El títol ja ho diu tot. Està
escrit per un metge crític amb la utilització que entre tots estem fent de la
medicina en el món actual.
Afirma el següent:
- “La medicina es en la actualidad un negocio depredador perfectamente asimilado al entorno neoliberal desregulado propio de nuestra sociedad tecnológica”
- “Al ser el mantenimiento de la vida a cualquier coste el principal objetivo de los cuidados médicos, se sacrifica la calidad de vida y se generan discapacidades”
- “A pesar de la creciente sofisticación tecnológica de la sanidad, su impacto sobre la cantidad y la calidad de vida es mucho menos de lo que se suele pensar y conlleva secuelas potencialmente lesivas”
L’autor és partidari d’un ús de
la tecnologia mèdica amb mesura, en funció de les veritables necessitats del
pacient i anar en compte amb el seu ús abusiu que considera que pot arribar a
ser perjudicial.
Actualment estem vivim un augment
preocupant de sobrediagnòstics degut a l’increment de proves moltes vegades no
del tot justificades i també a un canvi dels paràmetres pels quals hom es
considera malalt. De retruc aquest sobrediagnòstic provoca un sobretractament
que beneficia a la indústria farmacèutica i perjudica la salut de la població
que es medica innecessàriament.
Fa un repàs contundent d’un
conjunt de pràctiques que cerquen més el benefici econòmic que el benefici
curatiu dels pacients, com són alguns medicaments d’utilitat poc clara, les
publicacions científiques, els congressos inútils, algunes investigacions, els
lobbies de societats farmacèutiques, ...
Considera que hi ha un excés d’innovació
en la pràctica mèdica i que aquesta s’ha convertit en un dogma. “No hay que detener las innovaciones que
aporten un beneficio clínico, pero es imperativo defender el principio de
precaución por encima de cualquier otra consideración”
Pensa que “se impone una mayor racionalidad en el uso y
en la frecuentación de la visita médica”. I afegeix que “la falsa “gratuidad” de los
servicios públicos y de mucha de la medicación que se dispensa invita a la
sobreutilitzación”
Opina que “los criterios que imperan en la gestión sanitaria son
primariamente políticos, secundariamente económicos y, en último lugar,
profesionales. La financiación pública ha ido paralela a la aparición de una
burocracia político-sanitaria cuyo crecimiento ha sido imparable y muy oneroso”
 |
| Casa Vicens |
Parla i es qüestiona sobre “el analfabetismo cultural de los
estudiantes que entran en medicina” del que abans s’anomenava cultura general i ho considera un
problema greu. “Estudiantes y
profesores se reparten a partes iguales la responsabilidad de haber convertido
las facultades de medicina en un yermo cultural”
A Espanya tenim més facultats de
Medicina i més estudiants dels que recomana la OMS: 0.95 facultats per milió
d’habitants en front al 0,5 recomanat, 6800 llicenciats a l’any per 4600 recomanats.
“Los diferentes actores
interesados en la creación de nuevas facultades han argumentado que faltan
médicos…” De fet, darrerament aquesta notícia l’escoltem
repetidament als mitjans. Aleshores, què està passant?
- “A más médicos, más enfermos” produït pel sobrediagnòstic i l’excés de proves innecessàries i de medicació.
- “Fomenta la emigración”, més metges que marxen a treballar a l’estranger a la cerca de millors sous i millor condicions laborals.
- “Favorece
la precariedad laboral”
- “Aumenta el paro” entre els metges
- “Aumentan los chiringuitos y las medicinas alternativas” com a forma de fer diners. En aquest apartat inclou les clíniques d’estètica.
- “Empeora la calidad asistencial” per la manca de compromís amb la professió mèdica de les noves generacions.
“Se insiste en el aprendizaje mediante el uso
de las nuevas tecnologías, pero los ingredientes que se ofrecen a los
estudiantes son de escasa calidad… Los métodos están reemplazando a los fines
en una docencia rendida a la tecnolatría y las pantallas, que proporciona pocos
elementos útiles para instruirse en el raciocinio y la independencia de
criterio”
La humanitat
ha de fer front a un augment de població desmesurat amb uns recursos naturals
que tenen un límit. Per la medicina aquest augment demogràfic també té unes
conseqüències importants. “La
medicina tiene ante sí dos retos frente a la amenaza demográfica: reducir la
carga de enfermedad eliminado las enfermedades crónicas y la iatrogenia y
replantear la intensidad de la asistencia sanitaria a edades avanzadas… Y
exigir una mayor responsabilidad a los ciudadanos en lo que a su salud se
refiere y mayor control sobre la cantidad y calidad de los años que desean
vivir” Cal que cadascú pensi si paga la pena viure en segons quines
condicions de vida.
Opina que “nuestra cultura es adicta a la idea
del progreso ilimitado y de la innovación tecnológica, que es su hija natural.
En su forma actual, esta creencia es insostenible. Hemos de poner límites.”
“El problema no reside únicamente en los costes sino también en el escaso
beneficio clínico que proporcionan”. Com a societat “no existe una conciencia de los necesarios
límites de la financiación”.
Fins ara he
gaudit de salut i pràcticament no he necessitat dels metges, excepte per
qüestions molts puntuals. En línies generals estic d’acord en les tesis que defensa
aquest llibre i en evitar en el possible anar al metge sense necessitat. No sé si
pensaria el mateix si el meu estat de salut fos diferent.
ANTONIO SITGES SERRA
Si puede, no vaya al médico
Debate; 2020; 317 pàgines
