dilluns, 2 d’abril del 2018

Del que hom no pot fugir


Segona novel·la de la Rodoreda i segon personatge femení (1934). La protagonista està fent la maleta per marxar i rep un sobre amb una nota a dins: “Et desitjo que siguis molt feliç i que puguis fugir del que vols


Marxa a un poble per oblidar. No és fins ben avançada la narració que sabem el per què d’aquesta fugida: “No vull pensar. Per què doncs penso? Tan febles som que no podem fugir del que ens hem proposat? Quan ens sembla que ho havem aconseguit tot, en comptes d’alegrar-nos-en volem morir-nos ... “Que siguis feliç” Feliç? Sí que ho soc de feliç; sí que vull ser feliç... ho vull ésser, i, en imaginar que ho soc ... per no res ploraria ... I em pregunto: Però és possible que aquest home m’estimi? Té la dona ... té els fills ... per què m’ha d’estimar?”

Un dia que estava trista ell va dir-me “has de fugir de les tristeses”, i vaig fugir-ne; però ara no en sé, no puc. Si el podia tenir aquí amb mi, al meu costat ...”

Voldria ésser, creure’m feliç i em sento dissortada, i irada contra tot i tothom. Contra la vida

Marxa, i vol fugir de tot el que deixa enrere, però no pot. Realment podem fugir de la nostra vida que ens tenalla? Passen els dies i comencen els dubtes. Pensa en el retorn i en recuperar la felicitat perduda tan lluny del seu costat. Es fa el propòsit de tornar i recuperar el lloc. Fins i tot prepara les maletes. “Me’n vaig. Deixo tot el que no estimo perquè l’estimo a ell i el crec i obeeixo el meu impuls que m’hi empeny

Aniré vers la felicitat? No. No soc, ja, tan exigent. Només demano una certa pau espiritual, un repòs que m’és del tot necessari, i unes ganes infinites de sentir-me i de saber-me estimada, volguda per ell, sigui com sigui, contra qui sigui. Quin mal faig a ningú? ... Em resignaré amb el que no podré obtenir i agrairé el que em donaran.”

Però al darrer moment es queda al poble, “... empesa per no sé que, renuncio. Cada dia es va afermant més aquesta voluntat meva, aquesta decisió, aquest desig de voler creure que tot s’ha acabat

No hi ha res tan difícil com voler-nos explicar el perquè de les nostres accions

Fa balanç i memòria de la seva vida: “No està bé que em queixi de tot. Però em sembla que vaig conèixer les emocions a una hora massa matinera, excessivament engrandides a través d’una imaginació que m’esfereeix d’haver tingut, i més, encara de no tenir.”

Amor en tot. En una mirada. En un pensament, En un record. En un anhel. En un desig. En aquesta veu de dona que demana, rogallosa, el que potser no tindrà mai; el que potser ja ha tingut i ha deixat perdre, el que potser creu aconseguir ... que estranya que deu semblar aquesta veu a les muntanyes!...”

"M'atordeix aquest meu amor. Per què he de sentir jo aquest amor intens, apassionat, immarcescible, per un home que mai podrà ésser meu."

Les muntanyes! Cerca refugi i oblit en les muntanyes, però no s'ho pot treure del cap.

"I després de veure el que he vist encara no sé ésser feliç? Tenim massa de tot i com que ignorem les penes de debò tot ho creiem dissorts"

"Dies ... dies ... dies ... per què tants? Sempre iguals: trists, inacabables ... dies  i dies  ... freds; son llargues les hores de vetlla,  i tots els dies no s'acaben mai ... per què? Per què no d'una vegada? Sempre més, sempre més; mai prou. Jo diré prou. ... Son meus els dies, son meves les hores que visc. Per què no puc acabar-les?"

"Tinc po... por...por...por de tu, de la muntanya que s'apropa...em vol colgar... Tinc por!!!..."

Com diu el títol vol fugir. Vol fugir d’un amor impossible i cerca refugi lluny, a les muntanyes. Cerca l’oblit, però no pot oblidar. El record dels dies viscuts l’acompanya sempre. No pot fugir. No podem fugir dels nostres desitjos, el millor es fer-hi front encara que pugui resultar difícil.