dissabte, 30 de març del 2013

Claraboya

"En todas las almas, como en todas las casas, además de fachada hay un interior escondido" 

Raul Brandao




Aquesta cita que es troba a l'inici del llibre explica perfectament el que és el llibre: les històries d'una escala de veïns. Darrera d'una façana sempre hi ha un interior amagat i uns veïns amb les seves històries i les seves ànimes. De ben segur que de totes les escales es podria escriure la seva història particular amb les interioritats de cada un dels seus habitants. Només cal pensar en els veïns que cadascú té a la seva escala. Però per escriure un llibre i donar-li coherència es necessita el talent d'un escriptor.
Saramago va acabar aquest llibre dedicat al seu avi analfabet, el 1953 amb 31 anys. Aleshores l'editorial no el va publicar. De fet ni tan sols li va donar cap resposta i tampoc li va tornar l'original. Van haver de passar 20 anys fins que Saramago aconseguís publicar.
40 anys més tard quan ja era famós i arrel d'unes reformes, va aparèixer el manuscrit. L'editorial el volia publicar, però ell es va negar. Va dir que ja es publicaria després de la seva mort, com així ha estat finalment.
No és cap novel·la extraordinària però es entretinguda i es llegeix amb facilitat. Els seguidors de l'obra d'aquest autor agraïm poder-la llegir.
Els personatges estan ben caracteritzats. Va saltant d'un pis a l'altre, explicant els seus neguits i les seves relacions. En alguns moments mostra la fina ironia que caracteritzarà algunes de les obres posteriors. La irrupció d'un veí nou, l'Abel, l'inquilí del Silvestre, un sabater ple de saviesa popular, s'acaba convertint sense fer res especial i gairebé per casualitat en el causant de canvis importants en la vida d'alguns dels personatges.

La xarxa també opina:

Claraboya por Hector Abad Faciolince

El espectador.com

Negro sobre blanco

El libro perdido de Saramago

diumenge, 17 de març del 2013

Repetiment

REPETIMENT

Els records ho són tot i l'incessant
repetiment:
                     tornar en un lloc
moltes vegades a escoltar
l'eco dels anys, a retrobar
potser una pedra que de temps havíem pensat que hi era, i ja no hi ha cap veu
ni cap pedra.
                     Fer-ho tanmateix,
és una forma de vida.
                                  Criden les sirenes
al port. No ara les recordo.
No, les invento.
No crida res.
I si no fos pels que ara deuen
sofrir
tot està bé.
                  Som ja a la matinada
d'un altre dia.
                     Encenc
el llum perquè la nit s'acaba,
però comença l'altra nit.

Joan Vinyoli