diumenge, 10 de març del 2024

Proposta insòlita

 I va arribar el dia en què l’Addie Moore va fer una visita a en Louis Waters. Era un capvespre de maig, just abans que es fes fosc del tot”. Addie Moore i Louis Waters son grans, fa molt de temps que estan jubilats. Viuen sols, les seves respectives parelles van morir fa temps. Viuen al mateix carrer.  

L’Addie li fa la següent proposta: “Tots dos estem sols. Fa molt de temps que estem sols. Anys. Jo em sento sola i penso que potser tu també. Em preguntava si voldries venir i passar la nit amb mi. I parlar”.

Louis Waters agafat per sorpresa li va demanar un temps per pensar-s’ho i ho va acceptar. Així comença aquesta història.

Dormien plegats i xerraven, i s’explicaven les seves vides. D’aquesta manera anem coneixent també als dos grans protagonistes i les seves vides respectives.

Ben aviat ho va saber tothom a Holt. En una societat tan puritana com era la de Holt, molts ho criticaven i no els semblava gens bé.  Però ells no feien cap mal a ningú i van continuar dormint plegats i xerrant, malgrat tot el que sentien dir d’ells i del que feien.

Paüls, maig 2023


Més endavant, aquests fets també arriben a oïdes dels respectius fills i aquests també hi fiquen cullerada. En un principi l’Addie i en Louis es mantenen ferms en la seva decisió.

“Seguim parlant. I ho farem mentre puguem, mentre duri”

Però a la llarga les pressions socials i familiar resulten ser massa fortes.

La proposta inicial és ben insòlita. Com tota la narrativa de Kent Haruf, el relat és ben senzill, però es llegeix amb facilitat. Una bona manera de passar una bona estona.

 

 

KENT HARUF

Nosaltres en la nit

Angle editorial, 2017, 151 pàgines

Traducció d’Anna Turró Armengol



dissabte, 9 de març del 2024

Mentira

 

“¿Muerta? ¿Muerta yo? A quién se le ocurre. No mientras me quede una sola palabra por decir. Estoy en la Posada del Caribe. Llevo aquí casi un mes y medio sin ver a nadie. Mentira: una vez por semana viene Amkiel a traerme provisiones… Aquí todos los días se parecen”

“Ahora que estoy muerta… Se supone que estoy muerta”

“Había venido aquí precisamente a eso. A estar sola. Sola y en silencio. Cuando lo quiera romper, lo rompo yo”

“Desde que estoy muerta, no hago más que pensar en el modo de poner fin a este entuerto”

“La muerte implanta el caos social hasta que los vivos se encargan de reordenar de algún modo la realidad

Així comença la segona novel·la de Enrique de Hériz. Per un error en la identificació d’un cadàver es dona per morta a Isabel, la mare de la família. Tothom creu que ha mort en un accident a Guatemala.

El pare, els tres fills (Alberto, Pablo i Serena), i el net Luis estan a la seva casa de Malespina a la costa catalana amb les cendres de la mare. El pare, Julio, pateix demència senil. D’ell diuenpuede ser que su sonrisa sea mecánica, un truco de su cerebro extraviado para disimular que ya no sabe a quién saluda

Calella de Palafrugell, desembre 2014


És un llibre amb dues veus narradores: Isabel, la mare, i Serena, la filla. Un llibre que reflexiona abastament sobre la mentida, els records i la mort.

  • Tengo muchas cosas que escribir. Mentiras que me contaron, verdades que he aprendido, cosas que han ido pasando.
  • Saber que algo es mentira y conocer la verdad son cosas muy distintas
  • Somos quienes nos cuentan que somos
  • Ni siquiera sobrevivimos en la memoria de los demás
  • Cada vez que recordamos algo, en realidad estamos recordando la última vez que lo recordamos, pues la memoria no acude a la muesca original, a la primera que se grabó, sino a la última
  • Olvidar es inventar que algo no pasó. Recordar es inventar que algo pasó

Serena intenta escriure la història familiar, al menys els records de la història familiar, i comença per l’avi Simon. Simon va morir abans del naixement del seu pare, per tant, “casi todo lo que sé de él son reinvenciones mías a partir de unos pocos recuerdos borrosos de lo que me contaba mi madre. O sea, mentiras al fin y al cabo

La vellesa es pot acceptar, però la destrucció de la memòria, de tot el que realment som és del tot inacceptable. ¿Per què continuar vivint si ja ni tan sols sabem que vivim? ¿Què és la vida sense els records? Llevo demasiado tiempo tratando de asimilar la vejez de mi padre, e incluso he logrado digerir la idea de su fin como algo inminente. Lo que me niego a aceptar es la devastación de su cerebro. Es como si el tiempo, al robarle la memoria, quisiera jugarle una broma de mal gusto, llevarlo hasta el fin desposeído del pasado, sin otra identidad que el vencido armazón de sus huesos.

La mort també està ben present al llarg de tota la narració. Nadie se muere cuando se tiene que morir. No existe la muerte oportuna. A papá, por mucho que me duela admitirlo, le convendría morirse pronto. Sin dramas, sin grandes aspavientos, sin alargar el sufrimiento más de la cuenta; irse apagando poco a poco.

Isabel, la mare, sap que la seva família pensa que està morta i no sap com, i quan tornar, i presentar-se davant d’ells. Sé que al final volveré y que no ha de demorarse demasiado ese momento

És antropòloga i explica experiències amb diferents tribus i pobles. Las sociedades son eternas, o al menos duraderas; los individuos que las componen no lo son. Esa es la ley universal. Es la contradicción que pretendemos resolver los humanos de cualquier tribu con nuestros ritos. Por eso disponemos de los cuerpos de manera más o menos teatrales, en ceremonias que, al fin y al cabo, sólo sirven para ayudarnos a deshacernos de ellos. Deshacernos para siempre y anunciar al mundo que el individuo desapareció, pero el grupo permanece, tras restablecer el orden con la mayor velocidad posible


Anem descobrint la història familiar, una història com en totes les famílies farcida de mentires, enganys, falsificacions, mitges veritats, i potser també alguna veritat. Tenim dues versions de la mateixa història familiar, dues versions molt diferents. ¿Quina és veritat, i quina és mentida? ¿Qui té la veritat? Segurament ningú.

I reflexionar sobre la mort, també obliga a reflexionar sobre la vida: “… buscar una salida. Eso es nacer: buscar una salida, buscarla a tientas y a empujones cegados por la sangre. Y después la vida entera buscando una salida que nos saque del atolladero en que nos metió la salida anterior, quizá porque no era exactamente una salida

Viatgem, anem a diferents llocs, i tornem, però no existen los viajes de vuelta. El lugar al que vuelves está marcado por tu ausencia. Tú no eres quien se fue

I per acabar. “… Las mentiras suelen quedar atrapadas en los fundamentos del castillo de naipes con que vamos construyendo la vida. A menudo, basta con retirar una para que el edificio se desmorone. Optamos entonces, por lo contrario: añadir más naipes falsos, apuntalar como sea el vulnerable castillo de nuestras ficciones, trazar mentiras como paredes maestras

La verdad y la mentira son aparejos de fortuna. Nos mantienen a flote en el naufragio de la vida

ENRIQUE DE HÉRIZ

Mentira

Edhasa; 2006; 637 pàgines