" La religió és una de les secrecions més curioses de la ment
humana … Les religions es caracteritzen, en essència, per postular uns agents
dotats d’un poder i una providència infinits dels quals no hi ha, de moment, cap
mena d’indici consistent ni mesura fiable de cap mena.
La religiositat constitueix un atribut complex del temperament
humà que engloba diversos components o trets:
- La credulitat en l’acció de forces sobrenaturals que governen el curs de l’univers.
- La reverència i submissió davant d’un poder sobrenatural
- La tendència a invocar la intervenció d’aquests agents totpoderosos per intentar influir en el seus designis
- L’esperança transcendent: el desig de perpetuació en una existència ulterior a la claudicació biològica
- Les vivències singulars de perfecció o harmonia absolutes: epifanies reveladores o experiències místiques.
- La proclivitat a la congregació, la germandat o la fusió amb altres éssers que comparteixen creences similars.
En els estudis científics sobre les conductes religioses, s’ha pogut observar
que hi ha diferències sistemàtiques entre els dos sexes en la proclivitat
religiosa: les dones presenten puntuacions superiors als homes tant en les
escales de religiositat com en les mesures de pràctica religiosa (pregàries,
observances del ritus, preservació d’icones, assistència als oficis, donacions
caritatives, …), en totes les cultures estudiades. Encara que aquesta diferència
podria ser el resultat de mètodes de criança.
La vellesa és, d’altra banda, el període àlgid de la
religiositat i això també ens remet a factors obvis de base biològica.
Estudis amb bessons monozigòtics estableixen que la concordança
en la propensió a la religiositat és clarament superior (entre el 50 i el 60 %)
a la detectable en altres poblacions estudiades. Per tant, hi hauria un pòsit
per a la religiositat, en l’estructuració i emmotllament del cervell, que seria
donat fins a cert punt per via genèrica, encara que es deixen uns marges
amplíssims per a les influències ambientals.
La proclivitat religiosa sol anar acompanyada d’altres trets
com ara el misticisme, esoterisme o el convencionalisme, en canvi no presenta
cap relació amb l’agudesa cognitiva, la fluïdesa verbal i altres. És a dir, que
els individus molt espavilats i els molt limitats poden compartir, perfectament,
fondes creences religioses o una absència completa d’inclinacions devotes.
Som, per tant, davant d’un fenomen del psiquisme humà que ha de
complir, per força, algunes funcions molt rellevants en els escenaris de la
competició vital. Deu anar així, perquè totes les dades arqueològiques indiquen
que les religiós vénen de molt lluny.
Els paleontòlegs cada cop estan més convençuts que la ideació
religiosa va aparèixer en un estadi força primitiu de l’evolució dels homínids.
Les religions no són uns artificis recents.
A més a més de ser molt antiga, la religió institucionalitzada
continua ben activa ara mateix. La innegable secularització de les societats
avançades actuals conviu amb fenòmens a l’alça, com la proliferació de sectes de
tota mena, la revifada espectacular de les doctrines místiques …. Hi ha una
pèrdua d’influència relativa de les religions institucionals a Occident que
queda més que compensada pel seu pes creixent a la resta de societats i pels
rebrots de religiositat entre les elits més educades de les comunitats
riques.
Els il·lustrats del divuit i els materialistes dels darrers dos
segles erraren del tot quan profetitzaren l’enfonsament de les religions.
De fet alguns beneficis s’han d’extreure tant a nivell
individual i com a grup. Tobeña exposa algunes teories plausibles sobre les
funcions de religió al respecte relacionades amb la teoria de l’evolució: David
S. Wilson (2002) i Daniel Dennet (1997)
Finalment, les investigacions sobre possibles engranatges
neurocognitius de la religiositat han aconseguit obrir algunes dreceres
prometedores. Les dades disponibles són encara incipients però tenen una entitat
més que suficient per a impulsar fronts de recerca ambiciosos. La possibilitat
de discernir amb precisió les interaccions entre els filtres evolutius i les
influències ecològiques i culturals que van permetre l’aparició d’aquesta
singular adaptació fenotípica en els humans encara queda lluny. Hi ha, però,
pistes consistents que han de permetre relacionar les diferències temperamentals
en religiositat amb mecanismes neurals particulars. El progrés en aquest àmbit
ajudarà a fixar les funcions de la religiositat individual … S’ha de confiar que
aquests abordatges prosperin, malgrat que pot anticipar-se, d’entrada que
toparan amb notòries resistències."
Adolf Tobeña (2004).- "Màrtirs
Mortífers. Biologia de l'altruisme letal (Un itinerari pel cervell dels suïcides
atacants)"