La Rodoreda més fosca

La mateixa Rodoreda en el pròleg ens diu:

• “Des de sempre he tingut el cervell bastant ennuvolat, les idees no se m’acuden de pressa; venen generalment, tot fent camí. I el camí mai no és dret, fa tortes i tortes i està ple de brolla; per fer-lo transitable i ben desbrossat no paro d’escriure i d’anar llençant paper i més paper a la santa paperera”. Escriure no és una tasca fàcil. Necessita temps i treball per assolir uns bons resultats.
• “Al meu Adrià l’impulsa a anar-se’n de casa la seva aspiració de llibertat. D’aquesta llibertat tan cantada –la sola paraula m’emociona- que només mena a un canvi de presó. Potser el desig de llibertat en l’home és, més aviat, una necessitat de justícia”

I ens endinsem en la novel·la: “Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una tara al front no pas més grossa que una llentia... Era ros com un fil d’or... La casa era vella, l’aigüera feia pudor, l’aixeta degotava. Els dies de vent entrava fred per les escletxes però al bon temps l’olor de les flors es firava a tots els racons...”

L’Adrià és el narrador en primera persona: “M’havia ficat al cap d’anar a la guerra i aniria a la guerra”. Narra breus episodis de la seva vida sense enllaçar-los massa entre si, però ens permet entreveure com es desenvolupa aquesta. La guerra no apareix directament, però és un rerefons permanent.

“A veure si aprens a tenir bona punteria. No volia tenir-ne. Apuntava més avall o més a munt, o més cap a la dreta o més cap a l’esquerra, de l’home de cartró que havíem d’encertar. No volia que m’ensenyessin a matar a ningú”

“Les guerres tothom sap quan comencen, però ningú no sap quan acaben”

Corbera d'Ebre 2013

 

Retall a retall, fragment a fragment la narració avança amb parsimònia. L’Adrià fuig de la guerra i va d’un lloc a l’altre. El seguim en tot el que li passa per diferents indrets. I es troba en llocs i situacions ben singulars i inesperades. Tot el que li passa és un cau de sorpreses. Llibre fosc, estrany, i sorprenent alhora, lluny de la línia habitual de la Rodoreda.

“Em va dir que el mar li feia por, que tota la vida l’havia passada plena de por: por de la nit, de la lluna que només de veure-la li feia venir ganes de xisclar. Els núvols l’esgarrifaven, els llamps la feien amagar-se sota del llit. Més endavant li va venir por de la gent... Por. Por de tot. Por de moure’s, de somiar, de riure. Por que poguessin veure com era feta per dins... Por dels morts que s’acosten per arrencar-te els llençols d’una revolada... Por d’aquestes onades. Però amb tu al costat no tinc por de res.”

“Tots tenim una vida que qui sap com serà, però com més tros n’hi ha per endavant, més esperança”

De nou la importància dels somnis que també apareixen en altres de les seves obres. Una narració plena de misteris i situacions inversemblants, enigmàtiques i pertorbadores com aquest mirall.

“Aquella nit s’hi va mirar i s’hi va quedar encantat una estona; no amb la seva imatge sinó amb alguna cosa que hi havia a dintre... En el mirall, una mica cap a la dreta, van aparèixer uns ulls d’una fixesa inquietant ... Uns ulls que preguntaven. Sentia, i és el que més va anguniejar-lo, que eren els seus ulls sense que ho fossin. Aquells ulls volien explicar coses que no podia comprendre. Fent un esforç, perquè la fascinació era forta, va deixar de mirar el mirall i, en tornar-hi, a dintre del mirall no hi havia res” Què hi ha en el fons de qualsevol mirall? El fons impertorbable de nosaltres mateixos?. De nou un mirall en una novel·la de Rodoreda

 

Va passant per diferents escenaris on la guerra es fa present amb destrucció i misèria i on es van succeint diferents episodis amb una desfilada de personatges ben particulars.

“A la teva ombra i a tu us van posar a la sella de la vida perquè galopéssiu. No tinc ningú al món, ni vull tenir ningú. Només viure amb ella. Jo era petit. ¿No t’has adonat que tens ombra? Em quedava quiet i l’ombra no es movia. Aquella taca fosca a terra la feia jo. L’ombra la faig jo. Soc jo. No. Ella ets tu. Sense ella, tu no series. Si la perds et moriràs. Quan em quedava sol em posava davant del llum i a poc a poc estirava un braç; l’ombra, també. Estirava l’altre braç, l’ombra també. Jo era petit. Decantava el cap, ella també. Tot el que jo feia, ella també”

I comença el camí de tornada. “El dia que feia quatre els vaig deixar, no per fugir d’ells, sinó per fugir d’aquella veu que em despertava així que m’adormia, torna a casa, torna a casa...”

“Sentir-se seguit al mig d’un bosc on darrera de cada soca es pot amagar algú, ofega... Estava curat d’espants... Però la por que sentia en aquell bosc era diferent... No era la primera vegada que travessava un bosc. La soledat dels boscos sempre m’havia portat consol... ¿Per què havia de tenir por?... M’hauria convertit en dues persones: la que suava de por i la que trobava que no havia de tenir-ne... Les ombres s’anaven estenent i anaven esborrant el dibuix de les branques... La por ja era d’una altra mena. Por de no tornar mai més a ser jo per culpa d’aquella por tan grossa que m’estrenyia i m’estrenyia”

Montseny 2019

 

Segueix escoltant les mateixes paraules una vegada i una altra “... torna. Tot es perdrà si no tornes... encara està tot igual. Torna...”

“M’agradava fer camí tot sol per poder mirar les coses ben a poc a poc” “...El que m’agradava més que res era anar perdut pel món. Fer el que volia tant si em sortia bé com si em sortia malament sense que ningú em donés consells de cap mena. Veure cel, veure boscos, tenir por, mirar la nit i tenir-la per sostre”.

L’Adrià vol seguir el seu camí, la seva vida: “La meva vida és meva... L’única cosa que tinc és la meva vida. Si l’explico, fuig, la perdo...  ¿Què faràs anant pel món sense parar? ... M’és igual. Vull anar pel món. Ser de tot arreu i no ser d’enlloc. Tot just he començat a veure coses i fa rodar el cap pensar en les que encara em queden per veure. Tants pobles, tants camins... Encara que acabessis veient tots els pobles de la terra, ¿què?... ”

“... Me’n vaig anar de casa per veure pobles, per conèixer gent... i res no hauria pogut aturar-me. I també per anar a fer la guerra; tot i que l’he vista de la vora no puc dir que l’hagi viscuda perquè tant com he pogut n’he anat fugint. ”

“Vaig caminar molt; anava d’un poble a un altre, d’un camí a un altre. Tots els camins eren deserts, totes les cases destruïdes”

Tot destruït, desert i ple de morts, aquest és el paisatge que es troba. Troba una dona que li diu: “Sort que la guerra s’ha acabat. Jo vaig veure com s’acabava, va acabar aquí en aquest riu, aquest riu se la va endur cap a la mar... ¿Tu també has fet la guerra? Tens la pell seca com tots els que han passat fam, sembla que tinguis els ulls enfonsats si no estiguessin plens, no de por no, no, de por no... d’esgarrifament...”

Corbera d'Ebre, 2013

 

“Em va venir vergonya, tanta que no la podia aguantar. Vergonya d’haver fugit de la guerra com qui fuig de la pesta, sol, sempre sol amb mi mateix, vergonya de no haver defensat alguna cosa sense saber quina cosa era però que havia d’haver defensat com tants i tants...”

L’Adrià neix amb una marca de naixement, la marca del mal? La marca del mal que havia de veure en el seu viatge mentre altres feien la guerra?

“Em va costar de posar-me a caminar: deixava enrere, amb el bosc encès, molta vida cremada. Tornaria a casa... Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. O el mal. Una gran tristesa com una mà molt dura m’estrenyia el cor. ¿On era a casa? ¿Encara tenia casa? Hi tornaria carregat amb muntanyes de records de tota la gent que havia conegut... ¿S’esborraria el record el mal o el duria sempre amb mi com una malaltia de l’ànima? La carretera era ampla, el camí de casa l’hauria de buscar, no sabia on era. Vell com el món. Pensava en tot el que acabava de veure i que no era enlloc: ni àngels ni morts acostant-se a buscar la seva pau en l’acabament d’aquella nit. Només jo i la febre. Mentre el sol començava a pujar cel amunt com cada dia, com sempre...” Final del llibre amb punts suspensius, per indicar que tot continua...

Sens dubte la millor novel·la de M. Rodoreda, un títol sense tanta fama i sense tan reconeixement públic com d’altres títols més nostrats, però que per a mi és el millor que ha escrit de tot el que he llegit d’ella fins ara.

Adrià Guinard fa una mena de viatge iniciàtic per un territori devastat per la guerra. És un viatge fatal.

Com escriu Antoni Mora en el postfaci: “La guerra acaba essent una quotidianitat”... “L’element oníric és una altra manera d’escapar del món en què es veu immers”... “Realitat i somni s’entortolliguen en el cap d’Adrià, però també fora d’ell, perquè el malson és alhora dins i fora”...“La immersió en un malson que és la realitat mateixa”...“Els morts, la mort massiva va dominant més i més l’experiència per la qual passa Adrià. La mort sempre és a tocar”

“És la guerra que en la seva vida no s’acabarà mai”

Corbera d'Ebre 2013

 

MERCÈ RODOREDA

Quanta, quanta guerra...

Club Editor, 1980; 252 pàgines

Postfaci d’Antoni Mora

Boulder

Relat en primera persona d’una cuinera. Deixa la seva feina en una illa i puja a treballar en un vaixell mercant. “M’encanta, aquest lloc, ... aquesta fabulosa llibertat”...“Els dies apareixen i desapareixen, idèntics, ... Necessitava encarar el buit... Venia del no-res, enverinada i aspirava a territoris udolats”

Inicia una relació passional amb la Samsa. Com que treballa en el vaixell només es veuen cada cert temps en funció dels viatges del vaixell.

“He trobat l’onada perfecta i la munto com si l’hagués domat, com si tot depengués d’una sort que jo mateixa reparteixo seguint el caprici de la liberalitat”...“Mesos i mesos perfectes, rutilants, fins que un dia em diu que se’n va... Ha acceptat una feina a Reykjavík”

Deixa la feina al vaixell i marxa amb ella a Reykjavik. De nou un paisatge fred i gelat com a Permagel.

Coll de Pal 2019

 

Permagel em va agradar, em va enganxar de principi a fi, me’l vaig empassar. De Boulder esperava quelcom de semblant, però no ha estat així. Segueix la línia i l’estil de Permagel. El llegeixo, però no m’enganxa igual. Hi ha quelcom que el fa diferent, però segueix tenint moments i reflexions brillants d’aquelles que et fan aturar la lectura per pensar:

La importància del llenguatge: “El llenguatge és i serà sempre un territori ocupat. Tinc la impressió que m’hi van estacar així que vaig néixer. Només el llenguatge pot fer que pertanyis a un lloc, que no t’extraviïs. És un substrat que nodreix. Sembla que resideixi a la ment, que baixi fins a la boca i es fongui als llavis quan parles. Però el llenguatge és arreu, ocupa les cèl·lules més apartades i fa que es moguin cap a llocs incomprensibles. T’encoratja i t’emmalalteix, desorienta el teu instint animal, et fa humana. Sentir-te intensament humana és l’emoció més complaent. Però també pot ser la més tirànica. Ets responsable de cada mot, no hi ha cap expressió innocent”. Gairebé podríem afirmar que tan sols som llenguatge.

Els nostres pensament sorgeixen i moltes vegades no sabem massa d’on provenen, però no els podem foragitar del nostre cap: “Els pensaments recurrents neixen del no-res com els grans temporals, agafen força mentre travessen els oceans i quan t’esclaten dins del cap sembla que et vulguin, que t’hagin estat cercant per destrossar-te a fuetades, per fer-te seva viva o morta”

La dificultat de conèixer-se un mateix: “Em sento estranya. Soc el fang remogut, amago vides que respiraven en la quietud i que ara s’espanten, boquegen, s’enfaden. No puc culpar a ningú de la batuda amb pales i forques. No sé que hi busco, dins meu. No sé si busco res, de fet”

La relació entre Boulder i Samsa canvia. Tenir un fill és cosa de dues persones, però a vegades, no és així. El desig és d’una part de la parella i l’altra simplement ho accepta. Això és el que fa Boulder. Samsa vol tenir un fill i Boulder accedeix malgrat no voler-ho, i aleshores comença tot el procés de tenir-lo.

“Han passat més de deu anys, la dona que em proposa anar a sopar no conserva ni una de les cèl·lules de la dona...” que vaig conèixer.

Samsa té el mateix nom que el protagonista de la Metamorfosi de Kafka. Ella també pateix una transformació física i mental. Em pregunto si aquesta és la raó del nom de la companya de la protagonista.

Una embarassada és una persona diferent: “li ho fa saber aquella cosa encara sense cervell però tirànica que li xucla l’enteniment mentre li grava la lliçó de l’eterna fidelitat a les parets deleroses i modelables de l’úter, al lloc on ningú més podrà marcar-la”

“Per a la Samsa els mesos volen. A mi mai m’havien passat tant lents. Soc la nena que s’ha proposat fer bondat tot un any. El que passi després, ja es veurà...”

Ja amb el recent nascut a casa “No entenc que un nadó... aconsegueixi multiplicar per tres la feina de casa... No vull pensar. Em sento utilitzada, em sento incomunicada, em sento caducada. No m’agrada. No m’agrada aquesta vida... Millor no pensar.”

Està clar que tenir un fill ho canvia tot. Canvia la vida de parella i la teva vida particular. No hi ha dubta. Crea obligacions. Canvia rutines.

“No sabia que un fill pogués ser un escull tan gran. Tot sembla en calma, al meu voltant, però no hi ha pas obert. Una força que viu i es multiplica em subjecta, impedint que marxi, amenaçant amb desjunyir-se el tronc que vol fugir, del cap, fet per quedar-se”

Dormen en habitacions separades. Boulder escull l’habitació dels convidats, una mena de traster. “És curiós, però aquesta és l’única habitació on realment em sento com a casa. Torno a tenir per companyia la provisionalitat que tan bé m’escolta i em parla. Torno a ajaçar-me en una llitera, a cavall entre port i un altre port.”

La seva relació és cada vegada més enrarida. “No crec en aquesta illa, ni en la felicitat, ni en la parella, ni els fills, ni en déu”

“Barreja d’emocions inaguantable. Còlera i angúnia. I també llàstima, una pena fonda com la de les arrels sota terra després de talar un gran arbre. La pena se m’abraça perquè té tentacles, li serveixo d’aliment i m’acapara. Necessito fugir d’aquí.”

 

 

BALTASAR, EVA

Boulder

Club editor, 2020; 145 pàgines

Sóc dels més d'un milió de vacunats

La veritat és que no soc massa partidari de les vacunes. De petit em van posar totes les que es posaven a l’època. Però de gran gairebé no m’he vacunat mai de res. Recordo que en un parell o tres de revisions mèdiques laborals em van vacunar amb la antitetànica i alguna cosa més, però quan a l’escola ens oferien vacunar-nos de la grip mai ho vaig fer i que jo sàpiga mai l’he passat.

Amb aquests antecedents ja podeu suposar que la vacuna per la Covid-19 tampoc em feia massa gràcia, però després de l’any que portem he pensat que el millor era posar-se-la d’una vegada. Tot l’enrenou que s’ha generat al voltant de les vacunes i els seus efectes tampoc és que ajudi massa a que la població es convenci de la seva conveniència. Des de l’inici de la pandèmia als nostres polítics els hi ha mancat una política de comunicació clara i concisa que evités totes les informacions contradictòries que hem hagut de suportar i que en res han ajudat als ciutadans que davant de l’allau de declaracions i contradeclaracions ja no sabem què pensar ni què opinar i que agrairíem una mica més de silenci per part de tots.

Soc de la franja entre 60 i 65 i primer ens van dir que ens avisarien amb un SMS, després que demanéssim cita a través de la web de La Salut, i quan aquesta es va col·lapsar amb un allau de peticions van tornar a dir que ens avisarien, per poc després tornar al sistema de que cadascú ho demani. Davant de tant desgavell vaig decidir anar-ho provant fins trobar un forat en el centre de vacunació que tinc a prop de casa.

Tinc hora de les 10 a les 11. Esmorzo com sempre i em prenc un Paracetamol per si de cas. Arribo al centre cívic just a les 10 i ja veig la cua que hi ha. No m’estranya. Amb resignació em poso al darrera de la fila i em disposo a esperar una bona estona. El lloc en el que estic té un nom ben suggeridor i que poc té a veure amb el procés de vaccinació. Aprofito per escoltar l’entrevista a Jordi Cabré avui que surt a la venda el seu darrer llibre “Consumits pel foc” i que de ben segur ben aviat devoraré amb ànsia. És un dia fred i una mica rúfol però per sort no plou.

 

He estat just una hora per arribar a la porta del Centre Cívic. Abans d’entrar, em cal ensenyar el SMS amb el que em confirmaven la cita. Un cop a dins haig de mostrar la tarja sanitària i esperar a ser atès. Tot ben organitzat i guardant les distàncies. Unes quantes preguntes abans de procedir a la vacunació: si he passat la Covid-19, si tinc al·lèrgies, si prenc medicació i poca cosa més. M’informen de quina vacuna em posaran, dels possibles efectes que em pot produir i que caldrà una segona dosi en 12 setmanes.

I després de tot aquest “ritual”, ara sí la vacuna. Una auxiliar es dedica a omplir xeringues i tres infermeres estan punxant als “clients”. Cap dolor en el moment de la punxada i passo a la zona d’espera on hem d’estar un quart d’hora per si es produís una reacció immediata. Passa el quart d’hora i surto del Centre Cívic cap a casa. Consulto l’apartat de vacunes de l’aplicació de mòbil i ja hi figura que estic vacunat contra la SARS-Cov-2

Em trobo bé, però tinc sensacions estranyes segurament fruit de tantes i tantes informacions sobre els possibles efectes secundaris. Passo la resta de la jornada trastejant per casa sense res a remarcar, malgrat que si m’escolto una mica de seguida començo a pensar que no estic com sempre. Estic convençut que tot plegat és fruit de tanta i tanta informació al voltant de les famoses vacunes, ara dites vaccins.

No dormo gens bé. Em desperto sovint, moltes més vegades del que és habitual en qualsevol altra nit, però em llevo bé, encara que una mica cansat. A mitja tarda rebo un SMS de Salut que m’informa que formo part dels col·lectius convocats per vacunar-se i que ja puc demanar cita. Com és possible?

No em puc queixar massa de com ha anat tot plegat, encara que em costa entendre tot aquest desgavell administratiu i d’informacions sobre la vacunació. No ha de ser fàcil gestionar-ho, però caldria evitar totes aquestes informacions contradictòries que l’únic que generen és desconfiança. Malgrat tot, ja formo part d’aquest més d’un milió que han hem rebut la primera dosi. Esperem que serveixi per anar-nos acostant a la tornada a la normalitat, encara que ho dubto ja que diuen que els efectes de la vacuna són per un temps limitat i que segurament caldrà repetir el procediment cada any. Això està sent llarg i malauradament seguirà sent llarg.

El caníbal

“Blai és caníbal, però no un caníbal sistemàtic, ni tan sols un caníbal ocasional. Només ha estat caníbal en una sola ocasió. Ningú no el podria condemnar, perquè el canibalisme no està prohibit per llei. I ell no ha matat a ningú: s’ha limitat a menjar-se una persona”

El llibre té poques sorpreses, el títol mateix i el primer paràgraf ja desvetllen el desenllaç final, però és entretingut i de fàcil lectura, una bona lectura per passar una bona estona, una o dues tardes de primavera a la vora de la finestra.

 

“Blai era una persona perfectament vulgar” Treballa a l’escorxador, però “no era feliç. Aquell ofici no feia per a ell, no li agradava. Sentia un patiment perpetu. Se sentia cruel i botxí”

Al cap de tres anys deixa l’escorxador i el seu sou assegurat i comença a treballar en un bar de mala mort: “La Cantonada”

“És un fet claríssim: hi ha gent que ha tingut la xamba de trobar el seu camí a la vida i gent que no sols no ha aconseguit sinó que ha matat la vida, en el mateix sentit que diem “matar l’estona”, fent una cosa o altra, estimant una gent o altra, però sense cap programa, sense cap propòsit: gent que viuen a la babalà, sense substància ni profit”

Allà a la cuina de “La Cantonada” Blai troba el seu lloc. Li agrada i s’esforça en les seves obligacions culinàries. De “La Cantonada” fa el salt a la gran cuina fins assolir la categoria de xef en un nou restaurant que s’obria a Lloret. Al mateix temps aprofita per independitzar-se dels pares.

“La seva vida era monòtona, solitària i només feliç a mitges: perquè ell continuava amb una febre interna que li produïa una inquietud constant: volia assolir el plat perfecte”

“Tot això, però, va canviar de sobte, perquè Blai es va enamorar. L’enamorament... era una exaltació... una exaltació furiosa, un desassossec, una plaga... com un càstig, com un assot”... “Es deia Rosario”

“Encara no feia ni mig any que vivien junts i la vida de tots dos va fer un tomb molt notori, espectacular en el cas d’ella, i molt visible també en el cas d’ell... El seu caràcter va canviar... Havia esdevingut rialler, fins i tot simpàtic”

ISABEL CLARA SIMÓ

El caníbal

Ed. Columna; 2007; 136 pàgines