dimarts, 31 de desembre del 2019

Reflexions per acabar la dècada.


Es tracta d’un petit llibre, tan sols 60 pàgines. Conté quatre cartes que Albert Camus va escriure entre 1943 i 1944 a un amic alemany fictici quan França estava ocupada pels nazis, i un pròleg de Xavier Antich i un epíleg de David Fernández.

Paga la pena dedicar una tarda a la seva lectura. Alguna de les seves reflexions es poden aplicar a l’actualitat catalana com si d’unes cartes a un amic espanyol es tractessin.

La justícia és com la democràcia, o és total o no existeix. Qui gosarà dir-me que jo soc lliure, quan els més orgullosos dels meus amics encara estan dins les presons d’Espanya?” Acabem l’any amb persones innocents a la presó. Qui ens rescabalarà de tantes injustícies?

Ho hem pagat molt car i ho pagarem encara, però tenim les nostres certeses, les nostres raons, la molta justícia: la vostra derrota és irreversible” Ho estem pagant molt car. Les il·lusions que van viure a l’octubre del 2017 ens han portat fins aquí, però sabem que malgrat tot, el camí iniciat és irreversible

A vosaltres ja vençuts en les grans victòries, què no us depararà la desfeta que s’acosta!”. Encara que no ho pensin, tard o d’hora, la desfeta de l’Estat Espanyol s’acabarà produint.  

Sabem el que hem perdut en aquesta llarga deriva, coneixem el preu que paguem per aquesta joia aspra de combatre d’acord amb nosaltres mateixos. I és precisament perquè tenim un sentiment viu d’allò irreparable, que la nostra lluita guarda tanta amargor com confiança

El nostre poble ha escollit... la lluita obstinada i col·lectiva, el sacrifici sense explicacions”...“No compteu amb la tossuderia que fa que França lluiti contra el temps. És aquesta esperança desesperançada la que ens sosté en hores difícils”. No està resultant gens fàcil. S’està fent molt i molt llarg. Però seguim endavant tossuts i esperançats de que al final es resoldrà al nostre favor.

El combat que lliurem té la certesa de la victòria perquè té l’obstinació de les primaveres... Ara mateix en nosaltres, hi ha una superioritat que us destruirà”. Sabem que el que demanem és just.

Puc dir-vos que, fins i tot ara que som a punt de destruir-vos sense pietat, no us odiem... Podem garantir que no odiarem”. No volem cap mal als espanyols, ni tan sols, a  l’Estat Espanyol. Simplement volem que ens deixin en pau, i poder prendre les nostres decisions sense el llast que arrosseguem des de fa molts anys.

És a punt de trencar l’alba en què finalment sereu vençuts”. Ja m’agradaria, però crec que estem molt més lluny del que molts desitgem.

Cap silenci ens salvarà i el que segur que no serveix per res és no fer res”. S’ha acabat el temps de restar callats i de no fer res. Denunciarem tot el que no ens agradi i ens mobilitzarem sempre que calgui.

I com que la llibertat no es relloga ni ens ven ni s’hipoteca -perquè si es fa, s’esfuma, s’esvaeix, s’autoliquida-, queda encara l’opció d’un epíleg molt més breu en forma de pregunta incessant. Quantes cartes podríem escriure avui? Quines haurien de ser? A qui les hauríem d’adreçar en aquesta Europa encara per fer que s’autodestrueix per moments? A qui li escriuries tu? Què li diríem exactament? ...”

diumenge, 22 de desembre del 2019

La Barbal torna al Pallars


La darrera novel·la de la Maria Barbal retorna al Pallars, la seva comarca, l’indret on va desenvolupar les seves primeres obres. El protagonista principal és el Benet, fill, però utilitza diferents veus narradores. Sens dubte torna a demostrar les seves habilitats excepcionals per construir i narrar una novel·la.
Amb un parell de frases descriu l’ambient que es viu en aquell temps: “No entén que si tots parlen català, els llibres siguin completament en castellà i els mestres també el facin servir, alguns amb dificultat
En la primera part assistim all naixement del Benet fill (1913) i com aquest creix. Té dos germans més, la germana Genoveva, Veva un any i mig més petita i el Pere, el petit, i uns pares que no s’avenen gens bé. “Un dia, després d’una escena entre Benet pare i la Pia, tots dos germans prometen no casar-se mai”. Baixa a viure a Barcelona, a la casa d’un oncle i allà aviat “ha comprès que jurar no casar-se mai, va ser una criaturada

Calen diners a casa i ell és el gran i ha d’ajudar. Li agradaria una altra feina, però no sap dir que no a la família. Té aspiracions culturals i voldria viure a Barcelona, però acaba d’encarregat d’obres públiques en les carreteres del Pirineu.

De Barcelona “li ha agradat l’anonimat, ningú o quasi ningú no es fixava en ell ni censurava el que duia al damunt ni que duia o feia”. Però torna al poble i “La pluja, indiferent, es precipita harmoniosa en la calma i solitud d’aquest paisatge, i fa encara més trista la seva pobresa.

Tan jove, tancat en un menjador estrany, en un poble aïllat, com tantíssims en aquella època, es lamenta que intenta estudiar però que, a la primera dificultat, ho deixa. La simfonia de la pluja el fascina i el molesta. El confina a la immobilitat i al silenci i no treure-hi els ulls de sobre guaitant com transforma el paisatge, com mana insistent damunt seu

Destapa honestament els seus neguits. Retrata com d’hostils li resulten els llocs on ha de fer la feina que no ha triat

Arriba la guerra i es mobilitzat. Després d’un atac d’apendicitis, l’operen i la ferida s’infesta. L’han de tornar a operar i va d’hospital en hospital. Ja en el front de l’Ebre “la nuvolada pesant i fosca no tardarà a descarregar sense aturador mentre s’instal·la la nit més negra”. Es ferit i allà coneix a l’amic escocès.

Després de l’exili francès torna al poble i es reuneix amb la família i recupera la seva feina anterior. La mare deixa al pare i marxa a viure al poble amb la seva família. El Benet en una de les seves feines coneix a l’Elvira, personatge recuperat de la seva primera novel·la

La Veva l’avisa que està vigilat enraonar català, que ha d’estar segur de conèixer amb qui parla per fer-ho, perquè multen i el farien sospitós

Ell voldria algú amb qui compartir el romanent de dolor pels horrors viscuts i gaudir del sexe i la tendresa. Però hauria de ser algú especial, de pensament lliure, algú que l’enamorés de cap a peus, no pas una noia que calculi com pot atrapar-lo al sedàs i que només li renti i planxi les camises i li faci el menjar

La guerra ha deixat un excés de pèrdues i d’injustícies, i la dictadura somriu benvolent distribuint els seus titelles al poder, protegint i aviciant els seguidors mentre amb les mans escanya i amb els peus esclafa els qui considera contraris o, perquè no els coneix, dubtosos. La clau de totes les portes s’anomenarà influència

En la segona part podem llegir les cartes que des de les diferents destinacions de la feina en Benet escriu a l’Elvira i al mateix temps, diferents veus narratives ens ofereixen la seva mirada de tot el que passa en la relació entre tots dos.

Calamanda: La joventut té aquella força de creure’s que la vida s’estén davant seu d’una mena de manera que sembla sense final...” “El cas era que per aquell temps, d’una mena de manera, la majoria de diversions estaven prohibides i, a més de fer bondat, calia aparentar que se’n feia

Pere: “Si de jovenet encara el mig escoltava ... ara vull ser al més lluny possible de la seva vora, no m’hi vull assemblar gens!”

Benet pare: “... si es casés amb l’Elvira, n’estaria ben content!”

Pia: “Aquí sola, separada de la família, estic prou bé! Ara, si es pensen que no hi tinc res a dir de les seues coses, van ben errats

Joan:  Doncs, aguet cosí, no en vulguis més de paraules tristes de veure-ho tot fosc com el dintre d’una cova. Que dic fosc? Negre, ben negre ho veia!”
Parla de casar-se. No m’ho esperava del Benet, pel mateix que et deia. Renoi! Un ramat de camins m’havia jurat que no es casaria, que ni boig. No s’exposaria com son pare que una dona li arruïnés la vida i que li fer passar pena. Doncs, ara, on deia a diu b. I l’entenc, creu-me. Què és un home sol davant d’aquestes delicades criatures?”

Veva: “Aquesta gent està arrelada a la hisenda i a la casa i no els interessa allò que hi ha més enllà”... “De què depèn, l’oblit? No és fàcil oblidar”... “Estic convençuda que mon germà es posa en un vesper i no serà senzill que en surti sense unes quantes butllofes

Oncle Antoni: “Espero que aquesta noia sigui com cal i el faci feliç

Encarnació: “El cap no em para de treballar des de la desgràcia”... “Mai no haurí dit que mos faurín passar la d’ara, que la revenja per no haver fet cap mal durés sempre més!”... “Allò em té consumida, que no m’ho puc treure del cap. Tanta revenja per tan poc
Jo la raó, no l’hi penso donar mai. Mai! I aguet xicot, per molt llest que sia, a la nostra, no li convé

També podem escoltar la veu de l’Elvira a qui havien matat al pare quan va acabar la guerra i la van evacuar a l’Aragó juntament amb la mare i la germana. “Se’ls feia present com de lluny estaven de casa i com aquest ja no seria mai més la d’abans
Ella tot ho resistiria perquè havia passat pel que creia pitjor del mon i, aleshores, tant li era tot plegat!”...“Algunes d’aquelles persones podien demanar perdó per una mort ben concreta i recent, no pas per aquella ocorreguda tants anys enrere i la culpa de la qual quedava diluïda entre tots”... “Més que mirar les altres persones als ulls, sentia les mirades clavades al clatell

I el Benet també reflexiona sobre el seu enamorament i la seva relació amb l’Elvira. D’una manera inesperada, ella ha arribat al seu dintre. “Només vol que ella entengui que han de ser sincers per damunt de tot. S’han de conèixer tal com són. Què seria d’ells si la unió es convertís en un amarg desencís?”
Les tafaneries al poble rodegen el festeig de la parella amb l’ànim de fer-la fracassar. “Ell es pregunta que més poden fer-li després del que ja ha passat, però entén que ha de ser cru estar envoltada per persones que tenen els ulls constantment damunt seu

En la tercera part l’amic escocès es converteix en el narrador. A finals dels anys 70 torna a Catalunya i es retroba amb el Benet. Descobrim la seva història i també que ha estat del Benet.

Aquells joves que s’havien trobat quan estaven ferits, havien caducat feia temps

El passat era ja com aigua damunt d’una capa impermeable, una closca que ens hagués crescut a la pell

Des del present, més que la culpa, recordava aquells dies meravellosos, l’esclat de la llum del sol o de la pluja damunt de cada cosa, un delit gran de ser feliç

Els moments claus de la vida ens lliguen al passat i també al futur. El camí queda desdibuixat, hi ha una brolla indestriable al seu damunt, però existeix

El petit arbre alçat del seu dibuix, aquell que jo havia impedit arrelar perquè me’l volia emportar llavors mateix, havia crescut dins meu i s’havia fet un lloc en terra ferma

No és de bon tros la millor obra de la Barbal, però la seva lectura ens retorna al seu mon literari. Si encara no heu llegit res de la Barbal, no sé a que espereu!

Podeu llegir aquesta entrevista en la que parla del llibre.

divendres, 20 de desembre del 2019

La casa de Dios


Narració irònica, amarga i còmica al mateix temps sobre el món hospitalari. La ironia comença en el mateix títol, “La Casa de Dios” que fa referència al nom que rep l’hospital on passa la novel·la.

Una nova fornada d’interns arriben a La Casa de Dios, un hospital de prestigi. Allà estaran un any fent les practiques de medicina un cop acabats els estudis. Suposo que és un equivalent al nostre MIR. Un d’ells, Roy Basch, és el narrador.

El primer que aprenen és qui són els gomers: “Los gomers son seres humanos que han perdido lo que a los seres humanos los constituyen como tales. Quieren morir y no les dejamos. Somos crueles al mantenerlos con vida, y ellos son crueles con nuestros intentos de mantenerlos con vida”. A l’hospital ingressen gomers de forma habitual. Acostumen a ser pacients derivats des de les residències.

El Gordo i Jo són els supervisors del treball dels interns. Són completament diferents. El Gordo és despreocupat amb una visió molt particular dels malalts que bàsicament divideix en dues classes: gomers, i no gomers. En canvi, Jo és una persona estricta que està molt a sobre de la feina dels interns i als que exigeix que facin tota mena de proves als pacients. Els interns són més partidaris de la visió mèdica de el Gordo i fan veure que fan proves quan en realitat no ho fan.

Segons el Gordo “la prestación de asistencia médica consistía en ACICALAR Y LARGAR a cualquier otra parte a los solicitantes de asistencia”, o sigui ARREGLAR I DERIVAR a un altre servei.

Però en la seu any d’interns no només aprenen medicina, “no había aprendido en absoluto cómo salvar a las personas …, lo que en realidad me estaba resultando apasionante era aprender cómo se salva uno a sí mismo

Al cap d’un temps empezamos a darnos cuenta de que, como nadie quería hacer lo que los internos teníamos que hacer a la fuerza, nos estábamos haciendo imprescindibles. La Casa nos necesitaba

El llibre a més d’una carga de profunditat contra el sistema sanitari nord-americà dels anys 70,  també carrega sobre tota la societat americana. L’acció transcorre paral·lelament al cas Watergate. “El dinero no es ninguna mierda. No es algo de lo que uno deba avergonzarse. Este gran país tiene una larga y gloriosa historia de chanchullos, corrupción, explotación…”

Reflexionen sobre la práctica de la medicina: “No, no curamos. Yo tampoco me lo llegué a creer nunca. Y yo también pasé por ese mismo escepticismo… Todos esos estudios, y luego toda esa impotencia. Y, sin embargo, a pesar de todas nuestras dudas, podemos ofrecer algo. No la curación. Lo que nos sostiene es el descubrimiento de un modo de ejercer la compasión, el amor. Y nuestro acto más amoroso es estar con el paciente, como está usted ahora conmigo.”

Tenen dubtes del què fer davant les mostres de patiment d’alguns malalts: “De pronto me vi deseando hacer lo que no podía hacer: matar a aquel hombre con algo indoloro y limpio en lugar de quedarme allí, a su lado, quieto, en la más absoluta de las impotencias

Posen en qüestió la forma com a vegades actua la medicina, i sobre tot, alguns metges:
“- ¿Por qué los médicos siempre hacen algo?
-          - … para crear complicaciones.
-          - Y ¿para qué quieren los médicos crear complicaciones?
-          - Para ganar dinero

Amb l’experiència canvia la seva forma de pensar sobre la pràctica mèdica: La pesada carga de tener que tratar lo “intratable”, lo incurable, lo inclasificable, lo indeseable había sido reemplazada por el sueño de ser un médico de verdad, alguien que trataba enfermedades realesEls metges moltes vegades no tracten malalties reals, ja que molta gent acut al metge més aviat per tal que li facin cas que per alguna altra cosa.

El to de comèdia és cada vegada més amarg, com afrontar la mort del pacient, com afrontar no poder fer res per salvar la vida de malalts joves, … La ironia amb la que parlen dels pacients entre els metges, no és res més que un mecanisme de defensa davant de les misèries que els hi toca viure i contemplar.

La mayor fuente de enfermedades en este mundo es la enfermedad del propio médico: su compulsión por tratar de curar y su equivocada creencia de que puede hacerlo”

Puede que hagamos diagnósticos, ¡qué gran hazaña!, pero raras veces curamos”. Reflexió realment molt amarga.

Malgrat ser interessant per veure la pràctica mèdica des d’una vessant diferent a de l’usuari dels diferents serveis, alguns comentaris, així com algunes exageracions excessives han fet que no m’acabi de convèncer.

dimecres, 4 de desembre del 2019

No és or tot el que llueix


Claude Lévi-Strauss i, en especial, aquest llibre sortia gairebé referenciat a totes les bibliografies de quan era universitari. Dues informacions em sorprenen abans de submergir-me en la seva lectura: el traductor al català del llibre és el poeta Miquel Martí i Pol i Lévi-Strauss va ser centenari. Moria a la tardor del 2009, tot just fa una dècada amb els 100 anys fets.
Tristos tròpics més que un llibre d’antropologia, que també, és un llibre de viatges i reflexions. Escrit al 1955, fa més de 60 anys, comença amb una mena declaració de principis:
  • Em reconec, viatger, arqueòleg de l’espai”. “Hom concep, generalment, els viatges com un desplaçament en l’espai. És poc. Un viatge s’inscriu simultàniament en l’espai, en el temps i en la jerarquia social
  • Voldria haver viscut al temps dels veritables viatges, quan s’oferia en tota la seva esplendor un espectacle encara no fet mal bé, contaminat i maleït”. No sé que opinaria de la forma actual de viatjar.
Té moments i descripcions d’una gran poesia:
  •  No hi ha res de més misteriós que el conjunt de procediments sempre idèntics, però imprevisibles, mitjançant els quals la nit succeeix el dia. La seva marca apareix al cel, acompanyada d’incertesa i d’angoixa. Ningú s’atreviria a pressentir la forma que adoptarà, aquesta vegada única entre totes les altres, el sorgiment nocturn... La tarda cedí el lloc a la nit. Tot canvià. Al cel, opac a l’horitzó,... guspirejaven els darrers núvols posats en joc per l’acabament del dia. Ben aviat no foren sinó ombres amagrides i malaltisses...”
  •  L’home, antigament i per poc temps ha posseït solars grans com províncies; després, se n’ha anat a un altre lloc. Darrera seu, ha deixat un relleu esmortit, embrollat de vestigis. I als camps de batalla on, durant unes quantes desenes d’anys, s’enfrontà a una terra ignorada, reneix lentament una vegetació monòtona, en un desordre tant més enganyador quant, sota l’aparença d’una falsa innocència, preserva la memòria i la formació dels combats
Ens presenta Calcuta com l’antítesi del progrés. Per tot arreu “porqueria, desordre, promiscuïtat, contactes; ruïnes, cabanes, fang, immundícia; humors, femta, orina, pus, secrecions, supuracions: tot allò contra què ens sembla que en la vida urbana hi trobem la defensa organitzada, tot allò que odiem, tot allò que defugim a tan alt preu, tots aquells subproductes de la cohabitació, aquí no troben mai límit

Oposa l’Àsia i l’Amèrica tropical. Una Àsia superpoblada en front a una Amèrica amb un paisatge amb poca densitat de població. “En aquest sentit, Europa ocupa una posició intermèdia entre els dos mons”... “El que m’horroritza a l’Àsia és la imatge que anticipa del nostre futur. Amb l’Amèrica índia, venero el reflex,... d’una era en què l’espècie era la mesura del seu univers i en què persistia una relació adequada entre l’exercici de la llibertat i els seus signes

La llibertat és el resultat d’una relació objectiva entre l’individu i l’espai que ocupa, entre el consumidor i els recursos de què disposa

Repassa el seu pas per diferents pobles de l’Amazònia. Suposo que avui en dia molts d’ells ja no deuen existir com a tals.

Dels bororo diu que “L’estructura del poblat ... resumeix i assegura les relacions entre l’home i l’univers, entre la societat i el món sobrenatural, entre els vius i els morts”.

En la seva visita als Nambikwara pensa que “el que va passar a l’Amèrica tropical no ho sabrem mai exactament, per culpa de les condicions climàtiques, desfavorables a la preservació dels vestigis arqueològics”... La base de les nostres especulacions és precària ...  l’essencial s’ha perdut, ... tots els  esforços quedaran reduïts a gratar la superfície... La nit en què temptegem és massa fosca perquè gosem afirmar-ne res”

Reflexiona sobre l’escriptura: “La seva aparició determina canvis profunds en les condicions d’existència de la humanitat... Multiplica prodigiosament l’aptitud dels homes per a preservar les coneixences. Hom la concebria fàcilment com una memòria artificial, el desenvolupament de la qual hauria d’anar acompanyat d’una millor coneixença del passat, per tant, d’una més gran capacitat d’organitzar el present i el futur” Distingeix entre  els “pobles amb escriptura o sense, els uns capaços d’acumular les adquisicions antigues i en progrés cada vegada més ràpid..., mentre que els altres, impotents per a retenir el passat més enllà d’aquella franja que la memòria individual es basta a fixar, restarien presoners d’una història fluctuant a la qual mancaria sempre un origen i la consciència durable d’un projecte

I també fa unes interessants consideracions sobre el poder: “El consentiment és a l’origen del poder, i és igualment el consentiment allò que manté la seva legitimitat. Un comportament reprensible o manifestacions de mala voluntat per part d’un o dos descontents poden comprometre el programa del cap i el benestar de la petita comunitat... El cap no disposa de cap poder de coerció. Només pot desembarassar-se dels elements indesitjables en la mesura que és capaç de fer compartir la seva opinió per tots”... “El consentiment és alhora, origen i límit del poder” ... “El consentiment és el fonament psicològic del poder però en la vida quotidiana s’expressa per un joc de prestacions i de contraprestacions que es desenrotlla entre el cap i els seus companys, i que fa de la noció de reciprocitat un altre atribut fonamental del poder. El cap té el poder, però ha d’ésser generós. ... Entre ell i el grup s’estableix perpètuament un intercanvi de prestacions i de privilegis, de serveis i d’obligacions

Hi ha caps perquè, en tot grup humà, hi ha homes que, a diferència de llurs companys, estimen el prestigi per si mateix, se senten atrets per les responsabilitats, i per als quals la càrrega dels afers públics aporta en si mateix la recompensa.

Les societats no són iguals i no es pot determinar quina és millor. Tot, o gairebé tot, acaba sent relatiu. “Cap societat no és perfecta. Totes comporten una impuresa incompatible amb les normes que proclamen, i una certa dosi d’injustícia, d’insensibilitat, de crueltat.... Si és veritat que la comparació d’un petit nombre de societats les fa aparèixer molt diferents entre si, aquestes diferències s’atenuen quan s’eixampla el camp d’investigació. Hom descobreix aleshores que cap societat no és genuïnament bona; però cap no és absolutament dolenta. Totes ofereixen certs avantatges a llurs membres, sense oblidar un residu d’iniquitat

Ens hem de convèncer que certs costums que ens són propis, considerats per un observador provinent d’una societat diferent, li semblarien de la mateixa naturalesa que aquesta antropofàgia que ens sembla estranya a la noció de civilització. Penso en els nostres costums judicials i penitenciaris. Estudiant-los de defora estant, hom se sent temptat d’oposar dos tipus de societats: les que practiquen l’antropofàgia, és a dir, que veuen en l’absorció de certs individus detentors de forces temibles, l’únic mitjà de neutralitzar-les, i àdhuc d’aprofitar-se’n; i les que, com la nostra, adopten el que hom podria anomenar l’antropemia (del grec emein, vomitar); situades davant el mateix problema, han escollit la solució inversa, que consisteix a expulsar aquests éssers temibles fora del cos social mantenint-los temporalment o definitivament isolats, sense contacte amb la humanitat, en establiments destinats a aquest ús. Aquest costum inspiraria horror a la major part de societats que nosaltres anomenen primitives; ens marcaria, als seus ulls, amb la mateixa barbàrie que nosaltres ens sentim temptats d’imputar-los en raó de llurs costums simètrics.”  La antropofàgia no és un bon costum, però el nostre sistema judicial i penitenciari resta lluny de la perfecció.

Societats que ens semblen ferotges en cers aspectes, saben ésser humanes i benvolents quan se les considera sota un altre aspecte

Les altres societats no són segurament millors que la nostra... Coneixent-les millor, adquirim un mitjà per a separar-nos de la nostra... D’aquesta manera ens posem en disposició  de posar clar els principis de la vida social que ens serà possible d’aplicar a la reforma dels nostres propis costums, i no dels de les societats estrangeres: en raó d’un privilegi invers del precedent, l’única societat que ens és possible de transformar sense córrer el risc de destruir-la, és aquella a la qual pertanyem; car els canvis que hi introduïm, venen també d’ella.”

Pensem en la nostra organització social i deixem de menysvalorar de manera irreflexiva la resta de societats, sobre tot, quan les considerem menys desenvolupades que la nostra. No és or tot el que llueix. Tenim un ampli marge de millora.