diumenge, 18 de juliol de 2021

Un viatge per reflexionar sobre la vida

No puc qualificar el llibre de novel·la, si més no com coneixem tots el que és una novel·la. Això si, és un relat en el que l’autor amb l’excusa d’un viatge a New York fa un repàs a la seva família remuntant-se fins els besavis. Recull fets, anècdotes i ficcions d’aquesta extensa família i les va comentant, tot intercalant alguns moments del mateix viatge.

Volia parlar del meu avi, del meu pare, de la meva mare. Novel·lar el meu món, portar-lo al paper. Però com fer-ho? Havia d’inventar noms ficticis o apareixeria jo com a narrador de la novel·la?” Apareix ell mateix com a narrador i “mostra els seus dubtes i incerteses a l’hora d’escriure-la”.

El relat resulta agradable encara que intranscendent, però com gairebé en tota lectura hi ha frases que ajuden a reflexionar.

Igual que els anells dels peixos, els moments difícils van marcant les nostres vides, fins convertir-se en la mesura del nostre temps. Els dies feliços, en canvi, passen de pressa, massa de pressa, i de seguida s’esvaeixen. La pèrdua és per a les persones el mateix que per als peixos l’hivern. Les pèrdues delimiten el nostre temps: la fi d’una relació, la mort d’un ésser estimat. Cada pèrdua és un anell fosc al nostre interior”. Una manera molt poètica d’explicar com els fets rellevants d’una vida van sumant dins de la nostra memòria.

És curiós com treballa la memòria, com recordem a la nostra manera, convertint-ho en ficció, allò que en altre temps va ser realitat”. De sempre he tingut molts dubtes que la nostra memòria sigui fidel als fets del nostre passat.

Aralar, agost 2016

 

Les cases es moren si ningú no les habita, i també les persones”. Les cases necessiten els seus habitants i les persones a d’altres persones amb qui relacionar-se.

Els escriptors cerquem restes de coses de tota mena al nostre interior”. D’alguna manera K. Uribe ens fa avinent els camins físics i mentals que ressegueix per construir aquest relat.

Penso que “tots portem al nostre interior aquesta disputa: Tenim a dins un capità de vaixell que pretén arriscar i un fuster que té cura del que més s’estima i vetlla per la seva seguretat”. I uns son persones més arriscades i d’altres cerquen sempre els camins més segurs.

Que potser no es pot canviar de rumb en la vida? Que potser no hi ha l’oportunitat de tornar a començar de zero?”. Es pot començar de nou, però no es pot començar de zero. El nostre passat sempre és allà. No el podem esborrar.

En el nostre interior les zones que abans estaven enfosquides s’il·luminen de cop i volta. Les que eren a les fosques durant la joventut, a l’edat adulta s’encenen. Quan ets jove, hi ha coses que importen de debò, els amics, la nit, els ideals. I hi ha d’altres que les mantens arraconades. Què no saps ni què són”. Amb el temps anem canviant, uns més que altres.

La vida a vegades ens porta per camins diferents. Quan menys t’ho esperes passa alguna cosa inesperada o apareix algú de cop i volta, i et canvia la vida de dalt a baix... però en aquestes ocasions també apareixen les pors...” No és fàcil acceptar aquests canvis sobtats.

El context té molta importància en la vida d’una persona i aquest context condiciona les decisions que es prenen. Encara que es preguin d’una manera incorrecta”. El context ens condiciona molt més del que a vegades voldríem. Ens deixem portar fàcilment.

KIRMEN URIBE

Bilbao – New York – Bilbao

Edicions 62, 2010; 189 pàgines

Traducció Pau Joan Hernández

diumenge, 11 de juliol de 2021

L'enigma del suïcidi

El llibre comença amb un vers de Bob Dylan “He not busy being born is busy dying” del tema It’s alright, ma (I’m only bleeding), de l’àlbum “Bringing it All Back Home” publicat el març del 1965. 

 


A la secció ALTRES de l’edició dominical del diari Volkszertung de Caríntia, hi deia: “La nit del dissabte una mestressa de casa de 51 anys d’A. (municipi de G.) es va suïcidar amb una sobredosi de somnífers” Gairebé han passat set setmanes des que la meva mare és morta...” Peter Handke sent la necessitat d’escriure i explicar-ho “tot d’un plegat, en la meva ira impotent, vaig sentir la necessitat d’escriure alguna cosa sobre la meva mare”, i passa revista a la vida d’ella

Sant Feliu de Guíxols, 2019
Explica els moments de l’efervescència del nacionalsocialisme, la guerra, i també la postguerra. Tinc la sort de no haver viscut la guerra, ni la postguerra, i d’haver nascut en un moment en que el progrés no es va aturar. He vist i viscut tots els avenços tecnològics, des de l’aparició de la televisió, al mòbil a les nostres butxaques. Haver viscut i crescut en una guerra ha de fer que la teva vida sigui ben diferent.

La guerra és la guerra, però la postguerra no resulta millor: “S’havia de sortir de casa per, si més no aprofitar una mica la vida... Se sacsejava sovint per desempallegar-se tant del fàstic com de la misèria, tot i que ho feia, tan encongida que no se’ls espoliava pas, sinó que més aviat els revivia amb una esgarrifança

Torna al poble on va néixer amb la seva parella i els dos fills, la filla menor d’un any, i allà comencen els seus problemes personals. “Decebuda amb la pròpia història i els propis sentiments, amb el temps la persona començava a ser poruga amb els estranys, la persona es tornava esquiva i amb prou feines parlava, o es trastocava una mica i voltava per casa cridant... Acceptava que com a individu no era res, si més no, res d’especial... Les preguntes s’havien tornat retòriques i les respostes eren estereotipades.”

Veiem com la malaltia mental la corca per dins. “Ella se sentia culpable de tot. Tot s’ho prenia a la valenta”... “Li hauria agradat morir-se i desaparèixer, però li feia por la mort. A més, era massa curiosa

Anava moltes vegades d’un cantó a l’altre com una ànima en pena; equivocava de porta i confonia els punts cardinals. Sovint no sabia explicar com havia arribat a un lloc ni com havia passat el temps. Ja no tenia el sentit de l’orientació en el temps i en l’espai... Ja no volia veure a ningú... Tenia por de perdre el seny”. De fet, l’estava perdent.

Em fa mal el cap. De vegades sento un brunzit i un xiulet per dintre, tan forts que no puc suportar cap altre soroll

Parlo sola, perquè ja no puc dir res a ningú. De vegades em fa l’efecte que soc una màquina

El simple fet d’existir era una tortura. Així i tot, la mort l’horroritzava

I així arriba el suïcidi. El suïcidi sempre ens colpeja. No ens deixa indiferents i menys quan qui el perpetra és un familiar directe. A la meva família hi hagut dos suïcidis i les preguntes sempre són les mateixes: per què? Què hem fet malament? El podíem haver evitat? Però hi ha situacions personals que aboquen irremeiablement al suïcidi com a única solució per acabar amb el patiment, ja sigui físic o psíquic.

I de fet com amb tothom quan es mor “el record dolorós d’ella fent els seus gestos quotidians” ens passa com una pel·lícula davant dels nostres ulls. I també pensem que de ben segur “es va emportar el seu secret a la tomba!”. Són molts els secrets que se’n van a la tomba i que ningú arribarà a saber mai.

En l’epíleg Simona Skrabec ens diu que “la seva vida devia estar marcada d’entrada per un error enorme i incorregible. La dona se sentia una nosa, percebia la seva pròpia presència en aquest món com un destorb. I al final, ella mateixa considerava que havia de desaparèixer sense deixar rastre. Per què?

Potser la resposta a aquest per què l’escriu també la mateixa Simona Skrabec: “el gran somni s’havia acabat, només li quedava la rutina desencisada on no podia fer créixer cap més desig ardent, cap utopia”. ¿Quan no tenim motiu per viure per quina raó hem de continuar vivint?

 

PETER HANDKE

Infelicitat perfecta

Ed. L’Avenç; 2020 (ed. Original 1972); 100 pàgines

Traducció de Marta Pera Cucurell

Epíleg de Simona Skrabec