dilluns, 28 de març del 2016

L'amor fora de mapa

Fa temps que conec al sabadellenc Roc Casagran. L'he escoltat recitant poemes, el segueixo a la xarxa, però encara no havia llegit res d'ell. Em vaig decidir pel seu darrer llibre. D'entrada m'agrada el títol i el que l'autor explicava en una entrevista. De ben segur que no tan sols l'amor s'ha de cercar fora del mapa que ens han dibuixat des de petits. L'educació ens vol portar per camins segurs i coneguts, però el més interessant i el més desitjable acostuma a estar fora d'aquests camins marcats. El que cal és valentia per endinsar-nos en el desconegut. "En aquell túnel on ens havíem evocat ja no era possible la banalització, tot era massa definitiu, el món dels adults era l'angoixa"

"Obrim els porticons de l'univers
i evoquem-nos al mar amb la barqueta
del pescador que té per guia el cel,
que clogui els ulls el dia que s'aferra
a l'ordre ja establert.

Vindrà primer la vida en la foscor
i just després la lluna més propera,
i ens parlarà, però no ens ho dirà tot
perquè la ruta és encara secreta
i hem de reinventar el món.

Seurem en bancs que no seran enlloc,
farem servir colors amb nous matisos,
tindrem per tela el sol de quan s'ha posat,
i escoltarem atents l'oracle ambigu
de bruixes i bruixots.

Res no serà com ens havien dit, 
arriscant-nos al risc dels sense xarxa,
l'interrogant ens farà seguir el fil,
les respostes seran fora de mapa
i no ens caldrà permís."
 




Llull el protagonista, es considera un tamboret de tres potes i mitja: la Clàudia, la seva parella, l'Eldar, el seu millor amic, la poesia i la paroxetina que es pren cada vespre. Excepte aquesta darrera mitja pota, la paroxetina, al llarg de la novel·la li van fallant totes les potes. "L'equilibri del meu tamboret era precari: em mancava la pota Clàudia i la pota poesia i la pota Eldar estava una mica corcada. ... Quan la marea es retira es veu tota la merdeta que hi ha amagada sota les aigües. I jo aleshores em trobava en marea baixa i el panorama era desolador .... Només els 20 mil·ligrams de paroxetina .... Mitja pota no aguanta cap tamboret."

En la primera pàgina fa una defensa de la poesia, malgrat reconèixer la seva inutilitat: "Sense el món no hi ha poemes, i ens agrada pensar que sense poemes no hi ha món, encara que sabem que això és una fal·làcia de les grosses, perquè en absència de poesia l'engranatge del sistema continua rutllant la mar de bé, Qui sap si millor i tot. Potser la nostra tasca és dir que grinyola, a tot estirar. I que ningú no ens escolti"

La narració és senzilla i es llegeix amb facilitat. En alguns moments em recorda els dos llibres de Marta Rojals, no sé si per la temàtica o per la forma d'estar escrita, o potser, per parlar del que passa als ja no tan joves d'avui quan arriben a la trentena i que no és tan diferent del que passava a generacions ja passades quan arribaven a aquesta mateixa edat on s'acostumen a prendre les decisions més decisives de la vida.

També m'ha vingut al cap aquella cançó d'Antonio Machín que havia escoltat moltes vegades a la Orquestra Plateria que diu "cómo se pueden querer dos mujeres a la vez, y no estar loco". En aquest cas es tracta d'estimar a dos homes: "Us estimo als dos perdudament, estúpidament, però no sé optar per l'un o per l'altre



 
"... vaig mirar per la finestra i vaig veure el món tan petit, allà baix, el vaig trobar tan insignificant, les casetes diminutes, els arbres construint boscos ridículs sense animals, les carreteres traçant camins que no duien enlloc, les persones desaparegudes, que vaig pensar si allò no era l'exemple que som ben poca cosa, que no cal preocupar-nos per res perquè, en el fons, no som res."

diumenge, 13 de març del 2016

Reparar els vius

"....la mort s'anuncia, taca movedissa de perímetre irregular que enfosqueix una forma més clara i més vasta, és ella, sí. Visió seca com un cop de porra"

La societat actual viu totalment d'esquena a la mort. D'alguna manera ens creiem immortals i pensem que tothom que ens envolta també ho és fins que el que és inevitable es produeix. Algunes morts, com la de la gent més gran, ja les esperem i ens permeten està una mica més preparats per quan es produeixen. Amb tot, sempre és un tràngol difícil de superar. Però quan la mort apareix de forma sobtada en forma d'accident d'un noi jove, tot són preguntes sense resposta. Això és el passa en aquesta novel·la de Maylis de Kerangal.



"Aixeca una presa contra les imatges d'en Simon que es formen a tota velocitat i que li vénen a sobre a onades successives, en ràtzia, allunyar-les, a grans cops de llistó, si pot ser, mentre elles ja s'organitzen en records, dinou anys de seqüències mnemòniques, una massa. Tenir tot això ben apartat. Les glopades de memòria sobrevingudes mentre parlava d'en Simon li han ficat al pit un dolor que no pot controlar, que no pot reduir, per això caldria situar la memòria dins el cervell, injectar-hi un liquid paralitzant, l'agulla de la xeringa dirigida per un ordinador d'alta precisió, però només hi trobaria el motor de l'acció, la capacitat de recordar, perquè la memòria depèn de tot el cos"

Però no només parla de la mort d'un jove. També planteja que fer amb el seu cos un cop ha mort. De ben segur, que no és una decisió fàcil. Els seus òrgans poden salvar moltes vides, però hi ha molt poc temps per decidir. 
La descripció de l'escena en que Thomas Rèmige parla amb els pares del Simon per demanar el consentiment i convertir el cos del seu fill en donant d'òrgans, és d'una tensió magistral. És un moment molt difícil. "No hi marxa enrere, tot va massa de pressa. Amb prou feines han assimilat el drama i ja han de prendre una decisió sobre l'extracció dels òrgans". No tots els òrgans són iguals, alguns com els pulmons, el fetge i els ronyons semblen no tenir importància, però el cor i els ulls ofereixen més resistència. Tots són fonamentals per la nostra existència, però alguns els considerem com més personals.

El meu pare havia donat el cos a la Universitat de Barcelona. Feia una setmana que esperàvem el desenllaç final. Però un cop aquest es va produir tot va ser molt ràpid. Encara recordo el moment en que es van emportar el cos. Tot s'havia acabat. No hi hauria comiat, no hi hauria cos, no hi hauria taüt .... D'alguna manera tota la cerimònia de comiat, sense cos present va ser diferent i estranya.

Però el problema que es planteja en la novel·la és la donació d'òrgans d'una persona que no ha ha decidit en vida. És normal que un noi de 19 anys no hagi pensat que s'ha de fer amb el seu cos després de mort. Qui pot pensar en la societat actual que morirà tan jove? I aleshores el problema de què fer en aquell moment el tenen els seus pares.

"...El que la paralitza allà mateix és la solitud que desprèn en Simon, ara ja sol com un objecte, com si s'hagués deslliurat de la seva part humana, com si ja no pertanyés a una comunitat, integrat en una xarxa d'intencions i d'emocions, sinó que anés errant, transformat en una cosa absoluta, en Simon és mort, ella pronuncia aquestes paraules per primer cop, de sobte espantada"
El seu cos està allà present. No sembla pas mort. "És un malson, acabarà despertant-se" Però ja mai més tornarà a entrar al pis, ja mai més el veurà, ja mai més parlarà amb ell, ja mai més veurà els seus objectes ....

"Què se'n farà de l'amor de la Juliette quan el cor d'en Simon torni a bategar dins d'un cos desconegut, què se'n farà de tot allò que omplia aquest cor, dels seus afectes lentament dipositats en estrats des del primer dia o inoculats ací i allà en un impuls d'entusiasme o en un accés d'ira, de les seves amistats i les seves aversions, de les seves rancúnies, la seva vehemència, les seves inclinacions greus i tendres? Què se'n farà de les salves elèctriques que li perforaven el cor amb aquella potència mentre avançava l'onada? Què se'n farà d'aquell cor desbordant, ple, massa ple, aquell cor full?"

També podem llegir les reaccions dels donants, el que pensen i el que senten "...la por de la mort i la por del dolor, la por de l'operació, dels tractaments postoperatoris, la por del rebuig i que tot torni a començar la por de la intrusió d'un cos estrany dins del seu, i de convertir-se en una quimera, de ja no ser la mateixa" Els moments anteriors al trasplant són crucials. De ben segur que és un moment llargament desitjat, però que no per això deixa de generar dubtes i pors al desconegut, al que passarà, al que vindrà després. "Ella no té por. .... El que la turmenta és la idea d'aquest cor nou, i que algú s'hagi mort avui perquè tot això passi, i que aquest algú pugui envair-la i transformar-la..."

La mare del Simon, el noi mort "a les vint-i-tres cinquanta la veiem incorporar-se sobresaltada al sofà del saló -pot ser que hagi captat l'instant en què la sang ha deixat de circular per l'aorta? Pot ser que hagi tingut la intuïció d'aquest moment?". Quelcom de semblant vaig experimentar el dia de la mort del meu pare. El vaig deixar a l'hospital amb la mare i vaig anar-me a dormir a casa. Sabíem que era qüestió d'hores. De sobte em vaig despertar sobresaltat. Encara era de nit. Vaig tornar a dormir-me, però sabia que alguna cosa havia passat. De matinada vaig rebre la trucada que el pare era mort. Havia mort al llarg de la nit. De ben segur que el meu sobresalt coincidia amb l'hora de la mort o al menys això és el que vaig pensar.

"El cor d'en Simon migrava cap a un altre racó del país, els seus ronyons, el fetge i els pulmons anaven a altres províncies corrien cap a altres cossos. Que en quedaria, de la unitat del seu fill, després d'aquella divisió? Com podrien connectar la seva memòria singular a aquell cos difractat? Què se'n faria de la seva presència, del seu reflex sobre la Terra, del seu fantasma?"
Se'l van emportar a la Universitat. M'imaginava el seu cos dins de la banyera de formol, esperant ser diseccionat i estudiat pels aprenents de metge. Que en quedaria d'ell i com s'aniria destruint a poc a poc en mans dels estudiants fins acabar en el no-res, on d'una manera o altra acabarem tots.

A la xarxa també podeu llegir altres opinions: