dimecres, 30 de maig del 2018

No siguem ampolles buides


Segueixo amb el propòsit de llegir un Pedrolo cada més per commemorar el centenari del seu naixement. Li ha tocat el torn a un llibre reeditat per Sembra editorial: “Milions d’ampolles buides”

Ramon Vidal un suposat activista polític en els anys 60 escriu un diari de la seva vida política en una llibreta que amaga amb preocupació per tal que no sigui trobada. “Jo he estat de sort, només m’han molestat dues vegades per fer-me unes preguntes, però cal no confiar-se, poden detenir algú altre i fer-lo cantar, o trobar el meu nom en algun indret on no hauria d’ésser, o arreplegar-me en un moment malastruc. Al capdavall, com diu en Pere M., tots vivim en llibertat provisional

Per en Ramon Vidal escriure aquest diari és la seva manera de deixar un testimoni directe del que passa en el món de la lluita clandestina, dels seus neguits i dels seus dubtes: “És clar, des que he començat aquestes notes m’ho he preguntat més de quatre vegades. Per què les escric, per què comprometo la seguretat dels meus companys, la meva, la de tota l’organització, amb aquestes pàgines que podrien caure en mans de la policia? Per què cometo aquesta imprudència, jo que en general em mostro, m’he mostrat sempre, tan prudent?” Per deixar testimoni del que passa en el món clandestí. D’altra manera com es podria arribar a saber?”

Aquest és l’artifici literari que utilitza Pedrolo per presentar-nos aquesta novel·la escrita en ple 1968. L’autor, el mateix, Pedrolo que rep aquesta llibreta de mà de la germana del Ramon, una vegada aquest ha mort, decideix ser escrupolós i publicar el diari exactament com l’havia escrit el Ramon Vidal amb alguns capítols entremig amb comentaris de l’escriptor: “El darrer capítol de la nostra vida sempre l’ha de redactar un altre”

Ramon Vidal pertany al CMC un grup polític d’oposició al franquisme. Proposa fer un atracament per poder comprar armes, però el grup no ho accepta. Segueix secretament endavant amb el pla amb dos companys. Només ho volen fer si realment creuen que el pla és factible i segur al 99 per cent. Estan segur que sortirà bé, però ...

En el si del CMC es produeix una polèmica interessant per si han d’acceptar o no dones en el grup. Finalment decideixen fer un pas endavant i les accepten. De fet una de les dones té un paper plenament protagonista en tota l’acció.

Deuen ser les set, perquè tot d’una l’escala s’omple de xivarri, de veus que rodolen pels graons com tot d’ampolles buides que formen part d’un món on la consciència no tiba prou per haver-se fet tragèdia. Arreu n’hi ha milions, sorolloses sota el silenci que les va trencant. Callem, doncs, tots dos atents a un destí turmentat i compromès, ara final, que acceptà la sang i, alhora, volia conservar les mans netes. Per això calgué que algú altre se les embrutés ...”

No ens deixen arrossegar per la comoditat i no ens convertim amb una d’aquests milions d’ampolles buides. Lluitem pels nostres ideals.

Estic totalment d’acord amb el que Jaume Cabre escriu en el pròleg “No sé si som prou conscients del molt que li devem a Pedrolo. La seva figura era un far en temps difícils. Però és que li devem tant! ... Més enllà de la dilatada obra, li devem respecte o admiració o totes dues coses o no se com dir-ho, per la seva actitud política i social de pedra picada, sovint en solitari ... El país no va morir escanyat per la pastanaga que ens volia fer empassar l’estat espanyol gràcies a la resistència tenaç i valenta d’una colla de pedrolos

dimarts, 22 de maig del 2018

Tres personatges i la Lluna


Va ser l’estiu que l’home va caminar per primera vegada sobre la lluna. Jo era molt jove aleshores, però no creia que hi hauria futur. Volia viure perillosament, anar tan lluny com pogués, i després veure què em passava un cop arribat. Va resultat, però, que vaig estar a punt de no sortir-me’n.”

Així comença Marco Stanley Fogg, el narrador. No coneix al seu pare i als onze anys mort la seva mare. Aleshores va a viure amb el seu oncle Víctor: “Tot home és autor de la seva pròpia vida. El llibre que tu escrius encara no s’ha acabat.

M.S. Fogg. començant pel mateix nom és un personatge singular: “Convertiria la meva vida en una obra d’art i em sacrificaria per arribar a unes paradoxes tan exquisides que cada respiració que fes m’ensenyaria a assaborir la meva pròpia condemna. Els senyals indicaven un eclipsi total, i encara que buscava a les palpentes una altra lectura, la imatge d’aquella foscor em va atreure cada vegada més. Em va seduir el seu esquema senzill. No faria res per eludir l’inevitable, però tampoc em precipitaria a trobar-lo

 Havia perdut la capacitat de pensar en el futur, i per molt que intentés imaginar-me’l, no el veia, no veia res en absolut. L’únic futur que havia tingut mai era el present que vivia en aquells moments, i la lluita per mantenir-me en aquell present s’havia anat empassant tota la resta. Ja no tenia idees. Els moments es desplegaven un darrere l’altre, i a cada moment el futur s’alçava davant meu com un buit, una pàgina en blanc d’incertesa.”

Com aquell que no vol la cosa, la pregunta soterrada de qui és, està present de forma constant. Així com qui és el seu pare? I qui va ser la seva mare? Les persones que trobarà al llarg del seu periple vital l’ajudaran a desvetllar aquests enigmes. Resoldre la seva pròpia identitat és cabdal.

Jo no tenia una idea clara del que faria. Quan vaig sortir del pis el primer matí, senzillament em vaig posar a caminar i vaig anar allà on els passos decidien portar-me. Si tenia algun propòsit, era deixar que l’atzar determinés el que passava, seguir el camí de l’impuls i els esdeveniments arbitraris”. Deambulava sense sentit pels carrers de Nova York. Toca fons, però aconsegueix salvar-se amb ajuda d’un amic i una amiga.

Em vaig adonar que hauria de començar una nova vida. Volia reparar els meus errors, desagreujar les persones que encara es preocupaven per mi. Estava tip de mi mateix, tip dels meus pensaments, tip d’encaboriar-me sobre el meu destí.”

Senyor gran amb cadira de rodes necessita noi perquè li faci d’acompanyant resident. Passejos diaris, petites feines de secretari. 50 dòlars, més habitació i manutenció”.... Un anunci de feina casual el posa en contacte amb el Thomas Effing que agafa un protagonisme inesperat. De fet és converteix en el protagonista de la part central del llibre.

Les relacions amb ell no són gens fàcils però “Les coses que em va dir, els llibres que va triar perquè li llegís, els estranys encàrrecs que em va enviar a fer ¿formaven part d’un pla obscur i elaborat o només ho arribaven a semblar vistos en perspectiva? A vegades tenia la sensació que intentava transmetre’m un coneixement misteriós i recòndit, que actuava com un mentor autoanomenat del meu progrés intern, però sense fer-m’ho saber, obligant-me a jugar a un joc sense explicar-me’n les regles

La lluna està sempre present i en alguns moments pren el protagonisme. Començant pel mateix títol del llibre que fa referència a un restaurant del que veu les llums de neó des de casa seva fins al quadre de Moonlight, Llum de Lluna,de Blakelock que contempla al Museu de Brooklyn per exigència de T. Effing

T. Effing desvetlla tota la seva vida i secrets i quan preveu que el seu final s’apropa li diu: “- Tens el cap a la lluna, i tot sembla indicar que no el tindràs mai enlloc més

En la darrera part de la novel·la el que pren el protagonisme és el tercer personatge: Salomon Barber, que també ha passat tota la seva vida sense saber qui era el seu pare.

Els meus orígens eren un misteri i no sabria mai d’on havia sortit. Això era el que em definia i ja m’havia acostumat a aquesta obscuritat, m’hi aferrava com una font de coneixement i amor propi

M.S. Fogg acaba el seu viatge a les platges de Califòrnia, després de travessar tot Amèrica: “Em vaig estar a la platja una llarga estona, esperant que s’esvaïssin les últimes miques de sol. Darrere meu, la ciutat trafegava amb els sorolls reconeixibles de l’Amèrica de finals de segle. Quan vaig mirar cap a la corba de la costa, vaig veure que els llums de les cases s’anaven encenent un per un. Després la lluna va sortir del darrere dels turons. Era una lluna plena, rodona i groga com una pedra roent. La vaig seguir amb la mirada mentre s’elevava en el cel de la nit i no vaig deixar de contemplar-la fins que no va trobar el seu lloc en la foscor

Un bon llibre de Paul Auster. M’han quedat ganes de seguir bussejant en la seva obra.

dimecres, 9 de maig del 2018

Elogi de la lectura


La setmana anterior a Sant Jordi en el tradicional dia de l’autor que organitza la Fundació Bosch i Cardellach conjuntament amb Òmniun Cultural vaig tenir el goig de poder escoltar com s’explicava Jaume Cabré. No és la primera vegada que l’escoltava parlar sobre com escriu. Em fascina com escriu i també la manera com ho explica. En aquesta ocasió es va centrar en la lectura com un element cabdal de tot el seu procés d’escriptura. I aquest també és el tema central d’aquest llibre que
acabo de llegir.

Escric perquè soc lector

“ La Matèria de l’esperit” en els diferents capítols fa un gran elogi de la importància que té la lectura literària. Bé, de fet no només la lectura, sinó també, tot tipus d’art: “volums, cobertes, fundes, cordes, signes, arcs, punts, ratlles, ideogrames, Braille, estenes, diacrítics, SMS, batedors, riscles, clavilles, lletres, cintes, volutes, raimes, morse, contracobertes, llibres i violins. Els lectors, els escriptors, els oients i els músics estem condemnats a estimar-los perquè sabem veure’ls vius, en sabem percebre el batec; ells representen la part visible, material, tangible de la nostra dèria inefable. Són la matèria de l’esperit

Música, literatura, pintura tot és art, tot és un: “L’impuls artístic, l’ànsia creativa és exactament la mateixa”. “L’expressió artística és similar, però la concreció en obra depèn del material amb què es treballa: so, color, línia, mot; de la capacitat d’expressió estilística de cada art: metàfora, ombra, pinzellada, textura, timbre, i de les tècniques emprades

Poc es pot comentar del llibre, simplement recollir algunes de les seves reflexions sobre la lectura és suficient. Si us agrada llegir i si us agrada Jaume Cabré, és un llibre de lectura imprescindible. Estic gairebé 100 per 100 d’acord amb tot el que diu.

La lectura comprensiva és imprescindible en la nostra vida: “La nostra vida no seria la mateixa si no tinguéssim la capacitat de llegir. Tot, a la nostra vida, depèn de la lectura. Fins i tot s’ha posat de moda dir d’aquell jugador que sap llegir el partit o d’aquell polític que llegeix a la perfecció la situació derivada de la crisi parlamentària corresponent. Llegir en el sentit d’entendre, de capir, de captar l’essència de les coses.

Malgrat que sigui certa l’afirmació que tot depèn de la lectura, hi ha moltíssimes persones que no saben llegir i no són considerats com a analfabets. ... Són incapaces d’interpretar que li estan dient en un text ben senzill. Avui dia això és greu i incòmode.”

Obrir un llibre és anar a la recerca d’un tresor. Cada obra literària serva un misteri, el seu joiell particular, un cofre ocult als tafaners, als impacients i als arrogants. El lector, amb la seva experiència i amb l’ajut del silenci i de la reflexió, arriba fins el cofre i fa seu el secret. Sovint, de manera inconscient

Llegir, sovint, és ordenar humanament les passions i les emocions, és ser-ne conscient; és salvar-se del caos

La lectura és la descoberta personal d’un món que se’ns posa a l’abast per voluntat expressa de l’escriptor. ... El lector amb l’acte de la lectura, completa el text i en fa una interpretació sempre personal, intransferible i distinta de la d’altres lectors ... La lectura d’una mateixa obra en un altre moment de la vida és, també, una experiència diferent per al mateix lector perquè és diferent el seu moment vital ... L’obra, un cop acabada, té una vida independent del creador.”

La insatisfacció és el destí tràgic del lector” La insatisfacció de saber que mai podrà llegir-ho tot. El lector apassionat no es jubila mai. Evoluciona i canvia de lectures però la seva passió segueix. “Un lector no deixa mai de llegir”. “Ningú no neix lector ni predestinat a ser-ho. Les circumstàncies t’hi porten i, si tu les aprofites, ho acabes sent. I un cop infectat d’aquest mal, no te’n pots desdir. Seràs lector per tota la vida. Si ens imaginem la nostra vida sense les lectures que hem fet, veurem com és impossible. Jo soc allò que he llegit i allò que estic disposat a llegir

Llegir és estar disposat a ser víctima del poder connotatiu dels mots, ser víctima d’aquella irresistible propensió maragalliana a suggerir un món amb una sola paraula intensa. Així com escriure té sentit en si mateix, també en té llegir per plaer. Per plaer, no per obligació. Deia Borges que la lectura obligatòria és com la felicitat obligatòria

Llegir és escollir. “És la tria d’un text, d’un llibre, d’un gust. Llegir és una elecció, una tria: és un acte de llibertat”

El lector és o tendeix a ser una persona reflexiva, que vol fugir de la banalitat, és una persona amb capacitat d’introspecció, amb una vida interior; és una illa en la nostra societat” Bé, no tots els lectors són iguals. Hi ha lectors de diferents tipologies, però de ben segur que llegir ajuda a ser més reflexiu.

Rellegir “vol dir passejar per paisatges coneguts i ja visitats en altres moments ... Suposa saber que els camins interiors no tan sols són transitables sinó que es mantenen sense males herbes malgrat el pas del temps, cada cop més enriquits per detalls de paisatge que la maduresa humana i intel·lectual t’hi fan veure”. Gairebé mai rellegeixo llibres. Hi ha tant per llegir que repetir lectures ja fetes em sembla perdre el temps.

Escriure és llegir a poc a poc un text que no hi era i ara ja hi és. És llegir un text que tu tens dins de l’ànima”. “Tota la nostra vida és un acte de traducció! Ara jo estic explicant una cosa, primer la penso, després la tradueixo al llenguatge escrit, l’escric i el lector del text la llegeix i la tradueix a la seva ment i, a més, la interpreta. Parlar, escriure, pensar és traduir. Sense traduir no existiríem.”

Encara que sembli mentida, una cosa que costa de saber, si més no em costa a mi, és si la novel·la que estàs treballant està acabada o encara no”. “Sovint, l’escriptor dona per enllestit el text sense acabar-ho de tenir clar. El lector, en canvi, té molt clar que el text fineix perquè no hi ha més pàgines. Pot estar-hi més o menys d’acord, però allò és el final per al lector. Quan acabem de llegir un llibre i el tanquem, durant uns segons o uns minuts ens deixem portar pel record de la lectura. Sabem que a partir d’aquell moment som el que som més la nova lectura que ens ha marcat”. No és així amb tots els llibres, però si en aquells que ens han abduït dins del seu món. El mateix passa després de veure una gran pel·lícula o quan contemplem un paisatge que ens impressiona.