dilluns, 26 d’octubre del 2020

El MHP dixit: "PERSEVERANÇA, PACIÈNCIA, PERSISTÈNCIA"

El MHP Carles Puigdemont ajudat per Xevi Xirgo fa un repàs en primera persona dels dos anys claus de la seva Presidència. És la seva visió i les seves vivències personals d’uns fets cabdals. És una mena de dietari d’aquells dies que tots vam viure pendents de les notícies.

En aquests tres anys que han passat des de l’octubre del 17, s’han escrit i publicat molts llibres sobre l’anomenat procés. De tots ells només he llegit el que va escriure el VicençPartal i ara aquest.

Ben aviat “se sent sol i aïllat”. Va sumant decepcions internes dels que pot considerar del seu bàndol. Tot resulta molt difícil, massa difícil. Però amb tot segueix endavant: “La  CUP fa el que fa, i nosaltres, CDC i ERC, som incapaços de treballar junts. Això no va enlloc” escriu quan la CUP diu que no als pressupostos.

Reflexiona sobre si mateix i ens fa partícips dels seus pensaments, però també de les seves emocions:

  • Em sento atrapat en un personatge que no soc jo”
  • En realitat, m’ho estic passant bé. A mi la normalitat m’avorreix”... “Podria haver tingut una vida més còmoda i més fàcil, però no hauria viscut. No és un joc, és una qüestió vital. És una convicció profunda. I tinc ganes que ho culminem
  • M’han passat més coses que a molta gent en tota la seva vida. Aquesta intensitat, aquest anar d’una cosa a una altra, a vegades sense control, és molt dura. En alguns moments m’he sentit molt col·lapsat” ... “Necessito temps per pensar. Això és el que més trobo a faltar”. 

Les relacions amb Junqueras ocupen una part important de les seves reflexions. No es van acabar d’entendre mai:

  • No vull anar amb un vicepresident deslleial a una etapa tan dura com la que vindrà”. Està cansat dels silencis constants de Junqueras, dels seus dubtes i que no es pronunciï mai.
  • De les trobades i desencontres amb Junqueras diu “Em cansa, a mi gastar tanta energia a desfer embolics interns. És una pèrdua de temps
  • Quan li vaig plantejar a Junqueras va fer el de sempre, dir-me que hi havia arguments a favor i arguments en contra. Però no es va definir. Carai ¿tu què opines? Però no. No diu res. Fins que li pregunto obertament en plena reunió. ¿Tu què en penses? I va i s’arronsa d’espatlles?”

Les relacions amb la CUP tampoc en surten gaire ben parades: “La CUP no és a cap de les trobades. Ells estan en una posició molt còmode, exigeixen molt, però no tenen cap querella cap imputació de res; és molt fàcil exigir coses, en aquesta posició

En el primer trimestre del 2017 nota que “els seus” no el segueixen però tampoc són clars: “El problema és que no veig convenciment ni els meus... Tothom se sentiria descansat si jo ara convoqués eleccions. Però no ho faré, si no m’ho demanen ells, no ho faré. Si això és el que volen, que m’ho diguin i que ho admetin públicament. Són ells els qui em van posar aquí. Fa dies que tothom en privat i a les reunions del govern fa cara de demanar-me auxili

Ja m’ho va dir en Mas: un dia et giraràs i no hi haurà ningú. M’està passant això” El mateix li ha passat al MHP Quim Torra.

La gent espera que jo prengui decisions. Em miren esperant que prengui decisions, tant pel que tingui de bo com pel que tingui de dolent. Potser, sí que és això, el que hauré de fer...  Però el que jo vull és que es faci el que decidim tots plegats

Els de l’altra banda no posen cap proposta a sobre de la taula: “Ni el PP ni el PSOE estan per la feina. Han decidit que no cal intervenir, que a Catalunya ja ho espatllarem tot nosaltres sols i que del xoc de trens ells en sortiran ben airosos” Passats tres anys de l’1-O potser cal donar-li la raó, no?

En una reunió secreta amb Rajoy, aquest “admet que hi ha un problema, però no proposa cap solució, ni transmet cap intenció de fer-hi res”. L’arribada de Sánchez i els socialistes no ha canviat res.

I arriba el setembre i l’octubre del 2017: “Ha estat complicat, però ja està. Ja hem convocat l’1-O. Ara totes les altres coses passen a un segon terme. Ara velocitat de creuer i cap el referèndum. Cada dia que passi, ara serà una victòria. Perquè arribar al dia 1-O serà molt complicat. O guanyem o guanyem. No tenim alternativa. I ens hi juguem la pell

Tothom sap el què va passar l’1-O i guarda la seva experiència particular d’aquella jornada inesborrable. Per Puigdemont com per a molts “el dia d’avui és un dia que tothom recordarà... Hi haurà un abans i un després, a partir d’avui.”

El mes d’octubre va ser un mes molt llarg, tots vam viure amb emoció i esperança. Esperàvem molt d’aquells dies frenètics. Transcrit alguns dels fragments del llibre sobre aquell període clau:

Aquest moment demana mediació. Hem rebut diverses propostes durant les darreres hores, i en rebrem més. Tots coneixen de primera mà la meva disposició a emprendre un procés de negociació

La situació és molt complicada, tensa i perillosa. Demanem que es faci una via de diàleg, que nosaltres acceptarem. Hi ha diverses personalitats que acceptarien sumar-se a aquesta crida

Tothom el pressiona

Al final només hi ha una decisió. I l’hauré de prendre jo. No sé si estem preparats per a tot el que ens ve a sobre. I quan parlem de resistència pacífica, no sé si és tan fàcil. Em fa por que hi hagi incidents. I jo ho puc aguantar tot, menys que hi hagi un enfrontament civil

Hem d’insistir en el diàleg. Hi ha una llum al final del túnel -li diu a Oriol Junqueras, l’únic amb qui parlarà obertament dels detalls de la negociació. He detectat que hi ha voluntat del govern espanyol de dialogar; ens diuen que han entès l’1-O i que li volen donar valor polític

Li explica que hi ha una proposta però sense precisar que hi ha un document escrit sobre la taula -de fet, no porta cap segell ni hi ha estampada cap signatura-, i li’n detalla els punts principals.

Crec que en aquests moments la nostra responsabilitat és negociar. Sobretot si tenim en compte el que li diuen a Romeva tots els ambaixadors que li estan trucant. Crec que internacionalment ens va a favor que els catalans donem la imatge d’apostar per la via dialogada, li diu. Junqueras hi està d’acord

Rep pressions de tothom i de tot arreu, especialment dels dirigents del PNB

El 10 d’octubre vol deixar oberta una finestra a les possibilitats de diàleg i negociació que sembla que són possibles “No ha declarat la independència i ho sap. Perquè vol veure com evolucionen les converses que hi ha en marxa en aquests moments, vol demostrar als negociadors que ha complert amb el que li demanaven

La CUP no arrisca res. Zero. Els hiperventilats no s’hi juguen res. I des de fora és molt fàcil dir als altres el que han de fer. I com que ells ho diuen tot, sempre argumentaran que no els fem cas. És massa fàcil, fer de CUP. Em sento sol. Sol, sol, sol

L’endemà rep un requeriment amb una pregunta en forma de ultimàtum amb l’amenaça del 155: “Els vaig fer cas. Vaig obrir la maleïda finestra del diàleg. Vaig fer cas a totes les pressions. M’he enfrontat als meus. He portat la situació al límit per arribar a un acord. He deixat la gent amb un pam de nas... He proposat públicament un temps mort. ¿I ara m’amenacen?!” Se sent enganyat i traït.

Estic sol. Em sento sol. Sol i sense solidaritat del govern. Si jo em trobés amb un govern que va a totes, que acompanya, que em digués. No t’arronsis i ves fins el final, seria una altra cosa. Però no és així.”. Tal com estan les coses, “és partidari d’anar a eleccions, però a totes les trucades diu el mateix. Estic d’acord a anar a eleccions. Però exigeixo un compromís clar que després no ens aplicaran el 155.

Com que està escaldat del que li va passar el dia 10, ara és contundent. Els exigeix que hi hagi un compromís clar, públic i explícit que si convoca eleccions no intervindran la Generalitat

Ell que ha estat el president més independentista de la història recent de Catalunya, no és partidari de declarar la independència a correcuita... Fins el dia 1 ‘octubre les coses estaven molt ben preparades, però no veig que ara ho estiguin. No s’han fet moltes de les coses que s’havien de fer. El finançament no està assegurat i no hi haurà reconeixements internacionals, i jo no vull dur el país a un conflicte en què hi pot haver violència.

Se sent atrapat. Molt atrapat. No hi ha una sortida clara. No creu que accelerar-ho tot sigui cap garantia d’èxit, sinó probablement de tot el contrari, i no veu tampoc que ell pugui convocar unes eleccions a canvi que l’Estat compleixi les condicions que els ha demanat: la sortida de presó dels dos Jordis, frenar la persecució judicial i la retirada dels milers d’agents de la Guàrdia Civil.

No està enfadat ni indignat. Està, simplement, abatut. Abatut perquè no hi veu cap sortida.

Totes les negociacions amb Madrid estan acabant en via morta; no tinc cap indici que res es pugui pactar, res. I, en el cas que hi hagués la possibilitat de pactar alguna cosa, no hi hauria cap garantia que la complissin.

S’ha llevat amb una decisió presa. Aquest vespre farà venir tothom al Palau de la Generalitat per anunciar-los que ha decidit convocar eleccions si obté les garanties que ha reclamat.

ERC ho vol tot. Vol eleccions, i no vol dir que les vol. Saben que si jo convoco eleccions i ells es mantenen públicament dient que volen la DUI, jo i el meu partit estem acabats i que a les properes eleccions arrasaran. I, encara que a les properes eleccions les dues formacions sumem una majoria, tindran l’excusa ideal per dir que en nosaltres no s’hi pot confiar més i podran governar amb els comuns i els socialistes.

Està dolgut amb els seus. Però amb qui més dolgut està és amb ERC.

Els diputats tenen la informació que tenen. Però jo havia pactat lleialtat amb el president d’Esquerra. “T’acompanyarem en la decisió” em va dir i repetir. Quin acompanyament que m’estan fent. M’acompanyen clavant-me punyals.

En aquest moment ho té clar: Em tornarà a passar com el 10 d’octubre. Aquestes promeses no les compleixen. Ja em van trair aleshores, i no ho tornaran a fer. Faci el que faci, trobaran l’excusa ideal per fer-me dir el que no he dit. Té la roda de premsa d’aquí a res. O surto a dir que tinc garanties i que convoco eleccions, o surto a dir que fem la DUI.

A hores d’ara ja té la decisió presa: no el tornaran a trair.”

En el llibre fa dures acusacions a ERC i als seus dirigents que no han tingut una resposta pública (que jo sàpiga), el que em fa pensar que són certes. És molt difícil de defensar la posició d’ERC i el seu paper en el procés. Havien de preparar les estructures d’Estat que havien de permetre la independència i no ho van fer. Van col·locar al govern en un carreró sense sortida i en el moment clau li gira l’esquena.

No tenim cap més alternativa que anar tots plegats, sincerament”. Fa temps, massa temps que dura aquest desig i que hi ha alguns que s’entesten a no voler-ho fer efectiu per obscures maniobres partidistes.

Aquest primer volum acaba amb la celebració del triomf independentista en les eleccions del 21-D. 

CARLES PUIGDEMONT amb XEVI XIRGO

M'explico. De la investidura a l'exili (2016-2017)

Editorial La Campana, 2020; 677 pàgines


 

 

 

dijous, 15 d’octubre del 2020

El mirall trencat de la vida

La mateixa Rodoreda en el pròleg ens explica el perquè d’aquesta novel·la: “Una família, una casa abandonada, un jardí desolat, idea pura del jardí de tots els jardins... Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això

Del pròleg de l’autora destaco algunes afirmacions més que han estat del meu interès:

  • En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo
  • Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall
  • Escric perquè m’agrada d’escriure. Si no semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que soc...”

Mirall Trencat és una obra amb molts personatges, però Teresa Goday es converteix en la figura central. Al voltant d’ella giren tots els fets. D’origen molt humil ingressa en l’alta burgesia barcelonina després de casar-se amb Nicolau Rovira.

Abans de casar-se havia tingut un fill amb Miquel Masdeu, un fanaler, de qui no diu res, però a qui envia diners.

Mort Nicolau Rovira, es casa amb Salvador Valldaura, i es traslladen a viure a una gran casa  amb  jardí a Sant Gervasi. A partir d’aquí l’acció es desenvolupa principalment en aquesta mansió i el seu jardí.

Jesús Masdeu ja té 11 anys, i és la primera vegada que anava a la casa de Teresa. És el seu fill convertint oficialment en el seu fillol. “Mentre caminaven per sota dels castanyers, en Jesús, sentí un gust agredolç, a la boca. L’hauria de sentir tota la vida, cada vegada que aniria a aquella casa

Al llarg de la novel·la desfila, la forma de vida de les famílies de l’alta burgesia de Barcelona amb tots els seus embolics de faldilles i de retruc també la vida del seu nombrós servei amb totes les seves enveges. Una vida d’aparences farcides d’enganys i ambicions. Les persones i les nostres relacions socials són complexes en totes les classes socials. Ningú es lliura d’embolics i de problemes, moltes vegades, creats per nosaltres mateixos. Els rics també moren i pateixen desgràcies, encara que com s’acostuma a dir, “les penes amb diners, són menys penes”

Els nens (Maria, Ramon i Jaume) també són protagonistes. Són uns nens malcriats, consentits i infeliços : “El món de darrera de la cortina era un món petit i segur, només per ells tres... Se sentien respirar, presos en una mena de complicitat que no existia enlloc més” Jugaven per la casa i pel jardí, espiaven el que feien els adults. “Tothom pensava que ells no sabien res i ells ho sabien tot

El notari Riera és l’amant de la Teresa al llarg de molts anys: “No s’havia cansat de la Teresa, la prova, que l’anava a veure amb el cor emocionat i que per res del món no havia deixat d’anar-hi. S’havia cansat d’ell mateix, d’un dels seus automatismes

Sens dubte és un llibre ben escrit, amb descripcions delicades i acurades, tant del jardí, la casa i dels personatges, així com dels seus sentiments i pensaments, però la història no em resulta interessant.

L’obra consta de tres parts. Només començar la tercera la Teresa mort, no sense fer un repàs mental a la seva vida. “Havia tingut penes grosses a la vida... I una pena forta és com una gota d’aigua que va fent forat, fent forat...”

La malaltia s’allarga “aquella mort en vida li semblà que durava una eternitat... respirant com si s’hagués acabat l’aire de tot el món, es digué, que no passaria d’aquella nit

Després de la mort de la Teresa, assistim a la degradació de la torre dels Valldaura: “El mirall s’havia trencat. Els bocins s’aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall desnivellades ¿reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa

Els burgesos també es fan vells, també moren. El jardí i la torre són abandonats i entren en un estat ruïnós. Ja tan sols hi resten els records i els fantasmes del passat.

  • “Deixeu estar tot el que hauria estat meu, mentre tot estigui com estava jo no seré ben morta”
  • “Quan se m’hauran endut s’esborrarà tot... sense temps sense memòria”
  • “Com més el temps corria més gros li semblava el que havia passat allà dins... tot feia pena”
  • “Allà dins hi havia viscut gent. De la vanitat, de l’odi, de les miques d’amor, en quedava la pols i un trist espectacle d’esplendor i d’oblit”
  • “Tot el que en un temps havia estat ordenat, dirigit, l’abandó i el pas de les estacions ho havien convertit en malaltia”

Marta Nadal en el postfaci conclou:

  • “El pas del temps com a testimoni, en definitiva, de la condició humana”
  • “El secret de cada un secreta una teranyina d’enganys damunt la qual es construeix una vida de felicitat aparent”
 MERCÈ RODOREDA
Mirall trencat
Club editor, 416 pàgines

Torre Salvans

Puigdoure