“Et penses que no et passarà mai, que no et pot passar, que tu ets l’única persona al món a qui cap d’aquestes coses no et passarà mai, i llavors, una per una, et comencen a passar totes, de la mateixa manera que passen a tothom”
Segueixo amb la lectura dels
llibres de Paul Auster. Tal com indica el seu títol aquest no és una novel·la. Tampoc
el podem qualificar d’un diari. És més aviat un llibre de memòries. Paul Auster
és a punt de complir 64 anys, i fa un repàs de la seva vida, ara que està a
punt d’iniciar el que ell mateix anomena l’hivern de la seva vida. Jo ja en
tinc 66 i porto 6 anys jubilat. Com Auster també he entrat en l’hivern de la
meva vida. Potser en algun moment també em tocarà fer balanç.
 |
| Coll de Manrella, febrer 2010 |
Repassa fets de la seva infantesa
i joventut. Ens parla de la seva família i del munt de cases i llocs en les que
ha viscut. Tret d’algunes frases, i reflexions brillants no m’ha resultat un
llibre massa interessant.
“No et pots veure. Saps com
ets gràcies als miralls i a les fotografies, però en el món, quan et mous entre
els altres humans, ja siguin amics, desconeguts o els éssers més estimats, el
teu rostre t’és invisible”. No ho havia pensat mai, i és totalment cert: mai
ens podem veure el nostre rostre, excepte als miralls o fotografies.
“Tots som estranys de
nosaltres mateixos, i si tenim cap idea de qui som, és només perquè vivim dins
dels ulls del altres”. Són els altres els que ens ajuden a conèixer-nos.
“Per fer el que fas, has de
caminar. Caminar és el que et porta les paraules, el que et permet sentir els
ritmes de les paraules mentre les escrius dins del cap. Un peu endavant, i
després l’altre, el doble repic del teu cor. Dos ulls, dues orelles, dos braços,
dues cames, dos peus. Això, i després allò. Allò, i després això. Escriure
comença en el cos, és la música del cos, i encara que les paraules tinguin
sentit, encara que a vegades puguin tenir sentit, la música de les paraules és
el lloc on comencen els sentits. Seus a l’escriptori per escriure les paraules,
però en el teu cap encara camines, sempre camines, i el que sents és el ritme
del cor, el batec del cor”. Molt cert que caminar ajuda a escriure. Moltes
de les idees més brillants que he tingut m’han vingut mentre camino i corro. I
quan estudio o llegeixo un llibre feixuc, d’aquells difícils, o d’aquells que
fan pensar, aleshores necessito aturar la seva lectura i moure’m una mica pel
passadís per pensar-hi millor.
I el llibre s’acaba.
“S’ha tancat una porta. Se
n’ha obert una altra”
“Has entrat a l’hivern de la
teva vida”
PAUL AUSTER
Diari d’hivern
Edicions 62, 191
pàgines
Traducció d’Albert
Nolla
