diumenge, 27 de desembre del 2015

Càmfora: tancant un cicle

Amb Càmfora, Maria Barbal tanca el Cicle del Pallars. M'ha costat entrar en la novel·la, fins ben bé a la meitat no m'ha acabat d'agradar. 
Mentre que a Pedra de Tartera la protagonista és una dona, la Conxa, i a Mel i Metzines és un home, l'Agustí, en aquesta que tanca el cicle el protagonista és una família, la família Raurill. No hi ha un únic narrador. La veu narrativa va passant d'un personatge a l'altre.
Només començar el patriarca, Leandre, el seu fill petit Maurici i la nora Palmira, emigren a Barcelona com feien milers de catalans rurals en aquells anys de la postguerra. Això mateix va fer la meva mare empesa pels meus avis un cop acabada la guerra civil que des d'un poblet d'Osona es van traslladar amb tota la família a Sabadell.
La reacció i l'adaptació a la capital de tots tres, és ben diferent. Leandre, un personatge molt fatxenda, ben aviat retorna al poble sol. No és pas que no s'adapti a Barcelona, si no més aviat que les coses no li surten com ell volia, i prefereix el retorn a un lloc on és conegut i té el seu espai. Leandre és el centre de la major part de les desavinences, ressentiments i secrets familiars, i al voltant de qui es desenvolupa tota la trama. La Palmira és la que té més clar que es vol quedar a Barcelona, s'hi adapta bé i veu les oportunitats que ofereix en front a la vida del poble, on tot sempre és igual i amb poques o cap possibilitat de canvi. Maurici enyora el poble des del primer moment, però home amb molt poc esperit emprenedor, fa el que la seva dona decideix, malgrat que mai es troba a gust en la gran ciutat.



En la contraposició entre els món urbà i el món rural, surt clarament guanyador el món urbà. El poble està massa arrelat a la tradició de la que ningú en pot sortir, però que al mateix temps dóna seguretat. En canvi, la ciutat, malgrat l'anonimat que representa i on ningú et coneix és un lloc farcit d'oportunitats per qui vol aprofitar-les, un lloc on es pot començar de nou, i on d'alguna manera tot és possible.
Malgrat la presència permanent de Leandre les que agafen el protagonisme de la història són les veus de les dones, en una mena de veu coral: Palmira, Sabina, Salomé, Roseta, Neus, Roser, ....  Per sobre de totes destaca Palmira que inicia el seu viatge cap a la independència personal en el moment que comença a treballar a la merceria.

Càmfora, una bonica i sonora paraula, dóna títol al llibre i és l'olor que porta els vells records a la memòria tant de la Sabina, com del Maurici poc abans que el desenllaç es precipiti en un final tràgic. La càmfora impregna l'armari d'una olor característica i ajuda a conservar la roba, així com també els vells records dels protagonistes.

dimarts, 22 de desembre del 2015

Gegants de gel: una interessant descoberta

Arribo a aquest llibre Premi Llibreter 2015 de la mà de Manuel Baixauli, un dels meus referents literaris. I haig de dir que malgrat alguns alts i baixos no m'ha decebut. 
Narra la trobada d'un francès, un britànic, un alacantí, un mexicà i un xilè als volts de Nadal en el bar Katowice d'Ushuaia, propietat d'una polonesa, on s'expliquen les seves històries personals. "Cada dia tenia més clar que em servia de les vides dels altres per entretenir la meva i no haver de pensar en la meva sort concreta".
En la narració d'aquestes històries situades entre la veritat, la mentira i la ficció es va desgranant la novel·la, i al mateix temps, ajuda als diferents personatges, però sobre tot al narrador, a conèixer-se millor a si mateix i a tot el que envolta la seva vida. Posen en qüestió que hi ha de realitat o construcció fictícia en el que acostumem a explicar de nosaltres mateixos als altres. En alguns moments costa seguir el fil de la història global ja que va d'un personatge a altre, i es produeix alguna baixada d'interès.
Ushuaia és un lloc límit, una frontera, fi del món i principi de tot a la vegada. Trobar-se sol en aquesta fi del món i en aquests dies tan especials de fi d'any fa dir al narrador "aquesta soledat està tornant-se companyia".
Al llarg del llibre es trobem fragments d'aquells que conviden a la reflexió:
  • "A cada pas que un fa, siga on siga, deixa un vast territori inexplorat pel qual no viatjarà mai, on mai no arribarà"
  • "El paratge és d'una solitud extraordinària. Una solitud de frontera més enllà de la qual no se sap quina cosa puga trobar-se. Em trobe no sols fora del meu món, sinó també fora de tot món"
  • "Potser havíem de tornar sempre sobre les nostres ombres, havíem de desfer els nusos que el passat retorcia i cargolava damunt la nostra vida d'esplendors manllevats"
  • " ... sempre amb el regust amarg d'una existència plegada a la necessitat d'oblidar"
  • "Havíem estat tocant les forces amb què els humans voregen els seus confins més enllà dels quals hi ha la pèrdua irreversible de tot sentit i condició"
És un llibre especial, farcit de referents i cites literàries, així com referències directes a la història del segle XX. Penso que hi ha un excés de referències que fa que es notin les costures de la novel·la. És una novel·la ambiciosa, a estones reeixida, però que a moments es perd en massa digressions i referències històriques i d'altres autors potser innecessàries.
Entre els autors citats apareix W. G. Sebald que és també un referent per Baixauli, i que darrerament des de l'exposició del CCCB s'ha convertit en autor que de certa manera em persegueix en les meves lectures. De fet, a  "Gegants de gel" Joan Benesiu utilitza fotos en blanc i negre com fan tant Sebald com Baixauli en les seves obres.

"Els gegants de gel, d'un blanc que girava al blau, surant amb tota majestat del seu pes enorme sobre les aigües gèlides dels mars dels contorns del món, suposaven per a mi una imatge primigènia i ancestral que volia veure, que necessitava veure després d'haver passat tot aquell temps vagarejant pel meu propi iceberg familiar." Potser és el propi Sebald i tots els autors que apareixen al llarg del llibre els gegants de gel del propi Benesiu

A la xarxa també podeu trobar altres opinions:


diumenge, 6 de desembre del 2015

Pel meu mirall

Pel meu mirall, si vols, passen rares semblances

Davant el meu últim mirall, en veure'm
sencer, malalt, potser acabat,
potser damnat, tan pàl·lid,
vaig dir molt lentament clares paraules,
belles, fràgils, altes, les més nobles
que trobava en la foscor del meu record.
Des de sempre, però, allí hi havia
grasses, molles, llefiscoses bèsties,
que dels racons venien fins als llavis,
a rosegar-me els mots mentre naixien:
no sents encara la remor profunda
de pergamí, d'ossos trencats, de vidre?
I al mirall, entretant, es reflectia
a poc a poc una perversa imatge,
el signe de la qual podràs entendre,
si fas també, com jo, l'estranya prova
d'esguardar el teu bon fons, qualsevol hora,
tot intentant
de nou una impossible,
inútil creació per la paraula.

El caminant i el mur
Salvador Espriu

dimecres, 2 de desembre del 2015

Murs, tanques i oblit

El flux de refugiats i emigrats és imparable, en canvi, en els grans mitjans de comunicació apareixen i desapareixen com a a notícia. Tot plegat passem unes setmanes que omplen hores i hores de telenotícies i pàgines i pàgines dels diaris, per després de cop i volta donar la impressió que s'ha acabat el flux de nouvinguts. Noves notícies i nous temes d'interès ocupen les primeres planes i els titulars del medis, i aquests són relegats a l'oblit.
Les noves tecnologies globals posen al seu abast les imatges del primer món. Aquestes arriben a tots els racons del planeta. Tots volen gaudir dels "nostres privilegis". És ben comprensible i encara ho és més en els llocs on la guerra o la misèria és ben present. O potser, nosaltres no faríem el mateix en el seu lloc ?
Les facilitats de desplaçament en aquest món global també han millorat de forma exponencial. I d'alguna manera són una ajuda, encara que molts d'aquests desplaçats ho fan encara amb mitjans ben primitius. I com en tot, hi ha qui de les necessitats de les persones en fan negoci: guanyar-se la vida a costa dels miserables em sembla molt deplorable, però sempre hi ha persones disposades a treure diners d'on sigui i de qui sigui sense escrúpols i sense consideracions de cap mena.
I després d'un periple interminable, farcit de peripècies personals, quan ja són aquí i els tenim trucant a les portes del primer món, el nostre món, no els volem deixar entrar, no els acollim, els rebutgem. Construïm murs i tanques com ha fet sempre la humanitat des de la foscor de la nit dels temps. No volem perdre i ni tan sols compartir els nostres privilegis amb aquesta altra gent que arriba de les terres del Sud.
Però tot això no ens porta a en lloc. No és tot plegat, una gran contradicció ? Una contradicció que ens porta i ens portarà més problemes i cada vegada més greus si no som capaços de trobar-hi algun mena de desllorigador. I no dóna pas la impressió que estiguem per aquesta tasca. De moment la solució que s'ha aportat darrerament és donar diners a Turquia per tal que els mantingui dins de les seves fronteres. Quina gran solució!
Murs, tanques, camps de refugiats: vells problemes, velles solucions. El problema continua existint simplement no el deixem passar al nostre món. Repetim l'esquema de les urbanitzacions de gran luxe tancades per grans murs i amb guardes de seguretat privada. El que no ens agrada ho deixem fora i tanquem els ulls. En algun moment ens esclatarà davant dels morros.