dilluns, 31 d’agost del 2015

Incendis

En la introducció Eladio de Pablo escriu: "Mouawad en un vaivén apasionante e hipnótico va a trasladarnos, del presente al pasado, va a impregnar el presente del pasado y el pasado del presente, en una ósmosis que sugiere el carácter imprescindible del pasado, que se constituye en la materia que estamos hechos los humanos por más que lo ignoremos o lo neguemos. El pasado tarde o temprano reclama sus derechos y se hace presente con toda su contundencia trágica e irreparable"
Moltes vegades vivim d'esquenes al nostre passat, com també vivim d'esquena a molts fets d'actualitat (guerres refugiats, immigració, violència, ...) instal·lats en el refugi íntim i personal que ens hem construït a poc a poc. Però encara que no vulguem el passat empeny amb força per sortir i se'ns fa present malgrat que intentem continuar amagant-lo. Volem seguir vivint en el present i en el nostre món actual i oblidar la resta, però a vegades no és possible. Això és el que els hi passa als protagonistes (Jeanne i Simon) d'aquesta obra de teatre. La mort de la seva mare els posa contra les cordes d'un passat que no coneixen.
"Los dos venimos de la misma tierra, de la misma lengua de la misma historia, y cada tierra, cada lengua, cada historia es responsable de su pueblo y cada pueblo es responsable de sus traidores y de sus héroes. Responsable de sus verdugos y de sus víctimas, responsable de sus victorias y de sus derrotas. En este sentido, yo mismo soy responsable de usted y usted, responsable de mí. No amamos la guerra ni la violencia, y hemos hecho la guerra y hemos sido violentos"

La guerra és un dels grans temes d'aquesta obra, com escriu Eladio de Pablo de nou en la introducció "la guerra es una locura monstruosa que nos envuelve a todos. Un desatino que tuvo comienzo un día por razones ya olvidadas y que se renueva y realimenta a cada instante" Així és, i difícilment es fa net. Té conseqüències molts anys després. De fet només cal pensar en la nostra guerra civil. Han passat els anys, ha mort el dictador, vam viure la transició, però a voltes encara la trobem ben present en alguns llocs, en alguns discursos i en algunes pintades.
Haig de dir que no sóc cap expert en matemàtiques i que "la teoria de grafo" i la lectura que en fa relacionant-la amb la família en va sorprendre: "Todos pertenecemos a un polígono. Yo creía conocer mi sitio en el interior del polígono al que pertenezco", però quan de sobte es produeix una novetat, en aquest cas la mort de la mare, hi ha sorpreses i canvis. De fet, la mort d'algú proper sempre acaba produint canvis en la vida personal, ja que acostuma a replantejar-nos les nostres idees.

Viuen en la misèria, "todo esto nos viene de la miseria" en un país on fa anys i anys que estan envoltats de guerres i conflictes. Fa tants anys que gairebé ningú sap el motiu de tanta guerra i violència. Quan Sawda pregunta el per què d'una matança, la resposta del metge és: "Para vengarse. Hace dos días, los milicianos colgaron a tres refugiados adolescentes que se aventuraron fuera de los campos. ¿Por qué colgaron los milicianos a los adolescentes? Porque dos refugiados del campo habían violado y matado a una chica del pueblo de Kfar Samira. ¿Por qué violaron esos dos tipos a la chica? Porque los milicianos habían lapidado a una familia de refugiados. ¿Por qué los habían lapidado los milicianos? Porque los refugiados habían quemado una casa cerca de la colina del tomillo. ¿Por qué quemaron los refugiados la casa? Para vengarse de los milicianos que habían destruido un pozo de agua perforado por ellos. ¿Por qué destruyeron el pozo los milicianos? Porque los refugiados habían quemado una cosecha al lado del río. ¿Por qué quemaron la cosecha? Hay ciertamente una razón, mi memoria se detiene ahí, no puedo retroceder más, pero la historia puede proseguirse aún mucho tiempo, de hilo en hilo, de cólera en cólera, de pena en tristeza, de violación en asesinato, hasta el comienzo del mundo"

I com es pot sortir d'aquest cercle viciós que es repeteix d'una forma interminable i eterna? La solució l'ofereix l'avia a Nawal amb un consell que segurament és la única via possible de sortida, encara que no sempre: "aprende a leer, aprende a escribir, aprende a contar, aprende a hablar. Aprende. Es tu única oportunidad de no parecerte a nosotros" "Aprende a pensar" 

L'obra de teatre em va deixar enganxat a la cadira i la lectura del llibre m'ha servit per recordar-la i poder reflexionar-hi més pausadament. Està clar que a partir d'ara Wajdi Mouawad entrarà a formar part dels meus referents literaris.

dissabte, 29 d’agost del 2015

Los anillos de Saturno


El primer que em crida l'atenció és la portada, un senyor caminant per una pista i el text de la contraportada: "Al fin y al cabo, todos los que viajan a pie, también hoy día, sí, incluso hoy día sobre todo, si no corresponden a la imagen habitual del senderista aficionado, en seguida atraen hacia sí las sospechas del residente del lugar. Probablemente por este motivo la muchacha de la tienda del pueblo me haya mirado con sus ojos azules con tanta estupefacción. El sonido de la campanilla de la puerta se había extinguido ya hacía largo tiempo y yo llevaba ya un rato en la pequeña tiendecilla repleta hasta el techo de latas de conservas y demás productos imperecederos, cuando ella salió de una habitación contigua en la que temblaba la luz de un televisor, y, sencillamente, se me quedó mirando extrañada, con la boca medio abierta, como se mira a un ser de otra galaxia"
I el llibre comença així: "En agosto de 1992, cuando la canícula se acercaba a su fin emprendí un viaje a pie a través del condado de Suffolk, al este de Inglaterra, con la esperanza de poder huir del vacío que se estaba propagando en mí después de haber concluido un trabajo importante. Esta esperanza se cumplió hasta cierto punto, ya que raras veces me he sentido tan independiente como entonces, caminando horas y días enteros por las comarcas, en parte pobladas sólo escasamente, junto a la orilla del mar."

No és una novel·la, ni un llibre de viatges però tampoc sabria dir quin tipus de llibre és. No encaixa dins de cap gènere. Són reflexions seguint el fil de viatge. Explica tot el que li suggereixen els diferents llocs pels que passa i les diferents històries que allà han passat, i personatges que allà han viscut. Mostra una gran erudició. Parla de la vida d'escriptors i altres personatges que han viscut en aquests viatges i fa un repàs exhaustiu de la seva biografia esmentant alguns detalls a vegades ben curiosos. També fa el mateix al voltant d'alguns esdeveniments històrics.
Escriu el llibre un any després del viatge, després de la seva estança a l'hospital, en un estado próximo a la inmovilidad absoluta, en concret a la vuitena planta de l'hospital. Aquesta coincidència m'ha fet pensar en Manel Baixauli, l'autor de la cinquena planta. De fet la primera vegada que vaig llegir el nom de Sebald va ser en una piulada de Baxauli, en resposta a la meva pregunta d'on sortia la idea de posar fotos en les seves novel·les. Em va citar a Sebald com un precedent.
Malgrat estar ben escrit no l'he trobat massa interessant. Els seus relats i les seves històries dels diferents personatges no m'han acabat d'enganxar.
"Cada conocimiento está rodeado de una oscuridad impenetrable. Lo que percibimos son únicamente luces aisladas en el abismo de la ignorancia, en el edificio de un mundo traspasado por profundas sombras" (Thomas Browne)


Visita alguns llocs i zones de les que s'expliquen històries de secrets militars al llarg dels anys, sobre tot, en la Segona Guerra Mundial (the Shingle Street Mistery) i en el període de la Guerra Freda. Sebald com a gran curiós que és, tracta de desvetllar aquests misteris però sense massa èxit.
Aquestes estranyes runes li porten al pensament les vides i les tasques que en uns altres temps han tingut lloc en aquell indret ara envoltat de misteri. A mi sovint em passa el mateix que a Sebald, ja que moltes vegades també ho acostumo a pensar davant les runes del passat que em puc trobar en algunes de les meves caminades.

"¡Qué mísera es nuestra vida! Está tan colmada de fantasías erróneas, es tan vana, que casi se reduce a la sombra de las quimeras que nuestra memoria deja en libertad. La sensación de lejanía se hace cada vez más terrible en mi interior"

Més endavant ens parla de la nit del 16 al 17 d'octubre de 1987 en que una ventada fa caure tots els arbres, igual que va passar el matí del 9 de desembre de 2014 en el nostre rodal: "Fue al amanecer, una vez que la tormenta, en cierta medida, se hubo apaciguado, cuando me atreví a salir al jardín ... Estuve largo tiempo con un nudo en la garganta, en medio de la destrucción ... Todos los árboles de más de cien años ... yacían en el suelo como desfallecidos ... El bosque bajo ... que se había elevado bajo su combra, todo estaba mutilado y destrozado. .... Durante un rato continuó soplando el viento, después todo se quedó en calma en un mismo instante"


A la xarxa entre altres podem llegir el que han escrit Marcelo Cohen i Alvaro Cortina, sobre aquest llibre així com unes consideracions generals sobre tota la obra de Sebald (El caso Sebald de Rodrigo Fresán) i l'elevació als altars de la mitologia literària de la seva figura després de mort. Jo només em resta llegir la que està considerada la seva obra mestra: Austerlitz

dilluns, 17 d’agost del 2015

Incerta Glòria, per què és un clàssic ?



Els meus pares no llegien. A casa mai hi havia hagut llibres. Els primers llibres que va haver-hi als prestatges van ser els meus de la col·lecció Juvenil d'Editorial Bruguera (J. Verne, E. Salgari, etc.). Després arribarien les enciclopèdies (Gran Enciclopedia del Mundo, Monitor) comprades pels meus pares amb esforç, perquè el nen estudiava i les necessitaria. Haig de confessar que en alguns moments em van anar bé, però aviat van deixar de ser útils.
Anàvem sovint de visita a casa dels tiets de Vic. Allà hi havia un llibre gruixut que sempre va cridar la meva atenció. Es tractava d'Incerta Glòria. Suposo que era del meu cosí, bastant més gran que jo.
Està considerat un clàssic de la literatura catalana, la gran novel·la catalana de la guerra civil, comparable als clàssics russos. Ras i curt no m'ha agradat. M'ha costat molt la seva lectura. Se m'ha fet pesat i interminable, però com que sóc tossut de mena he arribat al final.
Ara bé permet llegir com es viu al front i també a la rereguarda on també tot és prou complicat. La guerra trasbalsa el món personal de les persones que la sofreixen i s'omplen de por i neguits. Una guerra sigui del tipus que sigui canvia a les persones que si veuen embolicades tan si volen com si no. Res de bo no es pot esperar de cap guerra. Les conseqüències personals d'una guerra s'arrosseguen all llarg de tota la vida. Estic segur que mai s'oblida el que es va viure en aquelles situacions.
La descripció d'una batalla és esfereïdora: "La Pobla a penes conserva res més que aquesta casa i les ruïnes de l'església; la resta és un pilot de runa ... A vegades prefereixo mirar-me els avions com descarreguen. Semblen insectes que tot volant ponguessin els seus ous allargats. ... Hi havia el problema dels ferits. Els sentíem cridar; alguns tractaven de cridar i la veu es trencava .... ¡ni pensar recollir-los! ...."

Malgrat alguns fragments i algunes frases que han despertat el meu interès hi ha moments de la història que se'm fan sobrers i que no acabo d'entendre que hi fan allà. Excessivament llarga pel meu gust, potser més breu i prescindint d'algunes escenes m'hauria agradat més o potser no la vaig llegir en el moment adient que també podria passar.

"No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgràcia per comprendre ningú."

"¿On va a parar el que hem dit, el que hem fet, el que hem pensat, al cap dels anys?"

" - ... tots els que beuen ho fan pel oblidar.
- Oblidar, què ?
- Generalment no se'n recorden"




"He arribat a pensar que tota idea, per bona que sigui, es fa dolenta quan s'escampa massa"

"... segons sembla no es pot combatre una injustícia sense caure en un altra pitjor"


"Les cambres de gas funcionaven a tota marxa, els fons crematoris alçaven les seves columnes de fum com temples de la nova religió, els camps de concentració s'estenien prefigurant quina "humanitat futura" ens preparaven; i anaven afusellant i penjant, penjant i afusellant i la immensa majoria vivia com si no sabés res, frívols i despreocupats com si tot allò no els afectés gens ni mica; ¡la gent volia viure fos com fos! Qui sap si la gent com la natura, indiferent a les catàstrofes; qui sap si cal que sigui així, que la natura sigui indiferent i despreocupada a fi de rebrotar després de cada diluvi i de cada terratrèmol; qui sap si la frivolitat de les multituds és necessària perquè el món sobrevisqui en èpoques com la nostra"



dimarts, 11 d’agost del 2015

Margarit & Margarit: dignitat

Agradable vetllada diumenge el vespre al Born escoltant els poemes de Joan Margarit embolcallats per la música del seu fill Carles Margarit.


DIGNITAT

M’allunyo d’un país
on la desesperança té la força
d’una certesa lògica,
i l’enveja un horari tan secret
com un tren militar.

El castellà m’ofega i no l’odio.
No en té la culpa de la seva força:
de la meva feblesa, encara menys.

L’ahir era una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar,
inútilment difícil, que ningú ja no parla:
un subconscient de pèrdua i cobdícia
on ressonen bellíssimes cançons.

El present és la llengua dels carrers,
maltractada i espúria, arrapada
com l’heura a les ruïnes de la història.
Aquesta és la llengua en la que escric.
També és una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar.
I les velles cançons es salvaran.

No era lluny ni difícil
Joan Margarit


"Hi ha un dia que el passat demana un ordre i, doncs, una atenció especial a aquest fet misteriós que són els records. Perquè el passat i el demà s'esborren alhora, com si es tractés d'una llei de la física, i cada vegada tinc més la sensació que el que la ment ha guardat no són fragments aleatoris, sinó l'essència del passat. És a dir, que el que es recorda, malgrat que no sigui cert, és, en canvi, la veritat."
Es perd el senyal
Joan Margarit

dimarts, 4 d’agost del 2015

Mel i metzines: la vida al Pallars

Segona novel·la de Maria Barbal i segona novel·la ambientada en els pobles del Pallars. Forma part del seu conegut cicle del Pallars.
Com Pedra de Tartera està narrada en primera persona i explica l'evolució del personatge principal al llarg de la seva vida. Però en aquesta és posa en la pell d'un home, Agustí Ribera Gala d'Olp.
De nou una bona descripció de la vida en les comarques de muntanya al llarg del segle XX, però sense la força que mostra en la seva primera obra. 
Agustí passa la seva infantessa a Olp fins que als 12 anys va a estudi a Rialp per decisió dels seus pares.
"A Rialp només hi havia estat tres o quatre camins, sempre acompanyat, i aleshores pensat des d'Olp, em va semblar un poble molt gran. No sabia on anaven a parar els carrers, ni coneixia les persones que hi veuria traginar"
Dos anys després va a treballar amb el seu pare a La Pobla. "I així, poc o menys, passava l'últim temps de la meva vida de bordegàs. Cada dia em despullava d'una clapa de pellofa tendra, perquè l'home que em creixia a dins no hi cabia, igual com la serp quan muda. Deixa abandonada aquella cuirassa anellada i creixent que fins aquell dia l'havia tapat"
Mort el pare en un accident laboral i torna al poble a "l'ombra de la meva mare era prima, però jo m'hi sentia a cobert"
Marxa a la verema a França i "aleshores vaig comprendre que el oncle Ambrosi s'hagués quedat a França, al caliu d'una casa gran com aquella, on tot tenia el seu lloc i s'endreçava l'abundància amb saviesa previsora"
I a la tornada a l'arribada a Rialp les seves percepcions havien canviat i molt, "tot mirant el poble, les cases i els carrers els veia pobres i fins aquell dia mai m'ho havien semblat"
Coneix el sexe amb una noia de Sort "... no solament s'hi havia deixat arribar, sinó que m'havia ensenyat sense fer-se pregar, el camí que hi mena"
Aleshores anava sovint a Sort a trobar-se amb la noia "A la meva esquerra no veia el riu però sabia que hi era. L'espessor de clops i freixeres el marcava bé. Lleu m'arribaria la bonior inquieta de l'aigua... Quant la inquietud se'm menjava, sempre buscava el riu o me'l trobava. Allí vaig passar temps mirant l'aigua, que a clapes era transparent i més enllà es veia fosca i al costat mateix granulada. Canviava segons què hi havia al llit del riu"
Arriba el moment de canviar "Havia arribat el moment de rumiar una estona. Era cert que vivia desconcertat des de feia temps. Què hi feia al poble?"
Però ben aviat arribar la guerra civil. Hi participa com a soldat i un cop acabada fuig cap a França. Quan al cap de molt de temps, i després de passar pels camps de concentració i acabar vivint a París, torna al poble la seva percepció ha tornat a canviar "els pobles han canviat molt des de que jo vaig néixer. La gent n'hem anat marxant. Moltes cases s'han tancat. A pleret s'han mort els vells que hi quedaven. Els joves no han tornat dels pobles grans del pla i de les ciutats..."
Es va fent gran, "tota la meva escorça era ramejada de camins. Als corcs va vagar-los de treballar-la al seu gust. Quan es cansaven de llaurar un solc, n'emprenien un altre. Mentrestant, la meua fusta aniria perdent aquella força de la matèria jove, regalimosa de saba"
... Una persona gran es pot comparar a un guisat. A la matèria tendra de la infància s'ha afegit la sal dels dies, l'aigua de tanta pluja, el pebre del desig, la canyella de les hores dolces, una copa de vi ranci de les experiència, la picada -all, julivert, ametlles, pa torrat- de les tresqueres, de les sorpreses, de la por. Al final, dins de la salsa de les alegries, uns quants bolets, els pensaments que no s'han fet realitat. I a sota la cassola, sempre el foc, la vida. Ara fluix, que no es cremés; més endavant atiat, que necessita força; després, escampeu la brasa, només ha de fer xup-xup. Fins que una mà apaga"