“Fa cinc anys que vaig veure la Lila per últim cop, l’hivern del 2005” Es veien poc i parlaven, però no s’escoltaven. La Lila li fa prometre que no escriurà sobre ella... “De mi no”. Però com podem comprovar no va complir la promesa.
Malgrat aquest inici que ens parla de l’hivern del 2005, aquest tercer volum de la tetralogia està centrat bàsicament en els darrers anys de la dècada dels 60 i primers de la dècada dels 70. Són uns anys molt convulsos a Itàlia: feixistes, comunistes, violència política arreu.
Dels tres llibres que porto llegits, aquest és el que més m’ha agradat i en alguns moments em costava deixar de llegir ja que volia saber com continuaria.
La Lenu no vol quedar atrapada per Nàpols. “Cada cop que tornava a la meva ciutat tenia por que un imprevist m’impedís fugir-ne”. Més endavant certifica que “l’essencial era marxar de Nàpols”. Però tot i que “havíem refusat prendre com a model les nostres famílies”, la vida de la infantesa i l’adolescència i Nàpols mateix exerceix una gran influència en les seves vides, més del que voldrien. De fet, vulguem o no els nostres orígens ens marquen molt més del que desitgem i del que reconeixem.
Lila i Lenu són diferents, no s’entenen, agafen camins diferents, però amb tot, es necessiten una a l’altra i mantenen la seva relació al llarg del temps.
Dos personatges, dues amigues ben diferents segueixen dos camins també molt diferents. Les dues em posen nerviós. La narradora, la Lenu pels seus dubtes que en alguns moments la converteixen en pàmfila, la Lila, pel seu mal caràcter, a voltes massa irreflexiva, que li acaba creant molts problemes. La Lila es queda a Nàpols, al seu barri, representa la lluita obrera des de la base, la Lenu es casa amb un professor universitari de família benestant. Representa la lluita obrera des de la classe benestant on tot és molt més fàcil. Ens mostra les contradiccions entre membres benestants que vivien bé i no han de patir pel seu futur que es posen al costat dels obrers i volen fer la revolució i els obrers que arrisquen el poder viure. En cap dels dos casos resolen res i el món segueix igual.
Plensa a la Pedrera, juny 2023
“Havíem mantingut el vincle entre les nostres dues
històries, però per subtracció. Ens havíem convertit l’una per a l’altra en
entitats abstractes, fins al punt que ara jo me la podia inventar o bé com a
experta en computadores o bé com a guerrillera urbana decidida i implacable,
mentre que ella amb tota probabilitat em podia veure o bé com l’estereotip de
la intel·lectual d’èxit o bé com una senyora culta i benestant, tota fills,
llibres i converses doctes amb el marit acadèmic. Totes dues necessitàvem un
nou gruix, cos, però tanmateix ens havíem distanciat i ja no aconseguíem
donar-nos-el”... “La seva era una vida en moviment, la meva estava
quieta...”
Sobre la Lila diu el Pietro “era extraordinàriament intel·ligent, era molt fascinant, però que la seva intel·ligència mal utilitzada -la intel·ligència maligna que sembra discòrdia i odia la vida- i que el seu poder de fascinació era el més intolerable, era el més intolerable, era el que asserveix i empeny a la ruïna”
La Lenu se sent a l’ombra de la Lila. Malgrat el distanciament sempre està pendent d’ella. I decideix “esdevenir. Era un verb que m’havia obsessionat sempre... Jo volia esdevenir, encara que no havia sabut mai què. I havia esdevingut, això era veritat, però sense objectiu, sense una veritable passió, sense una ambició determinada. Havia volgut esdevenir alguna cosa... només perquè temia que la Lila esdevingués qui sap qui i jo em quedés enrere. El meu esdevenir era esdevenir en la seva estela. Havia de tornar-m’hi a posar, esdevenir, però per a mi, de gran, a part d’ella”. I d’alguna manera sembla que ho aconsegueix.
De nou apareix el Nino. Sempre el Nino, el seu amor inconfessable d’infància i adolescència, amor per la intel·ligència que demostrava. Torna a aparèixer de la mateixa manera que el seu origen de barri napolità humil i les seves coneixences també sempre hi son.
“De sobte em vaig redescobrir invulnerable i invencible, com en una època passada de la meva vida, quan m’havia semblat que tot m’estava permès...”
“L’endemà, per primera vegada en la meva vida, vaig pujar a un avió... Em va semblar que volar ho sotmetia tot a un procés de simplificació... A estones tenia la sensació que el terra que tenia a sota els peus tremolava”
Resta el quart llibre que ha de concloure aquesta tetralogia.
ELENA FERRANTE
Una fuig, l’altra es queda
La Campana, 2016, 538 pàgines
Traducció de Marta Hernández Pibernat
