diumenge, 27 de juny del 2021

Tardor

Tardor d’Ali Smith va guanyar el Premi Llibreter 2020 d’altres literatures. Els llibres guardonats amb aquest premi m’acostumen a agradar. Si algun qualificatiu m’atreveixo a donar-li és que és un llibre diferent.

Comença amb una imatge potent dels cossos morts d’immigrants a la sorra de la platja “Era el pitjor del temps. Un altre cop. Això és el que passa amb les coses. Es descomponen, sempre ho han fet, sempre ho faran, forma part de la seva naturalesa... A la sorra, hi ha un cos portat per la marea... És una persona morta. Una mica més enllà d’aquesta persona morta, n’hi ha una altra. Més enllà una altra i una altra. Es mira al llarg de la riba la línia fosca de morts deixats per la marea

Temps enrere, una notícia així hauria durat un any. Però ara les notícies són com un ramat d’ovelles que corre a tota velocitat cap a un penya-segat

Una manera de narrar poètica, atractiva, envoltant, diferent que et fa seguir i seguir llegint.

La relació entre Daniel i Elisabeth és una relació ben especial, una nena de 10 anys i el seu veí ja gran, més de 80 diu la seva mare. Aquesta relació tan especial és el centre de la narració. Elisabeth sap ben poca cosa del senyor Daniel, però se sent a gust al seu costat. La novel·la fa salts en el temps i en l’espai, i en alguns moments em resulta difícil de seguir.

L’Elisabeth discuteix amb freqüència amb la seva mare: “depèn com defineixes el que és normal... Que segur que és diferent de com ho definiria jo. Perquè tots vivim en la relativitat i de moment la meva no és com la teva i sospito que no ho serà mai” Li diu l’Elisabeth a la mare

Fa molt poc era juny. Ara fa un temps de setembre... Els dies encara són càlids, però a l’ombra l’aire és més virulent. Les nits arriben abans són més fredes, cada dia hi ha una mica menys de llum”. Arriba la tardor del títol: “Octubre és un parpelleig. Les pomes que fa un minut pesaven tant a l’arbre ja no hi són i les fulles són grogues i escadusseres. El gebre ha il·luminat de cop milions d’arbres en tot el país. Els que no són perennes són una combinació de bellesa i sordidesa, fulles daurades i de vermell ataronjat, després marrons i a terra.

Els dies són inesperadament suaus. No sembla que l’estiu sigui tan lluny, de fet, si no fos per l’escurçament del dia, amb el mandrós allargament de la foscor i la humitat als extrems, la placidesa de les plantes en el seu replegament i les perles de condensació als fils de teranyina tibant entre les coses.

Sant Cugat del Vallès 2009

 

Algunes reflexions em fan aturar la lectura per pensar-hi una estona:

Som en un temps en què la gent diu coses perquè les senti algú altre però res no acaba convertint-se mai en diàleg. És la fi del diàleg”. Realment té tota la raó. Parlem i ens expliquem, però ben poques vegades escoltem als altres.

Les coses simplement passaven. Després, s’acabaven. El temps simplement passava. En part era desagradable, pensar així, fins i tot obscè. En part la feia sentir bé. Era una mena d’alleujament

Hi ha el món i hi ha la veritat sobre el món. Vols dir que hi ha la veritat i hi ha les versions fabricades de la veritat que ens diuen sobre el món”. La veritat sobre el món segurament no existeix. Cadascú de nosaltres tenim la nostra veritat.

La relació entre Daniel  i Elisabeth, es perllonga al llarg dels anys des de finals dels 90 fins la segona dècada dels anys 2000 quan en Daniel està ingressat a la residència i Elisabeth va a visitar-lo i malgrat el seu estat inconscient li llegeix llibres.

Com totes les altres vegades, en Daniel dorm... És un privilegi veure dormir algú, es diu l’Elisabeth a ella mateixa. És un privilegi mirar a algú que és aquí i no és aquí. Participar de l’absència d’algú és un honor i demana calma. Demana respecte

No. És espantós.

És francament espantós

És espantós estar literalment a l’altra banda dels seus ulls” Les meves visites a la mare ja fa temps que són així: ella allà dormint, o si està desperta està en el seu món, que no sé pas quin deu ser. No resulta gens fàcil estar allà i contemplar-la en aquell estat i després arribar a casa i veure fotos de fa uns anys.

I una reflexió més per acabar.

Oblidar està bé. És bo. De fet, de vegades hem d’oblidar coses. Oblidar-les és important. Ho fem expressament. Vol dir que descansem una mica”. No podem recordar tot. És impossible.  

M’ha resultat un llibre prou interessant, d’aquells que mereix ser degustat a poc a poc. De ben segur que llegiré més llibres de l’autora.

ALI SMITH

Tardor

Ed. Raig Verd; 2019; ed. Original 2016; 235 pàgines

Traducció de Dolors Udina i Pròleg de Víctor García Tur


 

dimecres, 9 de juny del 2021

Reflexions de Bertrand Russell

Aquest petit volum que recull 13 diàlegs amb reflexions de Bertrand Russell sobre temes diversos està envoltat d’una petita història que on em puc estar d’explicar.

Un matí d’aquest hivern porto una caixa de llibres a una llibreria de llibres de segona mà. Un cop allà no puc resistir la temptació de donar un tomb i tafanejar una estona. Acabo sortint amb dos llibres: “En la carretera” de Jack Kerouac, un llibre que em va entusiasmar quan el vaig llegir i que havia perdut i aquest petit volum de B. Russell, un pensador del que fins ara no havia llegit res i que era tota una icona de la meva joventut. Fins aquí tot normal. A l’arribar a casa i fullejar els llibres trobo aquesta foto dins el llibre, una foto de l’estiu de 1973 tal com figura escrit en el seu revés. Una casualitat que pot fer volar la imaginació ...

Consulto la biografia de BertrandRussell i em sorprèn la seva longevitat: gairebé va arribar als 100 anys! Aquest mateix llibre va ser escrit al 1959, quan ell ja tenia 87 anys.

En aquest breu resum recolliré algunes de les seves reflexions que més em van interessar i les comentaré una mica.

Què és la filosofia?

La filosofia es compon d’especulacions sobre temes, l’exacte coneixement dels quals no és possible encara”. Sobre la filosofia hi ha tantes definicions com filòsofs i és molt difícil destriar quina és la millor. Aquesta m’agrada força.

Crec que ningú hauria d’estar segur de res. Si hom està segur del que sigui, està equivocat ...” “La comprensió del món en que vivim- que ha d’ésser el propòsit fonamental de tot filòsof, és un problema d’allò més difícil sobre el qual no hem d’ésser dogmàtics”. Estic plenament convençut que sempre cal deixar oberta la porta al dubte sobre les nostres conviccions.

Religió

La por és la companya inseparable de molta gent durant tota la seva vida, i la religió ajuda a disminuir l’ansietat que provoca aquesta por”. La religió ajuda a molta gent en les seves pors i angoixes, però segons com es visqui la fe religiosa també pot generar altres pors i angoixes. No estic massa segur de la utilitat de la religió, si més no de la religió institucionalitzada, encara que si algú hi troba utilitat, allà ells amb les seves creences, sempre i quan no me las vulguin imposar.

Sé que el cos es desintegra, i no hi ha cap raó de suposar que, desaparegut el cos, l’esperit hagi de continuar existint”. Encara que sigui una mica dur, no crec en la existència de cap transcendència després de la mort. La nostra vida s’acaba amb la nostra mort i no hi ha res més enllà.

Comunisme i capitalisme

1959 és temps de la guerra freda. No veu massa diferència entre comunisme i capitalisme encara que posats a escollir es decanta per aquest darrer.

La majoria de gent és materialista, en el sentit que les coses que desitja són les que es poden comprar amb diners”. Vivim en una societat materialista i consumista, malgrat que el fet de tenir moltes andròmines i artefactes no ens fa pas més feliços

Tothom, amb molt poques excepcions, abusa del poder que hom li confereix per la qual cosa és important de repartir aquest poder amb el màxim d’igualat i imparcialitat i no deixar que vagi a parar a mans d’un grup de cacics”. L’acumulació de molt de poder en poques mans és molt perillosa.

Els tabús de la moral

La moral per la que es regeix la nostra societat no es res més que un feix de tabús”. “La moral consisteix a exigir el compliment d’una sèrie de normes sense donar cap raó d’allò que hagi pogut motivar l’establiment d’aquestes normes”. Els tabús i les prohibicions morals guien les nostres vides més del que realment desitjaríem. Poden ser una guia pel nostre comportament, però també poden generar sentiments de culpabilitat quan no les complim. Es poden convertir en veritables presons. De fet, les prohibicions del que sigui (B. Rusell posa l’exemple de la pornografia) només fa que augmenti l’interès pel que està prohibit.

Poder

Parla de tres formes de poder: el poder de la força, el poder econòmic i el poder de la propaganda o persuasió. Al poder li cal un fre. “Quan el govern és bo el poder s’empra amb limitacions i es fan contínues comprovacions i balanços; en un govern dolent, el poder s’empra indiscriminadament i es cometen tota mena d’abusos”. Malauradament això darrer és massa freqüent, molt més del que seria desitjable.

Els súbdits de qualsevol d’aquests països administrats per un govern democràtic disposen d’una brida i unes regnes amb les quals frenar el poder. Però crec que haurien de disposar d’alguna mena de fre d’acció més immediata que les ocasionals eleccions generals. Al món modern on les coses estan tan estretament integrades, no hi ha prou amb això hauríem de disposar d’un sistema més segur per mitjà de referèndums”. Ja fa anys que es reclama un control més continuat sobre les decisions dels nostres governs. Les modernes tecnologies ho podrien facilitar. Han passat els anys i no s’ha avançat gens  en aquest sentit. Al poder es sent molt còmode sense control.

Què és la felicitat?

Marca 4 ingredients que contribueixen a la felicitat: la salut, mitjans suficients per no patir necessitats, les relacions personals i el reeiximent en quant a la feina. De ben segur que són uns ingredients importants per assolir la felicitat personal.

I en contra de la felicitat enumera: la inquietud, les preocupacions i l’enveja.

Fanatisme i tolerància

Quan el fanatisme es combina amb una certa inclinació a odiar a un altre grup, llavors teniu un fanatisme desenvolupat al màxim”. Tots els fanatisme siguin del signe que siguin són un dels grans perills de la humanitat. El fanàtic és el pol oposat a l’home reflexiu. “Una gran part dels mals que pateix el món son deguts a la intransigència, a l’obcecació

Hi ha poques, poquíssimes persones que siguin totalment sensates. Gairebé tothom té una vena de boig en algun racó de la seva personalitat”. Ben cert. El sentit comú és el menys comú de tots els sentits. Com éssers humans ens cal controlar aquesta vena de boig que tots tenim.

Nacionalisme.

L’Estat és primàriament, una organització per a matar estrangers; aquest és el principal propòsit”. Una definició molt dura, però força real. D’altra manera, ¿què justificaria l’existència dels exèrcits i de la gran quantitat de diners destinats a les despeses militar?

El nacionalisme és el perill més gran amb que s’enfronta, actualment la raça humana”, sempre i quan el nacionalisme sigui agressiu.

El possible esdevenidor de la humanitat

No té una visió gens optimista, ans veu una humanitat dominada i uniformada amb poques escletxes per la dissidència i la diferència

Segons ell el futur depèn tot de l’educació i de com s’eduqui a la jovenalla.

Missatge final dirigit a la humanitat futura: “Teniu, gràcies als vostres coneixements, un poder a les mans que l’home mai no havia tingut; podeu fer servir aquest poder com cal o fer-ne un mal ús; l’emprareu encertadament si us adoneu que la humanitat constitueix una sola i gran família, i que tots podem ésser feliços o sentir-nos dissortats. Ja han passat els temps en què una minoria poc escrupolosa vivia a cos de rei a costes dels sofriments i la misèria de la gran massa constituïda per la resta dels mortals. Aquests temps ja han passat i ningú no aguantaria que aquest fet tornés a produir-se: haureu d’aprendre a viure amb el convenciment que és indispensable, perquè vosaltres sigueu feliços que ho sigui també el vostre veí. Crec que si la gent és educada d’una manera assenyada, no trobarà cap dificultat a admetre, com a condició necessària per a la pròpia felicitat, la felicitat d’altri...”

BERTRAND RUSSELL

La meva concepció del món

Edicions 62, 1974 (ed. Original 1959); 109 pàgines

Traducció de Llorenç Carbonell i Torras