No diguis res

El conflicte d’Irlanda del Nord es va perllongar al llarg de molts anys. Ja omplia les notícies dels televisors en blanc i negre. Aquest llibre és una investigació periodística sobre el desenvolupament d’aquest conflicte des de finals dels anys 60, fins pràcticament l’actualitat.

Comença amb el segrest de Jean McConville, mare de 10 fills i amb una marxa pacífica d’estudiants catòlics aturada per l’agressió violenta d’un grup de protestants.

“Els protestants que constituïen la majoria de la població d’Irlanda del Nord però que eren minoria en el conjunt de la illa, temien ser sotmesos per la Irlanda catòlica; els catòlics, majoria a l’illa, però minoria a Irlanda del Nord, se sentien discriminats als sis comtats.

A Irlanda del Nord, hi vivien un milió de protestants i mig milió de catòlics, i era cert que els catòlics s’enfrontaven a una discriminació flagrant, sovint eren exclosos de les feines i els habitatges més bons, i també se’ls negava el poder polític ... Durant mig segle, cap catòlic hi havia ocupat mai un càrrec executiu.”

L’odi i el recel entre les dues comunitats no parava de créixer atiada per diferents personatges. Jean McConville és una protestant casada amb Arthur, cristià, enmig de les turbulentes i violentes relacions entre les dues comunitats. “Una societat tradicionalment antiquada i reprimida s’estava partint de cop i volta de la manera més catastròfica possible”. I en ple segle XX i a Europa la religió és de nou un element fonamental en el conflicte.

Una gran part del llibre ens descriu els temps més violents des de mitjans i finals dels anys 60 i primera meitat dels anys 70. Malgrat no ser una novel·la, l’acció és tan trepidant que costa de deixar de llegir.

En aquells anys “a Belfast s’hi respirava la desagradable sensació que no hi havia cap indret on estiguessis del tot segur” Realment es pot viure així? En un viatge amb Inter-Rail a l’estiu del 1977 per les illes britàniques vaig visitar Belfast. Teníem curiositat per conèixer el que veiem de manera continuada a les notícies. Un cop allà ens sentíem observats. Hi havia barricades als carrers. Ens van regirar les motxilles diverses vegades. Finalment només hi vam estar unes hores. La decisió va ser fàcil: fotem el camp d’aquí. Ens vam dirigir a Dublín i vam continuar el nostre periple.

Belfast 1977

“Una de les conseqüències dels Troubles va ser la instauració del silenci. Amb tantes faccions armades lliurant una guerra als carrers, un acte tan innocent com fer preguntes sobre un ésser estimat desaparegut podia ser perillós”. De ben segur, aquesta és la explicació d’un títol ben eloqüent: NO DIGUIS RES

Les execucions eren habituals: una mena de ritual macabre que s’utilitzava sovint contra qui era acusat de traïdor, i sobretot, als que s’anaven de la llengua: “L’acte de matar, en si mateix, tenia un caràcter ritual, una coreografia assajada... Et posen una bossa al cap. Et lliguen les mans a l’esquena. T’agenolles sobre l’herba suau. I caus cap endavant quan la bala penetra al cervell”

Gerry Adams passa un llarg període a la presó. És allà on madura una nova estratègia ja que era conscient que la guerra seria llarga i que la possible victòria no estava a prop, ni seria fàcil. “El final del conflicte no seria el resultat d’un simple triomf militar, sinó d’una sèrie d’acords polítics” Com així seria finalment, molts anys després.

A part de Gerry Adams el llibre segueix la vida d’altres dirigents de l’IRA com  Brendan Hughes, i les germanes Pride.

“Havien passat dues dècades des de l’inici de la violència, a finals dels anys seixanta, i a Alec Reid li costava seguir carregant el pes de tot aquell vessament de sang. “La gent ja n’ha tingut prou” va declarar en una entrevista, hores després dels trets. “El que ha de fer la gent és escoltar-se els uns als altres. Fins ara, la gent no ho ha fet això” I afegia: L’ús de la força és un senyal de desesperació de la gent pobra”. Però mentre passava això, a la vegada que desafiava la turba i assistia als soldats assassinats, Reid estava tramant alguna cosa entre bastidors. Estava donant forma a un pla: un pla clandestí i agosarat per posar fi al conflicte”. Juntament amb Gerry Adams, Alec Reid serà un altre dels que ajudarà arribar a de l’acord de pau de Divendres Sant.

Gerry Adams, avui un polític respectat que viu bé, és qüestionat per ex-companys seus que no entenen les seves decisions. Aquests pensen si han valgut la pena tants sacrificis personals i tantes morts per arribar a on han arribat: seguir formant part de la Gran Bretanya. Amb el procés de pau del Divendres Sant (1998) s’acaba la violència, però Irlanda del Nord segueix formant part de la Gran Bretanya. L’objectiu de l’IRA no s’ha assolit.

Tant Price com Hughes “estaven indignats perquè Adams els havia ordenat cometre actes brutals i després havia renegat d’ells, afirmat que només ells en tenien la responsabilitat moral, perquè ell no havia pertangut mai a l’IRA. Quan finalment tots dos van donar la seva versió, Adams va sostenir que estaven mentint i, per tal de desacreditar-los, va assenyalar el trauma genuí que estaven experimentant. Adams, en canvi, semblava totalment impàvid en relació amb el passat. Mentre els altres vivien torturats pel que havien experimentat durant els Troubles, ell no semblava que hagués perdut ni una nit de son”

Ara bé, el conflicte està realment resolt? Han passat els anys, però segons afirma l’autor al 2015, “la realitat era que la majoria de residents encara vivien en barris segregats per la religió i més del noranta per cent dels infants d’Irlanda del Nord continuava anant a escoles segregades. En algunes zones de Belfast, les parades d’autobús es designaven informalment com a catòliques o protestants, i la gent caminava una o dues files de cases per evitar possibles agressions”

Com en gairebé tot quan Pattrick Radden Keefe estava acabant el llibre “havia acceptat que probablement no s’arribaria a saber mai tota la veritat sobre aquesta història fosca, perquè el grapat d’individus que coneixien la veritat se l’endurien amb ells a la tomba”. En realitat, els conflictes humans que engendren violència i morts són molt difícils de tancar del tot, i les seqüeles s’allarguen en el temps, i ningú pot assegurar que no tornin a sortir a la superfície un cop passats els anys. La història de la humanitat n’està ple d’exemples.

PATRICK RADDEN KEEFE

No diguis res

Ed. Periscopi, 2020, 574 pàgines

Traducció de Ricard Gil