divendres, 25 de desembre del 2020

Quatre novel·les en un sol llibre

Francesc Trabal pertany a la coneguda colla de Sabadell. En aquest volum Quaderns Crema ens presenta quatre de les seves novel·les. No havia llegit res d’ell i m’han resultat prou entretingudes i interessants.

Les dues primeres, “L’home que es va perdre” (1929) i “Quo vadis, Sánchez? (1931), les podem qualificar de novel·les humorístiques, en les que planteja situacions absurdes.

L’home que es va perdre (1929).

Comença amb una carta de la Sílvia al protagonista de la narració en la que li anuncia: “he decidit deixar-ho córrer tot, tornar-te la llibertat i recobrar la meva. Més val. Ni tu serveixes per home casat, ni jo per dona casada amb tu... Quedem amics

La reacció d’en Lluís Frederic: “És terrible. L’única il·lusió de la meva vida, la il·lusió més forta que he tingut i que he sentit, acaba de fer-se miques... Sento que m’he acabat, que la meva vida ja ha passat, que soc una desferra, que no serveixo per res...”

Van passar els primers mesos, però “la vida se li feia cada dia més basardosa, més dura, més difícil, més enganxosa

Sense amics, sense família, sense cap dèria i sense records... es veia ell mateix com una mena de monstre de museu, una mena d’objecte rar, únic dins el museu que era la seva casa.”

I a partir d’aquí seguim les passes de l’estranya vida de Lluís Frederic que el porta a diferents intents de cercar sentit a la seva vida, entrant en una vida inversemblant ficat en un negoci d’àmbit mundial especialitzat en perdre i trobar objectes.

Sentia que sovint li venia tots els mals i passava hores d’angúnia, malalt d’un malaltia inqualificable: se sentia al marge d’aquest món i dels homes i un desig de no sabia què el cremava per dintre.”

Per un fet casual, es retroba amb la Sílvia, i quan tot sembla que ja és a punt per acabar, es produeix un gir de guió inesperat, i ell que havia estat l’especialista en desaparicions acaba desaparegut: “S’havia perdut! ¿On era? ¿Per quant? ¿D’on venia? ¿On anava?... Tots segurament l’hem trobat una hora o altra... ¿No recordeu, en fi, a través de mil ciutats que tots heu visitat, haver passat pel davant vostre... aquest Lluís Frederic Picàbia, perdut entre la gentada, entre la immensitat del poble...?”

Quo vadis, Sánchez? (1931)

En Sánchez treballava en el tèxtil. “Feia temps que anava a la caça d’una altra feina, però la manca de relacions i potser també la manca d’un esperit d’iniciativa afinat cada dia li tiraven més lluny els seus somnis”.

Els diumenges freqüentava un club de tenis a la cerca de la seva oportunitat, però de moment sense èxit.

Poc després de patir un accident en el que va estar a punt de perdre una mà va trobar cent-mil pessetes al carrer que ningú va reclamar i que es va acabar quedant ell.

La vida d’en Sánchez a partir d’aquesta troballa casual fa un tomb. Pot viure sense treballar. Però tot és un despropòsit, sense massa sentit, ara cap aquí, ara cap allà sense trobar mai que vol fer de la seva vida en realitat. Potser ningú de nosaltres sap massa mai que en volem fer de la nostra vida. Potser és que la mateixa vida no té massa sentit en si mateixa.

Les altres dues són ben diferents, amb dos protagonistes prou interessants, una protagonista femenina, Erènia, una dona ben diferent a les altres, i un protagonista masculí, H. Càrol que passa tota la seva vida perseguint els seus propis fantasmes . M’han agradat molt més que les dues anteriors.

Era una dona com les altres (1932)

Erènia, la protagonista de la novel·la ha mort. En l’enterrament dos amics que l’havien conegut parlen d’ella, de com era i de la seva vida.

En el fons és un cas especial, la vida d’aquesta noia... Erènia no ha estat mai allò que se’n diu “un cas excepcional”, però, de bonica, ho era, ho havia estat molt. Però ho era d’una mena de manera. D’aquella manera que en lloc d’atreure fa por. Fa respecte. Era d’aquelles noies que fan difícil d’aproximar-s’hi... Els seus autèntics admiradors no gosaven acostar-s’hi...”

Veient-se tota sola sempre, Erènia s’avergonyia del rol que representava i li venia ràbia

El narrador explica com va conèixer a l’Erènia. Amb el temps  s’adonen que es necessiten veure a diari. “Aquella mar pacífica de les nostres relacions aviat esdevingué turbulenta per la intervenció de corrents interiors...”

Però el seus camins es bifurquen. Passen alguns anys i el narrador rep la visita d’Erènia al seu despatx. Aquesta li explica com era el seu matrimoni, un matrimoni molt allunyat de la felicitat.

Tot ella, essent una dona com totes les altres, estava abrandada d’una personalitat recòndita, amagada, excepcional. Pensaràs que em contradic, si abans et deia que era com les altres, ara et dic que era excepcional.”

Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon (1933)

Tants afanys, tota la meva vida, tot s’ha acabat! La meca única il·lusió, i ara... Efectivament, la vida d’H. Càrol Ferreres finia. Massa tard per a redreçar-se, s’adonava que havia lluitat fins aleshores contra un fantasma, contra el fantasma d’ell mateix...”

Comença parlant de la seva infantesa i de la seva joventut en la que cercava amb por i timidesa experiències sexuals que l’educació rebuda feia que no fossin fàcils ja que li havien inculcat tot de perjudicis ben arrelats en el seu cap,

La mare de Maria havia donat el seu consentiment per que fossin nuvis, però “aquella escena feliç li aparegué més confusa: una nit es desvetllà sobtadament amb una idea torturant: ¿Per què Maria hagué d’esperar que, el sí el donés la mare? ¿Era allò realment, l’amor? Aquest dubte ja no l’abandonà mai més.”

Casat amb la Maria i amb tres filles cada dia era el mateix. “I al vespre... arribava l’hora crítica, l’hora en que pensava en la seva vida... Anava convencent-se que no era a fora de casa on calia cercar remei, sinó a dintre... Estimava honradament Maria, però damunt d’ella hi havia, flotant pels aires, la il·lusió de la seva vida insatisfeta.”

Càrol s’enamora de Fausta, la serventa de la família i es correspost. “Fausta no solament omplia la seva llar, sinó la seva vida subconscient”. Però com era inevitable un dia Maria els va sorprendre.

Càrol segueix amb el seu desfici per ella i tracta de veure-la sense èxit. Aleshores pensa que “un home com ell no hauria hagut d’abandonar-se tan fàcilment als seus sentits i als seus instints. Començava a trobar lamentable que no hagués pogut dominar a temps les seves passions.”

Tres anys després pensa que ja ha passat tot i que ja ha oblidat Fausta, però resulta que no és així. “Tots aquells esforços, tots aquells neguits superats, aquell engany de si mateix, quan ja li havia semblat reeixir, s’esfondraven

Cara a cara amb el temps, el temps vencia. El temps ens guanya sempre. És més fort que nosaltres. I fou més fort que Càrol

Durant aquells deu anys, Càrol només aprengué una cosa: de fer-se vell sense adonar-se... Intentà, durant aquell temps distreure la seva davallada lliurant-se als plaers que de jove havia perseguit: encara més inútilment que abans no hi trobava gaudi... ”

En el fons, Càrol tan sols és un pobre diable amb una obsessió malaltissa: “M’he fet vell... Ja no serveixo. I es deixà anar en una butaca, els ulls fits enlloc, envidriats, com si acabés de morir-se, respirant amb pausa

Ja havia passat de molt els cinquanta, i ara veia clar que el seu paper era innecessari, era inútil: era una mena de ganga... En aquesta edat ja no era sinó una figura decorativa: els vells no son sinó això. Càrol pensava que l’Estat hauria de carregar un impost especial als vells. Si es mirava al mirall es reconeixia com el mateix de sempre... Però alguna cosa que no sabia què era li deia interiorment que ja no era ell, que s’acabava. Massa sovint feia la mateixa reflexió

Tota la meva vida he anat darrera un fantasma, darrere el fantasma de les meves il·lusions”. Tots vivim la nostra vida d’alguna manera darrera dels nostres fantasmes i les nostres il·lusions.

Vivia fent més aviat nosa, es a dir, no nosa, pitjor: enmig d’una universal indiferència

 

FRANCESC TRABAL

Novel·les (I)

Quaderns Crema, 2017; pàgines 407

El Marquet de les Roques a la Vall d'Horta, 2016

 

diumenge, 13 de desembre del 2020

La veu de l'experiència

Montserrat Abelló, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2008, publicava aquest llibre el 2014,  amb 96 anys, el mateix any que va morir. És realment envejable arribar a aquesta edat amb la lucidesa amb la que va arribar Montserrat Abelló.

Son poemes breus i senzills, però que diuen molt des del món de la maduresa i l’expertesa que dona una vida llarga i profitosa.

 

Si no escrivís

És com si no existís

Tota una declaració de principis.

 

Perquè quin altre designi,

quin do és el que es troba

latent dins nosaltres,

 

que ens permet navegar

més enllà del parlar concís

i ens obre inusitades portes

 

vers aquesta llibertat

que se’ns escapa, irreal,

llunyana,

 

que potser no

és sinó

un miratge?”

Sempre vivim a la recerca de la nostra llibertat en els més petits detalls de la vida, i malgrat que per estones ens sembla assolir-la, no podem estar mai segurs que el que hem assolit no sigui tan sols un miratge.

 

“Saps que és endins de tu

que has d’extreure la força

per sobreviure.”

Sens dubte que tot està dins de nosaltres mateixos. Ara bé no resulta gens fàcil trobar-ho. A vegades ens cal furgar i gratar ben a fons.

 

Immers en aquesta cambra

el silenci s’endinsa pels racons

La meva casa, i la cambra on passo hores i hores, llegint, escrivint, reflexionat és un lloc silenciós del que m’agrada gaudir.

 

LA NIT S’ACOSTA

La nit s’acosta, el cel

contemplo, ben llis,

encara sense cap estrella

 

Com qui volgués

descobrir-hi alguna cosa,

intensament m’ho miro.

 

Espero.”

M’agrada contemplar el cel mentre s’enfosqueix i passa per tota una gamma de colors cada dia diferent.

 

VISC PER NO MORIR

Visc per no morir

i lluito per viure.

 

Per no perdre cap

d’aquests moments

 

que sé irrepetibles

Tots els moments de la vida són irrepetibles i massa vegades no sabem gaudir plenament dels mateixos.

 

ESTIC CANSADA

Estic cansada,

són els moments difícils

quan massa dubto.

 

Perplexa miro

on dirigir-me ara,

amb les mans buides.”

Això pot passar quan s’arriba a certes edats i es passa per moments difícils.

 

LA VIDA

La vida, la meva

i la vostra, és com un

mirall trencat on

en cada tros s’hi reflecteix

tan sols un moment,

un instant a penes.

 

I es fa difícil de

confegir-hi el tot,

l’ésser únic,

que és cada persona

La mateixa metàfora de la coneguda novel·la de Mercè Rodoreda. Què difícil resulta contemplar la vida d’un mateix en un únic conjunt!

 

TOT LI ERA TAN ESTRANY

Tot li era tan estrany;

pronunciava mots que

no reconeixia.

 

En cada paraula

hi havia aquell misteri,

aquella veritat oculta

 

que sols intuïa,

que malda per descobrir,

tot i saber que potser

 

no tindrà prou força per alçar

el vel espès que cobreix

aquest enigma.”

El llenguatge, les paraules... són un enigma sense el qual no seríem qui som.

 

FOSCA LA NIT

Fosca la nit, el vent, la por,

el cor encongit. Angoixa

 

de no aconseguir vèncer

malignes forces que l’obturen

 

i no deixen entreveure

la veritat oculta,

 

immanent

en cada cosa.”

 

L’HIVERN S’ACOSTA

L’hivern s’acosta,

un calfred el cos m’omple

i en la llar penso

on desgranar memòries

amb tots aquells que estimo.

 

Qualsevol tarda,

sense tan sols pensar-hi,

altra vegada

ens trobarem, com sempre,

units per la mirada.”

L’hivern amb el fred i la foscor que arriba ben aviat fa que el que més vingui de gust sigui tancar-se a la llar.

 

NINGÚ NO EM PARLA

Ningú no em parla,

inquieta en mi m’endinso.

busco paraules,

 

Em trobo moltes,

però secrets m’amaguen,

que no desxifro

 

En va m’entesto

a trobar-hi l’enigma

que les revisqui.

 

Sols una sigui,

Per fer-ne un poema

Indestructible.”

De nou l’enigma de les paraules. Què s’amaga al seu darrera?

 

 

TOT HO VEIA TAN LLUNY

Tot ho veia tan lluny,

se li agombolaven els sentits

i ben endins desitjava ser dura

com una pedra, una roca.

 

I es desfeia en preguntes

que sabia ningú

no li contestaria.

 

Com n’és de difícil ser

sense fremir. No deixar-se

endur per la por,

per la incertesa.”

 

Davant les dificultats de la vida ens agradaria ser dur i resistents i no defallir. Però no resulta fàcil, i a vegades, massa vegades, la por i la incertesa ens vencen i ens deixem portar sense saber massa on anem.

 

No tenir por de morir.

Saber que

el miracle és       viure!”

La veu de l’experiència i de l’expertesa. Doncs aprofitem el temps i ... vivim!

 

MONTSERRAT ABELLÓ

Més enllà del parlar concís

Editorial Denes, 2014; pàgines 49

Obra de Jaume Plensa al MACBA, gener 2019

 

dilluns, 7 de desembre del 2020

Pertanyo a la llibertat

Em va entrar la curiositat de llegir alguna cosa d’Enric Casasses flamant premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2020. Mirant la prestatgeria de poesia de la biblioteca vaig trobar aquest llibret. Aquí us deixo alguns fragments dels seus poemes que per una raó o una altra m’han agradat.

Explicar què? per què? a qui?

a nosaltres?

que complim ordres? i que no

sabem de qui? com quines?”

 

Les persones som éssers plens de dubtes. Tenim moltes més dubtes que certeses. I moltes vegades tenim la sensació de ser controlats per algú, per a qui?

 

Quin sentit té

tot això que estem fent?”

 

Gran pregunta que podem aplicar gairebé a tot el que fem al llarg de la nostra vida.

 

Transeünt de la transhumància temporal de les edats

transit ara la setena

-la càlida, l’ardent, l’omnisonant setena edat-

sense cap por

de les encara quatre o cinc que han de venir-me

abans no arribi

a la suprema edat penúltima ...”

 

Transitem per la vida, passem d’una edat a l’altra, d’un estat a un altre, i seguim vivint. Darrera queden les altres edats per les que hem transitat i que son el substrat en la que es sustenta la nostra edat actual.

 

L’ARGUMENT QUE LI FALTAVA AL SALVADOR PER TAL DE PODER SALVAR RE

Ai pastoret ai

tenies raó amb el teu discurs apocalíptic

però no pas tota ni de bon tros

perquè si fos tal com tu dius

empenedits d’haver

cremat tant de petroli

et seguiríem tots per munt enllà

i en canvi

no ho estem fent

-fem com aquell-

i doncs per tant

alguna cosa fa-

lla del teu discurs

i no només nosaltres

i la mateixa cosa falla en tants

i tants discursos

que gairebé semblen la veritat que cal la concloent

però si ho fossin

remogut ja ens hauríem mogut

i l’argument sembla que estigui del revés

 

com que no estem ben convençuts de res

doncs és que res és veritat de tot

... i a veure com peta, que hom

vol exposar-se i de fet s’exposa,

tots.

 

au pastoret no et queixis tant i anima’t

que toca repensa’ns-ho.”

 

Són molts els discursos apocalíptics que escoltem i alguns d’ells ens semblen assenyats, però ben poca cosa fem tots plegats per tal que el món en el que vivim sigui d’alguna manera un millor món on puguem viure nosaltres i els que vindran al darrera.

 

ASSONADET

Quan els llavis creixien contra els lla-

vis i -i un dit s’aventurà a la galta.

Quan l’abraçada se centrà al clatell

i a les arrels del coll i de l’espatlla.

Quan et vares asseure en angle agut

i els pits recorregué una esgarrifança.

Quan els ulls es clavaren en els ulls

i ni la mar ha sigut mai tan ampla.

Quan a les mans ja no els bastà ser mans

i van posar-se a aprendre altres llenguatges.

Quan fórem tot alhora arquers i arcs

i fletxes apuntant-nos a nosaltres.

Quan la sageta ens encertà a ple vol

i l’endemà mateix ja caminàvem.”

 

Moltes vegades el llenguatge dels nostres cossos i les nostres sensacions diuen molt més que el llenguatge de les nostres paraules.

 

PERTANYO A LA LLIBERTAT

 

Soc esclau de lo que fuig

RUSIÑOL, El pati blau

Pertanyo a la llibertat

i no sóc de ningú més,

ningú em diu fes o desfés

ni m’entra cap veritat

si ella no m’ha tirat

el seu penúltim cartutx,

i no m’admet cap rebuig,

només faig lo que ella vol

i canto amb el rossinyol

“sóc esclau de lo que fuig”.

 

Aquest poema el podria agafar com guia de la vida: “pertanyo a la llibertat, i no sóc de ningú més... només faig lo que ella vol”. No trobo millors paraules pel que sempre he volgut que sigui la meva vida, encara que evidentment no sempre ho he aconseguit. No resulta pas tan fàcil com pugui semblar.

 


sento l’alè de la foscor

i se’m desperta mitja por

i se’m desperta arran de terra

i a dins del pit

un esperit

que xerra

 

 

De dos camins m’estimo sempre més el que s’esborra

 

No sempre és cert, però moltes vegades és ben bé així. El camí més desdibuixat m’acostuma a resultar més temptador que el camí més fressat. Em dona la impressió que el que puc descobrir en ell pot ser més interessant.

 

ENRIC CASASSES

Bes Nagana

Edicions 1984; 2011; pàgines 190

 

Baixada del Pla de Busa, novembre 2020

dissabte, 28 de novembre del 2020

Mentrestant agafa’m la mà (Bitartean heldu eskutik)

És el primer que llegeixo d’aquest escriptor basc, Kirmen Uribe, i haig de dir que m’ha agradat. Es tracta d’una edició bilingüe molt cuidada del que en voldria destacar alguns fragments.

 

Mentrestant agafa’m la mà, ens demanava.

No vull cap promesa, no vull cap disculpa,

només un gest d’amor

Què senzilla i elemental és a vegades la vida!

 

Tots tenim a dins un riu amagat a punt de desbordar-se.

Si no són els ports, és el penediment.

Si no són els dubtes, la impotència

La nostra vida interior és quelcom molt amagat que en qualsevol moment ens pot sorprendre a nosaltres mateixos.

 

Em diràs que no és veritat, però de vegades sembla

que el món s’atura. Que deixa de girar i,

acollint-nos per una única vegada i com si ens avisés,

ens llarga per sempre aquell moment.

Em diràs que exagero

i que, comparades amb altres coses que passen,

les que dic no són tan rellevants ni extraordinàries.

Aquell dia no va passar res d’especial,

però aquell moment, ...

...sempre serà únic per a mi.”

Per cadascú de nosaltres hi ha instants a la vida que guardarem per sempre més a la nostra memòria, instants que per els altres poden no tenir cap importància, però que per nosaltres són únics i irrepetibles.

 

Estimaves el risc,

i m’he adonat que sense el risc no som res.”

Sempre hi ha risc, fins i tot, en les coses més simples. La mateixa vida ja és un risc que no podem obviar de cap de les maneres. No podem viure sense risc. El risc zero no existeix.

 

No t’escoltis la por,

no diguis mai ni sempre,”

¿Qui no ha tingut que retractar-se d’alguns dels seus mai o sempre?

 

 

 

TECNOLOGIA

El meu avi no sabia llegir,

no sabia escriure. Però era un rondallaire

famós al poble. Era ell qui encenia,

envoltat de canalla, les fogueres de Sant Joan.

La cal·ligrafia del meu pare era inclinada, elegant.

teixia el paper amb precisió,

com si cisellés pissarra.

Tinc sobre la taula la postal que va enviar quan feia la mili.

“Yo bien, tú bien,

Mándame cien”

A la nostra època ens enviem

missatges electrònics.

En tres generacions

hem travessat la llarga història de l’escriptura.

Tanmateix, les preocupacions, les pors

són les de sempre, i ho seran:

“Yo bien, tú bien...”

La tecnologia ens ha canviat la vida en tal sols tres generacions: la meva àvia no sabia llegir ni escriure, els meus pares sempre ho van fer a mà i jo que vaig fer hores de cal·ligrafia amb tinter i plumilla, ja fa molts anys que pràcticament tot ho escric en aquests nous estris moderns. Però amb tot, el que més ens hem preguntat al llarg d’aquest darrer any era si estàvem bé.

 

No sé si ens és possible tornar enrere,

si hi ha alguna manera d’escollir de nou

els camins que hem rebutjat.

Però és veritat que de tant en tant

el que hem sentit en el passat es converteix en real,

encara que sigui només una miqueta.”

 

 

El passat de vegades

es converteix en present...

Podem tornar als camins

que hem deixat enrere?

És possible saber

que caiem i caiem fins

a estavellar-nos al fons de tot?...

Quantes vegades podem canviar?

Quantes vegades per ser millors?”

Ens agradaria tornar enrere per poder viure d’una altra manera, per poder transitar per camins diferents dels que en el seu dia vam escollir, però no és possible. Hem d’aprendre del nostre passat i portar amb nosaltres la motxilla de les decisions que hem pres.

 

La llengua és imperfecta, els signes s’han gastat

com rodes de molí, de tant utilitzar-los...”

La llengua serà imperfecta, però és el mitja més important del que disposem per comunicar-nos.

 

Hi ha una por que ens agafa totalment i d’improvís.

Es para en el nostre ànim

com els albatros de febrer als penya-segats,

i fa que tot es torni ombrívol, feble i encongit.”

 

Tinc tot d’embulls al cap, a les golfes dels anys,

dels enuigs, d’aquests neguits de sempre:

intentar donar forma al caos,

portar l’ésser humà a la mida del món

Aquests moments de la vida en que tot es veu negre, i no sabem com sortir-ne, són inevitables, però cal cercar la forma de superar-los. No ens hi podem quedar encallats. Cal trobar la sortida.

 

 

CUC

Tots necessitem alguna cosa més

per satisfer el cuc de dintre.

A tots ens falta una paraula

per dir als altres.”

Trobar les paraules exactes per dir als altres ens costa molt.

 

 

Si no tens despeses, no necessites diners.

Com més coses vols,

més gran és el deute.

El millor és tenir poca cosa

Viure amb poc és la millor forma d’apropar-se a la felicitat. Com més necessitem per viure, més fàcil és ser infeliç.

 

UNA LLENGUA

Una llengua no sap res

del bé i el mal.

Això és cosa nostra.

Una llengua és com una ombra.

Si aixeques un puny,

ella també l’aixecarà;

si fuges, ella també

fugirà darrere teu.

 

La llengua no sap res

de la veritat i la mentida.

Això és cosa nostra.

Una llengua no aixeca parets,

les pinta de colors.

La llengua no mata ningú,

ens uneix.

 

Però, això sí, una llengua,

una llengua es pot morir.”

Què important és la llengua!

Què important és la nostra llengua!

Què important és no deixar-la morir!

Què importants són totes les llengües!

 

 

KIRMEN URIBE

Mentrestant agafa’m la mà (Bitartean heldu eskutik)

Edició original en basc, 2001. Edicions Proa, 2010; pàgines 189

Aralar, 2016

 

dimecres, 18 de novembre del 2020

Cela fill parla de Cela pare

Camilo José Cela va ser un referent en els meus inicis com a lector. Vaig llegir una bona part dels seus llibres. El vaig escoltar en algunes entrevistes. Recordo l’entrevista de Joaquin Soler Serrano al programa “A Fondo”. 

M’agradava la defensa que feia d’utilitzar les paraules malsonants que en aquells moment eren proscrites dins del món de la bona educació. Amb el pas del temps, em vaig allunyar tant de la seva figura pública com dels seus llibres.

Aquest llibre escrit pel seu únic fill és útil per conèixer una mica més l’escriptor i també el personatge i d’alguna manera recordar una figura que tenia oblidada.

Apareix un CJC personatge ple de contradiccions. Sembla que jugava a viure immers en elles sense problemes. Quan neix el fill (1946) viuen en plena misèria, però mantenen a casa una criada/cuinera i una mainadera. Mis padres siempre llevaron la miseria económica con mucha dignidad”.

El palo y la zanahoria son las constantes de aquellos años. Con la diferencia de que los palos abundan y las zanahorias se antojan un sueño

Mi padre podía pasar de lo más tierno a lo más bárbaro en apenas un instante, de que en su ánimo convivían la altivez y el desánimo, la crueldad y la misericordia, la timidez y el ímpetu

Descriu els hàbits de treball de CJC: La imagen del escritor bohemio y despreocupado era un marca de fábrica para crear parte de su leyenda; pero poco a poco empezó a reconocer, incluso delante de algún periodista, que la inspiración consiste en sentarse a trabajar todos los días, sin descanso.Corregia i corregia: “La prisa es un concepto sin el menor sentido en la vida del escritor

La utilidad, considerada en los términos domésticos de CJC, pasaba sobre todo por el espacio disponible. Cuanto más mejor, CJC compartía una característica con los gases nobles: se expandía hasta ocupar todo el espacio libre que quedaba a su rededor”. Omple dels més diversos objectes, sobretot llibres i papers, totes les habitacions i racons més insospitats de totes les seves cases.

Quien piense que semejante selva equivale a tumulto se equivoca. Muy al contrario, CJC sufría una verdadera pasión por el orden: todo lo guardaba, lo apuntaba y lo clasificaba”. Com passa gairebé sempre en aquests casos dins del seu caos organitzat era capaç de trobar tot el que buscava.

Siempre llegaba el momento en que las necesidades de espacio exigían el traslado”, i els trasllats acabaven convertint-se en tasques cada vegada més complexes.

El Diccionario Secreto (1968) apuntaló la fama de tremendo malhablado de CJC, haciendo crecer todavía más su popularidad ya por aquel entonces enorme”… “su devoción por la forma de hablar del pueblo llano, al margen de eufemismos y melindres, acentuó su fama de persona malhablada y casi todo el mundo cree que mi padre salpicaba su conversación a cada instante de palabras y expresiones non sanctas. Quizá por eso quienes llegaban a tratarle más de cerca se sorprendían al comprobar lo contrario… Lo que pasa es que alguna que otra vez, de tarde en tarde, (aunque quizá más a menudo de lo aconsejable), a mi padre se le soltaba la vena guerrea y hacía alguna de las suyas

Hubo diversos CJC metidos en el cuerpo de uno solo, distintos Celas ocultos bajo un mismo ropaje

Al darrer capítol qualifica a CJC de “deslenguado, irónico, cruel, ajeno a cualquier pasión, cerebral, chulesco…però també ens parla de les diferències abismals entre la seva imatge pública i la seva realitat en la vida privada més íntima, gairebé com dues persones totalment diferents.

Posa en qüestió moltes de les escenes que s’han escrit en les diferents biografies i en els seus dos llibres de memòries ja que la distancia que va entre invención y recuerdo en un genio de la literatura no es que sea diminuta; es que no existe

I finalmente conclou amb “¿Qué más da en realidad que la angustia, la timidez, los miedos, la amenaza de la soledad dieran paso en CJC a distintos disfraces que iban cambiando su figura con el paso de los días, no digamos ya con el de las décadas? ¿Qué interés conservan sus pensamientos respecto de la política, la amistad o el deber? ¿Por qué regla de tres hemos de ceñirnos a sus filias y sus fobias literarias? ¿A santo de qué tiene sentido convertirle en ángel o en demonio?

Lo que cuenta -no nos engañemos- es el resultado, aquello que el único CJC auténtico de entre todos los que hubo, el escritor, nos dejó en herencia. Por supuesto que me refiero a sus libros”.  Té raó el més important d’un escriptor és el que escriu i no el seu caràcter o el que pensa, però a tots ens agrada saber tafaneries d’ells i aquest pot ser un bon llibre per conèixer una mica més a fons a Camilo José Cela

 

CAMILO JOSÉ CELA CONDE

Cela, piel adentro. Una visión sorprendente del Nobel de Literatura

Ediciones Destino, 2016, pàgines 349

Mallorca, 2017

 

dilluns, 16 de novembre del 2020

A las barricadas

Ramon J. Sender és un autor que m’acostuma a agradar, però no ha estat el cas d’aquest llibre. Malgrat que el tema que tracta m’ha resultat d’interès, no així, la forma d’explicar-ho que en moments se’m feia pesat i poc atraient.

Els tres protagonistes principals són: Samar un periodista de 28 anys que “anda y vive y habla con filosofía” i que “era de regular estatura, fuerte, desgarbado”. Leoncio Villacampa, de 25 anys és l’altre protagonista. Treballa de dependent en un comerç. A tots dos els hi agrada una noia, gairebé adolescent de 16 anys, Star.

El llibre es va publicar al desembre del 1932, poc abans dels successos de Casas Nuevas de gener de 1933, i sobre els que l’autor va escriure una crònica periodística.

El títol fa referència a “siete domingos seguidos. El calendario se ha vuelto loco. El tiempo no rige. Siete domingos seguidos y los siete con números rojos como la sangre”. Dies amb fets violents producte de la mala maror que es vivia en aquells anys en que el moviment obrer es trobava enfrontat amb el govern de torn.

Primer diumenge

Tot comença amb un míting de la CNT-FAI. El mitin no era más que una pequeña diligencia casi una cuestión de trámite en la lucha incesante que los sindicatos sostenían contra lo humano y divino. Contra socialistas, republicanos, frailes y generales. Contra los tenores y los barítonos de la burguesía que actuaba “de temporada” en el Parlamento, contra las “vedettes” de la intelectualidad “de cámara”. Contra todo. Contra sí mismos, también, de vez en cuando

En todos los labios, palabras rojas y rictus de protesta… La revolución social se alzaba sobre negaciones. ¡Apoliticismo! ¡No colaborar! ¡No votar! ¡No transigir! ¡Acción directa!” Què fàcil és protestar! Molt més difícil és fer propostes.

A poc de començar el míting amb molta gent fora que no havia pogut entrar en el recinte, la guàrdia civil carrega i provoca tres morts: Progreso, Espartaco i Germinal, el pare de la Star. Eran cerebros limpios. Como única anormalidad, una borrachera de porvenir… Vísceras y vísceras, saturadas de fe fisiológica, de audacia y generosidad

Arrel d’aquestes tres morts, el sindicat convoca una vaga general per l’endemà.

Segon diumenge

La huelga va bien hasta hora. Los socialistas secundan el paro. No hay que ver más que el aspecto de la ciudad para comprenderlo. La huelga será general esta tarde

Assalten un magatzem de queviures i un magatzem d’armes. Els vaguistes tenen armes (pistoles i granades) i s’enfronten a les forces d’ordre. De nit sabotegen un transformador elèctric que deixa sense llum a tot Madrid.

Domingo rojo, color ceniza caliente, con la ciudad escalofriada y los tres ataúdes cabeceando como los barcos, sobre la multitud. El rojo de las banderas desafía a todas las púrpuras burguesas

Samar està enamorat d’Amparo, una jove burgesa filla d’un coronel però els seus sentiments xoquen amb les seves idees polítiques.

Els protagonistes manifesten dubtes he de vivir una vez, una sola. Somos una consecuencia insignificante de una serie de leyes mecánicas que nos dominan. Ningún poder tenemos sobre ellas. Nacemos, vivimos, morimos fuera de nuestra voluntad. Y nos obstinamos en crear mundos y en seguir los que existen, en infestarlos de ideas. ¿Es preciso que yo lo sacrifique todo por una idea nacida precisamente al calor de una cosa tan ajena, tan advenediza, tan burguesa como un espíritu?

Es fan preguntes com aquestes: “ ¿Por qué lucho? ¿Cuál es la meta? La meta es la destrucción del régimen capitalista. El aniquilamiento del espíritu burgués y de la lógica capitalista. El comunismo libertario

Tercer diumenge

Descobreixen a un confident de la policia i el maten.

Los obreros dormían. No querían ir al trabajo que engorda a los burgueses. No querían sino seguir durmiendo en la ilusión y despertar en un mundo ya sin burguesía y sin esclavitud

Nunca hablan los nuestros de lo pasado, sino de lo por venir. No existe el ayer sino el mañana

Dios dijo: Perdonad a vuestros enemigos, pero nada habló de los agentes de policía y de los guardias. Mi hijo cayó en la calle con la cabeza llena de ideas buenas. Yo no puedo rezar para que Dios lo perdone. Estoy segura de que no necesita que lo perdone nadie

Quart diumenge

Discuteixen i és molt difícil arribar a acords. Discuten por discutir”. Es perden “en el laberinto  intelectual”. És el que acostuma a passar sempre. Es produeixen polèmiques entre anarquistes i comunistes, fins i tot quan estan junts tancats a la presó.

Són traïts Tots són atrapats inclòs Samar, per la delació d’Amparo, la seva novia burgesa, al seu pare, el coronel, ja que tem per la vida del seu pare.

Cinquè diumenge

Desechos los comités, encarcelados los compañeros… quedamos nosotros entregados a la libre iniciativa… La libre iniciativa permite al hombre redimirse de la esclavitud de los convencionalismos burgueses… ¿Qué estímulos nos mueven en esos instantes revolucionarios? Un solo, único y sacrosanto: la libertad

“¿Por qué luchamos y arriesgamos la vida? Tiene que haber un móvil, una razón en la lógica vital y elemental de nuestra juventud… ¿Qué es lo que nos mueve? El ansia de libertad.

 Assalten la presó per alliberar als companys presoners. Però amb poc èxit. La normalidad estaba restableciéndose. La policía había ido cortando hilos con las detenciones y los registros y las multitudes necesitaban una voz ajena para devolver el eco multiplicado. Esa voz cada día iba a ser más difícil que la diera nadie”. La repressió sempre acaba fent el seu efecte.

Sisè diumenge

Tot s’ha acabat. Ja no hi ha vaga general. Els treballadors han tornat a la feina.

Samar soñaba con una fuerza y una armonía superiores, verdaderamente liberadoras y las veía plasmadas en la máquina… Veo un porvenir en que los hombres serán perfectos como máquinas. Hay que ir a eso. Entonces el mundo habrá logrado una nueva y genuina belleza que nos ha estado robando durante siglos las religiones, la filosofía espiritualista

El fracaso como arma de ataque. Séptimo domingo del porvenir.

El Gobierno nos ha vencido, pero … lo bueno de nuestra organización es que no la pueden vencer nunca. Cuanta más sangre nos hacen más nos fortalecen. Ellos a perseguirnos y nosotros a levantar nuestras banderas. Llevamos la de ganar porque, así como un gobierno no resiste el fracaso nosotros atraemos con el fracaso nuevas masas de trabajadores que no pueden hacer otra cosa que protestar y que sólo pueden hacerlo con justicia viniendo a nuestro lado

“¿Por qué será que a pesar de haber fracasado el movimiento yo tengo en lo hondo, una impresión cara, como si hubiéramos triunfado?

Podem qualificar la novel·la de realisme social màgic. Realisme perquè explica fets i situacions que ben bé podien haver estat realitat; social perquè parla de la revolta d’obrers anarquistes i comunistes davant d’un govern que aplica polítiques injustes; i màgic perquè entremig barreja episodis que poden considerar-se irreals com és tot un capítol narrat des del punt de vista de la lluna, entre d’altres.

RAMON J.SENDER

Siete domingos rojos

Editorial Virus 2005; primera edició 1932; 390 pàgines

 


dilluns, 2 de novembre del 2020

El novembre comença

 Uns poemes de Josep Sebastià Pons per entrar a la tardor d'aquest mes de novembre que només acaba de començar.

COLOR DE NOVEMBRE

Quan l'aire afluixa els pins i fa girar

el bàlsam de la branca tenebrosa,

novembre, a la finestra pots mirar!

El cel és com un vidre rosa.


Teulats molls de claror, color de vi.

S'allisa una fumera esperitada.

La mar al vespre deu tenir

una profunda pau morada.



PELS MORTS

Els olius emmagrits com la cigala

s'estan negres i clars sens moure l'ala

i la vinya té un aire moridor.

Pels morts aquest repòs de la tardor.


Un vol inacabable d'ocells gira.

Amb un foc de sarments la vinya expira

i l'alè de l'estany dispersa el fum.

Pels morts aquesta absència de perfum.



SUBTIL MEMÒRIA

Subtil memòria, guarda aquesta font

amb els tres lledoners que hi fan estada

i senten en les rels viure un pregon

raig d'aigua adelerada.


Brot de menta invisible cap al tard,

merla esquiva, color de fosca trena,

si és d'un blau pur enllà dels rocs la mar,

aquí la terra diu sa cantilena.




dilluns, 26 d’octubre del 2020

El MHP dixit: "PERSEVERANÇA, PACIÈNCIA, PERSISTÈNCIA"

El MHP Carles Puigdemont ajudat per Xevi Xirgo fa un repàs en primera persona dels dos anys claus de la seva Presidència. És la seva visió i les seves vivències personals d’uns fets cabdals. És una mena de dietari d’aquells dies que tots vam viure pendents de les notícies.

En aquests tres anys que han passat des de l’octubre del 17, s’han escrit i publicat molts llibres sobre l’anomenat procés. De tots ells només he llegit el que va escriure el VicençPartal i ara aquest.

Ben aviat “se sent sol i aïllat”. Va sumant decepcions internes dels que pot considerar del seu bàndol. Tot resulta molt difícil, massa difícil. Però amb tot segueix endavant: “La  CUP fa el que fa, i nosaltres, CDC i ERC, som incapaços de treballar junts. Això no va enlloc” escriu quan la CUP diu que no als pressupostos.

Reflexiona sobre si mateix i ens fa partícips dels seus pensaments, però també de les seves emocions:

  • Em sento atrapat en un personatge que no soc jo”
  • En realitat, m’ho estic passant bé. A mi la normalitat m’avorreix”... “Podria haver tingut una vida més còmoda i més fàcil, però no hauria viscut. No és un joc, és una qüestió vital. És una convicció profunda. I tinc ganes que ho culminem
  • M’han passat més coses que a molta gent en tota la seva vida. Aquesta intensitat, aquest anar d’una cosa a una altra, a vegades sense control, és molt dura. En alguns moments m’he sentit molt col·lapsat” ... “Necessito temps per pensar. Això és el que més trobo a faltar”. 

Les relacions amb Junqueras ocupen una part important de les seves reflexions. No es van acabar d’entendre mai:

  • No vull anar amb un vicepresident deslleial a una etapa tan dura com la que vindrà”. Està cansat dels silencis constants de Junqueras, dels seus dubtes i que no es pronunciï mai.
  • De les trobades i desencontres amb Junqueras diu “Em cansa, a mi gastar tanta energia a desfer embolics interns. És una pèrdua de temps
  • Quan li vaig plantejar a Junqueras va fer el de sempre, dir-me que hi havia arguments a favor i arguments en contra. Però no es va definir. Carai ¿tu què opines? Però no. No diu res. Fins que li pregunto obertament en plena reunió. ¿Tu què en penses? I va i s’arronsa d’espatlles?”

Les relacions amb la CUP tampoc en surten gaire ben parades: “La CUP no és a cap de les trobades. Ells estan en una posició molt còmode, exigeixen molt, però no tenen cap querella cap imputació de res; és molt fàcil exigir coses, en aquesta posició

En el primer trimestre del 2017 nota que “els seus” no el segueixen però tampoc són clars: “El problema és que no veig convenciment ni els meus... Tothom se sentiria descansat si jo ara convoqués eleccions. Però no ho faré, si no m’ho demanen ells, no ho faré. Si això és el que volen, que m’ho diguin i que ho admetin públicament. Són ells els qui em van posar aquí. Fa dies que tothom en privat i a les reunions del govern fa cara de demanar-me auxili

Ja m’ho va dir en Mas: un dia et giraràs i no hi haurà ningú. M’està passant això” El mateix li ha passat al MHP Quim Torra.

La gent espera que jo prengui decisions. Em miren esperant que prengui decisions, tant pel que tingui de bo com pel que tingui de dolent. Potser, sí que és això, el que hauré de fer...  Però el que jo vull és que es faci el que decidim tots plegats

Els de l’altra banda no posen cap proposta a sobre de la taula: “Ni el PP ni el PSOE estan per la feina. Han decidit que no cal intervenir, que a Catalunya ja ho espatllarem tot nosaltres sols i que del xoc de trens ells en sortiran ben airosos” Passats tres anys de l’1-O potser cal donar-li la raó, no?

En una reunió secreta amb Rajoy, aquest “admet que hi ha un problema, però no proposa cap solució, ni transmet cap intenció de fer-hi res”. L’arribada de Sánchez i els socialistes no ha canviat res.

I arriba el setembre i l’octubre del 2017: “Ha estat complicat, però ja està. Ja hem convocat l’1-O. Ara totes les altres coses passen a un segon terme. Ara velocitat de creuer i cap el referèndum. Cada dia que passi, ara serà una victòria. Perquè arribar al dia 1-O serà molt complicat. O guanyem o guanyem. No tenim alternativa. I ens hi juguem la pell

Tothom sap el què va passar l’1-O i guarda la seva experiència particular d’aquella jornada inesborrable. Per Puigdemont com per a molts “el dia d’avui és un dia que tothom recordarà... Hi haurà un abans i un després, a partir d’avui.”

El mes d’octubre va ser un mes molt llarg, tots vam viure amb emoció i esperança. Esperàvem molt d’aquells dies frenètics. Transcrit alguns dels fragments del llibre sobre aquell període clau:

Aquest moment demana mediació. Hem rebut diverses propostes durant les darreres hores, i en rebrem més. Tots coneixen de primera mà la meva disposició a emprendre un procés de negociació

La situació és molt complicada, tensa i perillosa. Demanem que es faci una via de diàleg, que nosaltres acceptarem. Hi ha diverses personalitats que acceptarien sumar-se a aquesta crida

Tothom el pressiona

Al final només hi ha una decisió. I l’hauré de prendre jo. No sé si estem preparats per a tot el que ens ve a sobre. I quan parlem de resistència pacífica, no sé si és tan fàcil. Em fa por que hi hagi incidents. I jo ho puc aguantar tot, menys que hi hagi un enfrontament civil

Hem d’insistir en el diàleg. Hi ha una llum al final del túnel -li diu a Oriol Junqueras, l’únic amb qui parlarà obertament dels detalls de la negociació. He detectat que hi ha voluntat del govern espanyol de dialogar; ens diuen que han entès l’1-O i que li volen donar valor polític

Li explica que hi ha una proposta però sense precisar que hi ha un document escrit sobre la taula -de fet, no porta cap segell ni hi ha estampada cap signatura-, i li’n detalla els punts principals.

Crec que en aquests moments la nostra responsabilitat és negociar. Sobretot si tenim en compte el que li diuen a Romeva tots els ambaixadors que li estan trucant. Crec que internacionalment ens va a favor que els catalans donem la imatge d’apostar per la via dialogada, li diu. Junqueras hi està d’acord

Rep pressions de tothom i de tot arreu, especialment dels dirigents del PNB

El 10 d’octubre vol deixar oberta una finestra a les possibilitats de diàleg i negociació que sembla que són possibles “No ha declarat la independència i ho sap. Perquè vol veure com evolucionen les converses que hi ha en marxa en aquests moments, vol demostrar als negociadors que ha complert amb el que li demanaven

La CUP no arrisca res. Zero. Els hiperventilats no s’hi juguen res. I des de fora és molt fàcil dir als altres el que han de fer. I com que ells ho diuen tot, sempre argumentaran que no els fem cas. És massa fàcil, fer de CUP. Em sento sol. Sol, sol, sol

L’endemà rep un requeriment amb una pregunta en forma de ultimàtum amb l’amenaça del 155: “Els vaig fer cas. Vaig obrir la maleïda finestra del diàleg. Vaig fer cas a totes les pressions. M’he enfrontat als meus. He portat la situació al límit per arribar a un acord. He deixat la gent amb un pam de nas... He proposat públicament un temps mort. ¿I ara m’amenacen?!” Se sent enganyat i traït.

Estic sol. Em sento sol. Sol i sense solidaritat del govern. Si jo em trobés amb un govern que va a totes, que acompanya, que em digués. No t’arronsis i ves fins el final, seria una altra cosa. Però no és així.”. Tal com estan les coses, “és partidari d’anar a eleccions, però a totes les trucades diu el mateix. Estic d’acord a anar a eleccions. Però exigeixo un compromís clar que després no ens aplicaran el 155.

Com que està escaldat del que li va passar el dia 10, ara és contundent. Els exigeix que hi hagi un compromís clar, públic i explícit que si convoca eleccions no intervindran la Generalitat

Ell que ha estat el president més independentista de la història recent de Catalunya, no és partidari de declarar la independència a correcuita... Fins el dia 1 ‘octubre les coses estaven molt ben preparades, però no veig que ara ho estiguin. No s’han fet moltes de les coses que s’havien de fer. El finançament no està assegurat i no hi haurà reconeixements internacionals, i jo no vull dur el país a un conflicte en què hi pot haver violència.

Se sent atrapat. Molt atrapat. No hi ha una sortida clara. No creu que accelerar-ho tot sigui cap garantia d’èxit, sinó probablement de tot el contrari, i no veu tampoc que ell pugui convocar unes eleccions a canvi que l’Estat compleixi les condicions que els ha demanat: la sortida de presó dels dos Jordis, frenar la persecució judicial i la retirada dels milers d’agents de la Guàrdia Civil.

No està enfadat ni indignat. Està, simplement, abatut. Abatut perquè no hi veu cap sortida.

Totes les negociacions amb Madrid estan acabant en via morta; no tinc cap indici que res es pugui pactar, res. I, en el cas que hi hagués la possibilitat de pactar alguna cosa, no hi hauria cap garantia que la complissin.

S’ha llevat amb una decisió presa. Aquest vespre farà venir tothom al Palau de la Generalitat per anunciar-los que ha decidit convocar eleccions si obté les garanties que ha reclamat.

ERC ho vol tot. Vol eleccions, i no vol dir que les vol. Saben que si jo convoco eleccions i ells es mantenen públicament dient que volen la DUI, jo i el meu partit estem acabats i que a les properes eleccions arrasaran. I, encara que a les properes eleccions les dues formacions sumem una majoria, tindran l’excusa ideal per dir que en nosaltres no s’hi pot confiar més i podran governar amb els comuns i els socialistes.

Està dolgut amb els seus. Però amb qui més dolgut està és amb ERC.

Els diputats tenen la informació que tenen. Però jo havia pactat lleialtat amb el president d’Esquerra. “T’acompanyarem en la decisió” em va dir i repetir. Quin acompanyament que m’estan fent. M’acompanyen clavant-me punyals.

En aquest moment ho té clar: Em tornarà a passar com el 10 d’octubre. Aquestes promeses no les compleixen. Ja em van trair aleshores, i no ho tornaran a fer. Faci el que faci, trobaran l’excusa ideal per fer-me dir el que no he dit. Té la roda de premsa d’aquí a res. O surto a dir que tinc garanties i que convoco eleccions, o surto a dir que fem la DUI.

A hores d’ara ja té la decisió presa: no el tornaran a trair.”

En el llibre fa dures acusacions a ERC i als seus dirigents que no han tingut una resposta pública (que jo sàpiga), el que em fa pensar que són certes. És molt difícil de defensar la posició d’ERC i el seu paper en el procés. Havien de preparar les estructures d’Estat que havien de permetre la independència i no ho van fer. Van col·locar al govern en un carreró sense sortida i en el moment clau li gira l’esquena.

No tenim cap més alternativa que anar tots plegats, sincerament”. Fa temps, massa temps que dura aquest desig i que hi ha alguns que s’entesten a no voler-ho fer efectiu per obscures maniobres partidistes.

Aquest primer volum acaba amb la celebració del triomf independentista en les eleccions del 21-D. 

CARLES PUIGDEMONT amb XEVI XIRGO

M'explico. De la investidura a l'exili (2016-2017)

Editorial La Campana, 2020; 677 pàgines


 

 

 

dijous, 15 d’octubre del 2020

El mirall trencat de la vida

La mateixa Rodoreda en el pròleg ens explica el perquè d’aquesta novel·la: “Una família, una casa abandonada, un jardí desolat, idea pura del jardí de tots els jardins... Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això

Del pròleg de l’autora destaco algunes afirmacions més que han estat del meu interès:

  • En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo
  • Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall
  • Escric perquè m’agrada d’escriure. Si no semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que soc...”

Mirall Trencat és una obra amb molts personatges, però Teresa Goday es converteix en la figura central. Al voltant d’ella giren tots els fets. D’origen molt humil ingressa en l’alta burgesia barcelonina després de casar-se amb Nicolau Rovira.

Abans de casar-se havia tingut un fill amb Miquel Masdeu, un fanaler, de qui no diu res, però a qui envia diners.

Mort Nicolau Rovira, es casa amb Salvador Valldaura, i es traslladen a viure a una gran casa  amb  jardí a Sant Gervasi. A partir d’aquí l’acció es desenvolupa principalment en aquesta mansió i el seu jardí.

Jesús Masdeu ja té 11 anys, i és la primera vegada que anava a la casa de Teresa. És el seu fill convertint oficialment en el seu fillol. “Mentre caminaven per sota dels castanyers, en Jesús, sentí un gust agredolç, a la boca. L’hauria de sentir tota la vida, cada vegada que aniria a aquella casa

Al llarg de la novel·la desfila, la forma de vida de les famílies de l’alta burgesia de Barcelona amb tots els seus embolics de faldilles i de retruc també la vida del seu nombrós servei amb totes les seves enveges. Una vida d’aparences farcides d’enganys i ambicions. Les persones i les nostres relacions socials són complexes en totes les classes socials. Ningú es lliura d’embolics i de problemes, moltes vegades, creats per nosaltres mateixos. Els rics també moren i pateixen desgràcies, encara que com s’acostuma a dir, “les penes amb diners, són menys penes”

Els nens (Maria, Ramon i Jaume) també són protagonistes. Són uns nens malcriats, consentits i infeliços : “El món de darrera de la cortina era un món petit i segur, només per ells tres... Se sentien respirar, presos en una mena de complicitat que no existia enlloc més” Jugaven per la casa i pel jardí, espiaven el que feien els adults. “Tothom pensava que ells no sabien res i ells ho sabien tot

El notari Riera és l’amant de la Teresa al llarg de molts anys: “No s’havia cansat de la Teresa, la prova, que l’anava a veure amb el cor emocionat i que per res del món no havia deixat d’anar-hi. S’havia cansat d’ell mateix, d’un dels seus automatismes

Sens dubte és un llibre ben escrit, amb descripcions delicades i acurades, tant del jardí, la casa i dels personatges, així com dels seus sentiments i pensaments, però la història no em resulta interessant.

L’obra consta de tres parts. Només començar la tercera la Teresa mort, no sense fer un repàs mental a la seva vida. “Havia tingut penes grosses a la vida... I una pena forta és com una gota d’aigua que va fent forat, fent forat...”

La malaltia s’allarga “aquella mort en vida li semblà que durava una eternitat... respirant com si s’hagués acabat l’aire de tot el món, es digué, que no passaria d’aquella nit

Després de la mort de la Teresa, assistim a la degradació de la torre dels Valldaura: “El mirall s’havia trencat. Els bocins s’aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall desnivellades ¿reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa

Els burgesos també es fan vells, també moren. El jardí i la torre són abandonats i entren en un estat ruïnós. Ja tan sols hi resten els records i els fantasmes del passat.

  • “Deixeu estar tot el que hauria estat meu, mentre tot estigui com estava jo no seré ben morta”
  • “Quan se m’hauran endut s’esborrarà tot... sense temps sense memòria”
  • “Com més el temps corria més gros li semblava el que havia passat allà dins... tot feia pena”
  • “Allà dins hi havia viscut gent. De la vanitat, de l’odi, de les miques d’amor, en quedava la pols i un trist espectacle d’esplendor i d’oblit”
  • “Tot el que en un temps havia estat ordenat, dirigit, l’abandó i el pas de les estacions ho havien convertit en malaltia”

Marta Nadal en el postfaci conclou:

  • “El pas del temps com a testimoni, en definitiva, de la condició humana”
  • “El secret de cada un secreta una teranyina d’enganys damunt la qual es construeix una vida de felicitat aparent”
 MERCÈ RODOREDA
Mirall trencat
Club editor, 416 pàgines

Torre Salvans

Puigdoure
 
 

dissabte, 19 de setembre del 2020

L’exasperant lentitud dels germans Karamàzov


 

Fiódor Pávlovich Karamázov, “terrateniente”, … era un tipo raro… ruin y disoluto, a la vez torpe… Había empezado casi sin nada

Se había casado dos veces y tenía tres hijos, el mayor Dimitri Fiódorovich (Mitia, Mitienka, Mitka, Mitri) era de la primera esposa y los otros dos, Iván y Alexiéi (Aliosha, Liosha, Lióshecka, Alióshenka), de la segunda

La seva primera dona Adelaida Ivánovna Miúsova. Es casen després d’un rapte i aporta una dot. Abandona la casa quan el fill té tres anys. Mort a Peterburgo.

Abandonó de manera total y absoluta al hijo que había tenido de Adealida Ivánovna, y no porque le odiara o movido por algún sentimiento de esposo ofendido, sino simplemente se olvidó del hijo por completo

Se casó pronto en segundas nupcias. Tomó la segunda esposa, también muy joven: Sofia Ivánovva… Dio a Fiódor Pávlovich dos hijos, Iván i Alexiéi, el primero al año de matrimonio y el segundo tres años después. Cuando murió el pequeño Alexièi tenía cuatro años … Muerta ella, con los dos hijos pequeños ocurrió casi exactamente lo mismo que con el primero, Mitia: quedaron totalmente olvidados y abandonados por su padre

Fiodor Pávlovich viu amb el seu fill Ivan i té tres criats: el vell Grigori Vasílievich Kutúzov i la vella Marfa Ignátievna, la seva dona, i el encara jove Smérdiakov, fill de Lisavieta Smerdiáschaia que va morir en el part. El pare d’aquest podria ser Fiodor Pávlovich.

A part d’aquests pel llibre desfilen tota mena de personatges. Algunes dones també seran importants, ja que són, a part dels diners, la raó de l’enfrontament entre el pare i els fills: Katerina Ivánova (Iekaterina, Kátienka, Katia, Katka) i Grúshenka.

Com en la major part de l’obra de Dostoievski són personatges molt turmentats. Els fets es desenvolupen amb una lentitud a voltes desesperant. La seva lectura se m’ha fet feixuga i no ha acabat de convèncer. Està farcit de reflexions filosòfiques, algunes d’elles entrades amb calçador dins de la narració. Hi ha molts moments sobrers i allargats amb sobre manera. No ha estat una sorpresa ja que sembla l’estil de bona part dels autors russos més clàssics. Realment no sé si tornaré a caure en la temptació de llegir més llibres d’ells.

En la darrera part del llibre, en ple judici per l’assassinat del pare del que s’acusa al fill gran, Dostoevski planteja el desig edípic de matar al pare anys abans dels escrits freudians.  “¿Quién desea la muerte de su padre?” declara Ivan en el judici cap al final de l’obra. “Esa es la cuestión... igual que usted y que todos esos... Han matado al padre y hacen como si estuvieran asustados.... ¡Embusteros! Todos desean la muerte del padre. Una alimaña se come otra alimaña...” Dostoievski posa en joc els desitjos edípics de tots.

Tot plegat no és res més que un assumpte de faldilles i de rivalitat amorosa entre dues dones (Katerina  i Grúshenka), i tres homes, els dos fills i el pare i un testimoni “imparcial” el fill petit que assisteix com a testimoni als convulsos sentiments de tots els personatges que en un moment o altre de l’obra se li van confessant, en un intent de trobar una ajuda impossible, davant d’una tragèdia personal i familiar que s’acabarà produint sense possibilitat de posar-hi remei.

En el judici s’acusa a Mitia, el germà gran i suposat assassí del pare, així com del pare de ser uns monstres. Potser ho son, però ¿no ho som tots una mica de “monstres”?

En conclusió llibre només aconsellable per fans de llibres llargs i exasperadament lents amb personatges de psicologia molt turmentada, amb molt de temps per endavant per llegir i que cerquin píndoles filosòfiques en els seves pàgines.