Imaginar o recordar, heus ací el dilema.

- Sens dubte. Passem mitja vida imaginant i anhelant el futur; l'altra mitja, recordant el passat.

- Imaginar o recordar, heus ací el dilema.

- També el record crea. En tot cas, ambdós exercicis superen la realitat. Mentre complia les fantasies no me'n delectava tant com abans o després de complir-les. La imaginació i la memòria filtren, condensen. La realitat, en canvi, és disgressiva, i està plena d'inconvenients superflus: qüestions de mecànica, de comunicació ... Tot acte guanya en la prefiguració o en el record.

- No obstant això, vostè tornaria a començar.

- Ara mateix. Sense experiències, no hi ha records. Cal viure amb intensitat, no sols pel goig efímer, sinó per acumular grans records, inversió de futur. És que puc, tornar a començar?

- No, no pot.

- De cap manera?

- De cap manera

L'home manuscrit 

Manuel Baixauli

La gent no accepta les llibertats dels altres.

També jo visc en dissidència dels costums i comportament del veïnat, i alimente fama de misantrop, de maniós, d'esquerp. La gent no accepta les llibertats dels altres, per minses que siguen; no tolera l'individu escindit del ramat.

L'home manuscrit

Manuel Baixauli

Rory Gallagher Live

Aquest matí he escoltat el doble Irish Tour 74 de Rory Gallagher, un dels guitarristes que sempre m'ha agradat. Vaig tenir la sort de poder-lo veure dues vegades en la decada dels 70, des de les primeres files i en guardo un gran record d'aquelles actuacions plenes d'energia i amb cap concesió a la galeria simplement rhythm and blues i rock del més pur i simple, amb quatre músics i quatre llums sobre l'escenari i res més. Malgrat ser considerat per molts un ilustre secundari, pel meu gust ha estat dels millors, i amb influència amb molts altres guitarristes. Irlanda és terra de grans músics.
Aquí us deixo un mostre d'aquella gira del 1974 que també va passar per Barcelona en un temps en el que la mitjana de concerts era d'un al mes.

Camins ignots

He viscut sempre perdut dins d'una jungla d'interrogants, sense tocar parets, orfe de certeses. Sempre he triat camins abruptes. Camins ignots amb destinació ignota. Avance quan no sé on vaig. No sé mai on vaig. Cada matí comence una pel·lícula de què ignore la fi.

L'home manuscrit

Manuel Baixauli

Dylan forever

Influenciat per la lectura del bloc Melòcalia de l'amic Luigi, aquest matí li ha tocat el torn a Bob Dylan. He revisat tres dels seus vinils: Blonde on Blonde (1966), Before the flood (1974) i Desiré (1976).

Entre tots els seus temes he escollit aquest Just like a woman, probablement un dels que he escoltat més vegades. Quantes hauran estat ?