Ja de ben petit el protagonista
d’aquesta història descobreix que amb molt poc, un parell de mots o una frase
en té prou per aprendre una llengua. Aquesta especial qualitat m’ha portat a la
memòria l’argument de “El perfum”.
Aquesta extraordinària qualitat
condueix a reflexions sobre les llengües
“Vull enraonar amb qui sigui la llengua que sigui, no entenc que no
sigui un plaer universal barrejar les llengües, intervertir-les, fer que es
casin, xoquin i s’entrellacin. No entenc que hagin de quedar barrades en
calabossos sense aire”
“Descobreixo que si estimo les llengües és també sobretot, pel fet que
em parlen d’objectes, de sensacions i de paisatges que no conec, però que, tot
d’una sento que es mouen dintre meu. Sóc allò que dic i com ho dic, sóc d’allà
d’on vénen les llengües, sóc tots aquells que no coneixeré mai però de qui sé
el parlar”
Babel és la maledicció divina
sobre la humanitat per tal que parli llengües diferents i no s’entenguin entre
ells. Però moltes vegades tot i parlar la mateixa llengua tampoc ens entenem.
Diem unes coses amb un propòsit i els altres entenen, capten, un altre
significat. No és suficient parlar la mateixa llengua per entendre’ns també cal
voluntat d’assolir aquesta entesa.
“Ningú no parla exactament la mateixa llengua. Cada persona té una
llengua, i aquesta llengua és només seva”. “Cada persona parla de manera una mica diferents de les altres, amb el
to, amb els mots, amb l’accent, amb els silencis ...En una mateixa casa, tothom
parla una mica diferent dels altres i encara que siguin diferències inaudibles,
això vol dir que cadascú té la seva llengua personal, íntima ...”
“Cada persona hereta la llengua dels seus pares, però la fa seva, ... la
transforma, tan poc que sovint no es nota, però ho fa ... I és així com les
llengües evolucionen de generació en generació”
Posseir aquesta qualitat tan
singular no li comporta una vida feliç “No
tinc amics, i no sé què fer” Marxa a París on li ha dit que viu un home amb
el seu mateix do.
Un cop allà tots dos es posen a
la feina: “Per a mi només pot haver-hi
una raó de ser per al nostre do comú, la de trobar com han nascut les llengües
i així arribar a la font única i suprema, la de la primera llengua de la
humanitat”
I ens parla de l’atracció dels
llibres, les biblioteques i els mots:
“Llavors ensumo, i tota la flaire de cuir vell, pols, paper, tinta i més
pols s’aixeca, fa un remolí i em penetra. Obro els braços i em repenjo amb tot
el cos contra aquests llibres, però no els acaricio ni intento llegir-ne els
títols amb la punta dels dits, tanco els ulls i els dic que ja està, sóc aquí,
amb ells, llibres que puc tocar i obrir, llibres escrits, impresos i endreçats
en espera de la meva arribada. Ja està, els dic, em teniu”
“Els mots que moren, si ningú no els ha escrit en algun lloc, mai no
podran ressuscitar. Han desaparegut ... Però sempre queda l’esperança que algú,
un dia, descobreixi rastres d’una escriptura i la pugui desxifrar”
I a París viu els moments
convulsos de la Comuna de París: “Els governs no repugnen de matar aquells que en principi, són la base
de la seva existència, és a dir, jo, ells, tot aquest tropell d’homes desfets
que han esdevingut esclaus, sense altres drets que els de defecar allà on
dormen i dormir al mig de les defecacions de tots”
Acaba empresonat i al cap dels
anys es deportat a Noumeà (Nova Caledònia) on viu més aventures i acaba els
seus dies.
Allà és on el bategen amb el nom
de Nuvolet: “Ets esquifit i pàl·lid, les
dones diuen que a l’alba no et veuen passar, i per això et direm Nuvolet”
“Sé que els silencis poden ser diferents d’una llengua a una altra”
Viu en una tribu i aprèn la seva
llengua :“aquest clan comparteix amb tots
els éssers humans la dificultat innata per acceptar que la seva llengua paregui
difícil als estrangers. Per a ells és clara i evident, fins el punt que els
seus fills de seguida la xampurregen, i poc després la parlen tan bé com els
adults”
Passen els anys, molts anys i “no se m’acut res, m’adono que té raó, que no
soc sinó un esperit sense país ni tribu que vagareja per nodrir-se de les
llengües dels altres sense deixar res en contrapartida. Soc un paràsit”
“Haig de dir que no soc sinó el primer que no entén res de tot el que he
explicat ...
Acceptaria de bon grat que tant el món com els homes em xuclessin de
nou el moll, la sang i la saliva fins a deixar-me vençut si a canvi anés
vivint, l’una rere l’altra, tantes vides com llengües parlo.
Ho acceptaria tot per no haver d’escriure, aquí mateix i després d’una
línia en blanc:
FI”
És un llibre que promet molt al
seu inici, però que es va desdibuixant. El que m’ha resultat més interessant
són les dues primeres parts i totes les seves reflexions sobre les llengües.
Les aventures del protagonista a Nova Caledònia com una mena de nou Massagran
les he trobat sobreres. El mateix autor reconeix que va estar molts anys per
escriure el llibre i el que més li va costar va ser trobar-li un final. Per mi
no hi va acabar de reeixir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada