Hivern

 

“Hivern”, segon llibre de la quadrílogia d’Ali Smith que va iniciar amb “Tardor”. No son llibres de fàcil lectura, i malgrat que no m’acaben d’agradar del tot perquè a vegades son difícils de seguir, tampoc em desagraden del tot.

El llibre per moments és un recull de fragments de vida. En part la vida també és així de fragmentària. Ens porta d’una cosa a l’altra sense massa sentit. De ben segur el món sempre ha estat així.

“Era el matí de la vigília de Nadal. Seria un dia atrafegat. Venia gent a casa per Nadal”

Madrid, Nadal 2009

“L’hivern: un exercici per recordar com endurir-te i després com tornar flexiblement a la vida.”

La Sophia ja és una dona gran i es troba amb els problemes que avui cada dia tenen les persones grans amb els bancs, els horaris, interaccionar amb les màquines.... Espera al seu fill Arthur (Art) i a la seva parella, Charlotte, pel dinar de Nadal.

Art i Charlotte són parella, una parella que no funciona massa bé i ho deixen estar pocs dies abans de Nadal. A Art l’espera la seva mare Sophia per Nadal i no hi vol anar sense parella. La mare no coneix a la Charlotte. Aleshores Art busca una noia per que faci de Charlotte, algú que no coneix de res. La dona substituta és la Lux: “Ja no hem acordat. Tres dies sencers, 1000 lliures”

Quan l’Art i la Lux arriben a casa de la Sophia veuen que aquesta no està bé. Té la nevera buida i alguna cosa li passa. Es posen en contacte amb la germana de la Sophia, que ve immediatament, malgrat que fa anys que no es poden veure: “L’Iris: una càrrega insuportable. Díscola. Malbaratant la vida. Advertida una vegada i una altra... Coneguda per les forces de l’ordre. Té antecedents policials”. Manifestant ecologista, hippies, ocupa, deixa la seva família i marxa. Fa anys que no es veuen amb Sophia.

Tots els presents, sobretot Sophia i el seu fill Arthur recorden moments del seu passat. El Nadal és un dia propici a rememorar altres temps i altres persones. És el que passa en aquest llibre. És una família ben estranya. No sé pas qui és més estrany dels tres.

“És com si els personatges de l’obra visquessin al mateix món però separats l’un de l’altre, com si els seus mons d’alguna manera s’haguessin desencaixat...”

“Qui soc jo per saber res del meu fill. Només soc la seva mare. Qui soc jo per saber res de la seva vida. Qui soc jo per pensar que sé la veritat” Bones preguntes.

“Per que no treballar sempre per la pau a la terra i la bona voluntat? Quin sentit té el Nadal, si no? Les setmanes de compres que comencen al juliol, aquest és el sentit?”. Els sense sentit de les festes de Nadal.

“Què farà el món si no podem resoldre el problema dels milions i milions de persones que no tenen cap casa on anar o que tenen cases que no són prou bones, de cap altra manera que dient-los que se’n vagin i construint tanques i murs? Que un grup de persones pugui ser responsable del destí d’un altre grup de persones i triar si se’ls exclou o se’ls inclou no és una resposta prou bona... Hem de trobar una resposta millor”. Però no sembla que la humanitat i les diferents societats estiguin disposat a trobar aquesta resposta millor.

Arriba un moment en que “l’Art ja en té prou, de Nadal. Ara sap que no vol tornar a viure més un dia de Nadal”....“Ha estat Nadal tot el dia i necessita un descans del que educadament qualifiquem de rica tradició de Nadal.”

Records i històries de Nadals del passat, i no només del Nadal, també d’altres fets del passat de la família, sobretot de la Sophia i l’Arthur. Al llarg de la nostra vida hi ha molts moments en que l’únic que fem és rememorar el nostre passat i els nostres records.

Un petit nucli familiar (Sophia, Iris i Art) i un testimoni neutral (Lux) amb un passat ple d’enrenous i amb versions ben diferents del mateix segons qui sigui el narrador. Potser mai acabem de saber del cert com va ser el nostre passat. No deixa de ser una història absurda en una societat absurda ple de festes i tradicions absurdes.

“No posseïm coses. Mira com ens tornen la mirada. Ens pensem que són nostres, que les podem comprar, tenir-les, llançar-les quan ja no ens serveixen. Saben sense que els calgui saber res que els rebutjables som nosaltres”

 

 ALI SMITH

Hivern

Raig Verd 2020; 275 pàgines

Traducció de Dolors Udina

Pròleg de Marina Espasa

No diguis res

El conflicte d’Irlanda del Nord es va perllongar al llarg de molts anys. Ja omplia les notícies dels televisors en blanc i negre. Aquest llibre és una investigació periodística sobre el desenvolupament d’aquest conflicte des de finals dels anys 60, fins pràcticament l’actualitat.

Comença amb el segrest de Jean McConville, mare de 10 fills i amb una marxa pacífica d’estudiants catòlics aturada per l’agressió violenta d’un grup de protestants.

“Els protestants que constituïen la majoria de la població d’Irlanda del Nord però que eren minoria en el conjunt de la illa, temien ser sotmesos per la Irlanda catòlica; els catòlics, majoria a l’illa, però minoria a Irlanda del Nord, se sentien discriminats als sis comtats.

A Irlanda del Nord, hi vivien un milió de protestants i mig milió de catòlics, i era cert que els catòlics s’enfrontaven a una discriminació flagrant, sovint eren exclosos de les feines i els habitatges més bons, i també se’ls negava el poder polític ... Durant mig segle, cap catòlic hi havia ocupat mai un càrrec executiu.”

L’odi i el recel entre les dues comunitats no parava de créixer atiada per diferents personatges. Jean McConville és una protestant casada amb Arthur, cristià, enmig de les turbulentes i violentes relacions entre les dues comunitats. “Una societat tradicionalment antiquada i reprimida s’estava partint de cop i volta de la manera més catastròfica possible”. I en ple segle XX i a Europa la religió és de nou un element fonamental en el conflicte.

Una gran part del llibre ens descriu els temps més violents des de mitjans i finals dels anys 60 i primera meitat dels anys 70. Malgrat no ser una novel·la, l’acció és tan trepidant que costa de deixar de llegir.

En aquells anys “a Belfast s’hi respirava la desagradable sensació que no hi havia cap indret on estiguessis del tot segur” Realment es pot viure així? En un viatge amb Inter-Rail a l’estiu del 1977 per les illes britàniques vaig visitar Belfast. Teníem curiositat per conèixer el que veiem de manera continuada a les notícies. Un cop allà ens sentíem observats. Hi havia barricades als carrers. Ens van regirar les motxilles diverses vegades. Finalment només hi vam estar unes hores. La decisió va ser fàcil: fotem el camp d’aquí. Ens vam dirigir a Dublín i vam continuar el nostre periple.

Belfast 1977

“Una de les conseqüències dels Troubles va ser la instauració del silenci. Amb tantes faccions armades lliurant una guerra als carrers, un acte tan innocent com fer preguntes sobre un ésser estimat desaparegut podia ser perillós”. De ben segur, aquesta és la explicació d’un títol ben eloqüent: NO DIGUIS RES

Les execucions eren habituals: una mena de ritual macabre que s’utilitzava sovint contra qui era acusat de traïdor, i sobretot, als que s’anaven de la llengua: “L’acte de matar, en si mateix, tenia un caràcter ritual, una coreografia assajada... Et posen una bossa al cap. Et lliguen les mans a l’esquena. T’agenolles sobre l’herba suau. I caus cap endavant quan la bala penetra al cervell”

Gerry Adams passa un llarg període a la presó. És allà on madura una nova estratègia ja que era conscient que la guerra seria llarga i que la possible victòria no estava a prop, ni seria fàcil. “El final del conflicte no seria el resultat d’un simple triomf militar, sinó d’una sèrie d’acords polítics” Com així seria finalment, molts anys després.

A part de Gerry Adams el llibre segueix la vida d’altres dirigents de l’IRA com  Brendan Hughes, i les germanes Pride.

“Havien passat dues dècades des de l’inici de la violència, a finals dels anys seixanta, i a Alec Reid li costava seguir carregant el pes de tot aquell vessament de sang. “La gent ja n’ha tingut prou” va declarar en una entrevista, hores després dels trets. “El que ha de fer la gent és escoltar-se els uns als altres. Fins ara, la gent no ho ha fet això” I afegia: L’ús de la força és un senyal de desesperació de la gent pobra”. Però mentre passava això, a la vegada que desafiava la turba i assistia als soldats assassinats, Reid estava tramant alguna cosa entre bastidors. Estava donant forma a un pla: un pla clandestí i agosarat per posar fi al conflicte”. Juntament amb Gerry Adams, Alec Reid serà un altre dels que ajudarà arribar a de l’acord de pau de Divendres Sant.

Gerry Adams, avui un polític respectat que viu bé, és qüestionat per ex-companys seus que no entenen les seves decisions. Aquests pensen si han valgut la pena tants sacrificis personals i tantes morts per arribar a on han arribat: seguir formant part de la Gran Bretanya. Amb el procés de pau del Divendres Sant (1998) s’acaba la violència, però Irlanda del Nord segueix formant part de la Gran Bretanya. L’objectiu de l’IRA no s’ha assolit.

Tant Price com Hughes “estaven indignats perquè Adams els havia ordenat cometre actes brutals i després havia renegat d’ells, afirmat que només ells en tenien la responsabilitat moral, perquè ell no havia pertangut mai a l’IRA. Quan finalment tots dos van donar la seva versió, Adams va sostenir que estaven mentint i, per tal de desacreditar-los, va assenyalar el trauma genuí que estaven experimentant. Adams, en canvi, semblava totalment impàvid en relació amb el passat. Mentre els altres vivien torturats pel que havien experimentat durant els Troubles, ell no semblava que hagués perdut ni una nit de son”

Ara bé, el conflicte està realment resolt? Han passat els anys, però segons afirma l’autor al 2015, “la realitat era que la majoria de residents encara vivien en barris segregats per la religió i més del noranta per cent dels infants d’Irlanda del Nord continuava anant a escoles segregades. En algunes zones de Belfast, les parades d’autobús es designaven informalment com a catòliques o protestants, i la gent caminava una o dues files de cases per evitar possibles agressions”

Com en gairebé tot quan Pattrick Radden Keefe estava acabant el llibre “havia acceptat que probablement no s’arribaria a saber mai tota la veritat sobre aquesta història fosca, perquè el grapat d’individus que coneixien la veritat se l’endurien amb ells a la tomba”. En realitat, els conflictes humans que engendren violència i morts són molt difícils de tancar del tot, i les seqüeles s’allarguen en el temps, i ningú pot assegurar que no tornin a sortir a la superfície un cop passats els anys. La història de la humanitat n’està ple d’exemples.

PATRICK RADDEN KEEFE

No diguis res

Ed. Periscopi, 2020, 574 pàgines

Traducció de Ricard Gil

On tot comença

 

En arribar a la maduresa,

cada record té dolçor de tristesa.

Cada record té una història llarga.

Guerau de Liost

 

Vaig néixer el 3 de maig de 1957 a la Mutua dels Amos del carrer de la Creueta com la majoria de sabadellencs d’aquells anys.

Però d’alguna manera tot va començar molt abans. Els meus pares s’havien casat el 6 de marc de 1950. Van tenir una filla que va néixer morta. En el part va perillar la vida de la meva mare. Van decidir no tenir pressa per anar a buscar descendència, i van estar de sort perquè el seu mètode anticonceptiu no era gens de fiar: el popularment conegut com a “marxa enrere”.

Es van comprar una moto i amb una colla d’amics acostumaven a viatjar per Catalunya, però també per la resta d’Espanya. I segons havia escoltat explicar més d’una vegada als meus pares jo vaig ser concebut al Monestir de Sant Joan de la Peña. Aquell dia els va costar trobar allotjament i finalment deien que aquella nit van dormir a sobre d’una taula.

No fa massa he trobat fotos d’aquella jornada i també una petita llibreta on anotaven l’etapa de cada dia de vacances, amb el lloc de sortida, i d’arribada els quilòmetres recorreguts i les despeses. Va ser el 24 de juliol de 1956.

Sant Joan de la Peña, 24 de juliol de 1956

Tal com sempre ha explicat la mare vaig venir amb retard. Segons ella devia estar bé allà dins i no tenia pressa per a sortir. Aquesta és una característica del meu caràcter. No acostumo a tenir pressa. A més a més un cop es va posar de part, aquest també va ser lent. No acabava de sortir. Sembla que vaig donar força feina.

La Mutua dels Amos, 1932, foto de F. Casañas extreta del grup de Facebook Patrimoni Sabadell

 

Enigma sense resoldre

 “El anciano está sentado al borde de la estrecha cama, las manos apoyadas en las rodillas, la cabeza gacha, mirando al suelo. No sabe que hay una cámara instalada en el techo, justo encima de él… Aunque supiera que lo están vigilando, le daría lo mismo. Está como ausente, perdido entre los fantasmas que pueblan su imaginación mientras busca una respuesta a la pregunta que lo atormenta. ¿Quién es? ¿Qué está haciendo ahí? ... ”

“No tiene claro dónde se encuentra exactamente. En la habitación, sí, pero ¿en qué edificio está? ¿Es una casa? ¿El hospital? ¿La cárcel?”

Sitges, març 2019

Un inici de llibre que promet molt. L’enigma està servit. Està en tractament? Està malalt? Això és el que sembla, però Míster Blank no ho sap. Es fa moltes preguntes. Els lectors també ens les fem. “Me parece que no estoy enfermo. Un poco cansado y aturdido, quizás, pero aparte de eso no me siento mal. Teniendo en cuenta mi edad, me encuentro bastante bien”

“Míster Blank se pasa la mayor parte del tiempo con la cabeza en otra parte, perdido en un nebuloso territorio de seres fantasmales y recuerdos fragmentarios mientras busca una respuesta a la pregunta que lo atormenta”

A sobre la taula hi ha uns documents i unes fotografies “sin duda contienen la respuesta a la pregunta que lo atormenta. Porque de ellos emana su angustia, y aun cuando sería sencillo volver a la cama y olvidarlos, se siente obligado a proseguir sus indagaciones, por tortuosas y desagradables que puedan resultar”

“Ha de haber alguna razón, … que explique lo que le está sucediendo, que justifique el hecho de encontrarse en esta habitación con las fotografías y los cuatro montones de documentos”

Tot molt misteriós. Sembla que Míster Blank en un altre temps era algú poderós que ha viatjat molt, però no sabem ben bé que va fer ni que fa aquí tancat.

Però el llibre s’acaba i no dona cap resposta a les moltes preguntes que planteja. Realment m’ha decebut.

De tots els llibres de Paul Auster que he llegit fins ara, aquest és el menys interessant sense cap mena de dubte.

Una curiositat que em va fer pensar que igual era la clau que podia desvetllar algun dels enigmes. El llibre està dedicat al seu sogre: “Para Lloyd Hustvedt (in memoriam)”. A la seva biografia no he trobat res que resulti significatiu.

 

PAUL AUSTER

Viajes por el Scriptorium

Círculo de Lectores; 2007; 172 pàgines

Traducción de Benito Gómez Ibánez

El silenci dels arbres

Tot i que el vaig llegir ja fa 10 anys, al tenir-lo de nou a les mans no m’he pogut resistir a rellegir-lo. No recordava de què anava, però a mesura que llegia em retornava a la memòria. No m’ha decebut gens la seva lectura. Eduard Màrquez és un autor del tot recomanable. Podeu llegir una interessant entrevista de fa una anys que us ajudarà a conèixer-lo una mica millor.

“Per primer cop en molt de temps, l’Andreas Hymer plora. L’avió s’enlaira entre turons recremats. Els arbres, com estaques ennegrides, gairebé sense branques, aguanten un tendal de boira que amaga la ciutat assetjada”

Recorda els dies passats a la ciutat assetjada i les sensacions que li ha produït el retorn a la ciutat on va néixer i on va viure força anys. Ha tornat per fer un concert, però no s’ha estat de visitar els llocs i les persones conegudes en altres temps

“Les hores de solitud furguen en els replecs de les emocions i les transformen en un vespre imprevisible, difícil de controlar. Un tel massa fràgil separa la pena del tedi, la por de la ràbia, el sofriment de la calma. De tant en tant les detonacions i les sirenes sacsegen la superfície pestilent del silenci”

Fa temps que va fugir de la ciutat, quan era una ciutat normal, sense guerra, però “sempre s’acaba tornant al lloc d’on es fuig. Mira tu. Què hi fas aquí?... Es comença a parlar de guerra. Rumors... Però no t’ho vols creure. No aquí. Aquí no pot ser. Les guerres sempre són en una altra banda. Lluny” La guerra dels Balcans la vam veure a prop, i ara ens passa el mateix amb la guerra a Ucraïna. Comencen de sobte i ens sorprenen. Les seguim a través de les notícies, però ens hi acabem acostumant i ja no els hi fem massa cas. No és el nostre problema.

“Va arribar un moment que tocar ja no tenia cap sentit. Tot era sempre el mateix. Massa previsible. Fins que la monotonia dels assajos i dels concerts se’m va fer insuportable” La vida a vegades és monòtona i rutinària, i aquesta monotonia es pot convertir en insuportable.

És un relat dramàtic com tota situació de guerra: vides creuades, vides desgraciades per la guerra, i pel mig l’amor i la música. El relat va endavant i enrere en el temps. Andreas Hymer torna a una ciutat assetjada. on tot és destrucció, i por als atacs amb foc de morter i també als franctiradors. Els records, les vivències del passat i antigues coneixences i amors es barregen en el relat.

“Cada cop em queden menys records. Moren, i, durant un temps els trobes a faltar i hi penses moltes vegades al llarg del dia. Després, però, de mica en mica, deixes de fer-ho. Al començament et sents culpable, però els anys ho esborren tot i t’abandones amb quatre fils inconnexos que no duen enlloc”... “Les paraules, els esguards, les emocions dels últims dies s’imposen amb la fermesa del foc. Es barregen amb els records confinats al fons de la memòria per protegir-se’n”

Andreas Hymer està centrat gairebé en exclusiva en la música. “No vaig adonar-me de res. Com de costum, estava penjat de la música, abstret dins la closca per protegir-me, per defugir el risc de trobar algú capaç de capgirar-me la vida” Som molts els que vivim dins de la nostra pròpia closca amb les nostres dèries i poca cosa més ...

“Sempre he cregut que els pares són un misteri. Vius amb ells un munt d’anys i amb prou feines n’arribes a conèixer la superfície i poc més. Molt sovint penso que si ara hi fossin, els preguntaria allò o allò altre. Però és massa tard. Em passa sobretot quan miro les seves coses. Els àlbums de fotografies, les cartes... Però t’acostumes a viure sense respostes”. Quanta raó té! Quan els pares moren és quan ets conscient el poc que els has arribat a conèixer.

“Amb quina facilitat aprenem a perdre. Llocs, noms, gent, objectes... I seguin com si res. Només una mica més sols” Les pèrdues, els records, els objectes, els llocs, formen part de les nostres vides tant si volem com si no. Allà els tenim. A vegades emergeixen de sobte.

“No amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres. Avui més que mai”

EDUARD MÁRQUEZ

El silenci dels arbres

Ed. Empúries; 2008; 141 pàgines