dimarts, 27 de juliol del 2021

Jefferson, la ciutat de W. Faulkner

La ciutat a la que és refereix el títol és Jefferson del comtat deYoknapatawpah, una ciutat inventada per Faulkner, però que pot ser una ciutat representativa de com eren les ciutats del Sud d’Estats Units, en uns temps que eren “meravellosos i llegendaris en què encara no hi havia cap paradoxa entre els cotxes i la riallada, abans que arribés l’època en què tot americà n’havia de tenir un i matessin més gent que les guerres

Si dirigeixes la vista enrere i avall, veus tot Yoknapatawpha estès als teus peus sota els raigs moribunds del sol. Ara hi ha estrelles, que quan les mires treuen el nas entre les altres que ja cremen amb suavitat i fredor; l’acabament del dia és un murmuri de verdor silenciosa en direcció nord-est, cap el zenit. Tanmateix és com si la llum no fos eliminada de la terra, com si no fos xuclada enrere i amunt cap a aquesta verdor que es refreda, sinó com si s’hagués reunit, embassada per un instant immòbil encara, en els punts més baixos del sòl, de manera que el sotabosc, la terra es veu lluminosa i tan sols les denses clapes d’arbres són fosques i es destaquen foscament, immòbils...

Solsonès, desembre 2020

 

“... I sota aquesta efusió constant i efímera de lluentons et trobes sobirà i solitari al capdamunt de la suma completa de la teva vida... mentre els registres, la crònica de la teva terra natal s’ofereix al teu escrutini en cercles concèntrics successius com les ones de l’aigua que es mou sobre el son sense somnis del teu passat; et toca a tu presidir des del cim, sense angoixa, immune, aquesta miniatura de les passions, esperances i desgràcies humanes -l’ambició i l’amor i la luxúria i el coratge i l’abnegació i la compassió i l’honor i el pecat i l’orgull-, totes entrellaçades en equilibri precari i atrotinat, unides per la teranyina, per l’ordit i la trama de la seva voracitat, fina com una làmina de metall, però, amb tot, dedicades als teus somnis

Tres narradors, Gavin Stevens, l’oncle Gavin, Charles Malliscon, un nen, nebot de l’oncle Gavin,  i el ja conegut V.K. Ratliff es van alternant i ens expliquen la història de Flem Snopes des de la seva arribada a Jefferson  al llarg de 18 anys. Són tres grans tafaners del que passa al seu voltant. Però amb tot mai saben exactament el que pensen els seus conciutadans. No deixen de ser suposicions, com sempre ens passa a tots.

Els Snopes semblen una saga inacabable. Van apareixent a mesura que avança la narració, més i més Snopes, però alguns també marxen. De fet, gairebé només hi ha un únic Snopes, en Flem Snopes... “El nostre problema és que mai no hem sabut jutjar en Flem Snopes com cal. Al principi vam cometre l’error de no prendre’l gens en consideració. Després vam caure en l’error de sobrevalorar-lo. I ara estem a punt de tornar-lo a subestimar...”

Ratliff “i l’oncle Gavin eren els únics que s’adonaven del perill i de l’amenaça”... Els Snopes  son tan sols rates i tèrmits”... “ Calia tenir-los constantment vigilats com si es tractés de serps o gats salvatges

Alguns dels Snopes tenien “una mena de do infal·lible per raonar amb malícia i mesquinesa en les discussions i per interpretar amb encert la gent amb qui tractava: la capacitat d’un demagog per utilitzar la gent i satisfer així els seus propis desitjos, tot plegat ocult sota una capa de cultura i religió”...“Per a en Flem Snopes no hi ha un sol home que respiri que no es pugui comprar per alguna cosa; només cal que descobreixis quina...”

Per l’oncle Gavin: “Salvar Jefferson dels Snopes és una extrema necessitat, una emergència, un deure. Salvar un Snopes dels Snopes és un privilegi, un honor, tot un orgull!”

La dona de Flem, Eula Snopes és el centre de gairebé tot el que passa. És de domini públic que manté una relació amb l’alcalde de Jefferson: Manfred De Spain. Però és objecte de desig de molts altres homes, entre ells l’oncle Gavin: “Em mirava el mar que en uns instants em destruiria, no amb una onada conscient, deliberada, calculada, sinó simplement perquè em trobava al mig del seu curs inconscient... Però ella es va limitar a mirar-me amb aquell blau seré terriblement abassegador

Linda Snopes, la filla de Flem i Eula és l’altra protagonista. És objecte de desig de molts joves i no tan joves de Jefferson o d’altres localitats, i, de nou, també per part de l’oncle Gavin que li dobla l’edat. Aquest ens mostra les seves angoixes i neguits sobre el què ha de fer i com ha de comportar-se en la seva “relació” o més ben dit “intent de relació” amb la Linda Snopes en un poble de 3000 habitants on tothom ho sap tot de tothom i on és molt difícil fer res d’amagat de la resta de la gent.

“... si ve algú altre i t’ho explica, te’l creus a mitges, si no és que ja era el que tu volies sentir. I en aquest cas llavors ja no te l’escoltes, perquè ja hi estàs d’acord d’entrada, i al final tot plegat només serveix perquè pensis que el que t’ho ha dit és una persona molt raonable. Però una cosa que no vols sentir ja hi estàs predisposat en contra, tant si la sabies... com si no; i, per tant, fins i tot et pots aïllar i resistir-te per no haver-te-la de creure o venjar-te del desgraciat que ha ficat el nas on no el demanen i t’ho ha vingut a explicar”. Els humans actuem així molt més vegades de les que pensem. Només escoltem el que ens agrada i no fem cas del que no ens convé.

Però tornem a Flem Snopes que  va sacrificar la vida pels diners, va sacrificar tots els altres drets i passions i esperances que conformen la suma d’un home i la seva vida”. Es va fent l’amo de Jefferson a poc a poc, sense pressa, però sense pausa, sense que gairebé ningú se’n doni compte, tret dels narradors de la història.

Prepara la revenja sobre De Spain, alcalde de Jefferson i president del banc, que és públic que s’entén amb la seva dona: 18 anys d’adulteri, quelcom que tothom sabia, malgrat que mai els havien enxampat. “Ho sabíem tots. Igual que ell. I també sabia que nosaltres ho sabíem. I nosaltres, al nostre torn, sabíem que ell sabia que ho sabíem

Sobre aquest affaire entre Eula i De Spain a Jefferson hi havia “dos bàndols: el dels que deien que el pecat havia de sortir a la llum, que ja havia durat divuit anys més del que calia; i el dels que no gosaven fer-lo sortir a la llum perquè això deixaria també al descobert la nostra pròpia baixesa per haver ajudat a mantenir-lo en secret durant tot aquell temps”...

No explicaré pas com acaba tot aquest assumpte, però si una de les darreres conclusions de l’onlce Gavin: “ara sé que la gent de veritat és bona, és bona de debò; moltes vegades paren de fer-se mal els uns als altres no només quan en el fons voldrien continuar fent-se’n sinó quan certament ho haurien de fer

I el llibre acaba anunciant el que serà el títol del darrer llibre de la trilogia. Flem Snopes “estava restaurant la casa on en De Spain havia nascut per instal·lar-s’hi, i que l’única amenaça que encara quedava era què passaria si la joveneta que fins ara creia a ulls clucs que ell era el seu pare s’entrebancava amb qualsevol cosa que li indiqués el contrari”. Hauré de llegir “La Mansió” per saber com continua i com acaba tot plegat.

 

WILLIAM FAULKNER

La ciutat. Una novel·la de la família Snopes

Edicions de 1984; 2015 (ed. Original, 1957); 439 pàgines

Traducció de Maria Iniesta i Agulló


 

diumenge, 18 de juliol del 2021

Un viatge per reflexionar sobre la vida

No puc qualificar el llibre de novel·la, si més no com coneixem tots el que és una novel·la. Això si, és un relat en el que l’autor amb l’excusa d’un viatge a New York fa un repàs a la seva família remuntant-se fins els besavis. Recull fets, anècdotes i ficcions d’aquesta extensa família i les va comentant, tot intercalant alguns moments del mateix viatge.

Volia parlar del meu avi, del meu pare, de la meva mare. Novel·lar el meu món, portar-lo al paper. Però com fer-ho? Havia d’inventar noms ficticis o apareixeria jo com a narrador de la novel·la?” Apareix ell mateix com a narrador i “mostra els seus dubtes i incerteses a l’hora d’escriure-la”.

El relat resulta agradable encara que intranscendent, però com gairebé en tota lectura hi ha frases que ajuden a reflexionar.

Igual que els anells dels peixos, els moments difícils van marcant les nostres vides, fins convertir-se en la mesura del nostre temps. Els dies feliços, en canvi, passen de pressa, massa de pressa, i de seguida s’esvaeixen. La pèrdua és per a les persones el mateix que per als peixos l’hivern. Les pèrdues delimiten el nostre temps: la fi d’una relació, la mort d’un ésser estimat. Cada pèrdua és un anell fosc al nostre interior”. Una manera molt poètica d’explicar com els fets rellevants d’una vida van sumant dins de la nostra memòria.

És curiós com treballa la memòria, com recordem a la nostra manera, convertint-ho en ficció, allò que en altre temps va ser realitat”. De sempre he tingut molts dubtes que la nostra memòria sigui fidel als fets del nostre passat.

Aralar, agost 2016

 

Les cases es moren si ningú no les habita, i també les persones”. Les cases necessiten els seus habitants i les persones a d’altres persones amb qui relacionar-se.

Els escriptors cerquem restes de coses de tota mena al nostre interior”. D’alguna manera K. Uribe ens fa avinent els camins físics i mentals que ressegueix per construir aquest relat.

Penso que “tots portem al nostre interior aquesta disputa: Tenim a dins un capità de vaixell que pretén arriscar i un fuster que té cura del que més s’estima i vetlla per la seva seguretat”. I uns son persones més arriscades i d’altres cerquen sempre els camins més segurs.

Que potser no es pot canviar de rumb en la vida? Que potser no hi ha l’oportunitat de tornar a començar de zero?”. Es pot començar de nou, però no es pot començar de zero. El nostre passat sempre és allà. No el podem esborrar.

En el nostre interior les zones que abans estaven enfosquides s’il·luminen de cop i volta. Les que eren a les fosques durant la joventut, a l’edat adulta s’encenen. Quan ets jove, hi ha coses que importen de debò, els amics, la nit, els ideals. I hi ha d’altres que les mantens arraconades. Què no saps ni què són”. Amb el temps anem canviant, uns més que altres.

La vida a vegades ens porta per camins diferents. Quan menys t’ho esperes passa alguna cosa inesperada o apareix algú de cop i volta, i et canvia la vida de dalt a baix... però en aquestes ocasions també apareixen les pors...” No és fàcil acceptar aquests canvis sobtats.

El context té molta importància en la vida d’una persona i aquest context condiciona les decisions que es prenen. Encara que es preguin d’una manera incorrecta”. El context ens condiciona molt més del que a vegades voldríem. Ens deixem portar fàcilment.

KIRMEN URIBE

Bilbao – New York – Bilbao

Edicions 62, 2010; 189 pàgines

Traducció Pau Joan Hernández

diumenge, 11 de juliol del 2021

L'enigma del suïcidi

El llibre comença amb un vers de Bob Dylan “He not busy being born is busy dying” del tema It’s alright, ma (I’m only bleeding), de l’àlbum “Bringing it All Back Home” publicat el març del 1965. 

 


A la secció ALTRES de l’edició dominical del diari Volkszertung de Caríntia, hi deia: “La nit del dissabte una mestressa de casa de 51 anys d’A. (municipi de G.) es va suïcidar amb una sobredosi de somnífers” Gairebé han passat set setmanes des que la meva mare és morta...” Peter Handke sent la necessitat d’escriure i explicar-ho “tot d’un plegat, en la meva ira impotent, vaig sentir la necessitat d’escriure alguna cosa sobre la meva mare”, i passa revista a la vida d’ella

Sant Feliu de Guíxols, 2019
Explica els moments de l’efervescència del nacionalsocialisme, la guerra, i també la postguerra. Tinc la sort de no haver viscut la guerra, ni la postguerra, i d’haver nascut en un moment en que el progrés no es va aturar. He vist i viscut tots els avenços tecnològics, des de l’aparició de la televisió, al mòbil a les nostres butxaques. Haver viscut i crescut en una guerra ha de fer que la teva vida sigui ben diferent.

La guerra és la guerra, però la postguerra no resulta millor: “S’havia de sortir de casa per, si més no aprofitar una mica la vida... Se sacsejava sovint per desempallegar-se tant del fàstic com de la misèria, tot i que ho feia, tan encongida que no se’ls espoliava pas, sinó que més aviat els revivia amb una esgarrifança

Torna al poble on va néixer amb la seva parella i els dos fills, la filla menor d’un any, i allà comencen els seus problemes personals. “Decebuda amb la pròpia història i els propis sentiments, amb el temps la persona començava a ser poruga amb els estranys, la persona es tornava esquiva i amb prou feines parlava, o es trastocava una mica i voltava per casa cridant... Acceptava que com a individu no era res, si més no, res d’especial... Les preguntes s’havien tornat retòriques i les respostes eren estereotipades.”

Veiem com la malaltia mental la corca per dins. “Ella se sentia culpable de tot. Tot s’ho prenia a la valenta”... “Li hauria agradat morir-se i desaparèixer, però li feia por la mort. A més, era massa curiosa

Anava moltes vegades d’un cantó a l’altre com una ànima en pena; equivocava de porta i confonia els punts cardinals. Sovint no sabia explicar com havia arribat a un lloc ni com havia passat el temps. Ja no tenia el sentit de l’orientació en el temps i en l’espai... Ja no volia veure a ningú... Tenia por de perdre el seny”. De fet, l’estava perdent.

Em fa mal el cap. De vegades sento un brunzit i un xiulet per dintre, tan forts que no puc suportar cap altre soroll

Parlo sola, perquè ja no puc dir res a ningú. De vegades em fa l’efecte que soc una màquina

El simple fet d’existir era una tortura. Així i tot, la mort l’horroritzava

I així arriba el suïcidi. El suïcidi sempre ens colpeja. No ens deixa indiferents i menys quan qui el perpetra és un familiar directe. A la meva família hi hagut dos suïcidis i les preguntes sempre són les mateixes: per què? Què hem fet malament? El podíem haver evitat? Però hi ha situacions personals que aboquen irremeiablement al suïcidi com a única solució per acabar amb el patiment, ja sigui físic o psíquic.

I de fet com amb tothom quan es mor “el record dolorós d’ella fent els seus gestos quotidians” ens passa com una pel·lícula davant dels nostres ulls. I també pensem que de ben segur “es va emportar el seu secret a la tomba!”. Són molts els secrets que se’n van a la tomba i que ningú arribarà a saber mai.

En l’epíleg Simona Skrabec ens diu que “la seva vida devia estar marcada d’entrada per un error enorme i incorregible. La dona se sentia una nosa, percebia la seva pròpia presència en aquest món com un destorb. I al final, ella mateixa considerava que havia de desaparèixer sense deixar rastre. Per què?

Potser la resposta a aquest per què l’escriu també la mateixa Simona Skrabec: “el gran somni s’havia acabat, només li quedava la rutina desencisada on no podia fer créixer cap més desig ardent, cap utopia”. ¿Quan no tenim motiu per viure per quina raó hem de continuar vivint?

 

PETER HANDKE

Infelicitat perfecta

Ed. L’Avenç; 2020 (ed. Original 1972); 100 pàgines

Traducció de Marta Pera Cucurell

Epíleg de Simona Skrabec

diumenge, 4 de juliol del 2021

Mare, això s'acaba

 

Em sento estrany. Fa temps que sabia que aquests moments havien d’arribar, però quan ja son aquí ens produeixen neguit i una mena de xoc emocional. També em sento alleugerit. La mare ja fa massa temps que ha deixat de ser ella. L’Alzheimer l’ha destruït. No queda res del que ella havia estat. Són moments durs.

La tens aquí al costat, sedada i tranquil·la. La sento respirar. Segurament ja no es despertarà més. Ja fa molt de temps que no ens reconeix. Quan va ingressar a la residència després de veure que no podia continuar vivint sola pensava que seria un temps curt, però aquest s’ha allargat. No té res a dir, ja només sobreviviu vegetativament. La vida activa s’havia acabat. Com diu l’Aleix l’àvia ja fa molt de temps que no és l’àvia.

Aquesta espera es fa llarga. Seran dies llargs. Està dormint. Sento la seva respiració feixuga. No és tan diferent a les darreres visites a la residència en la que també estava dormint, però hi ha una diferència: ara sé que s’acosta el final i que igual ja no hi haurà demà.

Estic al seu costat. Ja sé que és inútil, però tinc la necessitat de no deixar-la sola. De fet la mort sempre acaba sent una experiència en solitud, com la vida mateixa. Malgrat que ens entestem a que sigui quelcom de social.

Encara que no vulguis et venen al cap imatges de la seva vida, de la seva vida amb tu. El pis de la Creu, el pis nou i la gran il·lusió que va generar, el que va ser el pis de la seva vida. Hi va viure més de 40 anys!. Els deures amb ella fent operacions matemàtiques davant meu per comprovar si les feia bé; les tardes d’estiu als cinemes del barri, l’excursió a la Salut amb els cosines. Les vacances amb ells quan era petit, les sardanes, anar a buscar bolets. I ja casat, els dinars de celebracions, Pineta, el seu paradís particular en el que passar més de 30 estius. La eterna companya del Pere: sortides, viatges, excursions, passejos Sabadell amunt i avall,... I el darrer estiu a Pineta (2005): les pujades a La Larri, els llacs de La Múnia, la seva darrera gran excursió de la que sempre es va sentir orgullosa, i la pujada a la Mola a la tornada...

També recordo la darrera visita a Vinyoles d’Orís el seu poble, la seva casa, la seva escola. Vam dinar al Montecarlo, on ells havien ballat de joves. Vam poder celebrar els 60 anys de casats amb un dinar a les 7 Portes. Tot son records desordenats. A casa queden milers de fotos, vídeos, pel·lícules, ...

Vinyoles d'Orís. La casa on va néixer. 


Amb la mort del pare, ja fa més de 10 anys es va quedar sola. No sabia que fer. Havien estat massa anys junts. Van ser moments difícils que segurament no va superar del tot malgrat que per moments ho podia semblar. Van començar a passar coses estranyes. No sabia en quin dia vivia, i li costava saber l’hora. La rentadora no anava bé. Demana ajut per cuinar. Trucades constants i desenes d’incidències menors fins arribar al diagnòstic fatídic i l’entrada a la residència...

Moltes són les coses que se’n van amb ella. Algunes que ja ningú sabrà mai. S’apaga una vida, s’apaga una història. M’he penedit moltes vegades de no haver preguntat més tant a ella com al pare, per preservar la memòria, coses de la seva vida que de ben segur m’hauria agradat de saber.

Queda la seva casa, ja mig buida, papers, fotos, pel·lícules, estris de cuina...

 

Escrit al Taulí el 4 de juliol de 2021