diumenge, 26 de juliol del 2020

Interiors

La idea va sorgir en els darrers dies de confinament, però no ha estat fins ara que ho he pogut acabar. La música és ben especial: Olivier Messiaen va composar aquest "Quartet per la fi del temps" mentre estava en un camp de presoners de la Segona Guerra Mundial. L'obra va ser estrenada per ell mateix i quatre amics presoners en el mateix camp de presoners.
 

divendres, 17 de juliol del 2020

Novel·la


Des de fa ja uns quants anys que procuro llegir les obres guanyadores del Premi Llibreter i fins ara amb alguna excepció mai m’han decebut. Pol Beckmann en va ser el guanyador de l’any passat amb la seva obra “Novel·la”

Per primera vegada, ella arribaria tard .... ¿Com se suposava que havia d’actuar? Potser valdria més flagel·lar-se sense pietat, Agenollar-se, plorar desconsoladament, petonejar-li les sabates, perdona’m, sisplau, perdona’m. Així la culpa quedaria per l’exhibició de penediment .... ¿I si li ho deia amb paraules dolces i cadència suau, revestint de tendresa els trams més delicats de la confessió? ... Això seria massa perillós... Era conscient, que si es feia enrere tot continuaria igual... Però la decisió estava presa, i res no ho canviaria...
-          T’he d’explicar una cosa.
La Sofia va callar. Pressentia el cataclisme: la respiració intermitent i les pupil·les dilatant-se. Tota ella li suplicava que no ho digués, no ho vull saber, atura’t aquí. Però en Bekman no es va aturar:
-          Fa temps que em veig amb una altra dona

A partir d’aquí en Bekman explica la seva història amb la Sofia des del moment en que es van conèixer per casualitat. Estan fets l’un per l’altre. Estan enamorats des del primer dia que es van veure però ...

“... tot hauria estat meravellós i paradisíac i etern si no hagués estat per la Laura”. Malgrat la felicitat de viure el seu gran amor amb la Sofia, la infidelitat amb la Laura es va consumant, tot i que fa intents de que no sigui així.

El que d’entrada pot semblar una novel·la d’un triangle amorós, o d’un home que fa el salt a la seva parella, de sobte es converteix en els dubtes de l’escriptor de com continuar la narració i de com fer reaccionar als seus personatges davant dels fets. I es comencen a barrejar els personatges de ficció i els personatges reals.

Havia desterrat de la seva vida l’única dona que havia estimat. Ara tenia al davant, sobre l’escriptori, els centenars i centenars de pàgines que aplegaven tots els moments que havia viscut amb ella
 “Un dels calaixos de l’escriptori es podia tancar amb clau. Deixaria els papers allà dins, aniria al port i llençaria la clau a l’aigua. La Sofia quedaria tancada per sempre dins d’un calaix”. Sí, resulta que la Sofia és un simple personatge de novel·la.

Una nit, va decidir confessar-ho tot a la Laura. Li explicaria qui era la Sofia...” però no ho va acabar fent... “Aquella mateixa nit, en Bekman va reprendre la novel·la”... i embolica que fa fort. “... I aguantant-se la respiració, es va inclinar cap a la certesa que havia deixat d’estimar la Laura, que no l’havia estimat mai.”

L’autor dubta igual que dubten els seus personatges. “En Bekman no volia contemplar ni per un segon la possibilitat que en Bekman tingués raó. I si en tenia, havia de fer que la perdés”.  Hi ha un Bekman real i un Bekman de novel·la; però per moments es confonen i no sabem distingir-los.

Es fa evident que comença a tenir seriosos dubtes de poder concloure la narració “¿Seria prou hàbil per dotar el text de la direcció i el dinamisme necessaris perquè mereixés el qualificatiu d’història?”

Es fa difícil saber on estar la frontera entre els personatges de ficció i els suposats  personatges reals, i també sobre quins fets pertanyen a la ficció i quins a la realitat. “Tan avesat que estava a dir mentides, fins al punt que moltes vegades no recordava quines ho eren i quines no

Situat davant del dilema entre realitat i ficció en Bekman pren una decisió: “s’havia acabat, això de ser escriptor, de crear universos paral·lels. A partir d’ara, només realitat...” “hauria de buscar noves sortides professionals, ara que deixaria l’escriure

Però segueix escrivint i desenvolupant la seva relació amb la Sofia: “és un experiment literari... Un nou projecte en que estic treballant. Sobre la relació entre un autor i un dels seus personatges...” “Cada vegada que projectava un nou episodi, l’inici esplendorós virava bruscament cap a la desgràcia

També en parlen a Pas a Pas

dijous, 9 de juliol del 2020

Les finestres de la meva vida


Com gairebé tothom, al llarg de la vida he viscut en diferents habitatges. Les seves finestres són la connexió més directe amb el món exterior, i per on es contempla la vida que va passant al nostre davant.

El primer record de finestra que tinc és la de la carretera de Barcelona. Vivíem de lloguer en un primer pis, i al menjador hi havia un balcó que donava a la carretera. Recordo les cases baixes del davant, però sobretot com passava la gent pel carrer, i també els cotxes constants. Devien fer molt de soroll, però nosaltres ja hi estàvem acostumats i tret de l’estiu que teníem el balcó obert ja no ens molestaven.

Entrant a l’adolescència ens vam canviar de pis i de barri. Des de la finestra de la meva habitació  podia contemplar una gran part de Sabadell, les seves cases baixes, i també els seus pisos. Sobretot m’agradava de nit veure les llums enceses de les finestres. Ja aleshores, però també encara ara, em provoquen la curiositat de pensar que deu estar passant en cada una d’aquelles cases amb les llums enceses. Un dels companys d’estudis que venia a estudiar a casa per les nits contemplant els punts de llum de la ciutat repetia una vegada i una altra el títol d’un programa radiofònic del moment “La Ciudad es un millón de cosas”.

De les finestres del meu primer domicili, una vegada casat, només en guardo un record. Una nit del mes de febrer que va començar a nevar i vam sortir al balcó i malgrat el fred, vam estar una bona estona gaudint de l’espectacle de la caiguda silenciosa de la neu sobre l’asfalt negre que s’anava tornat blanc progressivament. Vaig fer un intent d’escriure un poema que no va reeixir.

Les finestres d’una casa unifamiliar en la que vaig viure donaven a un descampat que no era del meu interès. El que més recordo d’aquella casa és el soterrani on tenia l’estudi. Hi havia unes finestres a la part alta del mateix per les que entrava la llum i veia un petit tros del pati i l’escala que hi baixava. Era el meu petit món.

Per diverses raons vaig tornar a viure a casa dels pares. El paisatge havia canviat del tot. El que abans eren camps,  s’havien convertit en un gran Parc i una zona comercial on hi havia molt tràfec de cotxes i persones amunt i avall. Era entretingut passar-hi l’estona badant tant de dia com de nit. Era com una mena de pantalla on contemplar el que passava en el món exterior. Els meus pares ja grans i malalts, ho van convertir en un de les formes d’entreteniment més habituals. Des de la finestra de la que havia estat la meva habitació de jove ara ja només es veia l’edifici del davant i res més.

Fa més de 20 anys que visc en el pis actual. No gaudeixo de grans vistes, però si de molta tranquil·litat. Les meves tres finestres donen a un pati interior força gran i sense ningú on tot és silenci, tot un luxe en la vida sorollosa i atrafegada que vivim en l’actualitat. Malgrat ser un espai tancat ha sofert canvis al llarg d’aquests anys. El primer que van treure van ser un parell de jocs infantils que eren d’una altra època i que ja ningú feia servir des de feia temps. Fa uns pocs anys van fer treure tres xiprers molt alts per motius una mica confusos. Va ser tot un espectacle veure com els van tallar sense que prenguessin mal cap dels edificis del voltant. Amb el temporal Glòria han caigut tres pins que s’havien anat inclinat i que feia temps que es preveia que aquest seria el seu final. Malgrat la pèrdua d’aquests arbres que ha canviat i molt aquest paisatge interior encara és un espai força verd i agradable de contemplar. El que ha minvat molt és la vida animal. Abans hi havia molt més ocells que alegraven els matins i els vespres amb la seva piuladissa. A hores d’ara són poquets els que de tant en tant aterren en el patí interior per picotejar quelcom.

Aquest és el meu paisatge de cada dia i ha estat el meu paisatge al llarg dels mesos de confinament.

Quins són els paisatges de les finestres de la vostra vida?

dilluns, 6 de juliol del 2020

Les meves biblioteques


L’any passat es complien els 100 anys de les biblioteques. Per aquest motiu van regalar als usuaris un llibret amb 15 narracions de 15 escriptors i escriptores en el que el punt central era una biblioteca. Aquesta lectura ha revifat els meus records sobre les biblioteques.

No recordo massa bé el meu primer dia a la biblioteca, però si que recordo quina va ser. Bé de fet, en van ser dues: la biblioteca de la Caixa del centre, i la del barri.

La biblioteca del barri era petita i estava situada ben a prop de la meva escola i just al costat dels futbolins. He de reconèixer que vaig passar més hores en aquells futbolins, sobre tot, jugant al billar que no pas a la biblioteca del barri. Hi anava a llegir els llibres d’Enid Blyton i els Astèrix. Més d’una vegada ens havien de cridar l’atenció perquè no es podíem aguantar el riure. 

Però la biblioteca on hi vaig anar sovint al llarg de molts anys va ser la Biblioteca de la Caixa. Era un lloc solemne on, sobretot, recordo el silenci. Cercàvem els llibres en uns fitxers de fusta on estaven ordenades les fitxes per ordre alfabètic. Aleshores calia omplir un petit formulari i lliurar-lo al mostrador on hi havia les bibliotecàries i esperar una estona a què et portessin la comanda.

Per una temporada llarga, una de les bibliotecàries era objecte del meu desig i de molts altres dels usuaris adolescents. Igual aquest és un dels motius ocults del meu interès per les biblioteques. Mai se sap. Hi havia una taula cobejada. Era la que quedava sota l’escala que pujava al primer pis on només podien entrar els universitaris i universitàries. Tenia bones vistes de les noies que hi pujaven.

Recordo un dia que fent una cerca als fitxers, encara no sé com, aquest em va caure al terra amb un gran terrabastall i amb totes les fitxes per terra. Vaig sentir tots els ulls sobre meu i com em pujaven tots els colors. Volia desaparèixer. No sabia què fer. Vaig començar a recollir les fitxes. Va venir una bibliotecària i em va dir que no em preocupés. Va agafar el fitxer i les fitxes i se les va endur.

També tinc el record del Casanovas, un amic gran dels meus pares i amb qui havíem compartit algunes excursions i caminades, que era un usuari habitual. El trobava sempre assegut llegint els diaris.

Després va venir l’època universitària en la que la biblioteca es va convertir gairebé en la meva segona casa. Hi passava gairebé totes les tardes i en els descansos d’estudi al vestíbul coincidíem una bona colla dels universitaris de l’època i fèiem tertúlia abans de tornar a entrar i seguir la nostra feina. Un cop tancava a vegades seguíem la tertúlia en algun bar o tornàvem a casa tot caminant.

De fet quan penso en una biblioteca, encara penso en aquesta. Serà per sempre més la meva biblioteca.

Ara a Sabadell tenim una àmplia i bona xarxa de biblioteques que ofereixen un molt bon servei. Bàsicament utilitzo la del meu barri, la biblioteca de Ponent, i la del centre, la de Vapor Badia, però ja no són aquell lloc tan especial que era la Biblioteca de la Caixa on hi vaig passar tantes hores de la meva adolescència i joventut. A hores d’ara, pràcticament només hi vaig a buscar i tornar llibres i poca cosa més.

El concepte de biblioteca ha canviat molt. Ja no només hi ha llibres. S’han convertit en un centre on s’organitzen tota mena d’activitats culturals. Em recorden la casa de cultura d’Estocolm que vaig conèixer un estiu de mitjans dels anys 70 en un viatge turístic amb els meus pares: a més de llibres, hi havia discs, exposicions, .... Aquí vam trigar molts anys a veure biblioteques com aquella.

Quan viatjo i veig una biblioteca no puc deixar d’entrar. Desprenen una mena d’atracció per mi. Recordo la petita biblioteca de Broadstairs una petita població costanera del comtat de Kent on vaig estar un parell de setmanes, la Biblioteca Nacional de Madrid, la biblioteca de Catalunya, i les petites biblioteques algunes poblacions.

A fora de la biblioteca tot va accelerat, soroll, cotxes, trànsit, gent amunt i avall, en canvi a la biblioteca regna la quietud i el silenci i la calma. Potser és aquest el seu gran atractiu.
De fet, com diu el títol del llibre, les biblioteques són l'illa dels tresors.

divendres, 3 de juliol del 2020

Llum d'agost


De William Faulkner sempre n’he escoltat i n’he llegit meravelles, però encara no havia llegit res d’ell, com de molts altres autors dels considerats imprescindibles. No recordo a on van dir que aquesta era una bona obra per iniciar-se en aquest autor. I ja d’entrada puc dir que no m’ha decebut gens i que de ben segur seré reincident.
Asseguda al voral del camí, mentre contempla el carro que enfila turó amunt cap allà on és ella, la Lena pensa: “Des d’Alabama, he vingut fins aquí: una santa tirada. Tot el camí a peu des d’Alabama, he fet. Una tirada de por, i tant”. I per dintre rumia: No fa ni un mes que vaig marxar i ja sóc a Mississipí, més lluny de casa que mai. Des dels dotze anys que no havia estat tan lluny

Han mort els seus pares i viu amb el seu germà gran, molt més gran que ella. Lena fuig embarassada a cercar Lucas Burch, el pare de la criatura. No sap massa on està, però pel camí li diuen que és a Jefferson.

En el taller d’obrar fusta de Jefferson on hi treballa Byron Bunch fa tres anys que va arribar en Christmas... “No tenia absolutament res a dir a ningú, ni tan sols al cap de mig any de treballar al taller. Ningú sabia què feia les hores que no treballava

Fa mig any arriba un nou foraster al taller, en Brown. Es fa amic del Christmas, i al cap de poc temps, tots dos deixen la feina. “Realment, sabem molt poca cosa dels que ens envolten. Als nostre ulls, homes i dones actuen segons el que nosaltres considerem que a nosaltres ens mouria a fer-ho si fóssim prou ximples per fer el que aquell home o dona està fent

Només arribar a Jefferson, la Lena es troba amb en Byron, i descobrim que en Brown és en realitat el Lucas Burch que buscava la Lena.

Les persones son iguals a tot arreu, però semblava ben bé que en una ciutat petita, on fer mal és més difícil, on la intimitat és més escadussera, la gent era capaç d’inventar-se encara més rumors sobre la vida dels altres que en nuclis més grossos”... “En aquella ciutat feia massa temps que havia arrelat el costum de fer córrer romanços que ni ells mateixos es creuen

La narració flueix i avança amb descripcions que fa que t’endinsis en el seu món amb facilitat i segueixis i segueixis llegint sense interrupcions. Vius en l’interior d’un lloc i una societat que desconeixes completament, i al mateix temps, algunes de les seves frases et condueixen a algunes de les teves pròpies reflexions i et fan parar atenció en aspectes de la personalitat de la gent i del seu comportament que és molt semblant arreu i en totes les èpoques.

A la gent li fan més basarda els problemes que li puguin venir que no pas els que ja té. S’aferrarà als problemes a què ja està acostumada abans d’assumir el risc que comporta el canvi

En el moment de l’arribada de la Lena a Jefferson s’està cremant un casalot on hi ha hagut un assassinat. Els sospitosos són el Christmas i el Joe Brown (Lucas Burch). Atrapen a aquest últim que ho xerra tot, carregant el mort a Christmas. “En Christmas és meitat negre”... “Una vegada m’ho va confessar”

En Christmas fuig ...“sobre el seu cap, les constel·lacions giravoltaven lentes en el cel, aquella munió d’estrelles que coneixia des de feia trenta anys sense saber el nom concret de cap d’elles i sense que per a ell ni la forma ni la brillantor ni la posició tinguessin cap significat ni rellevància

No hi ha cap imatge que denoti més soledat que la d’un home cepat caminant per un carrer desert”... “En aquell carrer, ample, buit, empedrat d’ombres semblava ben bé un fantasma, una ànima que s’hagués extraviat del seu món i vagaregés perduda

Christmas agafa el protagonisme i coneixem el seu origen: cinc anys en un orfenat de blancs, fins que és adoptat per la família McEachern, on rep un tracte cruel per part del senyor que el vol educar en els seus valors tradicionals i presbiterians, però no se n’acaba de sortir. Amb 17 anys abandona la casa i vaga sense destí definit.

Tots els personatges actuen i pensen arrossegats per la societat en la que neixen i viuen que els aboca a un destí tràgic com si de una tragèdia grega es tractés. La vida no els permet altre sortida que la que ens proposa l’escriptura de Faulkner. Res pot ser d’una altra manera, tot el que els envolta els manté lligats de peus i de mans. Ser només una mica negre encara que no es noti en el seu aspecte físic, el converteix en diferent a la resta en el lloc i l’època en que viu, i fa que no gaudeixi dels mateixos drets.

A partir d’aquella nit, els mil carrers van avançar com un de sol, amb cantonades imperceptibles i canvis de decorat... I sempre, tard o d’hora, aquell carrer acabava passant per alguna ciutat, per trams pràcticament idèntics i intercanviables de ciutats sense nom en la seva memòria

Dels 17 als 35 anys volta sense rumb i fent una mica de tot per sobreviure, fins que arriba a Jefferson.
No podria assegurar els motius exactes però a mesura que m’endinso en la lectura del món de Faulkner, em venen al cap els paisatges, la geografia i els personatges d’un altre autor nord-americà que em va captivar ja fa uns quants anys: Cormac McCarthy. Ja sé que simplement per temporalitat les influències són a l’inrevés, i que de ben segur, C. McCarthy havia llegit W. Faulkner quan va escriure tota la seva obra.

La foscor era plena de veus, de la miríada de veus de totes les èpoques que havia viscut, com si tot el passat fos una sanefa plana. Una sanefa que s’anava allargant: l’endemà a la nit, tots els endemans, tots enllaçats en aquell dibuix pla que no parava d’allargar-se

El dimoni és una presència que s’encarna en figures diferents: una dona embarassada, un home mig negre, ... El destí, unes forces estranyes, empenyen els seus comportaments. Potser ens empenyen a tots en els nostres comportaments.

El xèrif persegueix les diferents pistes que deixa Christmas al seu pas, però aquest s’escapoleix.

Quant pensa en el temps, té la impressió que durant aquest trenta tanys ha viscut en una mena de corrua perfectament ordenada de dies nominats i numerats com si fossin les estaques d’una tanca, i que una nit se’n va anar a dormir i quan es va llevar ja era fora de la rua

El temps, els espais de claror i de foscor, feia dies que ja no tenien ni ordre ni concert. Ara tant podia ser un espai com l’altre, i podien canviar en un instant, a cavall d’un moviment de les pestanyes, sense avisar. No sabia mai quan passaria d’un espai a l’altre, en quin moment descobriria que havia estat dormint sense recordar ni quan s’havia ajagut, o en quin moment es trobaria caminant sense recordar que s’havia despertat

Byron també té els seus moments de protagonisme. “Caminava de pressa, i cada passa ressonava buida i solitària en aquell carrer desert; la decisió ja estava presa, sense que ell ni tan sols en fos conscient... Quan en va prendre consciència, va entendre que li havia arribat a la ment com un llamp i que com un llamp hi havia arrelat; tant era així que els seus peus ja obeïen la decisió presa

Ara sabia que, quan feia plans i càlculs, el pensament discorria lent i suau, com una taca d’oli que s’escampa suau i lenta sobre una superfície d’aigües a punt d’embravir-se amb la tempesta

Un cop atrapat el Christmas i empresonat a espera de judici, la narració es centra en el naixement del fill de la Lena i què passarà un cop aquest estigui al món. Què farà en Joe Brown/Lucas Burch un cop ho sàpiga? I en Byron que està enamorat d’ella?

Aleshores nota un vent fred i punyent que se li fica al cos. És alhora violent i plàcid, perquè d’una ventada fortíssima s’endú, com si fos fenc o brossa o fulles mortes, tot el desig i la desesperació i la desesperança i aquelles quimeres tràgiques i inútils que es feia. Té la sensació que l’envestida mateixa se l’endú temps enrere i el deixa buit, desproveït de tot el que havia tingut fins que la va veure per primera vegada, un parell de setmanes enrere. El deler d’aquest moment és més que un deler: és una convicció ferma i reposada.”

No pensa en res. És com si aquell mur passant de vagons atrotinats fos un dic més enllà del qual el món, el temps, les esperances increïbles i les certeses incontrovertides l’estiguessin esperant, mentre de moment el dic li assegura encara una mica més de pau. Sigui com vulgui, així que acaba de passar l’últim vagó, ara ja a bona velocitat, el món li cau a sobre com la llengua d’una inundació, com la gran onada d’una marea creixent

Tot plegat li ha caigut a sobre massa de pressa. Hi havia massa realitat que els seus ulls i les seves mans no podien negar, i havia massa realitat que havia de donar per bona però que els seus ulls i les seves mans no podien demostrar de cap manera; hi havia massa coses inexplicables que mans i ulls es veien obligats tot d’un plegat a creure’s i assimilar sense prova ni explicació. Al cap de trenta anys, devia sentir-se com algú que tentineja en la soledat i ensopega i vacil·la i que de sobte es troba tancat en una habitació plena de desconeguts que parlen tots alhora...”

La fatalitat que perseguia al Christmas, i marcava el fat de la seva vida: “Ell mateix es perseguia: anys, fets, actes omesos i comesos avançaven al seu costat a cada passa, a cada respiració, a cada palpitació, bategant amb el seu cor mateix.”

La narració passa d’una escena a una altra, d’un personatge a  un altre amb gran facilitat, però sense perdre el fil en cap moment. Malgrat el que podien semblar uns salts en la narració, no ho són, i tot flueix cap al tràgic destí. Deixa la narració en un punt i la reprèn en un punt anterior des d’un altre punt de vista.

L’home que hi havia estès a terra no s’havia mogut. Tot just s’estava allà estirat, els ulls oberts i buits de tot... Durant un moment llarg se’ls va estar mirant de terra estant amb els ulls en pau i inescrutables i insuportables. Llavors la cara, el cos, tot ell va fer la sensació que es descomponia, que s’esfondrava sobre si mateix...” Han pelat al Christmas: “En aquell moment de suspensió lenta i inexorable com un aparell de tortura medieval, la roda enganxada de sorra del seu pensament continua girant sota les articulacions retorçades i dislocades del seu esperit, de la seva vida

L’obra m’ha sembla brutal i he gaudit d’allò més gairebé de principi a fi, excepte els dos darrers capítols que no m’han acabat de fer el pes.

I gairebé acaba tal com ha començat. La vida i el camí segueix per altres indrets:  Fixa’t tu si se’n pot arribar a fer, de camí. No fa ni dos mesos que anem venint des d’Alabama i com aquell qui diu ja som a Tennessee.”