dissabte, 21 d’agost del 2021

Ens hi posem?

Fa molt de temps que es parla del futur del català i es poden llegir opinions divergents al respecte encara que darrerament diria que la major part es decanten per veure un futur més aviat negre. L’objectiu d’aquest llibre és aixecar la veu d’alarma i posar dades sobre la taula.

El català és una del “40% de les llengües del món que són en la fase primària de l’extinció” i està en un territori en que és una llengua subordinada i en el que hi ha una llengua dominant. “En una societat on es parlen dues llengües, generalment, hi ha una llengua que s’acaba imposant a l’altra”... “La trista realitat és que es pot viure a Catalunya sense saber català

El català es troba en una situació que ens ha de preocupar. Les dades que es publiquen darrerament indiquen que el seu ús quotidià està en franc retrocés.

A mesura que la llengua va perdent parlants, hi ha menys possibilitats de parlar-la... És la manca d’ús d’una llengua el que l’empeny a la decadència i a la mort, potser poc a poc, però inexorablement si no s’hi fa res. La pèrdua relativa de parlants que comencen les converses en català (23,6%), és un símptoma prou clar de llengua en perill d’extinció”. En el cas dels joves, de 15 a 29 anys, el percentatge baixa fins el 16,3%.

Manifestació 12 de juny del 2010. Han passat 11 anys. ¿Aquests dos infants de la foto parlen només català ara que ja són joves o són dels que parlen castellà a les primeres de canvi?

 

Està clar que ens hem haurem de preocupar pel català, no? I començar a actuar abans no sigui massa tard.

El bilingüisme en que vivim des de fa molt de temps és una trampa. Els únic bilingües som els catalanoparlants, ja que tots parlem castellà. A la inversa no es compleix, no tots les castellanoparlants parlen català. Malgrat que a Catalunya es parlen més de 300 llengües “funcionem com si fóssim una societat bilingüe... Els catalans la bilingüitzem encara més cada vegada que parlem en castellà a algú que no coneixem. Això no fa sinó alimentar la llengua dominant i disminuir les possibilitats de les llengües subordinades”, com és el català.

Avui hi ha aproximadament, un 10% d’altres llengües. Potser és poc encara, però és una situació inèdita. I és beneficiosa, perquè permet que disminueixi la pressió del castellà sobre el català. Aquest 10% de nouvinguts es pot decantar cap a una banda o cap a una altra. I això sí que depèn del comportament dels catalanoparlants. Segons com fem les coses, si els parlem a tots en castellà, farem que s’afegeixin al grup de castellanoparlants i això farà que torni a créixer la pressió sobre el català. Però que passi és a les nostres mans

Un altre dels perills que amenaça al català és que aquest “es modifica tant per culpa de les interferències que acaba tenint més trets propis de la llengua dominant que no pas seus. És a dir, no canviem de llengua sinó que canviem la llengua que parlem i fem que cada vegada més s’acosti a la llengua dominant

La promoció del bilingüisme ens condemna. Sigui perquè canviem de llengua directament, sigui perquè van desapareixent les estructures que no són de la llengua dominant

El futur del català depèn tant dels qui el parlen, i que no cedeixin, com dels qui no el tenen com a llengua, però que cal que s’hi solidaritzin”. I això que potser fa uns anys havia passat amb els castellanoparlants que viuen a Catalunya, ara jo diria què passa a l’inrevés i observo una resistència a utilitzar el català per la seva part.

S’han de crear les condicions perquè la gent opti pel català”... “Hi ha moltes feines de cara al públic que demanen coneixements de català, però a l’hora de la veritat el treballador de torn no sempre en sap, de català. I, quan no en sap, no passa res. Aquest és el problema: que no passa res. Senzillament, es tracta de fer complir la llei

No ens equivoquem, no és de mala educació parlar la nostra llengua, és de mala educació demanar als altres que no parlin la seva.”... “No em cansaré de recordar-ho: a vegades passa que hi ha qui cedeix per evitar el conflicte. Però per quin motiu has de cedir tu i no l’altre? Si l’altre t’entén, no has de cedir pas... La gent que fa l’esforç d’aprendre català ho agraeix, que li parlin en català

Cap poble no hi ha guanyat res pel fet d’abandonar la seva llengua. En canvi, molts hi ha perdut enormement pel fet d’haver-la abandonada. Quan desapareix una llengua, no desapareix només un mitjà de comunicació. Desapareix una forma de coneixement, una manera alternativa d’explicar la realitat. En alguns casos, fins i tot, la llengua va lligada a la supervivència de la comunitat

Avui dia sabem més català però el fem servir menys. Aquest és un símptoma clar de llengua en procés d’extinció... En el cas dels catalanoparlants inicials, és a dir, els qui han après a parlar amb el català, la gent parla menys català que no fa uns anys, i la gent jove el parla menys que els seus pares i avis quan eren joves.

Cada vegada és més freqüent trobar-se casos de nens que, malgrat que són catalanoparlants, parlen en castellà amb els amics... Hem de trobar la manera de revertir aquesta tendència, perquè els joves són el futur

L’última generació que ha tingut referents culturals en català, és la de Bola de Drac”... “Si l’oci dels joves és en castellà, el seu món referencial serà en castellà”. Falten referents adolescents que s’expressin en català. Estem perdent aquesta batalla, una de les més importants.

A més a més,  “ningú es va preocupar de garantir que la llengua vehicular de l’ensenyament secundari fos el català. Tot allò que s’havia guanyat amb la immersió a primària es perdia en pocs mesos als instituts”. I això malauradament segueix passant sense que ningú digui, ni faci res. “Per què no passa res quan es fan classes en castellà?”

Si us importa el futur del planeta i és per això que actueu per salvar la biodiversitat, també hauríeu d’actuar per salvar les llengües. Començant per la que teniu més a la vora, el futur de la qual és a les vostres mans. Ens ho hem d’exigir, com a societat conscient que no vol perdre la llengua. I si no la volem perdre, hem d’assumir que cal actuar

La recepta inevitable perquè el català pervisqui és: parlar-ho. I si ho diem, hem de ser conseqüents i fer-ho. No n’hi ha prou de dir que hem de parlar en català, sinó que ho hem de posar en pràctica a cada moment. Perquè a vegades, amb el nostre comportament lingüístic, desmentim aquesta idea”. Des de que vaig llegir el llibre em vaig fer el ferm propòsit de parlar català i només català. I malgrat tenir-ho molt clar, en diverses ocasions m’he passat al castellà d’una forma esfereïdora. Cal molta força de voluntat i molta conscienciació per no caure en la trampa. Tenim la mala costum de passar-nos al castellà a la més mínima.

És important parlar en català en totes les circumstàncies, també quan ens pensem que l’interlocutor no ens entendrà. Parlar en castellà d’entrada redueix en bona part el nombre de converses que podrien fer-se en català. I una llengua que no es parla, ja sabem quin final li espera”... “Si algú parla en castellà, es respon en castellà, en comptes de mantenir-se en el català

Si nosaltres no preservem el català, no ho farà ningú. Això ho hem de tenir clar... La llengua, si no la salvem la gent, no la salvarà ningú

Més enllà de la importància de la oficialitat de la llengua, la millor manera que es mantingui viva, l’única, és fent-la servir

El problema principal és amb els catalanoparlants mateixos. I entre catalanoparlants, també. Però això també vol dir que la solució depèn en primer lloc, dels catalanoparlants. De tu, de nosaltres”.

Fiquem-nos-ho al cap: si nosaltres no fem que la llengua es parli, no ho farà ningú...  Hem de tenir clar que aquesta és la feina que hem de fer els catalanoparlants inevitablement... Si nosaltres no parlem català, no podem aspirar que els altres ho facin. Ens hi posem?”

CARME JUNYENT

El futur del català depèn de tu

La Campana, 2020, 140 pàgines

dilluns, 16 d’agost del 2021

La il·lusió de la vida

Una nova lectura de Paul Auster: sense ser un dels seus millors libres, es llegeix amb interès.

Todo el mundo creía que estaba muerto… era como si hubiese salido a dar un paseo y fuese a volver en cualquier momento. Pero no volvió, y a partir de entonces fue como si a Héctor Mann se lo hubiese tragado la tierra

Hèctor Mann nascut el 1900 havia realitzat 12 curts en la època del cinema mut i havia desaparegut a finals de 1928 i ningú sabia res d’ell. David Zimmer publica un llibre sobre les seves pel·lícules, “El silencioso mundo de Héctor Mann”, el 1988. Al cap d’un temps rep una carta on deia: Querido profesor Zimmer, Héctor ha leído su libro y le gustaría conocerlo. ¿Le apetecería venir a visitarnos? Atentamente, Frieda Spelling (Sra. De Héctor Mann)”

Així es planteja la narració i genera una intriga amb ganes de saber què passarà.

Primer coneixerem que David Zimmer fa pocs anys va perdre la seva dona i els seus dos fills petits en un accident d’avió, pèrdua de la que es culpabilitza i de la que li costa molt recuperar-se.

Es submergeix en l’escriptura del llibre i no pensa en res més. “Estaba en el libro, y el libro estaba en mi cabeza, y mientras siguiera allí dentro, podría seguir escribiéndolo. Era como vivir en una celda acolchada, pero de todas las vidas que podía haber llevado en aquel momento, era la única que tenía algún sentido para mí. No era capaz de relacionarme con el mundo, y sabía que, si intentaba volver a él antes de que estuviera preparado, acabaría hecho trizas. Así que pasaba el tiempo encerrado en mi pequeño apartamento, escribiendo sobre Héctor Mann. Era un trabajo lento, y hasta absurdo, quizá, pero requirió toda mi atención durante nueve meses seguidos, y como estaba demasiado ocupado para pensar en otra cosa, probablemente me salvó de volverme loco

Poco a poco me iba acostumbrando a estar sin Helen y los niños, pero eso no quiere decir que adelantara mucho. No sabía quién era, ni tampoco lo que quería, y hasta que encontrara la manera de volver a vivir con los demás, sólo seguiría siendo medio humano.

Veiem una mica més com és i com es troba David Zimmer: La única persona con la que sabía cómo comportarme era conmigo mismo pero verdaderamente yo ya no era nadie, no estaba realmente vivo. Sólo era alguien que fingía estar vivo, un muerto que pasaba el tiempo traduciendo el libro de un muerto”. Aleshores estava traduint un llibre de Chateaubriand

La vida de Hèctor Mann abans de les seves 12 pel·lícules està amarada de misteris. De cop i volta desapareix, ningú sap on és. Tampoc se sap el motiu de la desaparició, malgrat que alguns articles periodístics apuntaven algunes teories mai confirmades.

A poc a poc anem coneixent quina ha estat la vida de Hèctor Mann des del moment de la seva desaparició de la vida pública, una vida d’autèntica novel·la.

La vida era un sueño febril, y la realidad un universo sin fundamento, un mundo hecho de fantasías y alucinaciones, donde todo lo imaginario se hacía real.”

Hèctor passa gairebé per tot. Su mundo se había escindido en dos, su mente y su cuerpo no se hablaban. Era exhibicionista y ermitaño, depravado furibundo y monje solitario, y si logró sobrevivir durante tanto tiempo a esas contradicciones internas, sólo fue porque adormeció voluntariamente su conciencia. Se acabó la lucha por ser bueno, se terminó la farsa de creer en las virtudes de la renunciación. Su cuerpo había tomado el mando, y cuando menos pensaba en lo que hacía su cuerpo, más satisfactoriamente lograba hacerlo… Señal del miedo que tenía de mirarse a sí mismo, el comportamiento de alguien que hubiera tapado todos los espejos de su casa

Tota la història de la vida de Hèctor Mann sembla una gran mentida, però... “cada vez que pienso que me ha mentido resulta que me ha dicho la verdad. Y eso es lo que hace tan imposible su historia. Porque todo lo que me ha contado es verdad

Hèctor Mann va fer més pel·lícules, però aquestes no les veuria mai ningú. Aquest era el seu destí. La verdadera obra no consistía en realizar películas, sino en hacer algo con objeto de destruirlo. Ésa era la obra, y hasta que todo vestigio de esa obra no se hubiera destruido, la obra misma no existiría. Únicamente cobraría vida en el momento de su aniquilación; y entonces cuando el humo se elevará en el caluroso día de Nuevo México, desaparecería. Había algo escalofriante y hermoso en esa idea… Mi presencia manchaba la pureza del momento. Las películas tenían que morir vírgenes, sin ser vistas por nadie del mundo exterior

Aquesta novel·la és una mena de nina russa, amb una història dintre d’una altra: la vida del narrador, de David Zimmer des de la mort per accident d’avió de la seva dona i fills, la misteriosa vida de Hèctor Mann, les històries d’algunes de les seves pel·lícules...


 

Éste es un libro de fragmentos, una recopilación de aflicciones y sueños medio recordados…

PAUL AUSTER

El libro de las ilusiones

Ed. Anagrama; 2008 (e. original, 2002); 338 pàgines

Traducció de Benito Gómez Ibáñez

 

 


dimecres, 4 d’agost del 2021

Hores greus entre incerteses

Quim Torra, com el seu antecessor no s’havia presentat per ser President, però unes circumstàncies que no s’havia d’haver donat mai el van convertit en el President de l’anterior legislatura. Segurament mai ho havia pensat, però encara menys s’havia pensat que hauria d’enfrontar-se a la pandèmia que encara patim en els moments més durs i més incerts de la mateixa.

Quan el dia 15 de març vaig començar el confinament a la Casa dels Canonges, no era capaç d’imaginar la tragèdia que la pandèmia de la COVID representaria per al nostre país” Ningú ho podia pensar. Ha passat més d’un any i encara no sabem com en sortirem de tot plegat. Aquest llibre “és un dietari íntim que recull allò que vaig viure, veure i sentir. Vull insistir en aquest punt: és la meva percepció dels fets. I les opinions i judicis són només meus”. Explica el que va viure aquells dies tan des del punt de vista personal com des del punt de vista polític.

Em noto irat, a punt de perdre els nervis constantment, amb una angoixa que m’enterboleix el pensament”. Passa per moments personals molt angoixants. “Al carrer del Bisbe el silenci és absolut, sembla com si el món s’hagués paralitzat, però és mentida: roda i roda, i demà ens portarà més notícies espantoses


 

Sento una solitud absoluta. És com una boira freda que t’embolcalla”. Realment estava molt sol.

Una de les lliçons d’aquesta epidèmia és que el nostre món d’ahir ha canviat, i, segurament, en el món de demà res tornarà a ser igual. No treballarem de la mateixa manera, no ens reunirem de la mateixa manera”. Encara que volem tancar els ulls a la realitat han canviat més coses de les que creiem, encara que no tinc massa clar que acabi produint realment massa canvis. Caldrà esperar per saber-ho.

De les poques coses que he après aquests anys és que els problemes no desapareixen, si de cas, es transformen. I l’única manera que no se t’enduguin per davant és fer-los front. Donar la cara. Sempre. Encara que sigui duríssim”. Això ho vaig aprendre al llarg dels meus anys de docent. Els problemes s’han de afrontar com més aviat millor. Si es deixa passar el temps sense fer res aquests es van fent més i més grans, i la possible solució també és més difícil i complexa.

 

En la darrera pàgina podem llegir que “aquest llibre s’envià a imprimir el dia 14 de febrer de 2021 mentre, a les urnes, es gestava una nova victòria de l’independentisme, que va superar, per primera vegada el 50% dels vots en unes eleccions al Parlament de Catalunya”. Aquest resultat tan desitjat no ha significat grans canvis en la gestió de la Generalitat de Catalunya. Aviat celebrarem el quart aniversari de l’1 d’octubre, i poc ens podíem pensar aquell dia, que després de 4 anys, encara estaríem com estem.

Quim Torra també explica com ha viscut amb decepció el seu pas per la presidència de la Generalitat: “Em passen pel cap imatges de les picabaralles permanents de tots contra tots. No estava preparat per a la crueltat de la política catalana. Potser tampoc tenia l’ambició ni la força que calen. Però jo em pensava que anàvem a fer la independència i no la guerra entre nosaltres... Per això, ara no puc més que sentir una gran decepció. Tenir l’oportunitat de presidir el país i no haver pogut avançar no haver estat capaç de saltar els obstacles que els uns i els altres anaven posant. Quina decepció!”

Tot tenia sentit si haguéssim continuat la lluita, si de la presó i l’exili n’haguéssim volgut fer una palanca per a la revolta real. Però no ha estat així”. En aquests quatre anys hem desaprofitat moltes oportunitats per girar la truita del nostre costat.

 

S’ha parlat que soc un president solitari... La meva ha estat una solitud volguda, gairebé desesperadament promoguda per mi mateix, per allunyar-me de tot allò que jo pensava que era un engany al mandat del Primer d’Octubre... He comptat amb poques amistats entre la classe política. I malgrat això, m’he sentit molt acompanyat per la gent en tot moment

No entendré mai com l’octubre del 2017 estava ell (Roger Torrent) i tants d’altres disposats a tot i ara no estan disposats a res. Per què? S’ho creien o no s’ho creien? Estaven disposats a fer el que ens deien?” Son preguntes que jo també m’he fet i que com més passa més penso que van anar més lluny dels que ells volien sota l’empenta de la gent, i que fa massa temps que el seu objectiu és congelar aquelles aspiracions.

També opina sobre Espanya: “Espanya mai negociarà el dret d’autodeterminació de Catalunya. De fet, fa tan sols tres anys, l’independentisme ja va arribar unànimement a aquesta conclusió”. I si això ho sabem a què esperem?

El diumenge, 15 de març, primer dia de confinament i primera reunió de presidents autonòmics. Escriu referint-se a Pedro Sánchez: “Es va autoqualificar de “resistent”. Ho és. Però és una resistència freda, sense ànima, metàl·lica, com un autòmat. Avançar, sobreviure un dia més en el poder, encara que no se sàpiga ni perquè, ni amb qui ni cap a on”. No puc estar més d’acord.

Més endavant explica les inútils reunions de presidents autonòmics per videoconferència: “Pedro Sánchez ens contesta a tots, juga amb les paraules tot mentint i fa surf sobre les crítiques com un paraigua evita que et mullis” En altres paraules és un entabanador i actua com un encantador de serps i molts es deixen entabanar i encantar.

Una impressió que també vaig tenir com a ciutadà al llarg d’aquelles setmanes de confinament a casa quan arribava el cap de setmana i escoltava les notícies per la televisió o la radio: “Començo la meva intervenció denunciant un cop més la farsa d’aquestes reunions. De nou se’ns repeteix l’anunci que es va fer ahir. Som “el eco de los sábados”. Se’ns convida a participar, però totes les decisions ja estan preses. Se’ns parla de “coordinació i consens”. Tot és imposició, per, després, carregar la gestió i la responsabilitat als altres

També opina sobre el seu equip de govern: “em decep el vicepresident, en totes les reunions té sempre un paper passiu, absent, sense intervenir-hi. Normalment, en cada reunió li acabo preguntant si té res a afegir. No passa mai” ¿Serà el tarannà dels dirigents de ERC? Em recorda el que Puigdemont explicava en el seu llibre de Junqueres a l’octubre del 2017.

Senzillament, les confiances estan trencades... És impossible avançar enmig de les desconfiances que fa que ens destruïm els uns als altres”. Segurament mai han existit aquestes confiances i molts polítics han estat sempre mirant-se de reüll.

La inexperiència de molts polítics en el món de la gestió empresarial. Molts no han treballar mai en una empresa o com a autònoms. Viuen dels sous públics des de fa molts anys. No saben gestionar crisis, saben gestionar paraules”. Els polítics professionals que tan sols aspiren a perpetuar-se en algun lloc que els doni un bon sou per seguir vivint és una epidèmia massa estesa entre la nostre classe política.

14 d’abril, un data ben significativa encara per a molts: “En costa dormir-me. Estic cansat però, pitjor encara, estic decebut. Decebut que tot sigui tan feixuc, que continuïn les ganivetades i deslleialtats mentre tenim el país en la situació gravíssima en què el tenim, decebut que el Govern espanyol hagi jugat amb la salut de tots i no hàgim pogut fer-hi res més que alçar la veu i buscar totes les escletxes possibles per restringir la mobilitat. Aquesta crisi ha despullat l’autonomia catalana. Va nua, la pobra. És insostenible. O som independents o la nació no sobreviurà. Les institucions, ferides de mort, deixen veure el cartró pedra que les embolicava. La degradació del Parlament ha estat immensa i el Govern senzillament no pot atendre les necessitats de la ciutadania. La qüestió és simple, hamletiana: ser o no ser. I per ser ens calen tots els recursos i tota la sobirania. Si no, senzillament, no som”. Està clar quin és el dilema. Si no es produeix un cop timó no anem enlloc.

I acaba el llibre amb unes paraules de Wordsworth: “... tanmateix ara tot és incert”. Ha passat més d’un any i tot continua tant incert o més que aleshores.

QUIM TORRA i PLA

Les hores greus. Dietari de Canonges

Símbol Editors, 2021; 306 pàgines