El futur és nostre

Tinc records ben vius. El català gairebé només el parlàvem a casa. A l’escola i al carrer la llengua habitual era el castellà. A l’escola el català estava prohibit. Tots els meus aprenentatges escolars van ser en castellà. El meu únic contacte amb el català escrit va ser el Cavall Fort. També recordo les primeres classes de català a l’escola. Resten ben vius a la meva memòria els contes i històries que ens explicava el pare Massana.

Els meus pares eren sardanistes. La major part dels diumenges primaverals de la meva infantesa anaven a tots els aplecs sardanistes d’arreu de Catalunya. Recordo els aplecs de Riudarenes, Sils, Vidreres, Figueres, Calella, Olot .... Un dels moments més emocionants d’aquells aplecs era la interpretació de La Santa Espina, moltes vegades tocada per totes les cobles juntes en el s’anomenava la sardana de conjunt. Amb aquest detall ja queda clar quins eren els sentiments que es vivien a casa.

De sempre he estat nacionalista i he tingut el sentiment que els catalans érem diferents a la resta dels espanyols. Independentista no ho havia estat, i si ho era, com que ho veia tant i tant lluny, no m’ho plantejava seriosament. Era una quimera, un impossible. No entrava dins de les meves prioritats.

La transició del 78 va coincidir amb la meva joventut i els meus anys universitaris i la vaig viure intensament. Les primeres eleccions democràtiques en les que encara no podia votar van ser tota una festa. Tot era una novetat. Va ser la primera vegada que els meus pares, ja amb més de 50 anys, van votar. Hi havia la il·lusió que tot canviaria. Ben aviat vam comprovar que no tot eren flors i violes. Va començar el desencís. Però malgrat tot, es vivia molt millor que en els foscos anys del franquisme.

Van passar els anys i vam canviar de mil·lenni. I com un català emprenyat més, vaig començar a sortir al carrer. No teníem les infraestructures que necessitàvem com a país, mentre en la resta d’Espanya es gastaven milions i més milions per construir trens i autopistes que després no utilitzava gairebé ningú.

Ens va costar molt consensuar un Estatut al gust de tots els partits polítics, però al final el vam portar a la capital del Regne. Malgrat que hi havien passat el ribot el vam aprovar amb reticències. No ens acabava de convèncer però era el que havíem aconseguit. En el fons sempre havíem estat conformistes i acceptaven les molles que bonament ens donaven.

A la primavera del 2010, formo part d’una taula en la consulta sobre la independència. Malgrat que els meus pares no viuen a prop venen a votar a la meva taula al mig del carrer. En un dia radiant de primavera, mudats de diumenge venen tots dos il·lusionats. Recordo perfectament les paraules del meu pare: “A veure si ho aconseguirem alguna vegada!”. Un any després va morir. Ell no ho veurà, com tants d’altres.

La sentència de TC sobre l’Estatut ho precipita tot. Em compro la primera estelada per anar a la manifestació que organitza Òmnium. Comencem a estar farts d’un Estat que ens maltracta. Com és possible que una llei aprovada en referèndum per la ciutadania, un tribunal d’uns quants senyors tingui la potestat de canviar-ho? El lema és molt clar: Som una nació i nosaltres decidim. Muriel, aquest diumenge tampoc hi seràs, però votarem per tu.

No ens fan cas, i l’independentisme es fa imparable. Les senyeres es van convertint en estelades. En el 9-N ja vam demostrar la nostra determinació. La mare encara hi va participar emocionada amb un mínim de consciència del que feia. Els darrers anys seguia amb il·lusió i interès les mobilitzacions de l’11 de setembre des de casa a través de la televisió. “Ho fa bé aquest Mas?” preguntava. “Ho aconseguirem?”

Fins arribar on som ara: hem arribat molt lluny amb la revolta dels somriures. Segurament més lluny del que mai havíem somiat en el millor dels nostres somnis. Ho tenim a tocar.

Hi han posat tots els entrebancs i els hi seguiran posant, però nosaltres estem decidits a seguir endavant, estem tossudament alçats i ara volem el pa sencer. Tot és ben senzill: agafar una papereta, fer-hi una creu, posar-la dins d’un sobre i introduir-la en una urna. I ho farem per tots els que abans que nosaltres ho havien desitjat i no ho podran fer. I aquest cop tornaré a portar la mare a votar, encara que la seva ment ja no està en aquest món i no entengui el que farà. Estic segur que votaria pel SÍ amb l’emoció brillant als ulls humits. Molt possiblement sigui la darrera vegada que voti.

Respecto totes les opinions i formes de pensar, però exigeixo que també respectin la meva, la nostra. Passi el que passi aquest diumenge, res tornarà a ser igual. El futur és nostre, el tenim a les nostres mans. Ja tot és possible.

Viatge d'hivern

No sóc massa fan dels llibres de narracions curtes. Aquest ja l’havia llegit feia una bona colla d’anys (2002) i malgrat que la crítica en parlava molt bé, recordava que no m’havia agradat. Però amb el punt de mira posat en “Quan arriba la penombra”, la darrera publicació de Jaume Cabré, he volgut recuperar aquesta lectura i donar-li una segona oportunitat.

El mateix Cabré en l’epíleg fa referència a la diferència entre contes i novel·les:

“Penso que el lector, quan llegeix contes, ha de ser més actiu que quan llegeix novel·les. L’espai limitat ... obliga l’escriptor a elidir per suposades moltes vides prèvies, resumir en un traç tota una descripció moral o física. ... L’escriptor ha d’esmolar l’enginy, però el lector també.”

“També m’he adonat que la manera de respirar quan et poses a escriure un conte és diferent, de ritme més sincopat, que no la que et cal per escriure novel·la, perquè et fa l’efecte que has de guanyar la partida de pressa, en comptes de plantejar-te, com fas en la novel·la, un combat llarg, especulatiu, laboriós, tàctic, que acabaràs guanyant per punts.”

No m’ha tornat a convèncer. L’he trobat irregular amb narracions que m’han atrapat i altres que m’han resultat anodines i sense cap interès. La música, en especial Shubert i la seva 960, és un element essencial en una gran part del llibre. Tothom sap que Jaume Cabré és un melòman reconegut i que la música és una element central en moltes de les seves obres.

Algunes de les històries s’entrellacen entre elles, amb personatges que van apareixen repetidament.

Pere Bros és un concertista de piano a qui no li agrada fer concerts “Jo faig música per ser feliç. Donar la cara davant del públic fa molt de temps que no em fa feliç”

Un accident mortal amb sorpresa final: “Però és que ara començava la part més difícil: viure sense ella”. “Després ja tindria temps de plorar tot sol, ara que començava a fer-se a la idea de la crueltat de les urpes de la soledat”. “No va poder pensar res perquè ara havia de començar a acceptar que el futur dels supervivents també pot ser extremament cruel”

Un presoner que vol fugir. Té un bon pla des de fa anys i el mateix dia que ha planificat fer-ho ...

Una de les narracions em recorda directament el “Jo Confesso” la seva obra mestra. Dóna la impressió de ser un petit avançament, amb un Adrià com a protagonista: “Era un obsés pels llibres”. “Jo empaito aquesta saviesa ignota que sempre s’amaga .... “Vostè llegeix aquests llibres perquè li fa pena que no els llegeixi ningú mai més. Li fa pena l’oblit i la gent oblidada” “Els vol ressuscitar amb la lectura”

Els jueus i els camps d’extermini nazis: “Tots ... sabien que l’alegre contrada de Treblinka es convertia en el trajecte final del qual només en sortirien volant cap al cel gris pel canó del fumerol , pel tub sinistre de la xemeneia, com si fossin un somni. Ho sabien però no s’ho creien perquè era impossible que la realitat fos tan obscena”

“Pac!”: El soroll que fa una pistola amb silenciador, una narració de sicaris que segueixen ordres per diners

“Winterrreise”, la darrera narració. En ella apareix de nou Zoltán Wessenlényi, una amic del Pere Bros del primer conte. “ ...no havia pensat mai que les bombolles d’il·lusió acaben sempre esclatant en múltiples decepcions” “Mai no sabem si ens equivoquem fins que no hi som al damunt”

 “La música és per fer-nos feliços. Si et pren la felicitat, abandona la música”

Tota una volta circular per tornar on tot comença.

“És que ... em fa por trobar-me amb la felicitat a les mans. Em crema, em fa pànic que exploti”

“Aleshores va comprendre que no tenia remei, que seria incapaç d’abandonar Viena, que la vida no és el camí, ni tan sols la destinació sinó el viatge i quan desapareixem per sempre és a mig trajecte, tant se val on. La seva dissort era que allò que li havia pertocat era un duríssim viatge d’hivern que li havia deixat l’ànima completament devastada”

També en parlen a:

• Entrelletres
• El temps 

Ha de ser molt trist, tristíssim

Ha de ser trist aixecar-te cada matí sense cap altra il·lusió que frustrar la dels altres. Cap més projecte que anar repetint que el projecte dels altres està equivocat.

Ha de ser especialment trist si treballes en política, l'art de transformar les coses, i tot el que tens són excuses cuinades per impedir avançar: els bancs marxaran, Europa ens expulsarà, això és il·legal. Dedicar-te presumptament a fer possibles les coses i convertir-te en un simple altaveu de l'això no pot ser.

Ha de ser trist aixecar-te enfadat amb el somriure i l'esperança dels altres. Ha de ser tristíssim haver-te de dedicar a espantar avis i àvies amb la idea que perdran la pensió que han suat tota la vida, a veure si esgarrapes algun vot desesperat. I més trist serà quan vegis que la gent gran té por, però també dignitat, i ni així deixaràs de ser insignificant.

Ha de ser tristíssim veure com les teves sigles es van encongint, la caiguda és estratosfèrica, i haver d'anar repetint que guanyaràs, per acontentar els padrins, per allargar l'agonia.

Ha de ser trist intentar fer un front anti, en lloc d'un front a favor. I veure que no el pots fer, que no sumes. Que ni les quotes de pantalla ni els centímetres de paper ja no són garantia de res, que la gent ha crescut i ha après a desconfiar de discursos tan servils amb els poders.

Ha de ser trist no tenir res a oferir, ni agenda pròpia, ni eines de seducció. Tenir a penes fantasmes per brandar, i prou.

Ha de ser trist pensar que quan els nets et preguntin a què et dedicaves, hauràs de respondre que la teva missió era intentar que no passés res, que els altres no se'n sortissin. I que, per sort, vas fracassar.

La vida que aprenc

Carles Capdevila

Ha passat el temps i continua plenament vigent. Ha de ser trist aixecar-te i veure que un any més molta, moltíssima gent a tornat a sortir el carrer, i haver de seguir enganyant i refugiant-se darrere dels jutges i dels fiscals, i tornar el país a les èpoques més fosques en les que reivindicàvem una llibertat d'expressió que no teníem. 

És molt trist que cada dia que passa ens tornen les imatges en blanc i negre que ja voldríem haver oblidat per sempre.

Dedicat especialment a Mariona Rajoy, Soraya de Santamaria, Pablo Casado, Albert Rivera i altres polítics, a jutges i fiscals dels diferents tribunals que no paren d'enviar cartes i més cartes, a Marhuenda, Cebrián, Inda, Enric Hernández i altres periodistes que falsegen la realitat de tot el passa a Catalunya.

Fins ara guió previst

Ja hem arribat on tothom esperava. Ja tenim les lleis de referèndum i transitorietat aprovades pel Parlament de Catalunya i tota mena de recursos i amenaces en marxa. Tot segueix el guió previst fins ara: els independentistes contents i satisfets i els unionistes, defensors de la unitat indissoluble de la pàtria espanyola enfadats, crispats, “al borde de un ataque de nervios”. Estan més units que mai: tots contra la independència.

Rajoy surt amb el seu discurs escrit en un paperet per entre altres coses vanagloriar-se d’haver servit a l’Estat molts anys. De fet és l’únic que ha fet al llarg de tota la seva vida: utilitzar l’Estat per a viure. Potser veu que si tota aquesta “algarabía” segueix endavant, se li acaba la bona vida. 

La Guardia Civil porta gairebé 48 hores escorcollant els cotxes dels treballadors a la sortida de l’impremta on treballen. Com és que no entren amb una ordre judicial ? Por a fer el ridícul ?

El proper dilluns 11 de setembre seguirem amb el guió previst. De nou molta gent sortirà al carrer per repetir el que ja fa anys que demanem i que alguns no volen escoltar.

I a partir d’aquí ja és molt difícil de preveure el passarà. Està clar que el govern seguirà endavant amb la organització del referèndum, el que no sabem és fins on està disposat a arribar el govern de Rajoy per impedir-ho i aleshores què farem els que volem votar ...

Però, en el supòsit que no ens deixen celebrar el referèndum de l’1-O mai més tornarem a estar on estàvem abans de que tot aquest procés es posés en marxa. No hem arribat fins aquí per tornar enrere. Som molts els que ja hem desconnectat d’aquest Estat que no ens vol i que a nosaltres no ens agrada. 

Hem trencat els ous i comencem a fer la truita:

Ja no ens alimenten molles.

Ja volem el pa sencer.

Vostra raó es va desfent.

La nostra és força creixent

MEMÒRIES D’UN CAPELLÀ QUE NO CREIA EN DÉU

Aquest breu llibre és tot una curiositat. Jean Meslier rector d’un petit poble va escriure de nit tot el que no podia fer públic al llarg del dia en el seu paper de capellà. Tal com ell volia els seus escrits es van conèixer un cop ja havia mort. 300 anys després encara sorprenen i són plenament vigents. En aquest petit volum d’Edicions Viena Lluís-Anton Baulenas ens presenta una tria de textos del manuscrit original. En podeu llegir uns quants exemples a continuació:

 “S’aprofiten enganyosament del nom de la pietat i de la religió per fer creure als febles i als ignorants tot el que els vingui de gust ... Em refereixo a tota la pobra gent que es troba miserablement embadalida per totes aquestes comèdies hipòcrites de la religió i esdevé la joguina i la víctima infeliç del poder dels grans”

“Odiava totes les vanes funcions del meu ministeri, particularment les celebracions de les misses, idolàtriques i supersticions, i aquestes vanes i ridícules administracions de sagraments que em veia obligat a fer-vos.”

“Qualsevol pràctica al món que tingui per objecte el culte i l’adoració dels déus, és una mentida, una quimera i una impostura”

“Després de la mort no cal esperar res de bo, però tampoc témer res de dolent”

“Cal patir una ceguesa estranya i una rara ofuscació de l’esperit per creure i entestar-se a sostenir coses tan ridícules i absurdes a partir solament d’unes quantes paraules equívoques dites per un fanàtic” diu en referència a la transformació del pa i el vi en el cos i la sang de Crist.

“Com es poden conciliar en un mateix Déu una bondat i un amor per l’home immensos, amb la severitat i el rigor tan immensos amb què castiga fins i tot la falta més petita?”

“Queda clarament demostrat que totes les religions existents en el món són tan sols invencions humanes, i que tot allò que ens ensenyen i que ens obliguen a creure constitueixen únicament errors, il·lusions, mentides i impostures inventades, tal com ja he dit, per bromistes, espavilats i hipòcrites que han volgut enganyar als homes”

“Una religió que permet, aprova i autoritza abusos contraris a la justícia i al bon govern dels homes, i que fins i tot arriba a autoritzar la tirania dels grans de la Terra en perjudici de la bona gent, no pot ser veritable ni tampoc un mandat realment diví, ja que totes les lleis i tots els manaments divins haurien de ser justos i equitatius. I tota religió que fos divina hauria de censurar i condemnar tot allò que fos contrari a la justícia i al bon govern dels homes.

Doncs bé, la religió cristiana permet, aprova i autoritza molts abusos contraris a la justícia, la recta raó i el bon govern dels homes. I encara més, permet i autoritza vexacions injustes, permet i autoritza fins i tot la tirania dels reis i dels poderosos de la Terra, per a escàndol i prejudici de la bona gent que gemega i és desgraciada i viu miserablement sota el jou del seu domini dur i tirànic”

“Els pobles no han d’engreixar tanta gent que no fa res més que cantar i salmodiar pels temples! N’hi ha un bon munt que cada dia van a adorar i preparar les imatges o els ídols de guix, que cada dia van a fer-los tot de genuflexions i profundes reverències! N’hi ha un bon munt, afirmo, de tot això, al món! I tot això no serveix per a res”

“Un altre dels abusos gairebé universalment rebut i autoritzat al món és l’apropiació particular que els homes fan dels béns i de les riqueses de la Terra, en lloc de ser repartides en igualtat per tal que tothom”

“És molt estrany que la terra no sigui capaç de produir tot el necessari per a la vida. I així, cadascú tindria prou per viure pacíficament, no mancaria a ningú res del que li fos necessari, ningú no passaria l’angoixa per a ell ni per als seus fills de saber on aniria a raure o on dormiria, perquè tothom ho trobaria amb seguretat, abundosament, fàcilment i còmodament en una comunitat ben regida. I d’aquesta manera ningú no hauria de pensar a fer fraus, murrieries ni enganys per aprofitar-se del seu proïsme”

“No és just de cap de les maneres que els uns carreguin tots sols les penes del treball i totes les incomoditats de la vida, i que els altres gaudeixin sense pena ni treball de tots els béns i de totes les comoditats de la vida”

Després de llegir les seves afirmacions se’m fa difícil entendre com Jean Meslier podia viure com a capellà al llarg del dia i escriure aquestes reflexions a la nit sense abandonar els hàbits. Ho feia només per pura supervivència?

Els enganys de la religió s’han mantingut amb el temps. Fins quan haurem de suportar-los?

Fa pocs dies hem patit de manera molt violenta de que són capaces algunes persones en nom de Déu i d’una suposada religió vertadera. Quan obrirem els ulls?

A la xarxa també diuen:

• Lleixes