dimecres, 24 d’agost del 2005

Per què el diàleg sempre perd ?

La setmana passada havia llegit que s’estrenava "Buenos Días, Noche" la darrera pel·lícula de Marco Bellochio. D’aquest director recordava que m’havia agradat molt "En el nombre del padre", una pel·lícula sobre el terrorisme irlandès. Vaig llegir que aquest nou treball tractava el tema del segrest d’Aldo Moro per les Brigades Rojas al 1978.
Aquest ja va ser una qüestió que m’havia interessat molt quan va passar. Aleshores era universitari i el nostre país estava en plena transició i efervescència política. A Itàlia a més de les BR hi havia un moviment radical important. A Alemanya també hi havia la Baader-Meinhoff, ambdós es van suïcidar en una presó d’alta seguretat. Així es va acabar amb el terrorisme alemany.
Aquest segrest va ser molt llarg i el seu desenllaç va marcar la fi de les BR i en gran part de tot el moviment radical italià d’aquells moments. També es va arribar a dir que Aldo Moro sabia massa coses i que no es va fer res per evitar el seu assassinat. Hi ha una novel·la molt interessant que reflexa tot el que es va viure a Itàlia en aquella època: "Los invisibles" de Nani Balestrini.
La pel·lícula no m’ha agradat massa. Crec que li falta ritme, hi ha estones en que es fa pesada. M’ha semblat molt bona la utilització de la música de Pink Floyd (per cert, música inoblidable d’aquella l’època), sobre tot, al final quan es mostra tota la classe política en el funeral oficial d’Aldo Moro, Papa inclòs. La família no va voler assistir-hi ja que es va sentir enganyada i estafada pels polítics.
Es mostra la intransigència dels dos bàndols: els polítics i el Papa, al que es va demanar que intercedís, sense voler cedir a les peticions dels terroristes, i aquests que amb aquesta segrest creuen que canviaran el món i faran aixecar les masses del proletariat i s’iniciarà la gran Revolució. Quan el govern no dóna resposta al que demanen alguns components del grup terrorista dubten si han de matar o no a Moro, fins i tot, avisa que aquest fet els farà impopulars. Però en aquestes circumstàncies sempre guanya la posició més dura. Possiblement en el govern també hi havia posicions favorables al diàleg i a la negociació, però aquestes també van perdre.
Per què serà que gairebé sempre guanyen les posicions més extremistes, les que no volen el diàleg ?

dissabte, 20 d’agost del 2005

Tempesta frustrada

Des d’aquesta finestra observatori només veig un petit retall de la realitat. No sé el que passa més enllà d’aquest petit món limitat per les quatre parets del pati interior comunitari al que donen totes les finestres d’aquesta illa de pisos. El silenci es comença a sentir pertorbat per la remor llunyana de trons que anuncien tempesta. La llum del sol s’apaga poc a poc, el cel es va enfosquint. El vent es reforça i remou les branques dels arbres.
Continuo llegint davant d’un te fred amb llimona. Un aire fresc entra per la finestra entreoberta. Aixeco més la persiana per no obrir la llum.
Els ocells, fins ara callats, comencen a piular en una mena de cridòria desordenada que augmenta de volum volant d’un lloc a un altre.
Ja no fa vent, però la remor de trons encara es pot escoltar. La negror amenaçant dels núvols s’ha trencat amb petites finestres blaves que mostren el cel blau que hi ha més enllà. Els ocells tornen a estar quiets però no aturen la seva piuladissa continua. Un tro sona més proper. L’amenaça persisteix, però sembla que vol passar de llarg.
L’aire que passa per la finestra és ben fresquet. S’albira un núvol molt negre al fons. Sembla que tot quedarà amb res. A algun lloc deu haver plogut força. Si més no ha refrescat. Ara ja tinc la finestra tancada ….
Finalment cauen quatre gotes, plou amb un reflex solar al cel tot estrany. Però d’això no se si es pot dir ploure. De fet no arriba ni a mullar el terra.
El cel blau i algun petit núvol ataronjat pel sol vesprejant …..
Haurem d’esperar a un altre dia per a què plogui.