dissabte, 23 de maig de 2020

La Sarbatana


Poc abans de morir Isabel-Clara Simó publicava aquesta breu narració dins de la col·lecció de crims.cat
Un matrimoni madur decideix abandonar Barcelona i anar a viure a una casa de camp.

La casa del davant deshabitada en els primers moments ben aviat és ocupada per un home jove.
Ja tenim el triangle perfecte. L’home jove i la dona madura enceten una relació. L’home madur ho sap.

Anem coneixem el que pensen ell i ella a mesura que avancen els capítols. Ell i ella s’alternen com a narrador. Així coneixem els seus plans, els seus neguits i tot el que pensen de la seva parella. S’apropa el final i està clar que no acabarà bé.

Ell planeja ..... i ella té sospites. Ambdós pensen.

Ella: “Pensa Olga, pensa. Fes cas dels consells de l’Ilya: pensar és sempre l’única sortida... A veure, pensa, Olga... saps que t’ha vist i que no n’ha fet esment. Saps -perquè el coneixes prou bé: a la perfecció- que prepara la revenja

Ell: “En aquell moment el vaig odiar. No menysprear, com sempre. La fiblada de l’odi em va travessar el cos

Es mastega la tragèdia. Tots dos fan els seus plans. Només falta saber el desenllaç.

Ell: “Em suporta, em tolera, però aquí qui estima soc jo

Ella: “Si algun observador ens hagués espiat, hauria vist un matrimoni vell i fet de rutines i de confiances ancestrals

Ell: “Hi ha un pensament que em forada el cervell. Que és com una barrina trepant i trepant totes les funcions del cervell

És un llibre entretingut per passar una bona estona i que es pot llegir amb un parell de tardes.

dissabte, 16 de maig de 2020

Dos mesos després ...


Fa dos mesos que començava tot. Gairebé no ens ho podíem ni creure. Era quelcom totalment inesperat. Els carrers van quedar buits i en silenci.

Ara respirem una mica perquè ja podem sortir de casa amb una mica de llibertat, una mena de llibertat condicional. Malgrat que en les poques converses que tinc tothom manifesta que ho veu per molt llarg, copso una sensació equivocada en l’ambient que tot això ja s’està acabant.  Però tot plegat s’està convertint en un mal son. La nostra vida avui és molt diferent de la que portàvem fa dos mesos, I estem molt lluny de recuperar-la. En molts moments no m’atreveixo massa a qualificar-ho de vida.

L’ésser humà és una espècie que s’adapta a tots els canvis i a totes les circumstàncies. Als carrers hi ha més moviment, però ni molt menys el tràfec i el soroll de fa dos mesos. Vivim sota la dictadura d’unes franges horàries que ens marquen quan podem fer esport i quan podem sortir. Encara hi ha molts comerços tancats. Al carrer la major part de les persones circula amb màscara. Quan ens creuem amb algú vigilem de fer-ho a una certa distància. Ens posem guants per comprar. De moment s’han acabat els cines, teatres, concerts, museus, .... Fer un viatge és impossible. Anar a la muntanya o participar en una cursa tampoc ho podem fer. Amb tots aquests sacrificis personals de cadascú de nosaltres hem alentit el nombre de contagis i morts de les primeres setmanes. De moment hem aconseguit sobreviure i poca cosa més.

En qualsevol moment o en qualsevol lloc es pot produir un rebrot i de nou caldrà fer passes enrere. La major part dels científics, per no dir tots, temen la tardor. Som conscients que el que vivim ara és un simple respir i poca cosa més.

Encara no hem recuperar la nostra vida d’abans i ens diuen que de moment no la podrem recuperar. Els governants s’han tornat en especialistes en crear un nou vocabulari i parlen d’una nova normalitat, que no ens expliquen com serà. Em preocupen molt les conseqüències que tindrà per la salut mental de moltes persones haver de viure d’aquesta manera sumades a les conseqüències econòmiques que ja són i encara seran més catastròfiques.

Ara tot són límits: d’horaris, d’espais, ... No fa pas tant els límits els posàvem nosaltres mateixos, el nostre estat físic o anímic i les nostres desitjos. Ara ens els imposen les Administracions, suposadament per protegir-nos, i els humans, poc avesats a complir amb uns límits ens els saltem, uns més que els altres. Escoltes moltes queixes sempre referint-se als altres que no compleixen, però de veritat, tots sou tan complidors?

En la vida d’ara no hi ha futur. No es pot fer cap tipus de pla més enllà d’avui o demà, com a molt una setmana. Començo a estar fart d’aquest tipus de vida amb limitacions per tot arreu i a tot hora. En definitiva no m’agrada gens aquesta no-vida que ens deixem imposar. I malauradament no veig cap llum al final del túnel.

dijous, 14 de maig de 2020

Les paraules son imprescindibles, però ...


Som uns éssers comunicatius. No sabem estar callats. Necessitem parlar.

Quan parlem, quan intentem expressar el que sentim o el que pensem, quan escrivim tan sols assolim una aproximació al que realment volem dir. Escollim unes paraules i no unes altres, amb les connotacions que té cada paraula. Ens deixem coses que voldríem dir o explicar al tinter. Som menys precisos del que voldríem ser. Però tampoc ho podem o ho sabem fer d’una altra manera.

No tenim altra manera de comunicar-nos, però hem de ser conscients de les limitacions del llenguatge.

La mateixa narració de les coses és ja una projecció d’aquestes mateixes coses, i per tant, com ocorre amb els mapes, afegeix una distorsió de tot allò que no aconsegueix conservar, perquè quan tries les paraules per a contar, quan oblides, quan expliques, ja ho fas projectant alguna cosa a través de la paraula. Ja sabem que la paraula no és un espill i també que del que no podem parlar seria millor callar... És difícil pensar sense paraules i la paraula és una projecció que ens marca el pas com un tambor
Serem Atlàntida
Joan Benesiu

divendres, 8 de maig de 2020

La Covid-19, la pesta del segle XXI


Immediatament quan es va decretar l’estat d’alarma que implicava el confinament a casa, com molta altra gent, vaig pensar en aquest llibre d’Albert Camus escrit el 1947 i que Joan Fuster va traduir al català el 1962.

El vaig llegir a l’estiu del 1997, i tot i que m’havia agradat, no recordava gran cosa. Per tant una relectura no anirà malament.

Ha resultat ser una crònica perfecta dels nostres dies, escrita fa més de 70 anys.

A Orà tot va començar de sobte amb la mort de les rates. “Amb només tres dies les rates mortes s’amuntegaven a centenars per carrers, fàbriques i cases... Durant els dies següents la situació encara va fer-se més greu”.... Al sisè dia “es feia evident que aquell fenomen del qual no podíem precisar encara ni la transcendència ni l’origen era realment amenaçador”.  

Als 10 dies les rates mortes han desaparegut, però ben aviat es produeix la primera mort i “la sorpresa dels primers temps va convertir-se en pànic de mica en mica”... “En pocs dies, els casos mortals es multiplicaren, i es feu evident, per als qui es preocupaven d’aquell mal curiós, que es tractava d’una vertadera epidèmia”.

El protagonista diu: “hi ha hagut al món tantes pestes com guerres. I, això no obstant, guerres i pestes atrapen la gent igualment desprevinguda”. En ple segle XXI, i quan la humanitat sembla tenir-ho tot controlat i ens pensem gairebé invulnerables, apareix un virus minúscul. Entrem en pànic com a societat, i canviem la nostra manera de viure. La COVID-19 ens ha agafat a tots desprevinguts. No havíem fet cas als avisos dels científics que ja havien dit que ens podia passar.

La pesta es comença a estendre per Orà, però costa molt aconseguir un reconeixement oficial i posar-se a la feina. “Les mesures no eren draconianes, i semblava que s’hi feien moltes concessions al desig de no inquietar l’opinió pública”. Passa exactament el mateix al llarg del mes de febrer i a principis de març.

Passen els dies i es produeix el tancament de la ciutat. Ja ningú pot entrar, ni tampoc sortir. Alguns dels protagonistes tenen a les seves parelles fora de la ciutat, i els passa una mica com a nosaltres. “Aquesta separació brutal, sense límits, sense futur previsible, ens deixava atordits, incapaços de reaccionar contra el record d’una presència, encara tan pròxima i ja tan llunyana”... “Sabíem que la nostra separació estava destinada a durar i que calia que intentéssim conformar-nos-hi

A mesura que passen els dies de tancament de la ciutat “flotaven més que no pas vivien, abandonats a dies sense rumb i a records estèrils, ombres errants...” Als nostres ciutadans els costava de comprendre què els passava. Hi havia sentiments comuns, com ara la separació o la por, però continuaven també posant en primer lloc les preocupacions personals ... La majoria eren sensibles, més que res, allò que pertorbava les seves rutines o afectava els seus interessos. N’estaven molestats o irritats... La primera reacció va ser la d’acusar l’administració”. Tinc la impressió que no ha estat així del tot. Hem estat molts els ciutadans que em entès que calia aquest confinament tan estricte i que tan poc ens agradava.

Els hi passa el mateix que a nosaltres, un cop fet el diagnòstic i ingressat a l’hospital, “la família sabia que només el tornaria a veure o restablert o mort”. No sabem que és pitjor si la por a la malaltia, la pròpia mort o la por a contagiar als amics i coneguts. Prenem totes les precaucions, perquè “molts seguien esperant que l’epidèmia no tardaria a aturar-se i que ells se’n salvarien amb les seves famílies

Estem a meitat del segle XX i l’església intenta utilitzar el seu dit acusador: “si avui la pesta us afecta és que ha arribat el moment de reflexionar. Els justos no han de témer però els pecadors tenen motiu de sobres per a tremolar”. Per sort, no hem hagut d’escoltar massa manifestacions d’aquest tipus, encara que no defujo que més d’un en el seu interior haurà pensat allò del càstig diví.

Mentre uns continuaren fent la seva petita vida i s’adaptaren a l’enclaustració, d’altres, al contrari, ja no van tenir altra idea que la d’evadir-se d’aquella presó”. En el nostre cas són les persones que només pensen en continuar fent la seva sense tenir en compte els perjudicis que puguin causar als demés. En tenim molts exemples, més dels que voldríem.

Aquell mateix dia, en el curs, d’una reunió, els metges aclaparats davant un prefecte desorientat, havien exigit i obtingut noves mesures per a evitar el contagi”. Els científics han fet la seva feina i en part han estat escoltats per les autoritats, encara que no sempre.

Durant setmanes i setmanes, els presoners de la pesta van resistir com van poder”... El confinament estricte no dura tant com la pesta al llibre de Camus, però també l’hem resistit com hem pogut.

La pesta ho dominava tot”. Aquests dies la COVID-19 ho domina tot: notícies, converses, vida quotidiana, ...

La gran ciutat silenciosa no era sinó una aglomeració de cubs massissos i incerts”. Els carrers buits i en silenci imposaven.
Ja és hora que això s’acabi” deien els nostre conciutadans... Però això es deia sense l’ardor i sense l’acritud del principi, ... Al gran impuls esquerp de les primeres setmanes havia succeït un abatiment que hauria estat un error de confondre amb la resignació, però que no deixava de ser una mena de consentiment provisional... Els nostres conciutadans havien passat per l’adreçador, s’havien adaptat, com sol dir-se, perquè no hi havia manera de fer res més.” Ens queixem de què ha girat les nostres vides com un mitjó, però ens conformem. Entenem que no ens queda més remei.

Justament allò era la desgràcia, el costum de la desesperació és pitjor que la mateixa desesperació .... La mirada ensopida ..... Tota la ciutat semblava una sala d’espera ... Sense memòria i sense esperances, vivien el present ... Per a nosaltres no hi havia sinó instants”. Sabem que el que tenim a sobre serà molt llarg, més llarg del que voldríem. Només podem esperar a què la ciència trobi una solució. Mentre no sigui així ens hem d’adaptar a viure d’una nova manera.

Alhora que senten la profunda necessitat d’un contacte que els uneixi, no poden tanmateix abandonar-s‘hi a causa de la desconfiança que separa els uns dels altres” Necessitem retornar als contactes amb les nostres amistats, però alhora la por ens lliga de peus i mans.

“...Sap que la seva llibertat i la seva vida estan a punt de ser destruïdes”. Veiem planejar per sobre nostre grans restriccions a la nostra llibertat, i dubtem de si un cop passi tot plegat les podrem recuperar.

La malaltia havia arribat a allò que es deia un replà. D’ara endavant no podia sinó decréixer” El famós pic que tant ha costat d’assolir, però “la història de les epidèmies registrava alts i baixos imprevistos”. No hi ha cap seguretat que apareguin nous rebrots que ens facin tornar enrere.

Els mesos que acabaven de passar, per bé que els augmentaren el desig d’alliberació, els havien ensenyat a ser prudents, i els havien acostumat a confiar cada vegada menys en un pròxim acabament de l’epidèmia”. Ens agradaria veure proper el final, però sabem que queda lluny i no ens fiem dels tímids avenços assolits.

Tothom estava d’acord a creure que les comoditats de la vida anterior no es recuperarien tot d’una i que era més fàcil destruir que reconstruir”. El sentiment de que costarà molt tornar a aixecar-se com a societat està ben arrelat en el fons més recòndit de cadascú de nosaltres.

Les mascaretes s’han convertit en normals. Han canviat els nostres gestos. Hem canviat els nostres hàbits, els nostres desplaçaments, les nostres mirades. Costa reconèixer coneguts darrera d’aquestes màscares. Tot ha canviat.

Albert Camus ja ens avisava en el final del seu llibre: “el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, pot estar adormit durant desenes d’anys en els mobles i en la roba, s’espera pacientment a les cambres, als cellers, a les maletes, als mocadors i als paperots, i, potser, vindrà un dia que, per a dissort i alliçonament dels homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir en una ciutat feliç”. No ha estat la pesta, ha estat la COVID-19, un nou bitxo desconegut.
Albert Camus / Foto de Henri Cartier-Bresson

dijous, 7 de maig de 2020

El capitalisme depredador amenaça les nostres vides


Fa poc menys de dos anys moria Josep Fontana tot un referent pels historiadors catalans i una de les veus més respectades entre els nostres intel·lectuals. Ens va deixar aquesta mena de testament on ens fa partícips del seu desengany respecte al sistema i la societat en la que vivim i intenta demostrar que aquest engany no és nou, sinó que ve de lluny.

Ja en la seva monumental obra “Por el bien del imperio” afirmava sentir-se enganyat per com s’havien desenvolupar els esdeveniments en el món des del 1945. Però en aquest llibret va molt més enrere: 1756-1848

En el prefaci ja deixa clares quines són les seves intencions: “Vivim en un món en què la majoria dels estats són democràcies parlamentàries basades en constitucions que garanteixen els drets i les llibertats de tots els ciutadans, però on els governs elegits es cuiden sobretot d’afavorir els interessos econòmics de les grans empreses i dels més rics. La vida política es fa públicament en termes dels problemes que afecten el conjunt dels ciutadans, mentre la trama de la legislació que afavoreix els interessos del capital financer i dels grans empresaris es manté directament en l’ombra. El resultat és que aquests governs que hem elegit entre tots perquè prometien vetllar pel nostre benestar s’han convertit finalment en còmplices tolerants d’un procés que afavoreix l’enriquiment d’un petit grup a costa de la majoria i que engendra amb això una societat cada vegada més desigual

Fa un repàs històric detallat de tota l’evolució i els canvis que ens porten fins aquest món tan decebedor en el que vivim avui en dia.

El capitalisme es va basar inicialment a arrabassar la terra i els recursos naturals als que els usaven comunalment, i a liquidar les reglamentacions col·lectives dels treballadors d’ofici per tal de poder sotmetre’ls a noves regles que fessin possible expropiar-los una part més gran del fruit del seu treball. Tot això, a més, i aquest és un punt fonamental, no es va produir com a resultat natural de l’evolució de l’economia, sinó que va ser imposat des dels governs, establint lleis i regulacions que afavorien els interessos dels expropiadors, i defensant-ne l’aplicació amb els seus mitjans de repressió” Poc ha canviat amb el pas dels anys.

Les gran pugnes polítiques que hem vist produir-se entre el 1814 i el 1848 tenien com a objectiu fonamental assegurar el poder als propietaris. Els canvis que es van anar produint durant aquests anys anaven en la direcció de crear estructures de govern més eficaces, que asseguressin la capacitat de mantenir les masses, es a dir, els pobres, lluny del poder”.

Els vencedors de totes les “revolucions” falsifiquen la història. El poble sempre és manipulat. Fontana ho exemplifica amb la “revolució burgesa” de 1830 de França quan afirma: “El poble havia fet la revolució i els polítics l’hi havia robada ... Segons Casimir Perier no hi havia hagut una revolució, sinó un canvi en la persona del cap d’estat

Els polítics de torn sempre tracten “d’evitar que pugui prosperar una proposta de canvi democràtic i igualitari nascuda de baix.

La revolució burgesa va ser una invenció: “El més extraordinari és que la burgesia va aconseguir la plenitud de l’èxit en convèncer les capes populars que aquestes revolucions destinades a preservar el monopoli dels drets polítics per als propietaris, i en usar-los per preservar els seus privilegis, es feien en benefici de la llibertat de tots

L’activitat política dels dirigents europeus no va anar solament encaminada a defensar-se de les amenaces subversives, sinó que una de les seves funcions més importants en aquests anys va ser la d’imposar els canvis que exigia el desenvolupament del capitalisme, a costa del benestar de la gran massa dels de baix.”

La privatització de les terres comunals que va condemnar a milers de camperols a abandonar el cultiu i a proletaritzar-se va començar per Anglaterra, però va abastar a tots els països europeus a ritmes diferents. “El seu objectiu, diria Marx, era, a banda de treure profit de les terres que se’ls arrabassaven, forçar els camperols al “sistema de treball assalariat”. Aquest procés es torna a repetir en el món actual quan “milions d’hectàrees de terra cultivable han estat arrabassades durant aquests darrers anys a petits i mitjans cultivadors” del tercer món i lliurades a grans empreses amb grans projectes d’agricultura industrial.

Han estat també les lleis les que han conduït a l’expropiació dels productors individuals, és a dir, a la dissolució de la producció industrial basada en el treball propi, realitzada a través de l’anul·lació dels reglaments d’ofici i de la lluita contra la sindicació, en una política destinada a assegurar el triomf de la fàbrica i la destrucció de les formes alternatives d’organitzar la producció

En l’aparició i creació de fàbriques també hi veu unes raons ocultes: “La fàbrica no naixia per raons d’eficàcia tecnològica, sinó per assegurar al patró el control sobre la força de treball i facilitar-li l’obtenció d’un excedent més gran. La seva funció principal, diu Andrew Ure, era entrenar els éssers humans en uns hàbits de treball regulars. Una disciplina que va començar a aplicar-se als nens reclutats en el filat”. I d’alguna manera segueix així, amb diferents formes. On es veu amb més claredat són les fàbriques instal·lades al tercer món per enriquir les grans corporacions actuals.

El determinisme ha estat fins avui la base del pensament del capitalisme: la idea que tot ha passat de la sola manera en què podia passar i que, com deia la senyora Thatcher, “no hi ha alternativa”

L’avenç imparable del capitalisme, que el desenvolupament del moviment obrer va frenar des de les darreres dècades del segle XIX, amb la Commune com a espantall, i que va semblar aturar-se entre el 1917 i el 1975, com a conseqüència de la por engendrada per la revolució soviètica del 1917, s’ha tornat a desfermar des de les darreres dècades del segle XX i prossegueix al segle XXI

Els salaris no han respost a l’augment espectacular de la productivitat des de finals de la dècada dels setanta... La falta de creixement dels salaris té una única causa: el poder de negociació dels treballadors està en el punt més baix des de fa dècades

La regla d’or del capitalisme segueix sent avui, com a començaments del segle XIX, afavorir una expropiació creixent dels guanys que produeix el treball dels obrers, a costa no solament del seu nivell de vida, sinó també dels seus drets i llibertats”. “Es calcula que un terç dels treballadors europeus està en situacions irregulars que no els garanteixen els drets fonamentals que ofereix la seguretat social”. Són dades del 2017. I si això passa a Europa, millor no pensar que passa a la resta del món.

El capitalisme actual ... amenaça el futur de les nostres societats i de les nostres vides” Per això Fontana ha volgut mostrar-nos com es va iniciar tot això que ens està portant on estem ara.

I per acabar una de les seves frases lapidàries: “L’ascens d’un capitalisme depredador segueix imparable