“I va arribar el dia en què
l’Addie Moore va fer una visita a en Louis Waters. Era un capvespre de maig,
just abans que es fes fosc del tot”. Addie Moore i Louis Waters son grans,
fa molt de temps que estan jubilats. Viuen sols, les seves respectives parelles
van morir fa temps. Viuen al mateix carrer.
L’Addie li fa la següent
proposta: “Tots dos estem sols. Fa molt de temps que estem sols. Anys. Jo em
sento sola i penso que potser tu també. Em preguntava si voldries venir i
passar la nit amb mi. I parlar”.
Louis Waters agafat per sorpresa
li va demanar un temps per pensar-s’ho i ho va acceptar. Així comença aquesta
història.
Dormien plegats i xerraven, i
s’explicaven les seves vides. D’aquesta manera anem coneixent també als dos grans
protagonistes i les seves vides respectives.
Ben aviat ho va saber tothom a
Holt. En una societat tan puritana com era la de Holt, molts ho criticaven i no
els semblava gens bé. Però ells no feien cap mal a ningú i van continuar dormint plegats i xerrant, malgrat tot el que sentien
dir d’ells i del que feien.
Paüls, maig 2023
Més endavant, aquests fets també
arriben a oïdes dels respectius fills i aquests també hi fiquen cullerada. En
un principi l’Addie i en Louis es mantenen ferms en la seva decisió.
“Seguim parlant. I ho farem
mentre puguem, mentre duri”
Però a la llarga les pressions socials
i familiar resulten ser massa fortes.
La proposta inicial és ben
insòlita. Com tota la narrativa de Kent Haruf, el relat és ben senzill, però es
llegeix amb facilitat. Una bona manera de passar una bona estona.
“¿Muerta?
¿Muerta yo? A quién se le ocurre. No mientras me quede una sola palabra por
decir. Estoy en la Posada del Caribe. Llevo aquí casi un mes y medio sin ver a
nadie. Mentira: una vez por semana viene Amkiel a traerme provisiones… Aquí
todos los días se parecen”
“Ahora
que estoy muerta… Se supone que estoy muerta”
“Había
venido aquí precisamente a eso. A estar sola. Sola y en silencio. Cuando lo
quiera romper, lo rompo yo”
“Desde
que estoy muerta, no hago más que pensar en el modo de poner fin a este
entuerto”
“La
muerte implanta el caos social hasta que los vivos se encargan de reordenar de
algún modo la realidad”
Així
comença la segona novel·la de Enrique de Hériz. Per un error en la
identificació d’un cadàver es dona per morta a Isabel, la mare de la família.
Tothom creu que ha mort en un accident a Guatemala.
El
pare, els tres fills (Alberto, Pablo i Serena), i el net Luis estan a la seva
casa de Malespina a la costa catalana amb les cendres de la mare. El pare,
Julio, pateix demència senil. D’ell diuen “puede ser que su
sonrisa sea mecánica, un truco de su cerebro extraviado para disimular que ya
no sabe a quién saluda”
Calella de Palafrugell, desembre 2014
És un
llibre amb dues veus narradores: Isabel, la mare, i Serena, la filla. Un llibre
que reflexiona abastament sobre la mentida, els records i la mort.
“Tengo muchas
cosas que escribir. Mentiras que me contaron, verdades que he aprendido, cosas
que han ido pasando.”
“Saber que algo es
mentira y conocer la verdad son cosas muy distintas”
“Somos quienes nos
cuentan que somos”
“Ni siquiera
sobrevivimos en la memoria de los demás”
“Cada vez que
recordamos algo, en realidad estamos recordando la última vez que lo
recordamos, pues la memoria no acude a la muesca original, a la primera que se
grabó, sino a la última”
“Olvidar es
inventar que algo no pasó. Recordar es inventar que algo pasó”
Serena
intenta escriure la història familiar, al menys els records de la història
familiar, i comença per l’avi Simon. Simon va morir abans del naixement del seu
pare, per tant, “casi todo lo que sé de él son
reinvenciones mías a partir de unos pocos recuerdos borrosos de lo que me
contaba mi madre. O sea, mentiras al fin y al cabo”
La
vellesa es pot acceptar, però la destrucció de la memòria, de tot el que
realment som és del tot inacceptable. ¿Per què continuar vivint si ja ni tan
sols sabem que vivim?¿Què és
la vida sense els records? “Llevo demasiado tiempo
tratando de asimilar la vejez de mi padre, e incluso he logrado digerir la idea
de su fin como algo inminente. Lo que me niego a aceptar es la devastación de
su cerebro. Es como si el tiempo, al robarle la memoria, quisiera jugarle una
broma de mal gusto, llevarlo hasta el fin desposeído del pasado, sin otra
identidad que el vencido armazón de sus huesos.”
La mort
també està ben present al llarg de tota la narració. “Nadie
se muere cuando se tiene que morir. No existe la muerte oportuna. A papá, por
mucho que me duela admitirlo, le convendría morirse pronto. Sin dramas, sin
grandes aspavientos, sin alargar el sufrimiento más de la cuenta; irse apagando
poco a poco.”
Isabel,
la mare, sap que la seva família pensa que està morta i no sap com, i quan
tornar, i presentar-se davant d’ells. “Sé que al final
volveré y que no ha de demorarse demasiado ese momento”
És
antropòloga i explica experiències amb diferents tribus i pobles. “Las
sociedades son eternas, o al menos duraderas; los individuos que las componen
no lo son. Esa es la ley universal. Es la contradicción que pretendemos
resolver los humanos de cualquier tribu con nuestros ritos. Por eso disponemos
de los cuerpos de manera más o menos teatrales, en ceremonias que, al fin y al
cabo, sólo sirven para ayudarnos a deshacernos de ellos. Deshacernos para
siempre y anunciar al mundo que el individuo desapareció, pero el grupo
permanece, tras restablecer el orden con la mayor velocidad posible”
Anem descobrint
la història familiar, una història com en totes les famílies farcida de
mentires, enganys, falsificacions, mitges veritats, i potser també alguna
veritat. Tenim dues versions de la mateixa història familiar, dues versions
molt diferents. ¿Quina és veritat, i quina és mentida? ¿Qui té la veritat? Segurament
ningú.
I reflexionar
sobre la mort, també obliga a reflexionar sobre la vida: “…
buscar una salida. Eso es nacer: buscar una salida, buscarla a tientas y a
empujones cegados por la sangre. Y después la vida entera buscando una salida
que nos saque del atolladero en que nos metió la salida anterior, quizá porque
no era exactamente una salida”
Viatgem,
anem a diferents llocs, i tornem, però “no existen los
viajes de vuelta. El lugar al que vuelves está marcado por tu ausencia. Tú no
eres quien se fue”
I per
acabar. “… Las mentiras suelen quedar atrapadas en
los fundamentos del castillo de naipes con que vamos construyendo la vida. A
menudo, basta con retirar una para que el edificio se desmorone. Optamos entonces,
por lo contrario: añadir más naipes falsos, apuntalar como sea el vulnerable
castillo de nuestras ficciones, trazar mentiras como paredes maestras”
“La verdad y la
mentira son aparejos de fortuna. Nos mantienen a flote en el naufragio de la
vida”