Mare, això s'acaba

 

Em sento estrany. Fa temps que sabia que aquests moments havien d’arribar, però quan ja son aquí ens produeixen neguit i una mena de xoc emocional. També em sento alleugerit. La mare ja fa massa temps que ha deixat de ser ella. L’Alzheimer l’ha destruït. No queda res del que ella havia estat. Són moments durs.

La tens aquí al costat, sedada i tranquil·la. La sento respirar. Segurament ja no es despertarà més. Ja fa molt de temps que no ens reconeix. Quan va ingressar a la residència després de veure que no podia continuar vivint sola pensava que seria un temps curt, però aquest s’ha allargat. No té res a dir, ja només sobreviviu vegetativament. La vida activa s’havia acabat. Com diu l’Aleix l’àvia ja fa molt de temps que no és l’àvia.

Aquesta espera es fa llarga. Seran dies llargs. Està dormint. Sento la seva respiració feixuga. No és tan diferent a les darreres visites a la residència en la que també estava dormint, però hi ha una diferència: ara sé que s’acosta el final i que igual ja no hi haurà demà.

Estic al seu costat. Ja sé que és inútil, però tinc la necessitat de no deixar-la sola. De fet la mort sempre acaba sent una experiència en solitud, com la vida mateixa. Malgrat que ens entestem a que sigui quelcom de social.

Encara que no vulguis et venen al cap imatges de la seva vida, de la seva vida amb tu. El pis de la Creu, el pis nou i la gran il·lusió que va generar, el que va ser el pis de la seva vida. Hi va viure més de 40 anys!. Els deures amb ella fent operacions matemàtiques davant meu per comprovar si les feia bé; les tardes d’estiu als cinemes del barri, l’excursió a la Salut amb els cosines. Les vacances amb ells quan era petit, les sardanes, anar a buscar bolets. I ja casat, els dinars de celebracions, Pineta, el seu paradís particular en el que passar més de 30 estius. La eterna companya del Pere: sortides, viatges, excursions, passejos Sabadell amunt i avall,... I el darrer estiu a Pineta (2005): les pujades a La Larri, els llacs de La Múnia, la seva darrera gran excursió de la que sempre es va sentir orgullosa, i la pujada a la Mola a la tornada...

També recordo la darrera visita a Vinyoles d’Orís el seu poble, la seva casa, la seva escola. Vam dinar al Montecarlo, on ells havien ballat de joves. Vam poder celebrar els 60 anys de casats amb un dinar a les 7 Portes. Tot son records desordenats. A casa queden milers de fotos, vídeos, pel·lícules, ...

Vinyoles d'Orís. La casa on va néixer. 

Amb la mort del pare, ja fa més de 10 anys es va quedar sola. No sabia que fer. Havien estat massa anys junts. Van ser moments difícils que segurament no va superar del tot malgrat que per moments ho podia semblar. Van començar a passar coses estranyes. No sabia en quin dia vivia, i li costava saber l’hora. La rentadora no anava bé. Demana ajut per cuinar. Trucades constants i desenes d’incidències menors fins arribar al diagnòstic fatídic i l’entrada a la residència...

Moltes són les coses que se’n van amb ella. Algunes que ja ningú sabrà mai. S’apaga una vida, s’apaga una història. M’he penedit moltes vegades de no haver preguntat més tant a ella com al pare, per preservar la memòria, coses de la seva vida que de ben segur m’hauria agradat de saber.

Queda la seva casa, ja mig buida, papers, fotos, pel·lícules, estris de cuina...

 

Escrit al Taulí el 4 de juliol de 2021