dissabte, 25 de juliol del 2026

Quatre dones

 

Hace tanto que pasé mi ecuador

los años bajan como rompehielos

Mario Benedetti

 

Rosa, Marisa, Fran i Ana son quatre dones que estan a prop dels quaranta anys. Les quatre treballen en un projecte editorial des de fa temps. Són diferents, però estan en un moment vital similar. Estan insatisfetes amb la seva vida. Són clars exemples del que s’acostuma anomenar la crisi dels quaranta.

Lo que nos jode es que nos estamos haciendo viejas y que, por mucho que sea una barbaridad, eso tampoco tiene arreglo

“Tengo treinta y siete años y acabo de comprender que seguramente he vivido ya más de la mitad de mi vida” …Voy a cumplir treinta y siete, y procuro no volver jamás la cabeza, porque no sé muy bien adónde ha ido a parar mi última década…” “… Empecé a comprender que se estaban muriendo muchas cosas, que mi propia vida, el mismo mundo, había enfermado de gravedad sin que yo lo hubiese advertido siquiera…”

Rosa està casada amb dos fills. Porta una vida rutinària i atrafegada sense emocions. Marisa està soltera. Viu sola a l’antiga casa familiar. Li agradaria trobar parella. Fran és sòcia de la editorial i està casada sense fills. Ana està separada, amb el seu ex i la seva filla vivint a Londres. Les quatre narradores en primera persona es van alternant i anem coneixent les seves vides, el seu passat i, sobretot, els seus desitjos.

No me gusta lo que soy. No me gusta mi casa, ni mi cuerpo, ni mi historia, ni mi vida

No sabía qué hacer con mi vida. Jamás me había imaginado que intentar ser feliz pudiera llegar a resultar tan difícil

Broadstaris, estiu 2007

 

Estan en plena maduresa. Són conscients que se’ls s’escapa la vida. El que no facin ara ja no ho podran fer més endavant. Al llarg de la vida tots passem moments d’aquests. Són moments per replantejar-se que has fet fins aquell moment i si la vida que portes és realment el tipus de vida que desitges. Aleshores entren ganes de canviar-ho tot, de donar un cop de puny sobre la taula i d’atrevir-te a començar de nou des de zero. Però realitzar aquest pas no és fàcil i pocs son els que ho fan en realitat. Acostumem a tenir por als grans canvis, a equivocar-nos. Si no ens hi sentim obligats ja ens està bé quedar-nos com estem i seguir fent la viu-viu. Ens acomodem fàcilment amb el tipus de vida que portem i qui dia passa, any empeny.

El tiempo no deja nunca de pasar. No conoce la piedad. Y cada segundo seguía perdiéndose sin remedio en el vacío

A lo mejor nos hemos equivocado. A lo mejor no se puede vivir siempre igual, como si el tiempo no pudiera hacernos daño, como si la vida no cambiara por sí sola, como si el mundo no se nos fuera a venir encima de un momento a otro

El tema del llibre és interessant, però m’ha resultat gris en el seu desenvolupament. Es llegeix bé, però no ha aconseguit captar el meu interès. Després de veure la pel·lícula al cinema, fa molts anys, vaig llegir “Las edades de Lulú”. No havia llegit res més d’Almudena Grandes fins ara. Em semblen d’interès els seus “Episodis d’una guerra interminable”, una mena de “Episodios Nacionales” a l’estil de Benito Pérez Galdós amb episodis silenciats pels mitjans oficials de la lluita clandestina que es van produir entre 1939 i 1964 al llarg de la fosca nit del franquisme. Provaré a veure si m’agraden.

Molts dels seus llibres s’han portat al cinema. El 2007 Azucena Rodríguez va convertir “Atlas de geografia humana” en pel·lícula. Més tard, també va ser adaptada al teatre.

Tuve miedo de que aquella aterradora variante de la inexistencia marcara la pauta del resto de mi vida, de que mi mirada se anclara para siempre en la estrecha gama de grises que contemplaba…”

A veces las cosas cambian. Ya sé que parece imposible, que es increíble, pero, a veces, pasa

La vida es quizás la única realidad razonable, el único impulso al que merece la pena obedecer

 

ALMUDENA GRANDES

Atlas de geografía humana

Tusquets editors, 2007 (ed. Or. 1998); 467 pàgines

 


diumenge, 5 de juliol del 2026

Existir és resistir

 

En aquest llibre Josep Maria Esquirol tal com especifica en el subtítol de l’obra “Assaig d’una filosofia de la proximitat”, tracta de reflexionar sobre diferents aspectes de la nostra vida en la que tots ens podem sentir reflectits i interpel·lats. “Deleuze distingeix entre “la” vida i “una” vida”. Està clar que una cosa és la vida en general que ens afecta a tots i un cosa ben diferent és la vida que viu cadascú de nosaltres: una vida, la nostra vida.

La nostra vida discorre entre moments de solitud i moments compartits amb altres. Esquirol considera que “només qui és capaç de solitud pot estar de debò amb els altres”. Necessitem als altres. “Ningú s’aguanta dret sol. Ens donem suport mutu”. Tenim necessitat del diàleg amb els altres, i compartir amb ells el que pensem, però també ens calen moments amb nosaltres mateixos.

Ens adonem que formem part del món; que som uns éssers més de la realitat, en la qual estem integrats d’alguna manera; que alhora, però no ens hi acabem d’avenir, amb aquesta realitat; que quelcom ens separa d’aquest tot que nomenem món i que és com si ens el poséssim davant”. De fet vivim en el món i intentem comprendre’l, però alhora vivim separats i apartats del món. “El desert il·lustra la precarietat de la condició humana”. Vivim en la solitud del desert a la cerca de no sabem massa què.

Un dia ens veiem de debò sols, absolutament sols i sabem que això ja no tindrà remei” . Aleshores necessitem pensar i per pensar ens cal estar sols. Pensar “demana recolliment i diàleg interior”; moltes vegades, no resulta gens fàcil.

Però moltes persones més que viure el que fan és sobreviure: “Durant molt de temps (i encara avui per massa gent), viure volia dir sobreviure i esmerçar totes les forces a fer-ho”. Per aquestes persones que el seu dia a dia només és cercar la forma de sobreviure, la vida és molt diferent que pels que podem viure sense aquestes preocupacions més bàsiques.

Dedica tot una apartat a la casa com a refugi. “En un univers de dimensions inimaginables, la casa és el raconet que fa de centre del món”. Podem viure, anar d’aquí cap allà, però necessitem casa, un lloc que en puguem dir casa, refugi. Davant de la variabilitat, els canvis, les presses del món exterior contraposa la rutina, la tranquil·litat, la lentitud de la casa. “A casa s’hi torna perquè se’n surt” De fet, la casa, el nostre refugi, la cova és el lloc que necessitem per poder reflexionar. Però ,què passa amb les persones que no tenen casa?

Sant Quiri, juny 2025

 

Vivim en un món d’aparences i de consum compulsiu, però en realitat “amb ben poc n’hi ha prou”. Vivim en un món decadent que dissimulem a base de consum, tecnologia i rapidesa. Per Esquirol, tot i ser difícil,  és imprescindible resistir si no volem sucumbir com éssers humans reflexius.

Estar informat de l’actualitat ens aclapara.  L’actualitat promou ... la pressa per no perdre’s allò que en cada moment es fa actual”. “Estar pendent de l’actualitat és evasió, abstracció, fugida”. Estar al dia, estar informat s’ha convertit en una obligació. Forma part de la societat de consum. És un consum més. Consumim informació. I cada vegada tant la política com l’actualitat és més i més banal. Seguir l’actualitat és com una droga de la que no podem prescindir. “L’imperi de l’actualitat és l’imperi de les imatges i l’absència d’imaginació... El món de l’actualitat atrapa i s’imposa com a destí implacable”. “L’actualitat promou i demana fascinació”...  Hi ha vida enllà de l’actualitat. Més ben dit; només hi ha vida enllà de l’actualitat”. La nostra vida està més enllà d’aquesta actualitat que ens aclapara i que moltes vegades no ens és necessària per viure. “El fil musical de la dècada dels setanta i de la dels vuitanta ha estat substituïda per la informació ininterrompuda tot el dia i tots els dies de l’any”.

En certa mesura, la societat actual ha passat de la propaganda a la xerrameca (tot i mantenir la primera)

El murmuri consisteix en parlar en veu baixa, especialment queixant-se d’alguna cosa o dient mal d’algú amb molt poc fonament. Remor i soroll de fons”... “Avui, queixa i murmuri són constants... En la societat del benestar la gent ens queixem molt perquè ens creiem sobretot subjectes de múltiples drets”... “Egocèntric per definició, qui murmura incuba un sentiment d’insatisfacció i de gasiveria envers tot el que l’envolta” ... “El murmuri només té el poder del corcó... No projecta res ni és capaç de res, només podreix”... “Murmuri i demagògia són el verí de tota comunitat”.

Finalment considera que “existir és en part resistir”. “El resistent mira de no cedir. Com que la partida es juga ara i aquí, no s’hi val ajornar res. Posposar és dimitir: tal vegada, després, el que s’ha perdut ja no es podrà recuperar de cap manera...” “Només gràcies a no cedir ni un pas es pot mantenir l’esperança

Segons Esquirol, “la reflexió filosòfica ha format sempre part de la resistència”.

JOSEP MARIA ESQUIROL

La resistència íntima.

Assaig d’una filosofia de la proximitat.

Quaderns Crema, 2015; 172 pàgines