divendres, 31 de desembre del 2010

Trabajo, consumismo y nuevos pobres

Tres mots de plena actualitat aquests dies. En aquestes festes del consum al mateix temps es parla constantment de solidaritat amb els pobres i els exclosos per tal de netejar la nostra consciència, i com no de la falta de treball en un final d'any amb un índex d'aturats que no hi ha manera de que baixi.
En molts moments tenia que confirmar amb incredulitat la data de quan l'havia escrit, ja que en algunes de les seves afirmacions fa la impressió que està parlant de la crisi actual.




El consumisme es transforma en l'eix principal de les nostres vides en front del treball que deixa de ser important.

Abans cadascú era i es definia en funció del seu treball, ara es defineix i és segons el que consumeix. Hem passat de la societat del treball, a la societat del consum, per tant, no preocupa pas que ho hi hagi treball, sinó que hi hagi gent que pugui consumir. D'aquí que la solució de la crisi passi per més consum, per què els consumidors compleixin el seu deure de comprar i consumir més i més: “El crecimiento económico es la medida de que una sociedad funciona. Una sociedad de consumidores no depende tanto de una fuerza productiva sino del vigor de sus consumidores.”

Només ens cal observar el següent: “El trabajo ya no es el eje de la sociedad. Las altas cifras de paro no hacen bajar las bolsas siempre y cuando las empresas continuen con sus beneficios. Los despidos masivos de una empresa si aumentan sus ingresos implican una subida en las bolsas.”

En una sociedad de consumo la vida normal es la de los consumidores siempre preocupados por elegir entre la gran variedad de oportunidades que el mundo les ofrece. Los pobres son los que no tienen acceso a este mundo de consumo. No tienen una vida normal, son consumidores imperfectos y deficientes. No poder consumir implica aburrirse.
En el pasado industrial tenía sentido educar a los pobres para convertirlos en los obreros del mañana. Actualmente ha dejado de tener sentido en la sociedad de consumo donde no se necesita una fuerza de trabajo masiva. La obediencia queda garantizada por el deseo de acceder a los bienes de consumo.. Básicamente somos consumidores y sólo secundariamente somos productores. Para estar integrado hay que responder a la llamada del consumo compulsivo. Los pobres que no pueden consumir quedan al margen i se convierten en una molestia, son inútiles”

Les festes de Nadal són un bon exemple d'algunes de les afirmacions que fa Bauman en aquest llibre:“No se debe dar descanso a los consumidores. Es necesario exponerlos siempre a nuevas tentaciones manteniéndolos en un estado de ebulliciòn continua, de permanente excitación. El mercado de consumo seduce a los consumidores. Para hacerlo ha de contar con consumidores dispuestos a ser seducidos y con ganas de serlo. En una sociedad de consumo bien aceitada, los consumidores buscan activamente la seducción. Actuar de ese modo és una compulsión, una obligación impuesta, sin embargo esa obligación internalizada, esa imposibilidad de vivir su propia vida de cualquier otra forma posible se les presenta como un ejercicio de voluntad y de libertad.”
Només ens cal anar a alguna gran superfície o passejar pel centre d'alguna gran ciutat i observar el compres compulsives, els carros fins dalt, bosses plenes, ...




Estem en una societat perversa en si mateixa:”“Aumentar los impuestos” es un anatema en boca de los políticos y una maldición en los oídos de los votantes. Ha cambiado el signo de los tiempos. Los pobres que más necesitan de esos impuestos son minoría o no votan. El votante medio està bien asentado económicamente y por tanto, su deseo es tener más dinero para consumir y por tanto pagar menos impuestos y usar sus ingresos para pagarse un seguro particular que pueda protegerlos de posibles contingencias negativas. Además si sus ingresos son suficientes no necesita usar los servicios sociales, entonces porque razón querrá que aumenten los impuestos para proveer de estos servicios ? Si estos servicios que no va usar pierden calidad tampoco le importa ya que no los va a usar.
Además solicitar un beneficio social o ser usuario de los servicios sociales es aceptar el propio fracaso de no poder valerse por si mismo.”


Les fires de caritat en els mitjans de comunicació

"Las ferias de caridad organizadas por los medios de comunicación con los mensajes acerca de lugares donde ocurren grandes hambrunas en algunes regiones del mundo en momentos determinados con el mensaje subliminal de que los pobres son los culpables de su destino. Se muestra la noticia de tal manera que el único problema sea la falta de alimentos y por tanto, la tarea de ayudar se reduce a dotarles de alimentos. Se evitan imágenes en las que se muestre quienes o que son los responsables de estas hambrunas. Siempre las razones son gobiernos corruptos o catastrofes naturales. El mundo occidental no es el culpable.
Son imágenes que sólo buscan impactar en nuestra conciencia y al mismo tiempo tranquilizarla con las grandes campañas de ayuda. Esas imágenes siempre son de lugares lejanos. Nos rodeamos de un cinturón de seguridad en un mundo donde no suceden estas desgracias. Pocas veces nos informan de donde salen los armamentos utilitzados en esos lugares y quien hace negocio con  ellos.
Esas ferias de caridad son siempre de duración corta y calculada."

Els pobres i els exclosos

"La pobreza se presenta como inevitable y ya no se promete reducirla. Se arguye que la pobreza es  fruto de defectos personales.
Terminan exluidos los que alteran el orden, los que no se adecuan a la norma, pero en ambos casos los culpables son los propios excluidos. Los excluidos eligen su suerte. La exclusión como acto de justicia ante quien no se ciñe a las normas.. Privar a los excluidos de su libertad es importante para preservar el orden. Los pobres son uno de los colectivos excluidos.
Cada sociedad adoptó y adopta hacia sus pobres, una actitud ambivalente que le es característica: una mezcla incómoda de temor y repulsión, por un lado; y misericordia y compasión por el otro. Todos estos ingredientes resultan igualmente indispensables. Los primeros permiten tratar a los pobres con la dureza necesaria para garantizar la defensa del orden; los segundos destacan el lamentable destino de quienes caen debajo del estándar establecido, y sirven para empalidecer o hacer parecer insignificantes las penurias padecidas por quienes se esfuerzan en cumplir las normas. De este modo oblicuo e indirecto, se les encontró siempre a los pobres, a pesar de todo, una función útil en la defensa y la reproducción del orden social y en el esfuerzo por preservar la obediencia de la norma."


I aquest és el camí lamentable en el que estem

"En un mundo poblado de consumidores el estado benefactor carece de sentido. Los pobres no son necesarios y por tanto ya no es necesaria su protección social.
Cada consumidor expulsado del mercado lame su herida en soledad, o en el mejor de los casos, en compañía de su familia. Se quedan solos y se convierten en solitarios y no esperan ya recibir ninguna ayuda. A ser posible la sociedad consumista procurara echarlos fuera de su vista, ocultarlos. Los pobres se convertiran en sospechosos

A una sociedad de consumo le molesta cualquier restricción legal impuesta a la libertad de elección. Así se apoyan todas las medidas desregulatorias."



dimarts, 28 de desembre del 2010

No ens accepten com som

Ja fa temps que a Catalunya ens toca suportar a l'Estat Espanyol imposant els seus criteris en el nostre territori. Malgrat parlar d'autonomia en tenim ben poca. Només podem decidir sobre el que ens deixen. Quan quelcom del que fem no els agrada només han de posar en marxa els seus múltiples tribunals.
A l'estiu el Constitucional ens va regalar unes bones vacances, i ara ha estat el Suprem, tot coincidint amb la grossa de Nadal. Està clar que estem en un règim de llibertat vigilada.

Com a resposta a tres recursos de pares d'alumnes que volen que els seus fills estudiïn en castellà i també volen rebre en castellà les comunicacions del centre escolar el Suprem declara "el dret a que el castellà s'utilitzi també com a llengua vehicular, juntament amb el català... i el dret a que totes les comunicacions, circulars i qualsevol altra documentació, tant oral com escrita, que li siguin remeses pel centre siguin també en castellà".

De ben segur que el millor és l'aprenentatge a l'escola en la pròpia llengua materna, però en una nació on conviuen dues llengües això és molt difícil d'articular si no es vol crear una doble xarxa escolar amb les conseqüències que aquesta decisió podria comportar. Per tant la decisió d'escolaritzar als alumnes en una situació d'immersió en la llengua més feble ha estat un encert força demostrat amb les comparatives de resultats en proves de comprensió efectuades en les diferents comunitats, tot tenint en compte que aquests anàlisi sempre poden ser subjectes a manipulació interessada.
Però el que si que és un fet, és  que fruït d'aquest procés d'immersió lingüística a les escoles tothom entén i parla el castellà i tothom entén i parla, si vol, el català.

És cert que als centres educatius el català és la llengua vehicular oficial, però en molts d'ells la realitat és que el català és emprat per la majoria de mestres, no tots, a l'hora de fer les classes, però que molts alumnes entre ells parlen sempre en castellà. I això no tan sols és així a les hores d'esbarjo, sinó que també, passa sovint dins les mateixes classes de català. I també en moltes de les reunions dels mestres el castellà s'acaba convertint en moltes ocasions en la llengua majoritària, per no dir vehicular. No cal que pateixin els senyors del Suprem, ni els de “Ciudadanos”, ni els de PP, ja que un estudi sobre el tema demostraria fàcilment que a les escoles la utilització del castellà malgrat no ser oficial està al 50% respecte al català. Aquesta és la realitat, ningú es perseguit per parlar en català.

La família de Sabadell que ha guanyat aquest recurs és de la barriada de Can Puiggener, una barriada de població castellanoparlant i en la que vaig treballar a la dècada dels 80, en una escola pública on tot alumnat parlava castellà a tort i a dret, i segurament encara deu ser així. Però la seva filla va a una escola concertada del centre, una escola que al menys quan jo era adolescent era considerada una “escola de pijas”. Segur que ha escollit aquest centre pensant en oferir una millor educació a la seva filla, per tant, quin problema té a què aquesta educació sigui en català ?

A l'escola la llengua vehicular oficial és el català però encara hi ha molts àmbits en els que el castellà és la llengua preferent i a vegades gairebé única: cinema, justícia, .... Per mostra un parell de botons, ahir vaig sortir a donar un tomb pel barri, en cap de les converses que vaig escoltar ningú parlava en català, aquesta tarda aniré al cinema, si vull anar al cinema en català, només podré escollir entre dos pel·lícules.

Cada cop és més clar que des d'Espanya ni ens entenen, ni ens volen entendre. Ara ho veig no ens poden entendre ja que parlem i escrivim en català. Això no és pas el final, hi haurà més sentències. Fins quan aguantarem ?

 
Ens vigilen atentament, no ho dubteu.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Captain Beefheart

Tot voltant per la xarxa he llegit la notícia de la mort de Captain Beefheart. Feia molts anys que no havia llegit res d'ell i de fet pensava que ja estava mort com el seu amic Frank Zappa. De tant en tant encara escolto els vinils que d'ell tinc per casa i aquesta tarda han tornat a sonar en el vell plat que un dia d'aquest necessitarà d'una renovació. M'havia agradat molt i em segueix agradant el seu so barreja de blues, rock i free-jazz.
Havia estat un personatge ben especial i no massa conegut, però la seva música paga la pena de ser escoltada. Aquí us deixo un tast d'homenatge en el dia de la seva mort. 


dilluns, 6 de desembre del 2010

A voltes amb els resultats electorals

M'agraden les nits electorals, el ball de xifres i els canvis que es van produint al llarg de la nit, així com els comentaris dels diferents polítics i també d'alguns analistes que sense tenir els resultats s'atreveixen a dir la seva, encara que després igual hauran de rectificar el que diguin.
Amb el 10 % de vot escrutat pateixo un gran ensurt. Dóna tres diputats per Plataforma per Catalunya. Era d'esperar que aquesta formació aconseguís vots, però ningú es plantejava que assolis representació parlamentària. Al llarg de la nit aquesta primera mirada a l'arc parlamentari s'esvairà però gairebé 75.000 vots per aquesta formació és un resultat preocupant. El discurs xenòfob va arribant. El PP també l'ha utilitzat en la campanya i ha assolit els seus millors resultats a Catalunya en nombre de diputats.
La victòria de CiU és incontestable i la derrota del tripartit també, sobre tot, del PSC i d'ERC que la mateixa nit ja reconeixen que han perdut. No és massa normal que això passi. Estem acostumats que amb un exercici de matemàtica imaginativa tots els partits a la nit electoral manifestin haver guanyat.
La divisió del vot independentista ha fet mal a aquest opció. Després de la manifestació del 10 de juliol i de totes les consultes al llarg de tot l'any si s'hagués presentat una única opció independentista segurament ara estaríem parlant d'un altre resultat. Però l'afany de protagonisme de tots plegats i la poca concreció de què es farà un cop es proclami la independència ha desinflat molt les seves possibilitats. A veure si aprenen per properes ocasions.
L'abstenció continua sent molt important. Ha augmentat la participació, però tampoc és per tirar coets. Se n'ha parlat poc. Ja es dóna per fet com acceptable al voltant d'un 40 % d'abstenció, i poc es fa per evitar-la.
El vot en blanc segueix pujant. Si al vot en blanc (92.000) i sumen els vots nuls (21.000) estarien per davant tant de Ciutadans com de Solidaritat. Es fa poc cas d'aquesta opció. Els partits no en parlen. Però són persones que van a votar i manifesten que no es senten representades en cap de les opcions que es presenten, fartes d'una manera de fer política que provoca molt desencís.
Finalment aquestes eleccions hauran servit per treure'ns del davant a l'Ernest Maragall que se'l veia molt entristit rere del Montilla quan aquest feia valoració dels resultats a la nit electoral. La seva política al davant del Departament d'Educació ha servit per crear un ambient enrarit i un enfrontament gairebé constant amb els mestres. Fins i tot, els que podem estar d'acord en algunes de les reformes legals que s'han aprovat al llarg del seu mandat, no ens han agradat les seves formes i les seves maneres de fer. No es poden posar en marxa unes noves lleis amb els mestres enfrontats al Departament. Caldrà esperar per veure qui ocuparà el seu lloc. Irene Rigau, el nom que més sona amb més força tampoc és que generi massa confiança en el sector.
Pel bé del país esperem que el nou govern generi confiança.


dissabte, 4 de desembre del 2010

Una nova era fosca

Vivim en una plàcida illa d'ignorància enmig dels mars negres de la infinitud, i no estem fets per viatjar gaire lluny. Les ciències, atès que cadascuna ha tirat en la pròpia direcció, no han fet, fins ara, gaire mal; però algun dia l'encaix dels coneixements ara dispersos obrirà unes visions tan terrorífiques de la realitat, i de la nostra posició espantosa dintre d'ella, que o bé embogirem davant de la revelació, o bé fugirem de la llum letal cap a la pau i la seguretat d'una nova era fosca.

La crida de Cthulhu
H.P. Lovecraft