divendres, 29 de desembre del 2017

J. V. Foix

Imatge manllevada de la Viquipèdia


"Viure l'instant i obrir els ulls al demà"

"Entre negrors veig mil camins oberts"

"Les ficcions - i jo en visc-, ¿fan esclava
La ment, o son els seus camins celestes?"

"M'exalta el nou i m'enamora el vell"

" ....... ; ... la Raó
M'alimenta el coratge i l'intel·lecte
M'és brúixola i guió, ..."

"  .......... gaudir
.... dels mots que callem ...
I que mai: no ens direm! I compartir
Amb els estels innúmers el Silenci"

"Absent la ment en insòlit paratge"

"Jo sóc aquell, que en mar advers veleja
Escapadís de l'amorós parany ;
M'exalta el Bell i no em corca l'enveja"

"Deixem les fosques xarxes!"

"No tinguis por, les ombres són de pedra"

"On m'has dut? - Allà on les pors s'estimben i l'aigua ve dels astres. A tots vents, on escumen les roques i el feble perd la por, i camina peu ferm, sense armes ni consignes, sense cas ni bandera, llibert en un foscant de cràters"



dijous, 28 de desembre del 2017

Solitud, un gran clàssic


Sens dubte, un clàssic, LITERATURA en majúscules, novel·la farcida de descripcions, rondalles, simbolisme, lirisme, ... Un llibre de més de cent anys que enganxa des del primer moment. A més escrit per una dona que havia de publicar amb un pseudònim masculí. Per sort els temps han canviat.

La Mila és una ànima turmentada per desitjos inconfessables i repressions socials i inconscients alhora. Pot ser l’encarnació de moltes dones casades del seu temps que ho fan per imposició social de l’època que les condueix a una solitud extrema i a un buit personal interior. Quan reaccionen amb una recerca per calmar els desitjos no troben sortida.

La muntanya, i el paisatge esdevenen un personatge més. Els utilitza per descriure els sentiments dels personatges, sobre tot, de la protagonista.

La Mila i en Matias es dirigeixen a l’ermita de San Ponç ara que ella ja havia “deixat la seva terra per sempre més

Reina del cel, el camí que havia fet! Sota seu no es veien més que onades de muntanyes, de muntanyes immenses i silencioses que s’ajeien, s’aplanaven, se submergien en la quietesa ombrívola del capvespre ...”

Arriba a l’ermita i tots són mals presagis:
  •  La llarga taula semblava un animalàs sense cap que es preparés per a envestir als que entraven
  •  Tot lo altre restà per a ella en el misteri: un misteri farcit de sorpreses i estrenyors
  •  La Mila es recordà de la solitud de les muntanyes amortallades per la boira negra del capvespre i sentí esgarrifances
  •  ... tingué un somni turmentós. Somnia que se n’anava de l’ermita per a tornar cap a la seva terra, muntanyes en avall; sols que com més muntanyes deixava enrere, més n’hi sortien al davant i mai acabava de passar-les totes
Passen els dies i el seu interior comença a canviar: “I aleshores la indiferència que havia enrondat sempre la vida de la dona, mateix que un mur llarg, seguit i sense cap mena de relleu, començà a clivellar-se, filtrant-se per les escletxes, com sigil·losos esperits de la muntanya, malèfiques i torbadores sensacions desconegudes” La solitud al bell mig de la muntanya comença a fer la seva feina.

Primer la pujada a l’ermita, arreglar-la i netejar-la i un cop fet això ara què? ... amb un Matías que no serveix per a res, l’únic que la distreu són les converses amb el pastor i Baldiret

Ressona la història dels “sots feréstecs” i “les multituds” a l’hora en el moment de la festa de les roses, en tot el procés de la història: arribada a l’ermita, neteja, ...

Sant Ponç ...! Sant Ponç ...! – bramulaven de nou les multituds; i aquell clam, repetit follament amb totes les inflexions de l’emoció, li féu sentir a n’ella per primera volta quelcom de gran, de pur, d’excels i l’imperi august de la santedat

I comencen les inquietuds i els neguits: “Veient-la anar d’una banda a l’altra sense nord ni propòsit, com un ànima en pena, s’hauria dit que esperava quelcom incert, inquietador, que havia de venir i no venia

Tot lo del món és bonic si es mira amb bons uis, ermitana!” (ho deia el pastor) “De cada paratge, de cada roca, de cada branquilló en veia brollar una llegenda, i el sentit de lo meravellós es despertà en ella com una nova consciència superior

En cosa de mesos tot s’havia enfonsat a son entorn, havia fugit d’ella tot lo alegrador

Pensà quina ventura hauria estat la seva si hagués trobat en son camí a n’aquell home abans que a l’altre. Més ara els daus estaven jugats, i lo que hauria pogut ésser ventura si hagués tingut lloc a son temps, ara sols podia ésser ja un mancament, un pecat, una baixesa

El desig de la Mila sense resposta; no sap què fer; un marit absent i gandul i la resta d’opcions li son prohibides per la societat i la religió. La seva ànima es turmenta. No troba solució: mals pensaments, enveges, interessos. Tothom fa bona cara pel davant, però malpensa pel darrere.

Les males paraules fan com l’agram: per tot arrelen i mai més es desnien ... La brama correria, la senyalarien amb el dit, la tindrien en les llengües amb suposances vergonyoses

Li havia anat fugint tot de mica en mica: primer la consideració després l’afecte, més tard la paciència; ara acabava de trencar-se-li la darrera anella de la cadena: la resignació. No li quedava per a aquell home més que un menyspreu enferestit que en vint-i-quatre hores s’enverinà d’una gran violència

I resolta, se’l mirà de fit a fit com volent fer-li penetrar fins a l’ànima la terrible amenaça.
Després baixà lentament del regatell i sense afegir altre mot, sense tombar la cara, sense res més que la roba de l’esquena, la dona èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada
Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí

Només un consell: llegiu-lo sense por i gaudiu de la seva lectura.

dimecres, 27 de desembre del 2017

Els estranys


Fins ara els llibres amb el segell del Premi Llibreter no m’han decebut. Acostumen a ser llibres diferents. I a fe de Déu que aquest ho és i molt. Tot en ell és estrany.

Es desenvolupa en el temps de la primera guerra carlina, al voltant de la vila de Solsona. Les guerres carlines sempre han estat per mi una mena de misteri. De fet tinc pendent llegir-ne algun llibre per omplir una mica aquest buit.
Per una casualitat de la vida, un traductor de Solsona rep l’encàrrec de traduir el llibre de memòries de Lichnowsky, un estranger a la primera guerra carlina. La curiositat i la casualitat el condueix fins un segon llibre de memòries que li resulten molt més interessants que l’encàrrec que ha rebut i que l’acaba obsessionant.

Les coses i els fets són muts; som nosaltres que els fem parlar amb les nostres paraules amb les nostres ficcions veraces

Wielemann, un prussià de 24 anys ha vingut a Espanya (Catalunya) a ajudar als carlins i a fer fortuna. Observa tot el que veu al seu entorn. Qui són “Els estranys” del títol? Som els catalans a ulls de Wielemann que actua com a observador de tot el que l’envolta. S’instal·la a Solsona.

S’alternen capítols de la història de Wielemann amb capítols amb digressions del traductor.

La Història és cosa de governants, d’intel·lectuals. La gent, els individus, no irrompien en la Història, perquè no sabien què era, o perquè els importava ben poc. La Història ordena, jerarquitza, domina, i la violència tradicional de la gent no tenia ordre, no es podria controlar; era com un món ocult i marginat que de sobte es celebrava a si mateix, com l’esclat de la primavera.”

Vaig traslladant paraules d’un costat a l’altre. Arriba un moment que la traducció avança sola, com si les equivalències fossin automàtiques i jo un simple mecanisme. Però Lichnowsky i Wielemann, perduts en aquell món estrany, devien tenir ben bé la sensació contrària. Els noms plens de ressonàncies, plens de coses concretes, els devien sonar més opacs que els rocs que s’esllavissen o un gruny de bèstia del bosc. L’eficiència burocràtica que havien après a Prússia xocava amb fets tossuts.”

Segons explica el mateix Wielemann ha anat a Catalunya per lluitar per l’ordre i el rei amb els carlins, però no sembla saber massa que hi fa allà:  Quan mirava enrere no se li presentava cap fet important a la memòria, només una sensació de vaguetat i, últimament, d’humanitat càlida, espurnejant i desconeguda. Podria quedar-hi atrapat durant dècades

Wielemann va provar de pronunciar alguna paraula. Va esperar una estona més. Finalment, com un tap que salta per la pressió de l’aigua, es va posar a parlar i a parlar. A parlar de coses velles i novíssimes, a fer de les paraules una taula de salvació, a posar-les a les mans del metge com una ofrena, sentint-se agraït a pesar de totes els coses. Van parlar com parlen els amics, amb paraules que s’omplen de sentit només per a ells, en una atmosfera imperceptible per a qualsevol altra persona, en una secessió íntima i irrevocable

Un món sense ell era igual que un món amb ell. Al capdavall, els bons moments ja eren morts; si sobrevivia els hauria perdut de tota manera

No sabria dir si m’ha agradat o no. Està ben escrit amb bones descripcions i amb una exquisida utilització del vocabulari, però diria que no he acabat d’entrar en la història. De fet possiblement de tots els premis Llibreter que he llegit els el que menys m’ha agradat. Els capítols amb els pensaments i trifulgues del traductor són sobrers. No aporten gairebé res a la història principal.

Altres opinions a la xarxa:

diumenge, 24 de desembre del 2017

Tancar el forat


“- Sempre és molt dur que es mori una persona, sigui en les circumstàncies que sigui, perquè de sobte es crea un forat al món. I nosaltres hem de tenir el respecte degut a aquest forat, perquè, si no, no es tancarà mai”

- No pots deixar el forat obert, perquè hi podria caure algú
-    
             -  Però de vegades la persona que ha mort s’endú secrets. I un cop es tanca el forat, els secrets ho continuaran sent per sempre
-       
 -     - Si la persona que s’ha mort se’ls ha endut, segur que és perquè eren la mena de secrets que no podia deixar enrere.”

Aquest és un diàleg entre Kumi Adachi, una infermera de la residència i en Tengo, un dels protagonistes de1Q84 de H. Murakami.

Fa uns anys quan va morir el pare ho vaig pensar. ¿Quantes preguntes i converses s’havien quedat en el tinter? ¿Quantes coses no sabré mai i es quedaran en l’oblit? I ara que la mare ja ha perdut la memòria ho torno a pensar. Fem tard i amb la desaparició dels pares, desapareix el seu món, la seva vida, els seus records i també els seus secrets. Segur que hi havia secrets i potser alguns inconfessables.

divendres, 22 de desembre del 2017

Jaume Cabré sempre imprescindible.


Darrerament no compro llibres. La major part de les meves lectures provenen del bon servei del préstec bibliotecari. Però en aquest cas no me’n vaig saber estar: un nou llibre de Jaume Cabré a les llibreries!

S’ha passat molt de temps a la pila dels llibres per llegir. La mirada de la portada em cridava a l’hora que m’inquietava. Quin seria el seu contingut? Què hi ha darrera d’aquest ull?

Són 13 contes amb una mena de fil invisible que els uneix. Les narracions s’entrellacen. Només començar el primer d’ells (“Els homes no ploren”) ja em sento atrapat i en vull més. A partir d’aquí ja serà un no parar. Hi ha personatges que salten d’un conte a un altre. Gairebé en cap de les històries que conta res és el que sembla. Tot està envoltat de misteri.

La mort present arreu, però sempre una mort per causes no naturals. Són sempre morts violentes. Maldat, molta maldat, però gairebé sempre justificada. Mai és una maldat per què sí. Tot passa per alguna raó

Sempre m’ha impressionat la incapacitat dels humans per veure les línies del seu destí, les vides que van tramant el seu camí i el punt final de cada història, que ja està escrit en alguna banda

Ja estava convençut del meu futur. Encara que no ho buscava, hauria de fer mal als altres, no necessàriament mal físic, però els havia de perjudicar sense que tremolés el pensament

Hi ha elements molt originals com:

  • “Poldo” narrat des de la fossa on està enterrat, mort per lladre de corders, però on més endavant hi enterraran més cossos que l’acompanyaran,
  • Un llibre com a narrador, viu en una biblioteca on va ser el primer habitant i narra el que veu pas a pas.
  • El protagonista que desapareix dins d’un quadre

Vaig sentir una batzegada d’un intensitat tan bèstia que no vaig ser capaç de negar-m’hi. I el resultat ha estat brutal. Visc una convulsió, un daltabaix d’adrenalina que em durarà anys. I m’agrada. Oh! ... Em sento invencible. Com si fos un heroi grec sempre victoriós.”

L’home va treure del plec de roba un ganivet silenciós i, encara que sabia que el gest era inútil, el clavà amb una ganyota de menyspreu al cor del vell que ja feia anys que era mort. En aquell moment, no es va saber preguntar per què les històries de la vida s’acaben sempre amb la mort, com si no hi hagués cap altre possible final de totes les coses

També en parlen a:

dimecres, 20 de desembre del 2017

Venim de molt lluny i persistirem


Sense cap mena de dubte Josep Fontana és un historiador de referència no massa procliu a l’independentisme. Malgrat això a l’octubre del 2014, abans del 9-N va publicar aquest llibre:

Ell mateix explica en la contraportada quin era l’objectiu d’escriure aquest llibre: “cercar explicacions al fet que els catalans siguem avui un poble amb un fort sentit d’identitat, de pertinença a un col·lectiu que comparteix, a més de llengua i cultura, unes formes d’entendre la societat i el món

Dóna com a moment històric del naixement de Catalunya els segles XIII i XIV que van des del regnat de Jaume I (1213-1276) a Pere III, el Cerimoniós (1336-1387): “Els més de 50 anys de regnat de Pere III signifiquen un moment decisiu en la culminació de la formació d’un estat nacional català, i d’un imperi mediterrani” Com afirma Pierre Vilar “llengua, territori, vida econòmica, formació psíquica, comunitat de cultura: les condiciones fonamentals de la nació ja hi són reunides perfectament des del segle XIII”

El Principat havia aconseguit, a mitjans de segle XIV, una estructura política i fiscal pròpies d’un estat nacional modern, com els que s’implantarien a Holanda i a Anglaterra tres segles més tard
Arribar a la modernitat amb tres segles d’avenç va resultar perjudicial. Sembla evident que la conjuntura de la crisi de la baixa edat mitjana, amb les grans pèrdues demogràfiques que va experimentar el Principat, va ser nefasta per al futur d’aquest projecte, com ho va ser, més endavant, caure sota el domini de l’autoritarisme dels Àustries espanyols. Però seria justament la consciència de la singularitat d’aquesta constitució, que garantia les llibertats col·lectives, el que aniria reforçant a Catalunya els fonaments d’un sentit d’identitat que seguiria vivint més enllà dels accidents polítics”.

Que les capes dirigents catalanes adoptin, en moment de conflicte, solucions que prioritzen els seus interessos de classe en front dels del país, serà un fet que es repetirà i se segueix repetint  en la nostra història”. Fontana escriu això per referir-se a la successió de Martí l’Humà a principis del segle XV. No sé si podríem dir-ho també en els moments que estem vivim.

 Una de les paradoxes més dramàtiques de la nostra història haurà estat, l’aliança contra natura de les forces socials catalanes que lluitaven per un programa democratitzador amb els sobirans castellans, partidaris d’un projecte absolutista, d’acord amb la cultura política del seu país d’origen. Els prínceps castellans sempre han tingut los pobles que han senyorejat subjectes, sens alguna llibertat, pobres e menyspreats” (segle XV)

La història de la guerra civil del segle XV ens obliga a reflexionar sobre el fet que les institucions revoltades contra la monarquia haguessin trobat un tan ampli suport de la població del Principat, en funció d’una solidaritat col·lectiva basada en la fidelitat “a la terra”. “Així naixia -va escriure Santiago Sobrequés- el concepte de pàtria, no solament en l’aspecte territorial, sinó, a més a més, en el jurídic ... Els escrits del Consell del Principat parlen constantment de “la terra”, de “les llibertats de la terra”. És l’inici d’un llenguatge que es repetirà el 1714 i que es mantindrà permanentment com un element de la identitat dels catalans com a poble” I que encara es manté.

A principis del segle XVI, Ferran II, el dit el Catòlic, “va imposar la inquisició castellana a Catalunya. Sense fer cap cas dels seus juraments de respectar les constitucions, ni de les queixes de totes les autoritats catalanes, que al·legaven que al Principat no hi havia problemes religiosos que justifiquessin aquesta mesura, el rei va imposar la seva voluntat absoluta i els inquisidors van entrar a Barcelona amb la pretensió d’exercir un control arbitrari sobre persones i activitats. La conseqüència va ser la fugida d’un gran nombre de conversos, d’uns centenars d’empresaris i artesans qualificats que tenien un paper considerable en les activitats econòmiques del país, amb la corresponent retirada de capitals, que va posar en perill l’estabilitat” Recorda molt l’aplicació actual del 155.

A 1599 parlant sobre les Corts a Barcelona de Felip III a l’inici del seu regnat: “Malgrat les aparences, els problemes fonamentals de l’encaix entre les institucions catalanes i el poder reial estaven molt lluny d’haver quedat resolts” El conflicte del nostre encaix amb la monarquia espanyola ve de molt lluny.

John H. Elliot (1963) en el seu estudi sobre “La revolta dels catalans”: “el sentit de pertinença a aquesta comunitat lliure era molt fort. Els catalans havien après a venerar les lleis, les llibertats i les institucions que les accions heroiques dels seus avantpassats havien guanyat” I aquests sentiments encara perduren.

A 1621 a la mort Felip III i Felip IV i el Comte Duc d’Olivares van imposar bisbes castellans: “La mateixa voluntat d’imposar a Catalunya “la llengua de la monarquia” tenia com a objectiu fonamental assegurar la penetració dels funcionaris reials en les estructures dirigents de la societat catalana per tal de subordinar-les als seus interessos” No us recorda res?

1640 (Guerra dels segadors): “El pas següent havia de ser el d’enviar un exèrcit a “restablir l’ordre”, amb el propòsit d’acabar d’una vegada amb els privilegis constitucionals que impedien la plena vigència del poder reial a Catalunya” Aquestes Constitucions “representaven una defensa contra la imposició arbitrària de tributs, contra uns allotjaments abusius, contra la mobilització en guerres que no fossin per a la defensa del territori o, ben significament, contra la pretensió de les autoritats reials de castigar algú sense un judici previ” Ara tornem a tenir empresonats sense judici previ

Al llarg de la història Catalunya ha suportat repetides vegades una ocupació militar per part de Castella ordenada pel seu rei o el seu govern “destinada a assegurar el control del territori i les seus habitants”

El govern Rajoy voldria poder aplicar el mecanisme de la insaculació que aplicava Felip IV a mitjans del segle XVII per ocupar llocs a la Generalitat i al Consell de Cent on només entraven al sac els noms que ell permetia. Això és el que pretén amb l’aplicació del 155.

Castella són molt hàbils en dividir la població catalana i aconseguir moltes vegades tenir-ne una important part a la seva banda.

Castella i el Consell d’Aragó sempre han malfiat de Catalunya. Ho demostren infinitud de fets històrics.

A la mort de Carles II (1700) el Duque de Medina Sidonia diu: “al rey no se le replica, sino se le obedece” El mateix que li van dir a Puigdemont quan va dir al rei que així no.

A Felipe V “el preocupava fonamentalment haver d’acceptar les limitacions que un règim de llibertats imposava al poder monàrquic, una situació que podia acabar estenent-se a la resta dels seus dominis i que donava sentit a la pretensió dels catalans quan sostenien que estaven lluitant també per la llibertat de tots els espanyols” Aquesta és la mateixa preocupació de Felip VI

1714: També hi havia esperança de rebre a última hora ajuda exterior, sobre tot, d’Anglaterra. La mateixa esperança que tenim ara.

Els governants i administradors castellans s’irritaven i ho han seguit fent des d’aleshores, en comprovar que aquella gent, vençuda i reprimida, seguia essent diferents, sense voler entendre que un procés d’assimilació havia demanat uns mètodes molt distints que els de la substitució del vell marc polític per un altre d’imposat” Això tampoc ha canviat.

Ja des de 1714, en front una administració central corrupte i acostumada als abusos, la societat civil catalana s’organitza i troba formes d’enfrontar-s’hi en alguns moments.

El de nació era un concepte subversiu d’origen revolucionari que es contraposava a la idea d’un poder absolut emanat de Déu”. Mentre Gran Bretanya i França es constituïen com a nacions, Espanya no ho feia sinó que ho menyspreava. Encara no hem canviat el seu concepte de nació està per sobre de tot.

1812: la Constitució de Cadis “permetia a la burgesia catalana participar per primera vegada en la política de l’estat espanyol. Ho feia amb la idea de contribuir a la construcció d’una nació espanyola en la qual poguessin integrar-se per col·laborar en l’elaboració d’un programa de modernització que era incompatible amb les limitacions de l’absolutisme” En canvi el “que els liberals espanyols els oferien seguia essent un programa d’absorció, amb l’obligació de sotmetre’s a una política que no responia a les seves necessitats”. El mateix que ha passat en tot el període autonòmic després de la transició del 78

La realitat era que resultava difícil unificar dues societats que durant segles s’havien desenvolupat de manera diferent, i que, en ple procés de creixement industrial, seguien funcionant a velocitats distintes. La diferència existent entre la societat agrària castellana i la industrial catalana es traduïa en la seva incomunicació. No va existir en aquests anys una patronal que promogués els interessos conjunts dels empresaris espanyols, perquè no tenien interessos conjunts. Les entitats patronals de la indústria eren fonamentalment catalanes i als seus dirigents dels resultava difícil una participació substancial, uns interlocutors amb els quals negociar els seus problemes. El seu intent d’integrar-se en el projecte liberal espanyol acabaria amb un fracàs” Igual que l’intent pujolista de canviar Espanya.

Del cantó del liberalisme els canvis “revolucionaris” van ser molt limitats. Un cop arribats a la consecució dels seus guanys, els propietaris, espantats pel perill que podien representar les aspiracions polítiques i econòmiques de les classes populars, no solament van refusar de fer més passos endavant, en la direcció d’una evolució democràtica que garantís els drets del conjunt dels ciutadans, sinó que van acceptar de desnaturalitzar el constitucionalisme limitat que havien establert, devaluant i corrompent unes eleccions en què només podien participar els que tenien uns determinats nivells de fortuna, i deixant en darrera instància el protagonisme polític als militars, encarregats de redreçar la marxa del sistema cada vegada que aquest es trobava en un atzucac. Encara que no figuressin en la lletra de les constitucions, els cops militars, els “pronunciamientos”, eren a Espanya la forma establerta de resoldre els conflictes d’un sistema parlamentari limitat i ineficaç

Governador de Barcelona el 1864, Antonio Guerola: “Los catalanes, bien por su situación geogràfica a un extremo de la península espanyola, bien por convicción de que superan al resto de ella en civilización, bien por los recuerdos de su poder como nación independiente y guerrera, cuyas hazañas asombraron a toda Europa, tienen infiltrado un espíritu de altiva independència que se revela en todos: en las clases pobres por las insurrecciones, y en las medias y elevadas por cierto alejamiento de la corte y tendencia a vivir de sus propios recursos

Els polítics espanyols “es miraven Catalunya amb malestar i repugnància” I ho continuen fent, ens ho han demostrat una vegada i una altra.

Segle XIX: “Calia millorar les comunicacions, un dels punts més deficients de les infraestructures espanyoles”. “La construcció dels ferrocarrils catalans es va fer amb capitals locals i per empreses del país, a diferència del que va passar a la resta de l’estat, on van ser els capitals francesos els que van emprendre la tasca, ajudats per les subvencions oficials, que no van arribar en canvi als promotors de les línies catalanes” El problema de les infraestructures no és cap novetat.

Crisi de 1866: “Aviat descobririen que l’obstacle al seu projecte era la dificultat d’encaix amb una economia espanyola frenada per la política retrògrada de les seves classes dirigents

1887: Francesc Artal: “tots els esforços per fer entendre a Madrid el que se’ls volia explicar havien estat en va, i seguirien essent-ho en el futur: no hi havia diàleg possible amb els polítics espanyols i que en conseqüència, calia inventar una altra forma de fer política: “La Catalunya mal compresa y pitjor corresposta ... penso qu’avui no pot continuar dignament la campanya de propaganda qu’en lo que va de sitgle ve sostenint a costa de inmensos sacrificis. És de tot en tot inútil l’enviar comissions ni acudir a n’els Meeting, ni a las informacions, ni a n’els demés actes que se celébrian a Madrid ... La Catalunya ha de comensar a desconfiar dels partits polítics, ja que tots des de la oposició li prometen lo que des del poder no compleixen

Anys 20 ,dictadura del general Miguel Primo de Rivera: “oposició frontal al catalanisme: mesures contra l’ús i l’ensenyament de la llengua, contra l’exhibició de la bandera, clausura d’entitats diverses ...” Us sona?

“El 6 de juny de 1935 Lluís Companys i els consellers de la Generalitat eren condemnats a trenta anys de presó per rebel·lió militar” El mateix que pretenen ara.

1935: “no es va aconseguir el que volien els monàrquics i una part de la CEDA, que era l’anul·lació de l’Estatut, però sí, la suspensió indefinida deixant el poder en mans d’un governador general designat pel govern” El que han fet amb el 155

Acabada la Guerra Civil Ferran Valls-Taberner, un antic dirigent de la Lliga: “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravio. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalán” Calia que “la rectificación, la contrición y la enmienda marquen una nueva orientación en la vida de Cataluña reincorporada a España definitivament”. La sola postura admissible era ladhesión inquebrantable

Pensem habitualment en una constitució com en un instrument de renovació que trenca amb el passat i estableix les bases d’una època nova. Però la del 1978 no reunia aquestes condicions, perquè naixia d’un pacte amb el vell règim franquista, i no d’una victòria que hagués permès substituir-lo per un altre enterament nou”´. Un simple rentat de cara al franquisme per tal que tot seguís igual i amb els de sempre al capdavant, “Todo atado y bien atado”. Ens vam fer la il·lusió de que havia canviat, fins i tot, vam viure un llarg temps en un núvol democràtic falsejat, però no era ben bé així, com ho hem pogut constatar darrerament.

“Com ha dit el professor Bartolomé Clavero, les funcions atorgades als tres grans jurisdiccionals (Constitucional, Suprem i Audiència Nacional) han anat transformant des de 1978 la Constitució en un sentit regressiu, gràcies a la seva capacitat exclusiva d’interpretar-la. “La jurisprudencia de estas instancias jurisdiccionales se pega a la Constitución como si de ella misma lo fuera”, i contribueix a donar-los un poder constituent que exerceixen al marge del control dels ciutadans”

La sentència del TC, afectava cent vuitanta-sis del total de 223 articles i en alguns aspectes implicava fins i tot un retrocés respecte de l’Estatut de 1978

Com ha observat Javier Pérez Royo, no hi havia cap motiu racional per aquesta intervenció del TC. Entre la seva aprovació i la sentència de 2010, l’Estatut de 2006 va estar en vigor quatre anys, sense que hi hagués cap pertorbació en el funcionament de l’estat autonòmic, ni un augment de la conflictivitat competencial, ni problemes de cap mena: “El estado autonòmico seguía operando con el enorme grado de aceptación que había tenido desde la entrada en vigor de la Constitución

Per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un obstacle.
El que he volgut explorar en aquestes pàgines és la naturalesa d’aquest corrent, seguint-lo a través del llarg procés de formació de la identitat dels catalans: d’un sentiment que ha perdurat en el temps i que ha arribat en plena vigència al present, havent resistit cinc-cents anys d’esforços d’assimilació, amb tres guerres perdudes (1652, 1714 i 1939), sotmès a unes llargues campanyes de repressió social i cultural, que encara duren avui. Una trajectòria que permet mantenir l’esperança que, passi el que passi, aquesta voluntat de seguir essent nosaltres mateixos, contra totes les negacions i contra tots els desafiaments, seguirà persistint en el futur.

Penso que amb les cites del professor Fontana no cal afegir-hi res més. Fa anys que ens estem carregant de raons.

dilluns, 18 de desembre del 2017

Què hi resta al seu cervell?



Tengo en 1Q84, tercera part de H. Murakami reflexiona sobre les restes de pensament en les visites que fa  al seu pare inconscient a la residència. ¿Qui no ha fet aquest tipus de reflexions quan ha vist el deteriorament mental dels seus pares? Què resta d’ells i de les seves vides?

“... va intentar endevinar que li podia estar passant pel cervell. ¿Quina forma devia tenir la consciència que s’amagava allà, a dins d’aquell crani dur que recordava una enclusa antiga? ¿O potser ja no hi quedava absolutament res, allí? ¿Potser era com una casa abandonada de la qual ja se n’havien tret tots els mobles i els estris i no conservava cap rastre de les persones que hi havia viscut? Igualment, però, si aquest fos el cas, en alguns punts del sostre i de les parets encara hi devia quedar gravat algun record o alguna imatge. Les coses que s’han anat dipositant amb el temps no desapareixen tan fàcilment. Mentre jeia en aquell llit senzill de la residència al costat del mar, potser, al mateix temps, el seu pare es trobava amagat en la foscor d’una casa deshabitada que hi havia dins seu, envoltat d’escenes i records que ningú més podia contemplar

El diumenge passat al costat de la mare a urgències també li donava voltes a aquest pensament: què queda realment d’ella, en el seu cervell que es va apagant per moments?. És com una casa deshabitada en la que va desapareixen tot el que hi hagut en vida i s’hi va depositant la pols fins envair-ho tot. El mateix que passa en el seu pis buit des de fa més d’un any. Allà resten els mobles i els objectes, però la vida ha desaparegut.


dilluns, 11 de desembre del 2017

En quin món vivim?


Fa uns anys vaig llegir la part 1y 2 de 1Q84. En guardo un bon record. Després de llegir alguns llibres més de H. Marukami, vaig dir prou. La tercera part va quedar pendent.

Primer de tot rellegeixo els darrers capítols de la segona part: “l’any 1984 s’havia convertit en el 1Q84. El món d’abans havia desaparegut i ja no tornaria mai

Com afirma la Fukaeri: “Sigui com sigui, el món d’abans ja no existeix”. Hem entrat en un món nou. “El que ell havia posat per escrit s’havia fet realitat fins a l’últim detall, fins al punt que era difícil dir qui havia estat primer, si el text o la realitat

Ràpidament torno a endinsar-me en les vides de l’Aomane i en Tengo. Murakami em fa entrar amb facilitat en el seu món de ficció i gaudeixo de la seva lectura.
La interrelació entre literatura i ficció, entre realitat i fantasia. Hi ha una fina línia que les separa i a vegades aquesta es traspassa i alguna de les coses que ens passen semblen més del món de la ficció que de la realitat i a l’inrevés. Algunes de les nostres lectures semblen més reals que la nostra pròpia vida real.

Segurament, quan va ser arrossegada cap a aquell món de 1Q84 ja tot estava decidit. Ella tan sols seguia un guió preestablert” ¿Tots seguim un guió preestablert o tenim opció a decidir per nosaltres mateixos ? Més d’una vegada m’he plantejat aquesta pregunta.

En aquesta tercera part, L’Ushikawa es converteix en un personatge que agafa protagonisme. Les seves investigacions ens va desvetllant alguns d’elements claus de la història. Ens apropa al món real,  encara que en alguns moments “costava distingir clarament el món de la realitat del de la ficció
Tengo i Aoname tenen vides paral·leles que només coincideixen un moment als 10 anys a l’escola de Primària, però aquest moment és el marca per sempre més. Ambdós tenen una relació especial amb els seus pares a qui acompanyen als diumenges en visites a domicilis particulars, una amb els Testimonis de Jehovà, l’altre amb un cobrador de l’NHK.

Aoname: “Però per molt que s’amagui, no es podrà escapar per sempre. Pot estar segura que vindrà algú que obrirà aquesta porta
Tengo: “Havia fet trenta anys, però no sentia que fos especialment adult, sinó tan sols que havia viscut en aquest món una mica més de trenta anys

Segurament tots dos se sentien sols i tots dos maldaven per aconseguir alguna cosa, una mena d’abraçada, d’acceptació incondicional
La frontera que separa el món real del món de la imaginació és cada cop menys clara. Al cel hi ha dues llunes.”
 Feien l’efecte de trobar-se en un altre món, un món creat d’acord amb uns altres principis i regit per unes regles diferents”.

No sé per quina raó algunes parts del llibre em recorden a M. Baixauli. Potser és aquesta barreja gairebé natural entre realitat i fantasia com si tot formi part d’un mateix món.

 Hem tornat al 1984. Ja no eren al 1Q84; havien tornat al món de 1984. ¿Però devia ser així realment? ¿Era tan fàcil tornar al món d’abans? ¿No podia ser que aquell món fos encara un altre? ¿Que haguessin sortit d’un món alterat per fer cap a un tercer món també alterat? ¿I que aquí els esperessin uns misteris i unes regles nous?”
Encara no sabien en quina mena de món es trobaven. Però fos la mena de món que fos s’hi quedarien segurament. Així ho creia l’Aomane: es quedarien allí. Aquell món devia contenir les seves amenaces i els seus perills, i devia estar ple d’enigmes i contradiccions. D’ara en endavant potser haurien de recórrer molts camins foscos sense saber on els portarien. Però ja estava bé. No li feia res. Els recorreria de gust. Ja no pensava anar-se’n d’allà. Passés el que passés, es quedarien en aquell món amb una sola lluna.”

¿En quin món vivim, en el món de les dues llunes o e el de una sola lluna? Tots veiem una única i sola lluna o potser tots veien una lluna diferent que no compartim amb els demés.


L’última vegada que en Tengo havia vist un Smiley havia estat a principis dels anys setanta quan les sorolloses cançons de Grand Funk Railroad feien furor a les màquines de tocadiscs” Murakami em va fer recordar aquest sorollós grup que escoltava als anys 70 i que ja havia oblidat.

dijous, 7 de desembre del 2017

Claudia: document escènic


Ja fa uns dies vaig assistir a una representació teatral singular. No és una obra de teatre més.

Tothom ha sentit parlar dels fills dels desapareguts argentins que van ser donats en adopció a famílies argentines afins al règim. En aquesta mena de teatre documental la mateixa Clàudia ens explica la seva experiència i els seus records.

La representació va tenir una prèvia ja que també va assistir la Sra. Enriqueta Estela Barnes de Carlotto l’actual presidenta de l’associació “abuelas de la Plaza de Mayo”. Abans de començar i seure tot just al meu darrera ens va dirigir unes emocionats paraules que encoratgen a seguir persistint en la cerca de la justícia.

Clàudia que al principi ens parla com Mercedes o Merceditas, ja que aquest era el seu nom, mentre vivia amb els seus pares “adoptius”, la família d’un alt comandament militar. Ens explica la rígida educació religiosa que va rebre en un col·legi de monges i com va créixer i, fins i tot, ja adolescent, com defensa el que havien fet els militars en un debat a l’escola.

El relat va avançant fins el moment en que evoca com sap que no és filla dels pares que fins aquell moment havien estat els seus pares i com passa a dir-se Clàudia. La reconstrucció de la seva identitat no resulta gens fàcil. Com tampoc ho resulta explicar el que va passar a la seva filla. En molts moments del relat se la nota veritablement emocionada. No ha de ser gens fàcil pujar dalt d’un escenari per explicar aquesta història tan personal.

És realment dura l’escena en que recorda com amb el cotxe s’atura al davant del lloc on van ser torturats i assassinats els seus veritables pares.

Al llarg de l’hora 20 minuts vaig estar clavat a la cadira i amb algun que altre nus a la gola. Un gran treball imbuït d’emocions, molt ben treballat, amb ajuda de la tecnologia i les imatges. Com poden passar fets com aquests? Com pot ser que segueixin amagats?

I al final, com a l’inici de l’actuació acaba amb unes reflexions de Carles Fernández i Eugenio Szwarcer, els membres de la companyia “La Conquesta del Pol Sud”:
  •  Quin sentit tenen, en el món actual, paraules com revolució, memòria i educació?”
  •  Probablement estem més envoltats de ficció del que creiem. I, aleshores, potser, el teatre pot oferir un espai per a la realitat
No és aquesta la primera obra que presenta aquesta companyia. M’apunto el seu nom per no perdre’m el seu nou muntatge.