divendres, 31 de juliol del 2009

Cases deshabitades

M'atrauen les cases deshabitades.
D'infant ja m'atreien. Una casa deshabitada esdevenia, per a mi, casa embruixada. Espectres, veus d'ultratomba, estances secretes. Ara prescindisc, d'elements gòtics, però em fascina imaginar les vides que ha contingut. Microcosmos, hàbits i convivències”

L'home manuscrit
Manuel Baixauli



 
 

diumenge, 12 de juliol del 2009

Cotxe o pilot ?

Els darrers anys de la formula 1, els Ferrari, Mclaren i Renault han estat els dominadors, amb Shumaker, Alonso, Raikonen i Hamilton en primera fila. Però aquest any  hi ha canvi de normes i apareix el famós doble difusor i de cop i volta aquests cotxes i pilots desapareixen de la primera línia  dels grans premis i ara el domini correspon als Brown-GP, primer i als Red Bull després i sorgeixen dos pilots que fins ara no sonaven en les travesses dels possibles guanyadors: Jenson Button i Sebastian Vettel. Sobre tot en Button que fa uns anys era el tercer en discòrdia en els duels Shumaker-Alonso havia desaparegut de la zona dels punts i ara que té un cotxe competitiu és un ferm aspirant a guanyar el mundial.
Em sembla clar que el cotxe és decisiu. Ja pots ser molt bon pilot que si no tens un bon cotxe guanyar és del tot impossible. L'única manera de poder saber qui és el millor pilot seria competir en igualtat de condicions. Ara el que sabem és quin és el millor cotxe de l'any i quin és el pilot que ha tingut la sort de pilotar-lo.

dissabte, 4 de juliol del 2009

Estadi Olímpic Lluís Companys

Hi ha llocs que hom té a la memòria per alguns moments de la seva vida que guarda en algun raconet i aquest és un d'ells. M'agrada tornar-hi i passejar i deixar passar la pel·lícula d'aquells instants i  recordar les emocions viscudes.



Març de 1991, la meva segona marató, però la primera en que arribava a l'estadi Olímpic: enfilar la pujada a la muntanya màgica que ja es veia a l'horitzó des de la mateixa sortida a Mataró després de passar per tots els pobles del Maresme, tot un repte aquests dos darrers quilometres en pujada, encara avui hi ha restes de la famosa línia blava fins a la porta de marató, i l'entrada a l'estadi per fer els darrers metres. Després vindrien més maratons, i moltes més curses però aquesta sempre ha estat especial.



Octubre de 1992, el darrer dels jocs olímpics d'aquell any, els Specials Olímpics, els més oblidats de tots. Les hores d'espera dins l'estadi i la cerimònia d'inici dels jocs a dins del Sant Jordi, les cares d'emoció d'aquells atletes diferents que per una vegada a la seva vida eren importants i es sentien aplaudits per un pavelló ple de gom a gom i sortien a la televisió en directe. Treballar per ells va ser molt gratificant. Algunes de les cançons que van sonar aquella vesprada encara em posen la pell de gallina.



I com no ? Aquell concert inoblidable dels Stones. Ells, tots uns mites, allà en directe davant meu desgranat la banda sonora de tota una vida, incansables escenari amunt i avall i espectaculars amb tots els seus efectes. It's only rock and roll but I like it.