçada dels jutjats la capçalera es desvia pel carrer Comerç en direcció a l'estació de França. On van ? No acabava al Parc de la Ciutadella ? No entenc res ? A més estem aturats. Començo a estar fart. Van en direcció al Passeig del Born. Crec que aquesta no és la meva mani.
La deixo i vaig cap al Parc de la Ciutadella, allà hi ha el final de la manifestació de Sobirania i Progrés. Està parlant en Feliu Formosa. També canten Els Segadors i criden In-de-pen-dèn-cia. Es dóna per acabada. I marxo a agafar el tren.
De camí també veig el final de la manifestació d'ERC. També canten Els Segadors i criden In-de-pen-dèn-cia. Així no anem en lloc, tres manifestacions a la mateixa hora i pel mateix recorregut que volen el mateix i criden slogans iguals o molt similars i no es poden posar d'acord per anar junts. Se'ns continuaran rifant sempre que vulguin. Ens retallaran l'Estatut i ens donaran quatre quartos i tot seguirà igual si no aconseguim donar una resposta contundent i única. Ens saben dividits i dèbils. Va estar una tarda molt decebedora. Som molts els catalans emprenyats però hi ha massa afany de protagonisme i personalisme. Així no anem enlloc.

dimecres, 3 de setembre del 2008

La nit

... cau la nit
una atmosfera obscura embolcalla la
vila,
als uns portant la pau, als altres el
neguit.

Les flors del mal
Charles Baudelaire

dimecres, 27 d’agost del 2008

Em tenen a la llista!

Sembla mentida fa al un parell de setmanes que cada dia rebo tres trucades diàries al telèfon fixe de casa que no agafo al veure que posa “llamada ocultada”.
Curiosament eren sempre a les mateixes hores: al principi de la tarda, a mitja tarda i ja al vespre després d'haver sopat. Els darrers dies han variat una mica l'horari però continuen insistint, sempre en horari de tarda-vespre. Suposo que em tenen en una llista (sí què sóc important!) i que em seguiran trucant fins que algun dia m'oblidi de mirar el “xivato” i agafi el telèfon directament i els hi digui quatre fresques.
He provat de despenjar el telèfon i no dir res, però encara és pitjor insisteixen en trucar més vegades. Què
em deuen voler vendre ? Segurament una superoferta en matèria de telefonia. I de fet no hi ha res a fer per tal que em deixin tranquil perquè després d'aquests seran uns altres.
Però si ho fan és que algun èxit tenen i algun guany treuen. Tot plegat sembla mentida i no hi ha res a fer.

dilluns, 25 d’agost del 2008

Jocs Olímpics

M'agrada l'esport i, per tant, he de reconèixer que m'agraden els Jocs Olímpics i he fet el seguiment d'alguns esports sempre que m'ha estat possible. Ara que han acabat m'agradaria fer alguns comentaris.
Xina ha utilitzat els jocs per rentar la seva imatge i presentar la seva candidatura a potència econòmica mundial. Els Jocs Olímpics són un bon aparador i ho han sabut aprofitar, tapant totes les seves misèries que són moltes.
L'excés publicitari al voltant de l'esport. Quin negoci més gran que representa! Quants diners arriben a guanyar les grans marques esportives! I també alguns esportistes. De fet no només en els Jocs sinó en tota manifestació esportiva per humil i petita que sigui acostuma a haver-hi massa diners i negoci pel mig.
L'esport convertit en espectacle. L'esforç de l'esportista a la recerca dels seus propis límits és un gran espectacle, però poques vegades serveix per augmentar la pràctica esportiva continuada de la població.
La utilització nacionalista de l'esport, per part de totes les nacions i en el nostre cas tan per part dels espanyols com dels catalans. L'esportista practica l'esport perquè li agrada no pas per representar al seu país. Cansa llegir i escoltar constantment proclames partidistes i patriòtiques en lloc de comentaris tècnics.
Quan es fa balanç tan sols es compten les medalles, però hi ha molts esportistes que han estat a prop i d'aquests tothom o gairebé tothom s'oblida, quan estar entre els millors atletes del món en la teva especialitat ja és un gran resultat i també s'hauria de valorar aquest esforç i no menysprear com es fa a vegades.
Han acabat els Jocs Olímpics,  i el 6 de Setembre comencen els Paralímpics. D'aquests també hi haurà el mateix seguiment mediàtic? I a mitjans d'Octubre a Castelló hi haurà els Jocs Nacionals Special Olímpics 2008 dels que suposo poc en sentirem a parlar, de la mateixa manera que tampoc van dir res dels Jocs Internacionals d'Estiu fets del 10 al 19 d'octubre del 2007 a Shangai. I aquests jocs també són esport i del bo, amb atletes que entrenen i s'esforcen en fer-ho el millor possible, però aquests no venen imatge, els seus cossos no són perfectes, i ben poc els podrem veure a la televisió i als diaris. Potser amb una mica de sort en algun raconet.

diumenge, 24 d’agost del 2008

Qui paga ?

De nou una notícia més d'aquelles que fa vessar el got de la paciència: la Letícia  s'ha operat el nas.

 

De fet m'és igual el que faci amb el seu  nas, però em molesta perquè ho fa amb els nostres diners. Estic fart de mantenir a tota la família real (què no és curta!) a qui jo no he triat i és més sense saber quan cobren i tampoc que en fan dels diners ja que no hi ha tot un obscurantisme al voltant de la seva economia.
Per quan un referèndum sobre monarquia o república. Ai perdó! Ja sé que per convocar referèndums en aquest país es necessita un permís molt especial que evidentment jo no tinc. També sé que segurament en una pregunta d'aquest estil guanyaria la monarquia, però al menys em donaria el gust de dir que no i saber exactament quants som els que no volem continuar amb els Borbons que l'únic que fan és viure sense treballar en res de profit i posar multes als que cremen les seves fotos. Igual els diners d'aquestes multes els utilitzen per les seves operacions d'estètica. Per què no ?
I ja que escric sobre “la meva estimada família reial”, algú sap on s'ha ficat el Rei aquest any al llarg dels Jocs Olímpics. A Pequín només hi havia la reina i els Urdangarín, però el Juan Carlos no. No us sembla estrany ? A altres jocs havia fet un seguiment exhaustiu i en aquests no ha aparegut. Tampoc és que m'importi massa, és simple curiositat.

dijous, 21 d’agost del 2008

Espectacle del dolor

Ha tornat ha passar de nou. Es produeix un terrible accident i les televisions fan espectacle de la notícia, amb un gran desplegament de mitjans, amb enviats especials a tots els punts que consideren d'interès. No paren d'ensenyar imatges. D'explicar qui són i d'on són les víctimes, de fer parlar als seus familiars en uns moments que segurament que no és això el que volen, d'entrevistar als pocs supervivents que poden parlar, d'entrevistar a tècnics que tal que expliquin les possibles causes de l'accident ...
No em val que es justifiquin afirmant que és la notícia més important. Avui tothom ja ho sabia, simplement donant una breu informació de la desgràcia seria suficient. Tots ja sabem el que ha passat, per tant, ja no és notícia, ni novetat. No ens calen més detalls, que no aporten res al que ja sabem. Ho trobo molt lamentable que s'aprofiti una notícia tan trista per cercar maneres de guanyar audiència.
Un simple exemple, el Telenotícies vespre de TV3 amb una durada de 34 minuts n'ha dedicat 19 (56%) a l'accident d'avió de Barajas i 8 (24%) als esports, quedant només 7 (20%) minuts per la resta de notícies. Els números són clars.

dimecres, 20 d’agost del 2008

Blade Runner

"Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."

Són les darreres paraules de Roy Batty un replicant Nexus-6 abans de que acabin els quatre anys de vida pels que ha estat programat. 


La lectura de la novel·la de Philip K. Dick “Sueñan los androides con ovejas eléctricas? M'ha portat a veure de nou la pel·lícula de Ridley Scott Blade Runner.
En el seu moment em va agradar molt, però la lectura del llibre m'havia fet pensar que hi havia moltes coses que no recordava i en realitat no és així.
Simplement hi ha diferències importants entre llibre i pel·lícula. Aquesta s'ha oblidat referències a una religió (mercerisme) que tota la humanitat segueix, a les mascotes tan reals com mecàniques, la màquina de les emocions que utilitzen els protagonistes, una guerra propera de la que encara paguen conseqüències en forma de radiació, .... Els personatges també sofreixen variacions, alguns desapareixen (els replicants de la pel·lícula són 4 i al llibre són 7), i altres apareixen nous (Gaft) o són modificats (la casa de John Isidore on es refugien els replicants és substituït per J.F. Sebastian)


El llibre és un bon llibre de ciència-ficció, però la pel·lícula és una gran pel·lícula, d'aquelles que sempre et queda en el record, sobre tot, aquests pobres replicants que l'únic que volen és conèixer el seu creador, per demanar una ampliació dels seus anys de vida, amb una gran ambientació.
També en Harrison Ford en la creació de Rick Decard el caçador de bonificacions ple de dubtes sobre si està bé el que fa, i fins i tot, si ell mateix no és un replicant. Tot amb una gran ambientació i envoltat per la música composada pel gran Vangelis que havia començat junt amb popular Demi  Roussos en el grup grec de rock progressiu de finals dels 60 i principis dels anys 70 Aphrodite's Child i que després com a compositor i teclista col·laboraria amb molts músics i es faria famós amb el Carros de Foc.
Tot portat al cinema de la mà d'un gran director, encara que a voltes una mica irregular: Ridley Scott.
Si no l'has vist no te la pots perdre, fins i tot, si fa temps que l'has vist està bé veure-la de nou. I tampoc està de més llegir el llibre


dimecres, 13 d’agost del 2008

2666

Les vacances són un bon moment per llegir llibres gruixuts ja que en època de treball la seva lectura es fa massa llarga en el temps.
La primera vegada que vaig llegir el nom de Roberto Bolaño va ser dins la novel·la Soldados de Salamina.
Posteriorment, 2666, llibre pòstum de Roberto Bolaño, és un títol que va despertar la meva curiositat. Havia llegit algunes crítiques elogioses i el fet que els innumerables i misteriosos crims de Ciudad Juàrez fossin un des seus temes principals també m'atreia. Fa poc també s'ha estrenat una versió teatral maratoniana de
més de 5 hores.



No sabia massa bé que em trobaria ni que cercava al llegir-lo, però el que està clar és que no m'ha agradat, se m'ha fet pesat i m'ha costat acabar-lo. Són cincs llibres amb molt poca relació entre ells i de fet només el quart tracta directament sobre els crims, a la resta en fa ben poca referència i malgrat que hi ha alguns personatges comuns en els diferents llibres no acabo de veure quina relació tenen entre ells. El primer llibre (“la parte de los críticos” ) és llegeix bé,  però a partir del segon (“la parte de Amalfitano”) ja tinc ganes d'acabar, no m'agrada, però resisteixo la seva lectura fins el final. Excepte el quart llibre (“la parte de los crímenes”), on torno a recuperar l'interès, poc es parla del que jo creia que era el tema principal. Hi ha molts alts i baixos en l'interès al llarg de tota la narració.
D'entrada l'autor abans de morir havia deixat l'encàrrec de publicar els cinc llibres per separat, però tan l'editor com la persona (Ignacio Echevarría) a qui el propi Roberto Bolaño havia deixat com a referent respecte als seus assumptes literaris, decideixen publicar-los tots junts i en un sol llibre. En realitat encara no entenc el per què d'aquesta publicació conjunta en un sol volum deguda a la poca relació entre els cinc llibres, ja que considero que es poden llegir perfectament per separat i que la seva lectura conjunta és totalment innecessària.
No és la primera vegada que un llibre del que esperava molt em decep. Per sort, altres vegades passa totalment el contrari. De fet de Roberto Bolaño tenia intenció de llegir també “Los detectives salvajes”, però
el mal regust de boca deixat per 2666 farà que no sigui així.

divendres, 25 de juliol del 2008

Oh Jerusalem!


Aquest va ser un dels primers llibres gruixuts també anomenats llibres totxo que vaig llegir quan era adolescent i en guardo un bon record. Aleshores era un best-seller com altres llibres dels mateixos autors. (Dominique Lapierre i Larry Collins) Quan vaig escoltar que havien fet una versió cinematogràfica del llibre vaig tenir interès en veure-la.
Director i actors desconeguts per mi, llibre molt oblidat en el record, però resultat prou bo. Els inicis del conflicte àrab-isrealí des del moment que les Nacions Unides proclamen el naixement de l'Estat d'Israel. Jerusalem, una ciutat símbol per moltes religions i una ciutat desitjada per tothom.



Porten 60 anys de conflicte i després de veure les imatges de Oh Jerusalem em queda molt clar que és un conflicte sense solució possible. Massa anys de morts i enemistats molt difícil d'oblidar. Sempre hi haurà algú
disposar a matar i matar és tan fàcil. I els morts generen odi i ressentiment.


Les guerres són un mal negoci pels que hi participen directament. És fàcil començar-les i molt difícil trobar el punt i final. I els beneficiats qui són ? Els fabricants i venedors d'armes, alguns polítics, alguns empresaris sense escrúpols,
....
I precisament avui fa 70 anys exactes de l'inici de la Batalla de l'Ebre, una de les més sagnants i decisives de la nostra guerra civil. A la contra de la Vanguardia podeu trobar una interessant entrevista a un dels pocs supervivents dels que hi varen participar. Paga la pena la seva lectura.

dijous, 24 de juliol del 2008

El gran Pou

És innegable que Josep Mª Pou és un dels grans del teatre català. Que jo recordi és la tercera vegada que el veig en directe, les altres també van ser al Romea, amb dos obres i dues actuacions també inoblidables: El Rei Lear i La Cabra.
També recordo les seves aparicions tan a la televisió (Estació d'Enllaç, El Príncep de Viana), com al cinema (Amic amat)
Aquesta vegada encarna a un gran personatge, Orson Welles, de tots conegut, un geni polèmic i controvertit. De fet és un dels directors que més admiro. No he vist totes les seves pel·lícules, però algunes d'elles figuren entre les que he vist més vegades. Potser seria hora de fer una revisió de la seva filmografia
complerta.

Pou i Welles tenen un certa semblança  física accentuada pel seu magnífic treball en escena. Ell sol omple tot el teatre al llarg de 90 minuts llargs que es fan curts. El jove Jaume Ulled tan sols fa de contrapunt. Quina oportunitat d'aprenentatge per un jove actor treballar amb un actor com en Josep Mª Pou!
De fet no passa res, simplement un Orson envellit i al final de la seva carrera mentre grava anuncis radiofònics va parlant i desgranant algunes anècdotes de la seva llarga vida dins del món de les arts escèniques: ràdio, teatre, cinema, ..., mentre espera poder assolir un dels somnis acabar la seva pel·lícula sobre El Quixot.
Però malgrat que no passa res què gran és el teatre interpretat pels grans actors!

dimecres, 23 de juliol del 2008

No tengo mucho tiempo

... No tengo mucho tiempo, he de respirar, comer, beber, dormir. No tengo mucho tiempo, he de moverme al compás del engranaje. No tengo mucho tiempo, estoy viviendo ...

2666
Roberto Bolaño

diumenge, 13 de juliol del 2008

An American Crime

Pel·lícula basada en una història real, ben realitzada i interpretada. Vaig anar al cinema perquè la història em va atreure. Desconeixia al director i als actors. A mesura que es va desenvolupant l'acció penses com és possible que succeeixin coses així i que tantes persones siguin capaces de participar d'actes tan violents de forma reiterada. Les primeres accions violentes de la història semblen una clara defensa de l'honor i dignitat del clan familiar, però a mesura que aquests augmenten en crueltat, també augmenta el sense sentit del mateixos, així com el nombre de persones que hi intervenen. Primer només són la família, però hi acaben participant també els amics de la família. Totes són persones que cada diumenge van a l'església. La justificació que es donen pels càstigs que infligeixen a la nena és que ho fan perquè aprengui. És dolenta i no tenen un altre solució que castigar-la. És allò tan conegut de ho fem pel teu bé, em fa més mal a mi que a tu.



Hi ha estudis que defensen la naturalesa intrínsecament violenta de l'ésser humà, però vist en viu i en directe a través de les imatges d'una pel·lícula reflex d'una història real costa de creure que coses així siguin possibles. Segurament el més difícil d'una acció violenta és iniciar-la, i un cop ja ha començat és molt difícil trobar com aturar-ho, i quan aquesta acció és col·lectiva segurament encara és més difícil.
A mesura que avança l'acció et vas sentint més incòmode en la butaca i tens ganes de que tot allò acabi. Hi ha un moment que dóna la impressió que la nena aconseguirà escapar d'aquella tortura, o potser, cal dir martiri, però és simplement un somni. No hi ha sortida ha d'acabar malament i surts del cinema alleugerit perquè ha acabat, però també amb un mal regust de boca per tot el que acabes de contemplar en la pantalla.


dilluns, 23 de juny del 2008

Indi

George Lucas i Steven Spielberg m’han acompanyat al llarg de molts anys. Encara recordo l’estrena tan de Star Wars com de Indiana Jones a la Recerca de l’Arca Perduda, evidentment en castellà. Aleshores era una
enamorat del cinema d’art i assaig i no em van agradar. Considerava que eren simples pel·lícules d’aventures que no aportaven res de nou. Preferia pel·lícules d’aquelles rares difícils d’entendre que em feien pensar. Buñuel, Pasolini, Bergman, Visconti, ... eren les meves icones. És cert que també m’agradava el cinema de gènere (negre, westerns, ...) i les pel·lícules d’aventures més clàssiques (Raoul Walsh), però en aquells moments vaig considerar que tan Lucas com Spielberg l’únic que cercaven era fer un gran negoci.
Amb el temps vaig anar canviant d’opinió. Malgrat que han desaparegut aquelles sales, encara m’agrada el tipus de pel·lícula d’art i assaig, però ja no menyspreu el cinema que fan Lucas i Spielberg. De fet m’he convertit en un seguidor de les dues sagues i en el cas de Spielberg haig dir que m’agrada el seu cinema.
Ara després de molts anys ha tornat Indiana Jones, i segueix fidel a la seva tradició, aventures, persecució, els misteris arqueològics, els dolents (russos en aquesta ocasió), els escenaris misteriosos i espectaculars, una certa possibilitat de versemblança, l’humor, .... Tots aquests ingredients ben barrejats en la coctelera fan del nou lliurament de la història una bona manera intranscendent però agradable de passar una estona.
I, què més podem demanar al cinema ?

La revetlla

Foc, petards, coca, màgia, una nit especial, diferent. De petit em mirava els focs des de lluny encuriosit, els petards no m’agradaven, em feien por. Una revetlla de Sant Joan va ser la meva primera sortida nocturna, el meu primer ball en un terrat. A aquesta van seguir moltes revetlles entre amics i amigues, amb foc, coca, petards, cava, música, diversió, riure, begudes, balls, anar a la platja a veure sortir el sol, anar a dormir ja de dia. Moltes d’aquestes nits resten en el record. Després van venir les revetlles amb els fills petits, de nou les fogueres i el petards, però ara tocava anar a dormir a una hora prudencial. 



Ara ja fa temps que em miro el dia de la revetlla com una nit més en les que difícilment canvio les meves rutines, ja no té res d’especial. De fet malgrat que crec que això de  conservar les tradicions està molt bé em molesta molt que m’obliguin a divertir-me en un moment concret, en una hora concreta i d’una manera concreta. Crec que ja sóc prou grandet per decidir quan i com vull divertir-me i és evident que no passa pel soroll dels petards, ni per les reunions multitudinàries i sorollosos.
Està clar que amb el temps tots canviem.

dimecres, 18 de juny del 2008

Publicitat al cinema

Quan vull anar al cinema acostumo a aprofitar el dia de l’espectador.
En poc temps han anat apujant els preus. Encara no fa un any eren 4 €, després van ser 4.5 i ara ja són 5 €. Suposa una pujada del 25 % en poc menys d’un any, gairebé res! Ja sé que no és un producte de primera necessitat, però crec que és una pujada abusiva.
Però a part d’aquesta puja, abans de que doni inici la pel·lícula cal suportar una bona estona de publicitat, primer de qualsevol cosai després de les properes pel·lícules. Crec que els espectadors ja que hem de pagar aquests preus hauríem de tenir dret a veure les pel·lícules sense publicitat.
No ho creieu així ?
De fet podria entrar una mica tard i m’estalviaria una estona d’anuncis, però amb el risc d’entrar amb la pel·lícula començada, i si hi ha molta afluència no trobar un bon lloc. És més a mi m’agrada arribar al cinema amb temps, seure a la butaca i esperar una estona, forma part del rituali la màgia d’anar al cinema, molt diferent de veure pel·lícules a casa.

dimecres, 11 de juny del 2008

Descobriment de televisió a la carta

Fa un parell de setmanes de cop i volta la televisió de casa va deixar de funcionar. No és pas un estri que faci funcionar massa: telenotícies, algun programa esportiu, gravació d’algun debat, etc.
Com ja és costum en mi això de portar a arreglar aparells em fa molta mandra, i ho he anat postergant. Aquesta absència de televisió ha fet que cerques en alguns moments per Internet i he descobert el servei de televisió a la carta on puc gaudir d’alguns programes, no tots, en el moment que vull sense dependre de cap horari d’emissió i sense necessitat de programar la seva gravació. I a més la majoria de les vegades sense els pesats anuncis.
Ha estat una bona descoberta. De moment la tele segueix sense funcionar. He anat al servei de reparació, però encara no han vingut a mirar-se-la. El que és segur que això de la televisió a la carta variarà els meus costums. Ja no em farà falta gravar alguns programes per veure-les després. En els fons m’haurà anat bé que la televisió s’espatlli. No hi ha mal que per bé no vingui.

dijous, 5 de juny del 2008

The mist

A la sortida del cinema pensava que igual a fora em trobaria amb la boira. Un cop a casa, a la nit em mirava d’una altra manera els insectes rastrejadors que fa temps que pul·lulen pel terra. 
Havia produït els seus efectes. Vaig llegir sobre la boira i em va semblar una història interessant. Les històries de Stephen King portades al cinema acostumen a donar bons resultats. Tampoc esperava res especial i tret d’alguns moments del tot previsibles m’ha agradat. La por a lo desconegut, la reacció davant d’aquest misteri, la interpretació religiosa radical de qualsevol fet imprevisible, on ens poden portar algunes investigacions secretes dutes per militars, ....
No presenta cap novetat. A aquestes alçades això no és fàcil. En cinema està gairebé tot inventat. Però aconsegueix tenir-te en tensió. Em recorda d’alguna manera a “Els ocells” i també a algunes pel·lícules de sèrie B de monstres o d’invasions d’éssers d’altres planetes. I malgrat ser bàsicament una història de tensió creixent hi ha dins del supermercat on queden tancats els protagonistes rodejats per la boira, uns diàlegs prou interessants. I a més té un bon final. De fet a mesura que aquest s’acosta vas pensant com ho acabarà i finalment aconsegueix sorprendre’t.




dimecres, 28 de maig del 2008

Prohibit parlar en català

M’ha semblat increïble. L’escena es produeix a Barcelona en la roda de premsa de presentació de la final de la lliga ACB. Els dos capitans són catalans, els periodistes els hi pregunten en català i els obliguen a respondre en castellà per ordres de l’ACB. No poden respondre en català, ¿ com és això possible davant dels nostres nassos i que els periodistes no abandonin la sala de premsa ?
Acabo de cercar l’adreça electrònica de la ACB (info@acb.com) per enviar un correu de protesta, però em retorna el missatge. Algú sap on es pot enviar ?
Espero que tan el Barça com la Federació catalana, així com la Secretaria General de l'Esport protestin per aquest tracte.

dijous, 15 de maig del 2008

El català

Acabo de llegir aquest frase del gran Ovidi Montllor en el bloc do de llengua de la lingüísta elitista:

Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català;
és la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense.
(Ovidi Montllor dixit)

dimarts, 6 de maig del 2008

El rey y la reina

“El rey y la reina” és una obra menor de Ramón J. Sender on planteja una curiosa relació a Madrid entre una duquessa que viu en un gran palau i el seu jardiner en el Madrid de 1936.


Un cop es produeix la insurrecció militar, els defensors de Madrid prenen i confisquen el palau. Els amos fugen excepte la duquessa que resta amagada en una torre del palau i el servei és obligat a marxar excepte el jardiner que és qui s’ocuparà del palau a partir d’ara i també cuidarà en secret de la duquessa, posant en perill la seva vida per moments. La duquessa esdevé la reina i el jardiner es converteix en el rei.
La duquessa rep visites misterioses que el jardiner vol descobrir. Al llarg del curt relat la relació que mantenen tots dos va evolucionant i tot el que els envolta es complica fins que arriba el desenllaç final.
Sense ser una gran novel·la és llegeix bé. M’ha agradat.

diumenge, 6 d’abril del 2008

Records

La Marina em va dir una vegada només recordem allò que mai no ha ocorregut. Passaria una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules ....Aleshores no sabia que l’oceà del temps tard o d’hora retorna els records que hi enterrem. Quinze anys més tard, la memòria d’aquell dia ha tornat a mi .... Tots tenim un secret tancat amb clau en l’àtic de l’ànima. Aquest és el meu ...
... De vegades, les coses més reals solament passen en la imaginació ... Només recordem el que mai no ha passat.
... La veritat no es troba. Ella et troba...
... La naturalesa és com un nen que juga amb les nostre vides. Quan es cansa de les joguines trencades, les deixa i n’agafa d’altres.
És responsabilitat nostra recollir les peces i reconstruir-les...
Aquella nit em va explicar que creia que la vida ens dóna a cadascun de nosaltres uns escassos moments de pura felicitat. De vegades són solament dies o setmanes. De vegades, anys. Tot depèn de la nostra fortuna. El record d’aquests moments ens acompanya per sempre i es transforma en un país de la memòria al qual intentem tornar-hi durant la resta de la nostra vida sense aconseguir-ho...

Marina
Carlos Ruiz Zafón

dissabte, 5 d’abril del 2008

Nostalgia

Avui al bloc de Vicenç Partal he vist aquest vídeo que m'ha omplert de nostalgia. Era un adolescent quan em vaig comprar el single de My Sweet Lord que encara tinc per casa. Després va venir aquella magnífica pel·lícula del concert de Bangla Desh que van fer al Principal i que va omplir de color aquelles tardes grises. Recordo sobre tot, la versió del Jumping Jack Flash de Leo Russell.
Aquest vídeo sembla una repetició d'aquell concert amb Billy Preston, Ringo Star, Eric Clapton i en aquesta ocasió acompanyats per Paul McCartney i també el fill de Harrison en el concert homenatge al seu pare. Gaudiu una bona estona.



divendres, 4 d’abril del 2008

Marina



Ja fa un temps que de Carlos Ruiz Zafón vaig llegir la seva famosa Ombra del Vent. Sense ser un llibre extraordinari, en alguns moments em va enganxar i em va deixar un bon regust de boca.
Va caure en les meves mans aquest altre llibre del mateix autor. Igual que l’Ombra del Vent torna a tenir un començament brillant. En dues pàgines et fa entrar ganes de llegir la història i saber què passarà. Barcelona tornarà a ser l’escenari d’uns fets extraordinaris i d’uns personatges fantàstics. Alguns  dels llocs on transcorre la història són fàcilment identificables. De ben segur que són indrets que existeixen en realitat en la major part dels casos. És una novel·la adreçada a un públic juvenil que és fàcil de llegir, plena de misteris i de sorpreses que en alguns moments t’enganxen al llibre. Al igual que l’Ombra del Vent sense ser res extraordinari es llegeix bé i et fa passar una bona estona.

dilluns, 31 de març del 2008

L’aigua, el gran debat i la gran necessitat.

Avancen els dies i lluny de solucionar-se el problema de la sequera va en augment. Fa molt de temps que hem entrat en aquest procés de sequera, però els nostres governs sempre esperen el miracle de darrera hora. Sembla que aquesta vegada no es produirà aquest miracle. I aleshores haurem de córrer tots. Ens diuen que estalviem aigua. Ja fa temps que ho fem. Però, ells què fan ? És funció seva garantir que no es perdi aigua en les canonades ni en els canals i tothom sap que em perdem molt milers de litres.
Ara la gran solució són obres faraòniques, transvasament, dessaladores, transport d’aigua en vaixells. No hauria estat millor invertir amb temps a resoldre els problemes d’aquestes canonades i canals que perden aigua ? Així com, fer un ús més racional d’aigua i controlar la construcció de milers de piscines i de camps de
golf. Això està bé quan hi ha aigua de sobres, però en època de escassetat i en el país que vivim són activitats de les que perfectament en podríem de prescindir.

Discussió pública de solucions amb posicions diferents segons el partit o el lloc de residència. Segurament seria millor habilitar una reunió d’experts i escoltar les seves propostes i analitzar si aquestes són viables. Però ara ja estem en una cursa contrarellotge i les preses són males conselleres en el moment de prendre les millors decisions. És molt probable que acabin adoptant les mesures menys convenients i de les que més endavant ens haurem de penedir. De fet en aquest país ja estem avesats a malgastar els diners. Fer una inversió que després no acaba de servir per res. Ja veurem com acabarà i qui en pagarà les conseqüències finals.

divendres, 28 de març del 2008

La Fiesta del Chivo

Feia molt de temps que no llegia res de Mario Vargas Llosa. Com moltes altres vegades aquest llibre feia temps que estava al prestatge esperant pacientment. Al final li va arribar el seu torn. M’ha agradat. El complot i assassinat del dictador de la República Dominicana Rafael Leonidas Trujillo està molt ben explicat. En un principi el fil de la narració s’estableix en tres llocs i moments diferents que a mesura que avança la història acaben completament interrelacionats. Amb el seu llenguatge narratiu aconsegueix que malgrat conèixer el desenllaç i poder preveure tot el que passarà al llarg de la història aquesta a mesura que avança va guanyant en tensió i ritme narratiu. Com poden existir persones capaces de comportar-se d’aquesta manera tan brutal i encara creure’s que són els salvadors de la pàtria ? I a més viure amb la consciència tranquil·la. Sé que és així, però m’és molt difícil de entendre.
 
En definitiva, una excel·lent novel·la de l’autor totalment recomanable com altres que he llegit fa molt de temps. Recordo especialment, “La Guerra del Fin del Mundo” , personalment crec que una de les millors que he llegit.
Al cercar informació per la xarxa m’ha sorprès que hi ha versió cinematogràfica portada al cinema per un cosí de l’autor: Luis Llosa. Serà qüestió d’esperarque algun dia la passin per la televisió. Valdrà la pena veure-la.

dilluns, 24 de març del 2008

Continuar amb el creixement econòmic il•limitat, per a què ?

L’economia s’està desaccelerant i això es viu com un gran problema, alguns, fins i tot, auguren un gran cataclisme. De fet, el que passa no és res nou. La llarga història del capitalisme està plena de desceleracions i crisi de l’economia. Qui no ha escoltat la paraula crisi desenes de vegades al llarg de la seva vida ?
Però cap d’aquestes crisi anteriors ha servit per reflexionar i començar de nou. L’únic que s’ha fet cada vegada és fer un pas endavant i continuar amb l’esquema de progrés infinit.
Potser ha arribat el moment de pensar el desenvolupament econòmic d’una altra manera. Fa temps que el creixement no pot ser il·limitat, malgrat que aquest ha estat des de fa dècades l’objectiu dels governs, empreses i economies. És possible que això ens hagi permès viure bé o relativament bé a molta gent, però no estic tan segur que ens porti cap a un món més feliç ni millor. Segurament hem arribat al cim més alt possible del progrés i en el que tenim que pensar ara no és com continuar progressant sinó com mantenir i aprofitar-nos en benefici propi de tots els progressos que com a humanitat hem assolit: redireccionar els nostres esforços i distribuir els avenços per tot el planeta, analitzar les errades i reconduir el futur.  
Un canvi de rumb és necessari, imprescindible i possible: guanyar el suficient per viure i ser feliç, no l’objectiu de guanyar cada vegada més i més (guanyar més per a què ?), viure menys a crèdit, aprofitar al màxim els objectes i no entrar en la dinàmica innecessària de llençar i tirar tan habitual, poden ser petits canvis útils.


dijous, 13 de març del 2008

Habíamos ganado la guerra

Vaig escoltar a l’autora (Esther Tusquets) en el programa de l’Emili Manzano, l’hora del lector. Les anècdotes que explicava em resultaren curiosos i interessants i em van entrar ganes de llegir el llibre. Llegir el punt de vista dels que havien guanyat la guerra ho he fet poques vegades.
M’ha decebut. Les anècdotes eren més divertides escoltades a la tele que no pas llegides al llibre. Aquest poc més aportava al que ja s’havia explicat en aquell programa. Només un apunt nou, en una Catalunya gris on la majoria ho passava malament, hi havia una minoria, la dels vencedors que tenien una vida ben acolorida i fàcil i ben diferent i diferenciada de la resta de la població. Perquè després diguin que no fa falta una llei de la memòria històrica.

dijous, 6 de març del 2008

I els altres partits ?

Estic molt cansat d’escoltar sempre les mateixos partits amb les mateixes velles propostes i veure sempre les mateixes cares. Pràcticament mai, o simplement ben poques vegades tenim l’oportunitat d’escoltar els altres partits. Aquells partits que també es presenten a les eleccions i que com a molt coneixes el nom o els descobreixes el mateix dia de les votacions allà en la taula on hi ha totes les paperetes.
Estaria bé que algun mitjà, televisió, radio o diari, dediqui un espai a aquests partits, elaborant un reportatge de cada un que permeti conèixer com van sorgir, qui són, com s’organitzen, perquè es presenten a les eleccions, quines opcions creuen que tenen, què fan entre elecció i elecció, quines propostes innovadores proposen, ....

Realment no em sembla massa democràtic que només els de sempre tinguin dret a la paraula en els grans mitjans, on només podem escoltar o llegir, més del mateix. Aquest partits estan massa instal·lats en el poder i no volen donar la més mínima oportunitat a altres opcions que els hi podrien robar una part del pastís. Ja fa temps que hi trobo a faltar diversitat d’idees i innovació en la política.

dimarts, 4 de març del 2008

Informació no signada

Des de fa moltes i moltes convocatòries d’eleccions que els mitjans públics de comunicació catalans no signen les informacions electorals com a mesura de protesta per estar lligats de mans i peus en el temps assignat d’informació per cada un dels partits polítics. Després de tants anys sembla que aquesta forma de protesta no serveix de res.
Potser ha arribat l’hora de donar un pas més: simplement no donar informació electoral.

dilluns, 3 de març del 2008

Per quan una reforma electoral ?

Cada cop m’agrada menys el nostre sistema electoral. Estem davant de unes eleccions generals. Queden pocs dies per votar i es planteja una doble elecció: l’elecció del president del govern i l’elecció dels que vull que em representin al Parlament.
És clar que per a president del govern només hi ha dues opcions. Cap de les dues m’agrada, però també és evident que una de les dues opcions seria un mal menor. De fet cap de les opcions que es presenta em fa el pes. Però posats a votar trobo millors opcions que votar al PSC, tot i no descartar el vot blanc com a vot de càstig a polítics que no responen al que penso i en els que cada cop crec menys.

 

És necessari que de una vegada per totes es proposi una reforma a fons del sistema electoral que permeti per una banda elegir al president de govern i per altra elegir el nostre representant al Congrés i també defineixi amb claredat la funció del Senat. No sé si el Senat és necessari, ni tampoc per què serveix. Circumscripcions electorals més petites per nombre d’electors, llistes obertes, desaparició de la famosa llei de Hondt, .....
Quan s’atreviran els partits a plantejar aquest reforma ?

dimecres, 27 de febrer del 2008

No country for old men

Brutal, de les millors pel·lícules que he vist darrerament. No m’estranyen gens els premis que ha rebut. Em va tenir enganxat a la butaca tota l’estona: els paisatges, la utilització de la càmera, el guió, el ritme de la pel·lícula, els actors, la pròpia història ...
He llegit i he escoltat molt sobre els germans Coen, però només he vist dues de les seves pel·lícules aquesta i Fargo, també excepcional. De fet d’alguna manera “No es país para viejos” me la recordava.
I Bardem també excepcional fent del psicòpata indestructible Anton Chigurh. Té a les seves mans les vides de tothom que es creua en el seu camí. La decisió és seva, encara que algunes vegades la vulgui deixar en mans de l’atzar d’una moneda.
I segurament dos moments claus de la pel·lícula que no vaig escoltar massa atentament el que deien, en les dues ocasions són paraules del sheriff, un altre personatge i actor excepcional. El que explica a l’inici mentre anem veiem els paisatges que ens col·loquen en situació, i quan just al final de la pel·lícula ja jubilat explica dos somnis a la seva dona tot esmorzant. Vaig desconnectar un moment i segur que em vaig perdre alguna de les claus de la història. De fet, en un moment, em vaig pensar que la història acabaria amb l’accident de l’Anton, però no és així.
Del tot recomanable, no us la perdeu.


divendres, 22 de febrer del 2008

Reunió de veïns

20.00 hores, reunió de la comunitat de veïns. Avui érem una bona colla, no com en altres ocasions que hem estat 4 gats. Per sort ja no sóc el president, amb un any força mogut, i farcit d’obres, ja n’he tingut ben bé prou.
Hi havia pocs temes a tractar, però com sempre malgrat haver-hi ordre del dia costa seguir-la. Hi ha uns quants veïns que els hi agrada ser protagonistes i fer públics tots els seus neguits sense escoltar de que s’està parlant. Escolten poc i els hi costa molt entendre el que se exposa. Alguns són poc respectuosos amb els demés i interrompen quan un altre parla.
Fa ja més de 30 anys que vivim en democràcia però encara hi ha molt a polir. A alguns no els hi agrada que les decisions es prenguin per majoria i a més acostumen a no recordar les decisions preses en anteriors reunions i cal recordar que el que s’ha fet o s’està fent és va acordar anteriorment per votació, fins i tot, a vegades amb el seu vot favorable. Però clar avui no recorden i un cop fet diuen que s’havia de fer d’una altra manera. Què hi farem ?
Per sort per fi s’ha acabat. Esperem que la propera reunió trigui a arribar