dilluns, 30 de maig del 2022

Foucault i els mecanismes de poder

 

Foucault (1926-1984) és un pensador polièdric que com afirma Ibañez (2001, 124) no va voler mai construir un “sistema filosòfic”. La seva preocupació era proporcionar eines per qüestionar qualsevol sistema filosòfic, i també per a qüestionar el poder, tema que l’ocupava especialment.

El que es proposa Foucault és problematitzar: “Problematizar es algo muy fácil de definir y extraordinariamente difícil de llevar a la práctica. Se trata, simplemente, de conseguir que todo aquello que damos por evidente, todo aquello que damos por seguro, todo aquello que se presenta como incuestionable, que no suscita dudas que, por lo tanto, se nos presenta como “aproblemático”, se torne precisamente problemático y necesite ser cuestionado, repensado, interrogado” (Ibañez, 2001, 132).

Al llarg de la seva obra, Foucault problematitza i reflexiona sobre el poder i l’acaba convertit en un dels nuclis centrals i alhora més tranversal i influent del seu pensament i en el qual centraré aquest treball.

 

La pregunta fonamental que es planteja Foucault és com funciona el poder i quins són els seus mecanismes.

El poder que s’ha exercit fins el segle XVII és el que Foucault anomena el poder sobirà: el poder  emana del sobirà que al mateix temps l’ha rebut de Déu. És un poder que depèn totalment de l’existència física del sobirà i que travessa tota la societat amb la relació bàsica que se estableix entre rei i súbdit. El sobirà té dret sobre la vida i la mort. El seu poder es basa en la força i en la repressió més crua i cruel. És un poder que va de dalt a baix: por un lado un poder legislador, y por otro un sujeto obediente” (Foucault 1978b, 104)

Però el poder sobirà és un concepte molt limitat del poder, ja que només té en compte el mecanisme repressiu, quan el poder va molt més enllà de la simple repressió. De fet, Foucault considera que “el éxito del poder está en proporción directa con los mecanismos que logra esconder” (Foucault, 1978b, 105). Amagar els seus mecanismes és tan important i indispensable pels que ostenten el poder com pels que el pateixen, ja que, d’altra manera segurament no seria acceptat:  Lo que hace que se acepte el poder es simplemente que no pesa sólo como una fuerza que dice que no, sino que de hecho atraviesa, produce cosas, induce placer, forma saber, produce discursos; es preciso considerarlo como una red productiva que atraviesa todo el cuerpo social más que como una instancia negativa que tiene como función reprimir” (Foucault, 1978a, 182)

Castell de Loarre, 2013


En el seu anàlisi del poder Foucault no proposa un model de societat com fa Chomsky. Tampoc té al cap una societat ideal, com ell mateix reconeix en el debat entre els dos intel·lectuals (Elders, 1999). Foucault ho planteja de manera diferent, tot mostrant els mecanismes del poder, i per això segurament es tracta d’un instrument molt més interessant, ja que no parteix d’un a priori on voler arribar, sinó que pretén posar sobre la taula el poder i esbudellar-lo en els seus mínims detalls

De fet, Foucault prefereix parlar de relacions de poder en lloc de poder. No pensa només en les institucions (govern, empreses, ...) que tots tenim en el nostre imaginari, sinó que pensa el poder com quelcom intrínsec a qualsevol relació social.

En el moment en que aquestes relacions de poder son fixes i no permeten reversibilitat es converteixen en estats de dominació. En els estats de dominació el poder es dona sempre en el mateix sentit. Qualsevol relació es pot convertir en un estat de dominació. Això passa quan un dels dos pols de la relació ho controla tot, i no deixa espai per la llibertat a l’altre pol.

Les relacions de poder no són dolentes en si mateixes, sempre i quan evitem que es converteixin en estats de dominació. Tots nosaltres en les nostres relacions utilitzem, conscient o inconscientment, jocs estratègics, alguns ben coneguts per la psicologia, amb la finalitat d’intentar condicionar, i alhora dominar, la conducta dels altres.

D’altra banda, a més a més de les relacions de poder que es produeixen entre tots nosaltres, hi ha els estats de dominació que generen rols socials molt institucionalitzats: relacions de parella, relacions pares-fills, mestres-alumnes, a tall d’exemple. Així mateix,  també es poden contemplar evidentment els estats de dominació de les grans estructures socials i polítiques.

En l’anàlisi que Foucault fa del poder en podem destacar els següents punts clau:

1     El poder se ejerce más que se posee” (Foucault, 2018, 36)

2.       El poder és immanent a qualsevol tipus de relació social.

3.       El poder està a tot arreu. Està dispers per tota la societat. En cada punt del cos social es donen relacions de poder que no son la projecció d’un poder central. Això no significa que el poder sigui independent del procés econòmic, les relacions de producció i de l’Estat sinó que “la idea de que la fuente o el punto de acumulación del poder estaría en el Estado y es a él a quien hay que preguntar sobre todos los dispositivos de poder me parece sin mucha fecundidad histórica o digamos que su fecundidad histórica se ha agotado actualmente. El proceso inverso parece actualmente más rico” (Foucault, 1978a, 158). Per aquesta motiu, Foucault proposa un anàlisi ascendent de les relacions de poder.

4.       El poder travessa tot el cos social i d’aquesta manera constitueix i transforma als individus en un procés de normalització. El poder és una organització reticular de mecanismes múltiples, mòbils, i polimorfes, en canvi continu. Els individus poden passar de patir-lo a exercir-lo dins d’una mateixa relació i en poc temps de diferència.

5.       On hi ha poder hi ha resistència. Els punts de resistència no són exteriors a les relacions de poder sinó que es donen dins de les mateixes relacions. No es poden donar fora. Aleshores, igual que els punts de poder, els punts de resistència també són transitoris, mòbils i múltiples.

6.       Tot poder genera saber i tot saber genera poder.

Aquesta concepció dels mecanismes del poder són molt semblants a la imatge de rizoma que proposen Deleuze i Guattari “com a sistema de petites arrels que, sense començament ni final, creix en totes direccions i des de qualsevol punt” (Garcés, 20). La imatge del poder que proposa Foucault no és ni jeràrquica ni binària, l’arbre no serveix per exemplificar el poder. La proposta que realitza Foucault d’un anàlisi ascendent de les relacions de poder, coincideix amb la Deleuze i Guattari quan ens “ens conviden a arrencar-nos els arbres que tenim plantats al cap, amb les seves arrels i els seus dualismes” (Garcés, 21), i ens fan la proposta de crear noves i múltiples relacions.

Poder i rizoma, doncs, constitueixen la imatge de la multiplicitat. Tal com descriu Garcés (20-21), “estan formats per elements heterogenis connectats entre ells per qualsevol punt; componen un sistema múltiple que no és reductible a cap unitat...; no segueix cap model ni estructura. En resum, el rizoma (i també el poder, afegiria) és una multiplicitat heterogènia que permet una interconnexió sense jerarquia”.

Tot i que, Foucault i Deleuze comparteixen la visió general sobre el poder, discrepen en el lloc que ocupa la resistència dins dels dispositius de poder. Per a Foucault la resistència forma part d’aquestes relacions. En canvi per a Deleuze el desig i la resistència són anteriors a les relacions de poder, no són intrínseques als dispositius de poder, sinó que el poder produeix un efecte repressiu sobre el desig i la resistència.

 

En la societat actual encara hi ha restes del poder sobirà, però aquestes queden restringides en àmbits molt concrets, com ara el dret i la justícia, i la família patriarcal tradicional.

Hem entrat en un període històric en què predomina el bio-poder. Una forma de poder amb dues mecàniques diferenciades: el poder disciplinari i el poder regulador.

El poder disciplinari fa la seva aparició de la mà de la revolució industrial i es caracteritza pels següents aspectes:

         I.           La disciplina s’exerceix sobre els individus

       II.            El poder s’exerceix per si mateix sense haver de recórrer a l’existència del sobirà.

     III.            El poder vigila, controla i rep informació permanent dels individus

    IV.            El poder classifica als individus

      V.            El poder analitza els comportaments per modificar-los

    VI.            La seva funció és normativitzar: adaptar el màxim possible els individus a la norma

   VII.            Pretén que tots els individus siguin útils al sistema

 VIII.            Segueix la imatge del panòptic de Bentham

El poder regulador és posterior i és el que ha agafat la primacia en el món actual. Aquests són els seus trets principals:

         I.            El poder no s’exerceix sobre els individus, sinó sobre la població

     II.            L’objectiu és que el nombre d’inútils no sobrepassi el percentatge que el sistema suposa perillós per la seva supervivència.

     III.            Un altre objectiu és construir un medi que sigui tan fort que el futur es converteixi en quelcom controlable des del moment actual, que el medi sigui més fort que els individus

    IV.            Es tracta d’injectar una malaltia en un cos social per neutralitzar-la. Distribuir bé els casos per tal que no hi hagi risc, ni perill.

      V.            Sobre la base del control estadístic s’estableix el risc. Aquests riscos tenen uns llindars a partir dels que es converteix en perill.

    VI.            Quan els perills es localitzen de una manera determinada i es multipliquen poden comportar una crisi.

Cap d’aquests models es dona en exclusiva, són sempre simultanis, però un d’ells esdevé el principal. Així segons el propi Foucault, el poder regulador és el que s’està imposant.

 

Finalment i com a conclusió, acabaré amb la mateixa frase que Foucault clou l’obra “La voluntad de saber”, i que reflecteix a la perfecció l’esperit del seu pensament. Foucault conclou que el poder pretén fer creure que existeix la alliberació en tot allò que el propi poder utilitza pel nostre control. És en aquest punt on es fa palesa la ironia del poder i la dificultat del seu anàlisi, ja que on creiem que ens estem alliberant, el que realment fem és actuar com el poder desitja: Ironía del dispositivo: nos hace creer que en ello reside nuestra liberación” (Foucault, 1978b, 194)

 

Bibliografia:

DELEUZE, G. (1987). Foucault. Paidós

ELDERS, F. (1999). " De la naturaleza humana: justícia y poder". A: M. Foucault. Estrategias de poder (p. 57-103). Barcelona: Paidós Ibérica.

ELDERS, F. (2016). Debate Chomsky-Foucault. La Naturaleza humana. Justícia versus poder. [document en vídeo] https://www.youtube.com/watch?v=GazE5vFuFMs

FORNET-BETANCOURT, R.; BECKER, H.; GOMEZ-MULLER, ALFREDO. (1994) "La ética del cuidado de uno mismo como práctica de la libertad". En: M. Foucault. Hermenéutica del sujeto (P.105-142). Madrid : La Piqueta : Endymión.

FOUCAULT, M. (1978a). Microfísica de poder. Madrid: Las Ediciones de La Piqueta.

FOUCAULT, M. (1978b). Historia de la sexualidad. 1. La voluntat de saber. Madrid: Siglo XXI

FOUCAULT, M. (2018). Vigilar y castigar. Nacimiento de la prisión. México: Siglo XXI

GARCÉS, M. (2010). El problema de la diferència. BARCELONA: UOC

IBAÑEZ, T. (2001). Municiones para disidentes. Realidad – Verdad – Política. Barcelona: Gedisa

IBAÑEZ, T. (2019). Contra la dominación. En compañía de Castoriadis, Foucault, Rorty y Serres. Barcelona: Gedisa

PRÓSPERI, G. (2015). El poder y la vida en Michel Foucault y Gilles Deleuze. X Jornadas de Investigación en Filosofía, 19 al 21 de agosto de 2015, Ensenada, Argentina. En Memoria Académica. http://www.memoria.fahce.unlp.edu.ar/trab_eventos/ev.7635/ev.7635.pdf

 

dissabte, 28 de maig del 2022

Capvespre

Kent Haruf recupera la història iniciada a Cançó de la Plana allà on la va deixar. Els germans McPheron, Harold i Raymond viuen amb la Victòria Roubideaux i la seva filleta Katie a les grans planúries de Holt. La Victòria marxa amb la seva filla a estudiar a la Universitat a Fort Collins.

Descripcions breus, però precises ens permeten seguir els seus protagonistes en tots els seus passos. Apareixen nous habitants de Holt que no coneixem de l’anterior llibre. La família Wallace (Luther i Betty) viuen en un remolc vell amb els seus fills Joe Rae i Richie. Son el que avui dia es coneixen com a discapacitats funcionals i reben l’ajuda constant dels Serveis Socials. Walter Kephart, avi de 75 anys i cabells blancs viu amb un net d’11 anys, DJ Kephart. Mary Wells que viu amb les seves filles Dena i Emma que acostumen a jugar amb el DJ.

En un moment determinat un client d’un supermercat exclama: “Quines penques! Mengen més bé que tu i jo, i això que van amb cupons!”. Són alguns dels comentaris típics que podem escoltar arreu sobre els que mengen dels cupons dels serveis socials.

Kent Haruf té la capacitat de transmetre les emocions dels personatges d’una manera senzilla i tendre.  Sembla que no passa res;  els personatges desfilen davant dels nostres ulls mentre anem passant els fulls. Però quan menys ho esperes i de manera molt natural, segurament com a la mateixa vida, sorgeixen els conflictes i els neguits, una mort, uns nens maltractats, una malaltia, Ens transmet les diferents reaccions davant d’aquests fets que trasbalsen les seves vides.



Després de la mort de Harold McPheron el seu germà Raymond es pregunta “ com li devia anar al seu germà, en aquell lloc remot que per a ell encara no existia. Hi devia haver alguna mena de bestiar, allà, i alguna feina que el seu germà pogués fer en l’aire clar d’un cel lluminós i sense núvols enmig d’aquell bestiar. Sabia que el seu germà no es conformaria amb cap altra cosa, si no era allò...”

La vida a Holt segueix amb la seva quotidianitat i monotonia: petits fets i petits canvis, res d’especial, tot el que pot passar en un poble al mig de les planures nord-americanes, res de nou, però res de menys. Simplement el que podríem qualificar d’una vida normal.

Un llibre senzill, per una història senzilla, però molt agradable de llegir. Vides que s’entrecreuen en alguns moments. Holt, com tot poble no massa gran, forma una petita comunitat en la que tothom més o menys es coneix i s’interrelaciona.

 

KENT HARUF

Capvespre

Periscopi, 2018, 386 pàgines

Traducció de Marta Pera Cucurell

 


dimecres, 25 de maig del 2022

Rizoma, poder i Internet

Com exposa Marina Garcés “Deleuze i Guattari contraposen la imatge de l'arbre, amb la seva lògica binària i jeràrquica, i la imatge del rizoma, com a sistema de petites arrels que, sense començament ni final, creix en totes direccions i des de qualsevol punt” (Garcés, 20)

Pla de Busa, novembre 2020

És un concepte i una imatge que relaciono amb algunes de les idees que sobre el poder exposa Foucault quan ens diu que el poder està a tot arreu. No està localitzat en l’Estat sinó que està dispers per tota la societat. Per tant, la imatge del poder no és jeràrquica ni binària, l’arbre no serveix per exemplificar el poder. Cada punt del cos social és travessat per relacions de poder que no son la projecció d’un poder central. Això no significa que el poder sigui independent del procés econòmic, les relacions de producció i de l’Estat sinó que “la idea de que la fuente o el punto de acumulación del poder estaría en el Estado y es a él a quien hay que preguntar sobre todos los dispositivos de poder me parece sin mucha fecundidad histórica o digamos que su fecundidad histórica se ha agotado actualmente. El proceso inverso parece actualmente más rico” (Foucault 1978, 158). Per aquesta raó Foucault proposa un anàlisi ascendent de les relacions de poder, un anàlisi de baix a dalt. No deixa de ser un anàlisi del rizoma. No deixa de ser la mateixa proposta que ens fan Deleuze i Guattari quan ens “ens conviden a arrencar-nos els arbres que tenim plantats al cap, amb les seves arrels i els seus dualismes” (Garcés, 21) i ens fan la proposta de crear noves i múltiples relacions.

Foucault també s’allunya de la imatge típica del poder d’un Estat amb el seu tronc central d’on surten totes  les seves branques, una imatge homogènia i jeràrquica, i  ens proposa un poder que travessa tot el cos social com una organització reticular de mecanismes múltiples i polimorfes, en canvi continu.

Poder i rizoma constitueixen la imatge de la multiplicitat. “Estan formats per elements heterogenis connectats entre ells per qualsevol punt; componen un sistema múltiple que no és reductible a cap unitat...; no segueix cap model ni estructura. En resum, el rizoma (i també el poder) és una multiplicitat heterogènia que permet una interconnexió sense jerarquia” (Garcés 20-21).

Foucault conceptualitza el poder al llarg de la dècada dels 70 i principis del 80 i la imatge del rizoma de Deleuze i Guattari apareix en la introducció de “Mil mesetas” que es publica al 1980. Ambdós s’avancen al seu temps i ens ofereixen una imatge de xarxes interconnectades que pocs anys després es popularitzaran amb la posada en marxa d’Internet, una mena de rizoma interconnectat, heterogeni i múltiple que ens té ben atrapats a tots en la seva xarxa de “poder”.

Però el que ens proposa Deleuze, i segurament també Foucault, per sortir d’aquesta xarxa que ens té tan enganxats és el que en paraules de Garcès “anomenarà esdevenirs-minoritaris. Imperceptibles als ulls del poder, són les línies que creixen entre les coses i que, com la mala herba, poden acabar demolint els fonaments”. (21). 

¿És realment possible demolir aquests fonaments, o simplement aquests es transformen per tal que tot segueixi igual? De fet, a l'octubre del 2017 vam pensar que podíem demolir els fonaments del poder de l'Estat Espanyol i accedir a la independència, però no va ser possible o no ho vam saber fer i tots els nostres somnis d'aquell moment s'han transformat en un govern que no arriba ni a ser autonòmic per deixar-ho tot igual ho pitjor.

Bibliografia:

FORT, F. (2015).- Hacia una comprensión rizomática del poder disciplinario: el control en la fuga de la disciplina. A Unidad Sociológica, Número 4, Año 2. Buenos Aires

FOUCAULT, M. (1978). Microfísica de poder. Madrid: Las Ediciones de La Piqueta.

GARCÉS, M. (2010). El problema de la diferència. BARCELONA: UOC

  

divendres, 13 de maig del 2022

Llums i ombres de Richard Rorty

Richard Rorty (1931-2007)

Encara que com afirma Ibañez (2001, 143) “me seduces, pero me inquietas. La fuerza de tus argumentos me impresiona, pero intuyo que hay una coincidencia entre tus conclusiones y los intereses de tu sociedad y de tu país, y esto me intranquiliza”. Tot i acceptar aquesta intranquil·litat, m’interessen els seus esforços per criticar el realisme i el conjunt de creences que l’acompanyen.

Rorty qüestiona el coneixement mateix i la realitat, en el moment en que per considerar que un coneixement és vàlid necessitem que aquest es correspongui a la realitat que pretén representar. És un peix que es mossega la cua. Estem presoners de la realitat, ja que aquesta mateixa valida el coneixement que genera. Hi ha quelcom (la realitat mateixa) per sobre de nosaltres (els éssers humans) que dictamina que el que diem que és veritat, o simplement vàlid. Rorty posa en qüestió que puguem arribar a la certesa de poder realment conèixer la realitat.

Rorty vol acabar amb la creença de que després que la humanitat s’ha agenollat al llarg del segles davant d’una autoritat suprahumana, como és la divinitat, ara que ja sembla que una part important ja ho ha superat, els éssers humans es segueixen sotmetent a noves autoritats suprahumanes, com per exemple, la pròpia realitat i el coneixement que d’ella ens proporciona la ciència.

Rebutja la dicotomia subjecte-objecte: “Es imposible separar lo que proviene del sujeto y lo que proviene del objeto. Los inputs que provienen del mundo sólo existen en la medida en que están procesados; es decir, llevan ya la marca del sujeto, y no podemos saber como eran antes de su procesamiento. Con todo, el sujeto está constreñido, a su vez, por el mundo en cuanto a su capacidad de engendrar inputs, no los puede inventar a su antojo y, por lo tanto, los inputs llevan ya la marca del mundo” (Ibañez, 2019, 256). Aquestes reflexions ens condueixen a l’absurd, però no per això són menys certes.

Rorty i Foucault presenten certes coincidències en el seu pensament, però alhora també tenen fortes desavinences. Ambdós coincideixen en considerar que no hi ha cap naturalesa humana intrínseca, simplement els éssers humans som el resultat d’unes pràctiques contingents que ens han constituït com el que som. Podem voler construir-nos d’una o una altra forma, però cap d’aquestes formes serà més conforme que l’altra amb la nostra veritable naturalesa. Simplement, perquè no hi ha cap naturalesa humana.

En canvi observo fortes desavinences en les seves propostes polítiques així com en el paper dels intel·lectuals en la vida tal com exposa Fortanet en “Dos modos de concebir la labor intel·lectual: Foucault y Rorty”.

Per últim, estic plenament d’acord amb la conclusió crítica final de M. Garcés al pensament de R. Rorty: “quan el nou capitalisme ha envaït els espais més íntims de la subjectivitat, ha colonitzat la parla i el llenguatge i s'ha tenyit amb totes les nostres emocions; en resum, quan tota la vida ha estat posada a treballar i a crear valor, com es pot mantenir aquesta separació? Com es pot deixar el treball amb les idees en l'espai del privat, de l'edificant, del personal? Tant si el volem anomenar filosofia com si no, li posem el prefix post o no, el cert és que el món d'avui reclama noves idees, exigeix que no deixem de pensar i que ho fem amb els altres.” (45)

Aquests són les llums i ombres que observo en el pensament de R. Rorty.

Catllaràs 2013


 

Bibliografia:

FORTANET, J. (2010). Dos modos de concebir la labor intelectual: Foucault y Rorty. Isegoría, (42), 215–229. https://doi.org/10.3989/isegoria.2010.i42.692

GARCÉS, M. (2010). El problema de la diferència. BARCELONA: UOC

IBAÑEZ, T. (2001). Municiones para disidentes. Realidad – Verdad – Política. Barcelona: Gedisa

IBAÑEZ, T. (2019). Contra la dominación. En compañía de Castoriadis, Foucault, Rorty y Serres. Barcelona: Gedisa

 

dimarts, 10 de maig del 2022

Bogeries de P. Auster

Buscava un lloc tranquil on morir. Algú em va aconsellar Brooklyn. Feia cinquanta-sis anys que no hi tornava, i no em recordava de res. Els meus pares se n’haurien anat de la ciutat quan jo tenia tres anys, però em va semblar que tornava instintivament al barri on havíem viscut, que m’arrossegava com un gos ferit fins al lloc on vaig néixer

L’edifici seria relativament silenciós. Això era sobretot el que volia. Un final silenciós per a la meva vida trista i ridícula

Al principi no sabia amb que distreure’m... i ara que ja no treballava el dia tenia massa hores

Tenia gairebé seixanta anys, i no sabia quant temps em quedava. Potser vint anys més; potser només uns quants mesos. Fos quin fos el pronòstic, el més important era no donar res per fet

I aleshores es va embarcar en un projecte que va titular “El llibre de l’estupidesa humana” i s’hi va posar a treballar amb històries que “es podien classificar en diferents categories”.

Així comença un nou llibre o potser millor podria dir una nova bogeria de Paul Auster. Ben aviat aquest narrador (l’oncle Nathan) es troba amb el seu nebot Tom Wood que treballa en la llibreria propietat de Harry Brightman, tot un personatge del que l’oncle Nathan diu: “sempre he tingut debilitat pels bandarres. Potser no són els amics més fiables, però imagina’t que ensopida que seria la vida sense ells

Ja tenim el trio de protagonistes principals d’aquesta novel·la. Al llarg de les seves pàgines assistirem a les seves entretingudes peripècies. Com gairebé sempre, amb ben pocs elements Paul Auster és capaç de desenvolupar una història ben entretinguda.

Sevilla, març 2022

Dins de cadascú de nosaltres hi ha unes quantes persones, i la majoria anem passant d’un jo a un altre sense si tan sols saber qui som. Un dia som a dalt i el següent a baix; taciturns i callats al matí, enriolats i bromistes al vespre

Dins meu hi ha un dimoniet i, si de tant en tant no el deixo sortir a fer alguna trapelleria, el món se’m fa ensopit. No suporto estar malhumorat ni avorrir-me. Soc un entusiasta, i com més perillosa és la meva vida, més content estic... A mi m’agrada enredar la gent. M’agrada veure fins on puc arribar

Apareix un quart personatge: a la casa d’en Tom es presenta un dia la Lucy, una nena que no parla perquè no vol, neboda d’en Tom. Ni en Tom, ni l’oncle Nathan saben massa què fer.

Els personatges parlen de projectes agosarats i inabastables, però s’ho passen bé en les seves converses. “Només és fum, una fantasia impossible, una idea falsa... Però això no vol pas dir que el joc no sigui divertit. Has d’estar mort per no passar-t’ho bé parlant de coses improbables

Els problemes es van succeint un rere l’altre. “Que de pressa que roda el món al nostre voltant, que de pressa que és substituït un problema per un altre, sense que a penes tinguem un moment per assaborir les nostres victòries

Però malgrat tot “no pots deixar que un altre decideixi per tu, ni tan sols quan creus en l’altre, ni tan sols quan penses que l’altre sap el que convé

Nathan Glass, l’oncle Nat és el fil conductor de la narració i dels diferents personatges que hi desfilen, als que sempre intenta donar un cop de mà en tot el que pot... “i, mentre caminava per l’avinguda sota aquell cel d’un blau brillant, era feliç, amics meus, més feliç del que ho hagi esta mai cap home

Mor un dels personatges. “La majoria de vides s’esvaeixen. Algú es mor i, a poc a poc, tots els rastres d’aquella vida desapareixen” I que en queda? “Uns quants objectes, uns quants documents i quatre impressions mal comptades que conserven els altres. Aquests sempre tenen històries per explicar sobre el difunt, però molt sovint canvien les dates, es deixen fets i la veritat es deforma cada cop més, i quan aquesta gent es mor, la majoria d’històries desapareixen amb ells

PAUL AUSTER

Bogeries de Brooklyn

Edicions 62; 2006; 313 pàgines

Traducció d’Albert Nolla



dissabte, 7 de maig del 2022

El marxisme de Marcuse

Marcuse es basa fonamentalment en el pensament de Marx i Freud per construir la seva obra. En el segle transcorregut entre Marx (1818-1883) i Marcuse (1898-1979), la societat ha canviat profundament.  Marcuse utilitza a Marx com a punt de partida, per analitzar la societat en la que viu, un món en plena guerra freda, on després de la Segona Guerra Mundial, l’estat del benestar es troba en plena progressió, i les condicions i el nivell de vida han millorat ostensiblement.

 

Palau Güell

Marcuse accepta d’entrada un dels postulats bàsics de Marx “en el mundo capitalista, la burguesía y el proletariado son todavía las clases básicas”. Tot seguit, però, ho matisa així “sin embargo, el desarrollo capitalista ha alterado la estructura y la función de estas dos clases de tal modo que ya no parecen ser agentes de la transformación histórica” (Marcuse, 2021, 34)

I continua mostrant el seu acord amb Marx quan afirma queen esta sociedad, el aparato productivo tiende a hacerse totalitario en la medida que determina, no sólo las ocupaciones, aptitudes y actitudes socialmente necesarias, sino también las necesidades y aspiraciones individuales” (Marcuse, 2021, 36)

Segons Marx, en referència a la transició del capitalisme al socialisme, la força del canvi està en el proletariat. En canvi, per a Marcuse, la possibilitat de canvi per mitjà del proletariat s’anul·la a través del mateix desenvolupament del capitalisme que provoca fortes transformacions en les classes treballadores:

·         S’ha reduït de forma considerable la cantidad e intensidad de energía física en el trabajo” (Marcuse, 2021, 61)... i,la tecnología ha sustituido la fatiga muscular por la tensión y/o esfuerzo mental” (Marcuse, 2021, 62).

·         El nombre de treballadors manuals ha disminuït i ha augmentat el nombre de treballadors “de coll blanc”, cada vegada més allunyats de la producció directa.

·         El treballador aspira a desenvolupar tota la seva vida laboral en la mateixa empresa i, per tant, també s’hi integra mentalment.

·         Empresaris i treballadors estan en el mateix vaixell i ambdós accepten sense crítica la societat en la que viuen.

En conseqüència, tots aquests canvis modifiquen l’actitud i la consciència de la classe treballadora queya no aparece como la contradicción viviente para la sociedad” (Marcuse 2021, 68), i perd així el poder revolucionari que li atorgava Marx.

 

Segons Marx, la societat es crea una representació deformada de si mateixa i distorsiona la realitat. En aquest sentit, la societat es presenta davant de l’ésser humà com el que no és, per tal que assumim viure en unes condicions que no són les que desitgem, i, al mateix temps, no ens hi rebel·lem. Efectivament, la societat imposa les regles de joc i ens fa veure que aquesta és la única interpretació possible de la realitat.

Observo una forta coincidència entre els dos pensadors, tot i que Marcuse constata que el capitalisme ha evolucionat i la societat industrial avançada ens constreny encara més fort amb els seus tentacles: Las capacidades (intelectuales y materiales) de la sociedad contemporánea son inmensamente mayores que nunca: lo que significa que la amplitud de la dominación de la sociedad sobre el individuo es inmensamente mayor que nunca.” (Marcuse, 2021, 31)

En aquest sentit, per a Marcuse, la societat de l’opulència ha millorat considerablement el nostre nivell de vida. Hem caigut en una trampa molt ben ordida, tal com es mostra en el propi desenvolupament de la societat que ha provocat l’augment de les nostres necessitats i que, al mateix temps s’han convertit en les nostres pròpies aspiracions individuals. Tot això, ens ha mutilat en la nostra llibertat i en les nostres satisfaccions, i a més a més, ho acceptem a canvi de certes comoditats i de poder satisfer unes necessitats que ens han estat creades.

De fet, hem acabat vivint una vida massa còmoda per a rebel·lar-nos-hi, fins al punt que Marcuse exclama: “¡La comunidad está demasiado satisfecha para preocuparse!” (Marcuse, 2021, 114). 

 

Marcuse ens mostra com aquesta societat industrial avançada ha desenvolupat elements de control molt sofisticats, entre ells, el mateix llenguatge. El lenguaje no es privado y personal… es mediatizado por el material lingüístico disponible, que es material social” (Marcuse, 2021, 203). D’aquesta manera, el llenguatge es converteix en una eina molt subtil de dominació del nostre pensament. En són un bon exemple algunes paraules i expressions que en un moment donat es posen de moda i les utilitza tothom i arreu, i al cap d’un temps, desapareixen del nostre lèxic.

Els propis productes també s’han convertit en un sistema de control més: los productos adoctrinan y manipulan… Y a medida que estos productos útiles son asequibles a más individuos en más clases sociales, el adoctrinamiento que llevan a cabo deja de ser publicidad; se convierte en modo de vida” (Marcuse, 2011, 50). Hi ha molts exemples de productes i marques (Apple, Coca-cola,...) que s’han acabat convertint amb un estil de vida.

De fet Marcuse arriba a considerar que los controles sociales han sido introyectados hasta tal punto que llegan a afectar la misma protesta individual en sus raíces” (Marcuse, 2021, 48).

De manera similar i amb anterioritat a “Eros y civilización”  Marcuse utilitza els conceptes freudians de principi del plaer i principi de la realitat per demostrar com la societat industrial avançada imposa “la seva ideologia” a l’individu. Els instints bàsics de l’ésser humà cerquen sempre la seva satisfacció immediata, però amb la socialització i l’educació aquesta es reprimida i resta circumscrita dins dels paràmetres acceptables. La “ideologia” de la societat s’imposa de forma directa sobre els desitjos de l’individu. És el que Freud descriu com a transformació del principi del plaer pel principi de la realitat. “El hombre aprende a substituir el placer momentáneo, incierto y destructivo, por el placer retardado, restringido, pero seguro”...”Bajo el principio de realidad, el ser humano desarrolla la función de la razón” ... “llega a ser un sujeto consciente, pensante, engranado a una racionalidad que le es impuesta desde fuera” (Marcuse, 1999, 27).  

Queda clar doncs que Marcuse agafa el concepte de ideologia de Marx i el desenvolupa fins a les darreres conseqüències. Estem completament atrapats per la societat: la dominación -disfrazada de opulencia y libertad- se extiende a todas las esferas de la existencia pública y privada, integra toda oposición auténtica, absorbe todas las alternativas” (Marcuse, 2021, 55).

 

En definitiva, segons Marcuse, ens hem convertit en un home unidimensional, un home amb una única dimensió, la única dimensió que ens permet la societat unidimensional en la que vivim que no ens autoritza a desviar-nos del camí traçat. En virtud de la represión, el mundo experimentado es el resultado de una experiencia restringida” (Marcuse, 2021, 194)

 

Tal com diu Marx, Marcuse considera que l’home està alienat. Amb tot mentre Marx circumscriu l’alienació a l’àmbit del treball on se li arrabassa la seva plusvàlua, i conseqüentment, la seva condició humana, per Marcuse aquesta alienació de l’individu està enfocada en la mateixa consciència i, per tant, no hi ha cap manera d’escapar-se’n i es nega la possibilitat d’una existència autènticament humana:los individuos se identifican con la existencia que les es impuesta y en la cual encuentran su propio desarrollo y satisfacción. Esta identificación no es ilusión, sino realidad… El sujeto alienado es devorado por su existencia alienada” (Marcuse, 2021, 49)

 

 

Marcuse, després de la descripció acurada que fa de la societat industrial avançada, es mostra pessimista per poder canviar-la realment quan afirma: “quizá un accidente pueda alterar la situación, pero … ni siquiera una catástrofe provocará el cambio” (Marcuse, 2021, 36).

Aleshores, si rebutja al proletariat com agent del canvi, què és el que proposa Marcuse?

Una de les possibilitats que apunta són els savis, els tècnics, els especialistes, els enginyers, etc. Ara bé, com que aquests també estan ben remunerats pel sistema considera que no tenen massa interès real a canviar la situació. Ja en la darrera pàgina de “L’home unidimensional” pensa en els que estan als marges, fora del sistema, marginats, pobres, aturats, minories oprimides, pobles del Tercer Món. Tal com escriu Delacampagne, però “la cohesión de ese conjunto resulta problemática, tanto como su determinación –y capacidad- para transformar el sistema. ¿Por su misma condición los marginados están destinados naturalmente a rebelarse? ¿Son capaces de unirse?” I més endavant segueix afirmant que “Marcuse es muy consciente de la existencia de tales problemas y … recuerda que el sistema capitalista es tan poderoso como para conseguir asimilar, durante mucho tiempo, todo deseo de oposición” (Delacampagne, 1999, 268)

Per acabar, en la darrera dècada hem assistit a alguns moviments socials (11-M, primavera àrab, ...) que podrien concordar amb aquestes propostes de canvi que feia Marcuse. Ara bé en poc  temps aquestes “revoltes” han estat engolides pel sistema, i ens hem quedat al mateix lloc on estàvem. De fet des de la mort de Marcuse el sistema capitalista ha continuat el seu desenvolupament cap un món cada vegada més autoritari i ha digerit tots els moviments que intentaven la seva transformació.

 

En definitiva, i a tall de conclusió, si la lectura de Marx en el seu temps encara provocava una esperança de canvi, Marcuse sembra la desesperança de que estem davant d’un monstre capaç d’engolir-ho tot. El control exercit sobre l’individu amb tots els mecanismes que analitza Marcuse resulta ser tan i tan ferri que costa molt veure una sortida cap una societat molt més lliure per a tothom.

 

 

 

Bibliografia

Delacampagne, C. (1999). Historia de la Filosofia del siglo XX. Barcelona, Península

Galán, W. (2010). Els límits de la racionalitat il·lustrada. Barcelona. Material docent de la UOC

Garcés, Mascareñas, M. (2020). Mòdul 4: El problema de la transformació social. A: Pensament filosòfic i científic contemporani. Barcelona: Materials docents de la UOC

Marcuse, H. (2021). El hombre unidimensional. Barcelona, Austral,

Marcuse, H. (1999). Eros y civilización. Barcelona, Ariel.

Marx, K.; Engels, F.(1997). Manifiesto comunista. Ediciones El Viejo Topo



  

dimecres, 4 de maig del 2022

És neutral la ciència?

Marcuse en  “L’home unidimensional” reflexiona sobre la ciència i al mateix temps sobre la tècnica. 

Malgrat que en principi considera que la ciència és neutral ja que diu que “la ciencia pura está libre de valores y no estipula ningún fin práctico, es “neutral” a cualesquiera valores extraños que puedan imponerse sobre ella.”  (172). Però, més endavant matisa que la observación y el experimento, la organización metodológica de los datos, las proposiciones y conclusiones nunca se realizan en un espacio sin estructurar, neutral, teórico” (172). La ciència, el mètode científic no deixa de ser un aparell tecnològic i com a tal també és un aparell ideològic, ja que forma part de la societat en la que es desenvolupa.

La ciència no està aïllada del medi on es produeix, i aquest fet comporta que “El método científico que lleva a la dominación cada vez más efectiva de la naturaleza llega a proveer así los conceptos puros tanto como los instrumentos para dominación cada vez más efectiva del hombre por el hombre. La razón teórica, permaneciendo pura y neutral, entra al servicio de la razón práctica. La unión resulta benéfica para ambas. Hoy, la dominación se perpetúa y se difunde no sólo por medio de la tecnología sino como tecnología” (173)

En definitiva, per a Marcuse la ciència té la pretensió de ser neutral, però no ho és en absolut i encara ho és molt menys quan es converteix en tecnologia.

Palau Sant Jordi


La ciencia contemporánea tiene una validez objetiva inmensamente mayor que sus predecesoras. Incluso se puede agregar que hoy el método científico es el único que puede pedir para sí tal validez: la acción recíproca de hipótesis y hechos observados. El punto al que estoy tratando de llegar es que la ciencia, gracias a su propio método y sus conceptos, ha proyectado y promovido un universo en el que la dominación de la naturaleza ha permanecido ligada a la dominación del hombre: un lazo que tiende a ser fatal para el universo como totalidad. La naturaleza comprendida y dominada científicamente, reaparece en el aparato técnico de producción y destrucción que sostiene y mejora la vida de los individuos al tiempo que los subordina a los dueños del aparato. Así, la jerarquía racional se mezcla con la social” (180)